“sols té importància allò / que no has fet encara. / el que ja has fet és fugitiu, / independent de tu.” (Montserrat Abelló i Soler)

‘Els primers dies van ser els més durs’:carta de Josep Rull als treballadors del departament que ell dirigia.
A TOTS ELS SERVIDORS I SERVIDORES PÚBLICS DEL DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT.
Benvolguts, benvolgudes,
M’adreço a vosaltres des del Centre Penitenciari Madrid VII a Estremera, al límit entre les províncies de Madrid i Cuenca.
Els primers dies de presó són durs. Per a nosaltres van ser especialment impactants de moments immediatament posteriors a conèixer la interlocutòria de la jutgessa: ens van emmanillar amb les mans al darrera i ens van traslladar als calabossos de l’audiència Nacional, uns espais d’una sordidesa indescriptible. El trànsit amb furgons de la Guàrdia Civil cap a les diverses presons on inicialment havíem d’anar, també amb grillons, va esdevenir un autèntic viatge cap al més profund de les nostres ànimes.
Ara ja estem ubicats en un mòdul de la presó, el mòdul IV, que anomenen “de respecte” i se signa un contracte en virtut del qual els recluses ens comprometem a renunciar a cap mena de violència física o verbal i a dur a terme tot un seguit d’activitats). L’àmbit és bo. Comparteixo cel•la  amb el conseller Jordi Turull. Els nostres companys de mòdul són presos comuns amb sentència definitiva per tota mena de delictes, inclosos delictes de sang. Per a nosaltres és una experiència frapant i, tanmateix, enriquidora. L’empatia aquí pren tota la seva potència. I la consternació.
Penso, constantment, en aquest gra equip que és el Departament de Territori i Sostenibilitat, amb totes les seves empreses públiques, en l’altíssima qualitat humana i professional dels servidors públics que m’hi he trobat, cadascú des de les seves idees i conviccions, però junts per servir de la manera més lleial i honesta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya,  allò que en darrera instància dona sentit al nostre compromís de servei públic.
A alguns de vosaltres he tingut l’oportunitat de dir-vos-ho personalment: sentiu-vos orgullosos del que heu estat capaços de construir durant decennis. Les polítiques d’infraestructures, de transport públic, d’ordenació del territori, de muntanya, de biodiversitat,de canvi climàtic, d’aigua o de residus ja no són d’un Govern d’un color polític o un altre, sinó que són patrimoni d’una institució i d’una nació que tenen continuïtat en el temps.
Em expliquen que hi va haver mobilització en algunes seus del departament l’endemà del nostre empresonament. No us podeu imaginar l’impacte tan positiu que va tenir per a nosaltres. Cada gest d’escalf que protagonitzeu des de Catalunya a dins de la presó són tones i tones d’esperança.
Gràcies, finalment, pel vostre compromís i per la vostra dignitat a l’hora de defensar la Institució que tan estimem.
Rebeu una abraçada ben forta
Signa conseller Josep Rull

"la no-violència consisteix en decidir ser no-violent en un estat de violència" Judith Butler

Carta d’en Jordi Turull des de la presó al  Club de Lectura de Santa Coloma.
“Estremera, 1 de maig de 2018
Benvolgut Josep M.:
Moltes gràcies a tu i a tots els membres del Club de Lectura per vostre escalf, suport i compromís. Gràcies pel llibre de “L’hora poètica”, que llegiré amb molt de gust.
Tornar a la presó ha estat un cop fort, i més en les circumstàncies en què es va produir. Tot i això, aquesta vegada em sento anímicament més ferm i més fort que l’altre cop. Perquè com més grans són les seves injustícies, més s’enforteixen les meves conviccions i el meu compromís amb la gent, amb el país i amb tot allò pel que injustament ens han empresonat.
Més sentit trobo, malgrat el sacrifici que ens suposa a alguns a la presó o a l’exili, a no ajupir el cap davant d’un Estat que busca un escarment a costa si cal de vulnerar o trepitjar els drets i les llibertats que calguin. Drets i llibertats que són de tothom i per a tothom, pensin el que pensin.
Patirem i costarà. Però si anem a la una, si som perseverants, ferms i determinats, i actuem com sempre pacíficament, ens en sortirem! Segur!
Tantes i tantes mostres de compromís per tots els racons del país, de persones de tota mena de condició i edat ens han de donar molta més confiança i seguretat en nosaltres mateixos; i sobre tot, molta esperança.
Catalunya en situacions molt més adverses que les actuals sempre ha acabat superant els embats contra la seva dignitat i contra els drets i llibertats dels seus ciutadans. I ara també serà així.
Rebre cartes a la presó ens ajuda i ens dona molta força per anar per aquí amb el cap ben alt i la dignitat intacta… I per això us reitero el meu agraïment pel vostre gest, per tot el que feu. Gràcies, per tant!!
Una abraçada ben forta!!
Jordi Turull”

