una quotidiana doble moral més

Rodejat d'ecològics contenidors de vidre, d'olis, i de cartó, situats a l'entrada del Moll d'en Pons del port de Maó, sobreviu un tamarell ofegat fins al límit pel ciment del paviment del sòl agreujat, a més a més, per l'absència d'una atenció del departament de parcs i jardins del consistori en el sentit de, mitjançant la col•locació d'una estaca de suport, alleugerar-li el patiment de la mala inclinació, la qual cosa fa pensar si no és una més de les escenificacions  de la doble moral que qui més qui menys acostumem a patir o practicar.

benvolguda neus i porfa, saludeu a l'arrimadas

Benvolguda Neus, estic delida de saber quantes vegades van passar pel teu costat el Jordi Cuixart, el Sánchez i el Turull, sense saludar-te, tanmateix quantes vegades ho van fer l'Oriol Junqueres, el Joaquim Forn, la Dolors Bassa, la Carme Forcadell, el Josep Rull i en Raül Romeva que com bé sabràs -segurament alegrant-te- ara estan empresonats i, si parlem dels, segons tu mancats de valentia, és a dir els covards que van optar per l'exili, Carles Puigdemont,Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsatí , Anna Gabriel i ara la Marta Rovira, també, quantes vegades, esquivant la mirada, van deixar de saludar-te?
Porfa, saludeu a l'Arrimadas, amics i companys de feina de les persones empresonades i de les exiliades, saludeu-la, ni que sigui pensant que ella també és una víctima, en aquest cas,  obligada a recolzar el 155 l'assot fet a mida per fer passar la dictadura per democràcia,
Saludeu-la no li feu el lleig, és jove, molt jove i penseu que té molt a aprendre i a rectificar, però sobretot com que, perillosament ara potser està en fase d'aprenentatge i, de moment tot allò que l'incomoda és el que sistemàticament du a la fiscalia o tribunal constitucional, ¿us heu parat a pensar de l'acte d'exclusió social pel que us poden acusar si ella us acusa del fet que quan us creueu pels passadissos del parlament no li feu genuflexions, reverències i ni tan sols salutacions?

rere el fet de provocar l'avortament a tres investidures, quatre preguntes i una suposada resposta

1 - Per què els unionistes de dretes li diuen investidura si el que volen és una comminació?
2 - Per què els que per escons varen guanyar el 21-D no poden, lliurement, sense xantatges, formar un equip de govern segons els resultats de vots de la ciutadania?
3 - Per què l'unionisme d'esquerres sovint, escudant-se amb la suposada inconstitucionalitat, sembla que facin mans i mànigues intentant els uns tapar-se i els altres tapant-se'ls sense embuts, ulls, boca i orelles com els famosos micos, cada vegada que l'Estat s'abraona contra el procés independentista català fins al punt de no respectar els drets humans?
4 - Per què les decisions arbitràries del jutge Llarena sortides i recolzades pel búnquer borbònic feixista de l'Estat, a les empreses catalanes de l'Ibex 35 amb seus centrals al Principat, important-los una merda el legítim dret de decidir de dos milions de persones que viuen, treballen i consumeixen els seus productes a Catalunya, han canviat de domicili anant a altres autonomies? ¿Sereu també els hereus d'aquells empresaris que a tot l'Estat recolzaren la barbàrie tan ben denunciada per Castelao en les estampes de la seva "Galicia Mártir"?
I la temorosa resposta a tot plegat:
Perquè l'Estat, saltant totes les regles del joc democràtic, un cop superat vol que recuperem l'estatus de la indefensió apresa i, qui sap si, malauradament aquest mateix Estat, no s'està convertint en el laboratori d'aquesta UE cada vegada més qüestionada de complir els assumits valors humanitaris d'aquella Declaració Universal dels Drets Humans de mitjans del segle passat on el segon paràgraf del preàmbul s'assenyala que "el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat i que les quatre llibertats (la llibertat d'expressió, la llibertat de creences i de culte, la llibertat de viure sense misèria i la llibertat de viure sense por), són proclamades com l'aspiració màxima de les persones".

