brusqui, el desertor ocasional

Qui ho havia de dir que entre els clars obscurs de la paret i la càlida tonalitat de la fusta de pi de la lleixa que t'aguanta, la negror del teu cos i la blavor dels ulls, en un tres i no res, desapareixerien després de ser fotografiat tot cercant l'amagatall que t'allunyi dels hostes de la casa mentre aquests mantinguin les bosses de viatge dins l'estança ocupada i que, a tu, tant t'agrada de passar-t'hi hores i hores dormint.

Enguany -arran del coronavirus- ara per ara, el teu ocasional desnonament està lluny de produir-se; les fases de sortida del confinament s'allarguen en el temps i, a més a més, les pors d'un rebrot passat l'estiu treuen, amb raó, les ganes de viatjar a qualsevulla, estigui o no en l'edat de la jubilació. Vacances i distraccions a quilòmetre ZERO són, si més no, la més raonable decisió.