“res en el món és més perillós que la ignorància sincera i l'estupidesa conscienciosa” (Martin Luther King)

Capítol copiat del llibre de Joaquim Forn, escrits de presó
31 de desembre. 
Últim dia de l’any. Déu-n’hi-do aquest 2017! Des del mes d’abril que la Laura es va trencar la tíbia i els lligaments, no hem parat ni un moment. Malgrat tot, les coses sempre poden anar pitjor. Per tant, no es podem queixar, em dic.
He començat  a llegir el llibre El somriure de Mandela, de John Carlin. Està bé. Però no sé si és el llibre mes apropiat per llegir a la presó. M’han tocat de ple unes pàgines sobre la mala consciència de Mandela per no haver-se dedicat prou a la família i haver-la supeditat a la política.
El matí he anat a missa. Definitivament, aquest capellà és d’un carca pujat que fa angúnia, Ha dedicat l’homilia a la família. M’ha resultat ofensiva. En cito tan sols dues frases, que intento que siguin textuals (o gairebé): “Cada dia, a la hora de comer, la televisión nos ensenya imágenes de los niños negros que se mueren de hambre en África. ¿Por qué no nos hablan de los niños que no llegan a nacer víctimas del aborto?”. La segona encara ha estat més bèstia: “No todo son familias. Las uniones de hombres con hombres, de personas del mismo sexo, no son familia. Porque al final consideraremos familia hasta la unión de un hombre con un perro”. Increïble. No tinc paraules. No sé si tindré ànims per tornar-hi la setmana vinent.
Després de dinar, l’Oriol m’ha comentat un article que està preparant sobre sant Pau i sant Jaume. Sant Pau representaria la fe, i sant Jaume, la creença que la fe sense obra, sense acció, no és veritable. M’ha donat també a llegir la Carta de sant Jaume. M’ha semblat un text preciós. N’he recollit alguns passatges.
Primer passatge:”La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les vídues en les teves necessitats i quedar-se net de la malícia del món”.
I encara una última cita: “I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses són podrides, s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! El jornal que escatimàveu als que us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, i us heu anat engreixant per al dia de la matança. Heu condemnat els just, l’heu assassinat i ell no s’hi ha resistit!”

joan brossa 'la gent no s’adona del poder que té:amb una vaga general d’una setmana – n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,-paralitzar l’estat i demostrar que -les lleis que imposen no són necessàries.'

(google imatges)

instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència. emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força (Antonio Gramsci 1891 — 1937)