el cinquè pecat

Dels set pilars del regne d’Espanya, L’ORGULL, LA LUXÚRIA, LA GOLA L’AVARÍCIA, LA IRA, L’ENVEJA I LA PERESA, el cinquè,  la ira diu així:
La ira,   pot ser descrita com un sentiment no ordenat, ni controlat, d'odi i enuig. Aquests sentiments es poden manifestar com una negació vehement de la veritat, tant envers els altres com envers un mateix, impaciència amb els procediments de la llei i el desig de venjança fora del treball del sistema judicial (portant a fer justícia per les seves pròpies mans), fanatisme en creences polítiques i generalment desitjant fer mal a altres. Una definició moderna també inclouria odi i intolerància envers altres per raons com la raça o la religió, portant a la discriminació. Les transgressions derivades de la ira estan entre les més serioses, incloent-hi homicidi, assalt, discriminació i en casos extrems genocidi. La ira és l'únic pecat que no necessàriament es relaciona amb l'egoisme i l'interès personal (tot i que hom pot tenir ira per egoisme, per exemple per gelosia). Dant descriu la ira com "amor per la justícia pervertit a venjança i ressentiment".

cuereta al pas marcial de l'oca

Cuereta eixerideta, aquesta primavera, ben bé, a tu també t'ha sorprès, només cal veure't, en lloc d'anar volant, l'estirada actitud i velocitat de la marxa quan camines arran de terra evitant així, segurament, la fredorada de transitar per l'aire durant l'enganyosa primavera entestada a apalancar-se, vés a saber fins quan, dins de tramuntanals ventoleres i glacials temperatures hivernals.

aquell sol, flassada del poble manxec

Quan la solana collava de valent els cossos de la brigada treballadora, de tant en tant, recuperant forces o dilatant el temps de feina qui sap si per complir l'establer en la contractació o fent la legítima viu-viu d'allargar-la, compensant així segurament l'avar jornal, els molins escrostonats per defora i per dins s'anaven restaurant recuperant, tanmateix, la dignitat cultural com a poble feiner d'ancestres agraris autosuficients i comunitàriament compartits. 

qui tem sa dona a ciutadella?

El sa neguit perquè a Ciutadella de Menorca arribin les festes de Sant Joan el 23 i 24 de juny, fa que enguany, qui més qui menys de la ciutadania de l'illa fins i tot un dels protagonistes principals, els cavalls, estiguéssim alerta per veure com es dirimiria si, per fi, una dona a la ciutat dels cabildos tindria presència activa, i no només ornamental, durant els actes de la celebració dels festejos, exercint el rol de Fabiolera.
Llàstima però que si això haguera estat possible, és per la circumstància d'haver de substituir el carismàtic i professional Fabioler que durant els últims anys ha ocupat el lloc però que enguany, per culpa de un període de convalescència mèdica no podrà ocupar-lo, tot desitjant-li una prompta i total recuperació.
Avui però, la notícia a es Diari ha esvaït els dubtes; que no tremoli el masclisme, la testosterona masculina de sis espirants, ha barrat el pas de la intrusa i potser feble testosterona femenina que a sobre era una simple substituta dubtosa de continuïtat laboral, és a dir que qui sap si, per no perdre l'auto estima, haurà de seguir col•leccionant quelcom objecte unisex tal com diu Antonina Canyelles:

Col•lecciono baldufes

perquè no vull

col•leccionar punyals

A Ciutadella, bon entrat el segle XXI, barrar el pas a què les dones tinguin presència activa dins del tradicional Jaleo, més que una injusta i arbitraria actitud dels responsables de la Junta de Caixers, és ja un reconegut error que avergonyeix a propis i estranys.

la juguesca climatològica

Sovint a finals d'hivern, una mena d'anticipada bonança primaveral estén pel camp la vegetal característica catifa de tons groguencs verdosos, però per no caure en la temptació de llençar coets a l'aire a les 17 h 15 m d'avui, pensant que, foragitant l'hivern, la primavera astronòmica ja la tenim ací, sortosament sempre trobem aquella vella figuera de bell i auster aspecte tremolosa encara dels embats de gèlides ventades esperant, pacient, com és el cas d'enguany, les de la primavera meteorològica.

resistències

Els objectes també tenen el seu temps d'esplendor però, tot i que els anys i els avenços tecnològics ho vencen tot, ens alleuja pensar que alguns,com les persones,  dignament, són resistents o a la deixadesa o a l'oblit.