Manifest conjunt de l’Oriol Junqueras, l’Àngels Martínez, l’Ernest Maragall i Joan Ignasi Elena: L’arbre robust, l’octubre de la llibertat
Som la gent del dret a decidir. Dones i homes que hem reclamat un referèndum acordat com correspondria a un estat de la Unió Europea. Som la gent de l’1 d’octubre. Gent pacífica i honrada que vol decidir el seu futur col•lectiu, de diferents tradicions polítiques, d’orígens plurals, que hem posat en comú la nostra set de llibertat i la voluntat de construir un país millor, més just, cohesionat. I que ho volem fer en igualtat i respecte, junts, entre tots i totes.
Deia Josep Pallach, ja l’any 1975: “El problema de la revolució democràtica avui a Espanya és el problema de democratitzar realment els centres de poder, si volem transformar estructures sobrepassades o inoperants”. Aquest és un repte -gairebé sembla una quimera- que segueix pendent avui en el si de l’estat espanyol. De fet, en l’actual context hem vist com es visualitzava nítidament que el problema que identificava Pallach, lluny de resoldre’s, s’ha enquistat en bona mesura.
Un dels reptes que avui tenim en la societat catalana és com superem el règim monàrquic per avançar cap a una societat republicana, com construïm un estat al servei de la ciutadania, com ens en sortim davant un Estat que ha demostrat que no dubta a l’hora de reprimir violentament, si és necessari, tota persona que a Catalunya -però també a Espanya- posi en risc les costures d’un poder petrificat. Ho vam poder comprovar l’1 d’octubre, quan, sense complexos, i per ordres d’aquest poder, es va apallissar gent gran i joves, ciutadania demòcrata i pacífica que únicament volia votar. Perquè han vist en el moviment que s’està vivint a Catalunya el principal qüestionament a l’ statu quo que representen. I hem comprovat també com la violència de l’extrema dreta viu en règim d’impunitat.
L’1 d’octubre i també el 3 d’octubre són la demostració fefaent de la força de la societat catalana en comunió amb les seves institucions. Però la reacció de l’Estat a posterioritat també és una evidència de la força de la seva maquinària. De les nostres fortaleses n’hem d’aprendre, de les nostres febleses encara més. Efectivament, aquest mes d’octubre, de principi a fi, ha estat també un aprenentatge col•lectiu que ara hem de convertir en actiu per a la República Catalana i retornar amb escreix la confiança que la ciutadania ha posat en les institucions catalanes.
Allò que fem és també allò que som capaços de fer. I és obvi que avui tenim més informació sobre com actua l’Estat i sobre les nostres capacitats. L’1 d’octubre n’és la prova. Mil vegades ens van dir que no votaríem i vam votar. Ara toca superar el fals debat sobre unilateralitat o bilateralitat. És l’Estat qui no va voler deixar cap marge a l’acord que hem demanat fins a la sacietat. La qüestió és com afrontem el rebuig de l’Estat a l’acord pel dret a decidir mentre simultàniament seguim estenent la mà i alhora som capaços de seguir fent camí i de defensar-nos davant la involució, de drets de tota mena i de qualitat democràtica, que representa el bloc del 155.
La qüestió és, en primera instància, si el govern espanyol i el bloc del 155 estan disposats a respectar els mandats sorgits de les eleccions, siguin quins siguin. I, en segon lloc, si la societat catalana té dret a organitzar-se com consideri més convenient. I el més rellevant: com seguim creixent, com seguim sumant ciutadans al projecte de construcció nacional. Com superem el frontisme, sumant i agregant persones amb mirades i tradicions diferents en un projecte compartit. Hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són els que es forgen sobre sòlides majories, i aquestes majories es construeixen amb la mà estesa a tothom. Conscients que cap posició democràtica és més digna que una altra i que amb totes les mirades cal construir nacionalment.
Aquests darrers anys hem vist com el govern espanyol, a través del TC, torpedinava totes i cadascuna de les iniciatives legislatives del Parlament per millorar les nostres vides i avançar cap a una societat més justa. La llei de pobresa energètica n’és un dels exemples més clars. I la pregunta és: ¿deixarem d’ajudar la gent que passa fred a l’hivern? De cap manera. Per damunt de tot, també d’òrgans polititzats i escollits a dit, hi ha la voluntat d’ajudar la gent, de servir la nostra societat, ja sigui en l’àmbit de l’emergència habitacional, en l’àmbit fiscal amb els impostos als bancs o en l’àmbit de la salut o l’educació.
La República s’implementa i es construeix així. Dia a dia. Perquè la República és una manera d’entendre el govern com un patrimoni de tots i totes al servei del conjunt de la societat amb la justícia, la llibertat i l’equitat com a valors que la defineixin. Un instrument per créixer col•lectivament. Per viure millor el conjunt i no només uns quants. Són institucions netes al servei de la majoria i no d’interessos sovint indignes. És l’exercici de l’autoritat al servei de l’alliberament de les persones i no l’ús del poder per mantenir-les dependents. Aquest ha de ser l’esperit republicà.
Aquest és el repte, construir República en el sentit profund del terme. Entre servir l’interès general del país o bé deixar-lo en mans del govern del PP i els seus aliats, no podem tenir dubtes. Com tampoc, per exemple, sobre el deure d’acollir els refugiats mentre l’Estat incompleix els seus compromisos. Els drets humans, els drets civils i polítics, el conjunt dels drets socials, són irrenunciables. I el nostre compromís ha de ser sempre fer-los efectius.
També és prioritari estar al costat de la comunitat educativa i de la salut pública. Estem veient com el govern espanyol i els seus aliats malden per liquidar l’escola catalana, atiant l’odi i fomentant la controvèrsia. Creant problemes allà on no n’hi havia al servei de la seva indissimulada voluntat d’acabar amb l’escola catalana. O amb la sanitat, ja que fins i tot hem pogut escoltar, des del mateix govern espanyol, com es vanagloriaven de “destrossar el sistema sanitari”. La sanitat és un dels vectors estructurals d’una societat que es vol cohesionada. Per això és imprescindible seguir millorant la salut pública i amb una vocació clarament universal. I seguir lluitant contra totes les violències, i la de gènere en primer pla. Així també es fa República. Estem impacients, doncs, per construir el país, per governar les transformacions que sabem necessàries o fins i tot urgents. Per parlar d’economia pel bé comú, de canvi climàtic i política energètica, de política agrària, de justícia, de model territorial, d’ajuntaments i comarques... de totes les qüestions que haurem d’afrontar amb la màxima ambició col•lectiva. Per parlar d’educació i de salut, de serveis públics, però no només per defensar-los de l’agressió directa sinó també per dur-los al nivell de qualitat i exigència que ens hem de proposar assolir.
Un matoll creix ràpid, però és un arbre robust, ben arrelat i de gran alçada el que és inexpugnable. És amb aquesta voluntat que cal afrontar el futur, fer-nos ben forts per poder traduir allò que volem ser en allò que efectivament serem. I anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense defallir.

«penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Marta Mata (1926-2006).

Epístola de Dolors Bassa i Coll: Carta a la meva família, en especial a la meva mare: Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos.
Estimada família, estimada mare, avui ja fa una colla de dies que he superat els de l’engarjolada passada. Avui porto 50 dies + 32 del novembre = 82 dies. És el primer pensament en despertar-me: “Un dia més”.
Us vaig dir que havíem de perseverar, que aquesta vegada seria més llarg, i de moment es confirmen els mals auguris. Estic ferma, com has estat tu, mare, en totes les dificultats i males passades que t’ha portat la vida durant els teus 86 anys. Penso en la mort del pare, tan jove com era, i d’en Joan, el teu estimat fill. Aquesta vegada, com sempre hem fet, la família està molt unida i crec que això t’ha de fer sentir orgullosa. Sempre he admirat la teva resiliència, he admirat com has acceptat els esdeveniments i has sigut capaç de superar-los traient força i energia de tu mateixa, però sobretot del teu gran cor.
Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos. Sempre ens has educat en la llibertat ideològica i en el dret a la llibertat d’opinió i expressió. La nostra família ha estat un matriarcat al teu voltant, on ens has ensenyat que el respecte, l’amor als altres, el diàleg i la bona convivència pel bé general havien de ser els nostres principis. Per això tens tantes amigues i som una família estimada al municipi i per qui ens coneix -i ara em diuen que les mostres de suport no paren...
Tant jo com la meva germana -que ara s’ha bolcat en la visualització de la injustícia del nostre empresonament- hem intentat seguir el teu exemple en l’educació dels nostres fills, Bep, Pau i Isarn.
Et dic tot això perquè, en aquests moments que l’enyorança és el principi que ens regeix, siguis forta. Que continuïs cuidant, com has fet sempre, a tothom, però sobretot cuida’t a tu mateixa. Mare, et necessito ferma, decidida i contenta -malgrat la meva absència física- perquè has de saber que m’han privat de llibertat, però no de pensament ni de sentiments i, per tant, el meu cor i el meu cap són amb tots vosaltres.
En les darreres declaracions davant el jutge Llarena he sigut clara i contundent, no hi ha hagut violència més enllà de la de la policia l’1-O. Som un sol poble unit i pacífic. Perseverant. I tot el que hem fet ha sigut seguir el mandat popular del 27-S, de la sobirania del Parlament i emmarcat en el dret a la llibertat ideològica, a la llibertat d’expressió i opinió i el dret a la llibertat política, incloent-hi la dissidència. De fet, allò que ens has ensenyat tu sempre en el dia a dia: treballar pel bé general i per millorar el nostre entorn, fet pel qual, igual que tu vas ser mestra durant tants anys, tant la Montse, la meva germana, mestra i pedagoga, com jo, mestra i psicopedagoga, hem volgut seguir el teu camí treballant cada dia per deixar el nostre petit granet de sorra procurant fer un món una mica millor, com tu ens has ensenyat.
Mare, estic segura que podrem demostrar que res del que ens acusen, ni rebel•lió, ni malversació, són delictes certs en la nostra causa. I que aquest empresonament preventiu és simplement per motius polítics. Per això, perseverem i ho viurem amb màxima dignitat i paciència.
Espero el vis-a-vis mensual per abraçar-te i petonejar-vos a tots i desitjo que aviat puguem gaudir junts tota la família de dies alegres i feliços. Mentrestant, sapigueu que, encara que no hi soc, penso en vosaltres, i que el millor que podeu fer per mi és cuidar-vos i estimar-vos com sempre.
Un petó per a tots!
DOLORS BASSA

divisa: a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. (María Mercè Marçal)

Carta de Carme Forcadell a Lluís Puig ‘M’he unit amb les altres preses per guanyar petites batalles’
Hola, amic, com estàs?
No hi ha dia que no dediqui una part dels meus pensaments a tots aquells i aquelles que patiu aquesta repressió indecent. Penso en la injustícia que suposa que tu i tots els qui esteu a l’exili hàgiu d’estar lluny de les persones que estimeu i de la terra per la qual tant de temps heu treballat. És una injustícia, perquè posar urnes i paperetes, obrir col•legis electorals o, com en el meu cas, permetre debats polítics en un parlament democràtic, no poden ser mai delictes. En una democràcia, res de tot això no hauria de ser castigat.
La nostra presó i el vostre exili són dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió espanyola. Nosaltres lluitarem contra aquesta repressió i l’afrontarem a l’interior dels murs de formigó de la presó; vosaltres, estic segura que ho fareu d’una manera valenta més enllà de les nostres fronteres. Sigui com sigui, des d’aquí o des d’allà, lluitarem, perquè la rendició no és mai cap opció.
De fet, la nostra presó i el vostre exili ja han servit per a evidenciar que la justícia espanyola és cada vegada menys homologable a la d’altres democràcies veïnes com la d’Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Suïssa. Mentre nosaltres estem privats de llibertat i ens demanen llargues penes de presó, les justícies dels països on ara residiu tu, en Carles, en Toni, la Meritxell, la Clara, la Marta, l’Adri, l’Anna i en Josep us mantenen lliures i sense mesures cautelars. El contrast fa feredat.
Saps què, Lluís? Faig tant com puc perquè la presó no sigui un temps perdut. No sé quan en sortiré, d’aquí, però, quan ho faci, vull poder mirar enrere i comprovar que aquesta part de la meva vida ha tingut un sentit. Estic envoltada de gent que té valors molt diferents dels meus i probablement, en unes altres condicions, difícilment les nostres vides s’haurien encreuat. Però aquí són les meves companyes i intento ajudar-les tant com puc. Ens hem unit per guanyar petites batalles que, encara que des de fora puguin semblar insignificants, aquí dins són grans victòries. Per exemple, hem aconseguit que la direcció del centre penitenciari ens permeti de pintar un paisatge ben colorit en una paret de formigó grisa i insípida. També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma. La cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins.
Finalment, estimat amic, volia dir-te que espero i desitjo que, des de Bèlgica, continuïs treballant amb la mateixa passió de sempre per tal de promoure la cultura catalana arreu del món. Perquè és amb dedicació i constància de persones com tu que la cultura d’aquest país ha superat moments de gran dificultat i ha pogut arribar fins als nostres dies. Lluís, fem que la internacionalització del ‘cas català’ vagi acompanyada de la internacionalització de la cultura catalana. Ensenyem al món els tresors culturals que s’amaguen en aquest petit gran país i que ens configuren com a nació. Presumim de cultura arreu del món!
Abans d’acomiadar-me, Lluís, et vull dir una darrera cosa: si persistim, guanyarem. Com va dir Martin Luther King Jr, ‘guanyarem perquè l’arc de l’univers moral és molt llarg, però al final es decanta cap a la justícia’.
Fins molt aviat, Lluís.
Una abraçada ben forta!
Carme Forcadell i Lluís, presidenta del Parlament de Catalunya

“plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats i silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)

Carta de Jordi Cuixart als socis d’Òmnium Cultural

Des de la presó: Som-hi

“Tanqueu les nostres biblioteques si voleu;

però no hi ha cap porta, cap pany,

cap forrellat que pugueu imposar

a la llibertat de la meva ment.”

Virgina Wolf

Estimadíssims socis i sòcies,
Dimarts comença el Judici a la Democràcia i el primer que us vull dir és que estem més units i més forts que mai.
Divendres passat de bon matí ens vam poder abraçar amb la Carme i la Dolors, van ser uns pocs minuts però podeu imaginar que va ser un moment impossible d’oblidar. Vam fer el trajecte junts fins a Madrid, aïllats, en compartiments hermètics, de poc més d’un metre quadrat. Era impossible veure’ns, però ens enviàvem missatges de coratge i suport mutu. També escoltàvem els vostres clams i creieu-me si us dic que ens feu sentir afortunats.
La presó preventiva comporta una indefensió flagrant, i el tribunal que ens jutjarà ha vetat el testimoni d’experts internacionals i premis Nobel de la Pau. Però totes aquestes injustícies ens enforteixen encara més les conviccions. Desemmascararem la connivència dels poders de l’estat amb els hereus del franquisme. VOX, Fiscalia i advocacia de l’Estat van de bracet contra l’exercici de drets fonamentals, i això converteix el judici i les condemnes en una oportunitat excepcional cap a la República. La mobilització permanent esdevé del tot imprescindible.
Els presos no som la proclamació de cap derrota, i davant d’aquells qui branden plens de por la bandera de la repressió, cap odi ni rancor, al contrari. Ells criden perquè estan plens de por, però mai no podran silenciar les ganes de diàleg. És important que no ens deixem ningú pel camí, que tots els demòcrates de l’Estat, d’Europa i del món sencer també se sentin interpel•lats.
La nostra prioritat no és sortir de la presó, sinó la resolució del conflicte polític. Amb una ciutadania apoderada com l’1 d’octubre de 2017, estic convençut que aquesta societat serà allò que decideixi ser. Seguim el mestratge de persones excepcionals com Luther King, Gandhi, Rosa Parks, Thoreau, Hannah Arendt o el mateix Xirinacs, que en circumstàncies molt més adverses que les nostres van decidir no renunciar a perseguir els seus somnis.
Pels mesos que vindran, més generositat, empatia i sentit d’Estat que mai. Recobrem-nos en la nostra unitat i conjurem-nos en què, mentre l’Estat no doni resposta a aquest 80% de la societat catalana que vol resoldre el conflicte polític votant, estem obligats a exercir la desobediència civil tants cops com faci falta.
Salut, tendresa i sempre endavant!
Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Soto del Real, diumenge 10 de febrer del 2019.

un govern en el qual la majoria governa en tots els casos, no pot estar basat en la justícia (Henry David Thoreau)