quan saber la mida sí que pot ser un afer important

D'extrem a extrem del teu cos, tenint en compte la mida de cada una de les rajoletes de la vorera del carrer, 7 cm, qualsevol pot amidar, moixeta,  que la llargària que fas només li falten 10 centímetres perquè arribi al metre de longitud.
Si bé això no serveix de gaire perquè altres qüestions, per lògica, criden més l'atenció com l'escandalós tant per cent d'augment de les pensions o pels danys col•laterals i ridícul local i mundial per la gracieta del 155 aplicat a la brava i mala bava que reté presos polítics acusats de malversar fons o sedició, actituds que tant els costa demostrar malgrat que des del clavegueram de l'Estat, de tant en tant burxin allà saben, no trobaran res pensant segurament que si així acollonen ni que sigui una persona, ja els hi val, com deia moixeta, si saber la teva llargària forma part de banalitats, benvingudes siguin aquestes doncs, si més no, suavitzen l'existència distraient-nos de patir atacs d'histèria impotència o ràbia. 

la dèria lluitadora per les causes justes ni que sigui contra imaginaris gegants

Entre l'alçada i grandària de la sòlida torre, el moviment marcial de les aspes ordenat per l'aliat Déu Èol i el protuberant pal de govern sortint de sota el punxegut barret, s'ha de reconèixer la valentia del Quixot d'intentar vèncer un dels imaginaris gegants que habitaven el territori on es trobava malgrat que el pobre, acabés descavalcat i amb la llança esmicolada, recollit del terra per l'inseparable clarivident, pacient escuder i amic Sancho Panza.

el banc del si no fos

L'escarni a la ciutadania (en especial la pensionista) que avui farà el sr. Rajoy president del corrupte govern de l'estat al plenari d'avui al Congrés responent que això és un debat a tractar dins de l'apartat del "Pacte de Toledo", novament injectarà dosis d'energia per deixar de fer cordials queixes de les xacres físiques pacíficament compartint espais públics, i acudir, emprenyats a la manifestació del pròxim dissabte convocada per sindicats i altres entitats socials.

espurnes líriques al barri del raval (el xino)

Pels voltants dels 80, dins d'una Barcelona plena d'eufòria arquitectònica destructora i poc o gens restauradora de vells habitatges, magatzems o modestos espais socials, de cara a transformar l'antic nucli urbà de la ciutat en un de modern que no desentonés amb les noves transformacions urbanes que el 92 farien de seu central dels penúltims Jocs Olímpics del segle, deixà veure per uns dies, l'esgrafiat líric "sarsueler" d'una de les parets del que devia ser l'acadèmia de música, de ball o de teatre del barri xino.
Crec que l'origen de la sarsuela és ben espanyol, i en ser un gènere líric de caràcter popular, la seva acceptació o arrelament entre la població de Catalunya, és un fet que ens remunta al segle XVIII, per la qual cosa la convivència pacifica i ben entesa entre cultures gaudint d'estils musicals sense exclusions si més no, s’esdevé la realitat humanitzant de sempre del conjunt de la ciutadania.
Però, ai l'ast!, pel sol fet de dur a terme un referèndum pel dret a decidir, vet aquí, que des de fa un temps la convivència trontolla gràcies a l'esperit imperialista borbònic feixista que alguns membres de la societat catalana assumeix dur amb dignitat i d'altres que, conscients o no, l'hi ret submissió, esperit mancat "in saecula saeculorum" de la divisió de poders i per tant capaç impunement d'avortar per la repressió i la força violenta si cal, qualsevol acte democràtic de celebrar la consulta popular, (1-O) o l'intent de recuperar i mantenir el legítim Govern de la Generalitat (21-D), utilitzant la mena d'espasa de Dàmocles del 155 de la casposa i manipulada Constitució del 78.

qui pregunta ja respon

A l'indret d'es Fonduco del port de Maó, als baixos d'un hotel restaurant deshabitat, el grafiti d'un  rostre de mirada interrogant emergent tal qual síndrome de Torí damunt el fustam que tapia una entrada, aconsegueix l'efecte provocatiu desitjat per l'artista grafiter quan encara et volta per cap aquell vers:

Desconfiï de la gent deshabitada.

Tem la gent deshabitada.

Em fa por la gent deshabitada

perquè em poden matar

i deixar-me viva

de l'antologia poètica "Putes i Consentits" d'Antonina Canyelles.

cadafal natural

No és que et deixis fotografiar a plaer, de fet, exemplars com tu us escapoliu a la velocitat de la llum quan capteu la presència d'algun ésser pels voltants.
Tu, el motiu no el sé, has esgotat el cercle vital i, orbitant el teu flexible cos, t'has deixat anar (o alguna mà t'hi ha posat) en el clot de la roca qui sap si a l'espera del bec pinçador de la gavina que definitivament et faci desaparèixer de l'illa.

nines i nins, el diable entremig

Potser ja té raó el bisbe de Sant Sebastià José Ignacio Munilla quan afirma que el dimoni ha fotut un gol des de les mateixes files del feminisme radical i de gènere, però s'oblida o no s'hi pensa gaire a assumir que tot plegat ha sorgit potser després del costum ancestral d'ensinistrar criatures utilitzant, de vegades també, sofisticades nines i joguines amb l'intent de coartar aires de llibertat de ser lesbianes, bisexuals o d'exercir el dret d'avortar.
Miri sr. Bisbe, l'espècie d'harakiri que vostè veu en el feminisme radical o no, no ens enganyi, és el mateix que metafòricament més d'una persona pot veure en la mena de cicatriu que forma la botonadura de la seva sotana a causa de la ferida que aquest espècimen de dimoni seu li fa cada vegada que s'introdueix dins la seva ànima religiosa o cervell carca.

de llums i foscors

L’apunt d’avui el motiven els versos d’Antonina Canyelles:

Com que sempre he viscut

en territori enemic,

he après que la fosca

no és la llum a l'inrevés.

En la foscor de la memòria, el record de la grisor feixista dels carrers de la Barcelona de mitjans del segle XX m'acompanyaran fins que pugui raonar i ara, malauradament ja s'hi afegeixen les imatges d'espurnes feixistes i neonazis de principis del XXI que apareixen pels mitjans de comunicació, tolerades i aplaudides pels poders fàctics de l'Estat Espanyol.
En la llum de la memòria, les imatges il•luminant carrers i places d'arreu del Principat onzes de setembre reivindicatius pel dret a decidir i la força de la ciutadania defensant i omplint urnes l'1-O juntament amb les estratègies de lluita democràtica contra l'existència novament de presos polítics i polítics a l'exili per restituir el legítim Govern de Catalunya arrabassat pel 155, continuen validant el sac del llegat democràtic i republicà dels avantpassats que moltes persones dúiem a mitjans del segle XX.
Tanmateix però, el camí cap a la independència tal vegada serà tan llarg com la feixuga agonia del sempitern règim antidemocràtic i autoritari dels borbons i feixistes de torn.

trempades méndezdevigo rodes de premsa

Méndez de Vigo, el simpàtic i distés portaveu del govern, no deixa passar ni una per amartellar el desastre econòmic empresarial que desitjaria que patís exclusivament Catalunya.
Sense anar més lluny, en la darrera roda de premsa del divendres, de manera desentesa va assegurar que un famós restaurador que treballa al Principat ha vist disminuït un 20% l'últim balanç econòmic, i ho sap de bona tinta perquè és un establiment que ell freqüenta sempre que pot.
Venint de qui ve, el comentari fins i tot és creïble ara bé, tal vegada el Sr. Méndez de Vigo no s'ha aturat a pensar que la causa senzillament pot ser deguda per la pèrdua d'escons del seu partit a les eleccions del 21-D que, de manera directa o indirecta ha fet estrènyer el cinturó a més d'un dels actius militants que, desactivats de càrrecs institucionals, han vist minvades les quotidianes i fatxendes trobades de dinars o sopars a l'emblemàtic local de l'amic restaurador.
Com dirien els presentadors del programa de TV3 "Està Passant": Vaja, vaja, vaja....

espècies i virtualitat

Ben enquadrat rere una barana, et preguntaràs que cony fem alguns éssers humans col•locant-nos una mena d'antifaç que, enganxat als ulls per uns moments no deixa de mirar-vos.
Bé, en primer lloc aclarir-te que vosaltres també formeu part de les espècies del planeta en qualitat d'éssers animals i, en segon lloc, la fascinació que desperteu entre alguns dels humans, ocasiona que fem aquestes ximpleries que en el temps, mitjançant la tècnica fotogràfica, farà que tornem a gaudir de la vostra presència i mirada dins d'allò que se'n diu món virtual.