Capítol copiat del llibre de Raúl Romeva, ESPERANÇAI LLIBERTAT
Si no és per principis, quer sigui per estadística
No em cansaré mai de repetir-ho: no hi ha dreceres ni manuals d’instruccions ni fórmules màgiques per fer això que estem fent.
La situació és complexa, i cal gestionar-la tenint en compte múltiples variables.
Sí que existeixen, en canvi, moltes experiències que ens permeten disposar, per dir-ho d’alguna manera, d’una magnífica caixa d¡eines  de la qual podem extreure aquelles que ens ajudin en diferents moments.
De literatura en aquest sentit n’hi ha molta. A banda del ja esmentat treball de Gene Sharp, goso també recomanar un altre llibre de gran vigència i solvència contrastada; sens dupte, un dels millors materials que avui tenim a disposició. Parlo de Cómo hacer la revolución, de Srdja Popovic.
Popovic és un biòleg serbi, nascut l’any 1973, que dirigeix el Centre for Applied Nonviolent Action and Strategies (CANVAS), una organització no governamental dedica a assessorar moviments civils de tot el món que promouen accions no violentes.
L’any 1998 va assolir força notorietat en esdevenir un dels líders d’Otpor!, el moviment estudiantil que va aconseguir derrocar el dictador serbi Slobodan Milosèvic, després que protagonitzés tot un seguit de guerres, tant amb les altres repúbliques iugoslaves com en el sí de la mateixa Sèrbia.
El relat que fa, a banda d’amè i de vegades fins i tot hilarant, serveis per, entre totes les coses, desmentir aquella percepció tan negativa de “això, aquí, no funciona”
Popovic parteix, lògicament, de la seva pròpia experiència al capdavant d’Otpor ( que en serbi vol dir “resistència”), i argumenta com, des del primer moment, van tenir clar que havia de ser un moviment no violent. I no només perquè creien fermament en les solucions pacífiques, sinó perquè intuïen, amb encert, que fer servir la violència contra algú (Milosevic) que manava sobre desenes de milers de policies, i ves a saber quants paramilitars a sou, no semblava una idea especialment brillant.
 L’aposta que alguns fem per la no-violència no respon només a una qüestió de principis, sinó també a raons `pragmàtiques.
A Why Civil Resistance Works: the Strategic Logic of Non Violent Conflict, Erica Chenoweth i Maria J. Stephan van estudiar tots els conflictes que van poder entre el 1900 i el 2006, 323 en total. Els van analitzar de manera meticulosa per veure quins havien tingut èxit i quins no, i per què.
El resultat és clar: pren les armes i tens un 26% de possibilitats de triomfar; practica el principi de la no-violència i el percentatge augmenta fins el 53%.
Si no creus en els principis, confia almenys en l’estadística.
A partir d’aquí, tornant a Popovic, l’acció ha de seguir, sobretot, tres passos ben lògics. Primer pas: predica la no-violència dins del moviment. Segon pas: forma els companys i companyes activistes perquè sàpiguen reconèixer les possibilitats de fonts de fricció. I tercer pas: per tal d’apuntalar el moviment contra les temptacions del dimoni de la violència, cal defensar-lo dels provocadors que, inevitablement, intentaran colar-se a la festa. Això fa incompatible el moviment amb les caputxes i els rostres tapats.
Tots tres passos són perfectament aplicables al nostre cas. De fet, reivindico que així sigui i em comprometo a ser-ne jo mateix practicant i altaveu.

"aznar boys", condemnats a ser demòcrates

El per a “ells”, problema català, s’agreuja en la mesura de posar al descobert la vigència del feixisme dins dels poders fàctics i del mateix Estat espanyol.
Demà si res no canvia, l’inici del judici de l’1-O, amb una Internet consolidada al món sencer plena de xarxes informatives a l’abast de tothom, servirà tal com desitgen Carme Forcadell i Dolors Bassa, preses polítiques i Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, l’Oriol Junqueras i en Raül Romeva, i en Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull, presos polítics, perquè des del seient dels acusats es defensin de les mentides i muntatge de qui els acusa de rebel•lió, sedició, malversació de fons, amb la qual cosa, l’unionisme exacerbat i enverinat de feixisme que pateixen VOX l’acusació particular, fiscals, jutges i de fet, polítics empresaris i mitjans de comunicació que els fan costat, a ulls de la UE i del món, aquest unionisme d’amor patri incondicional, està, a la curta o a la llarga, condemnat a convertir-se en demòcrata si no vol caure, almenys dins l”Estat espanyol, a fer constantment el mateix ridícul que ahir va fer a la convocatòria de la madrilenya Plaça Colon on no va reunir ni tan sols 100.000 beneits.
Ara bé, de moment per part de la ciutadania per la independència o per la que defensa el dret a decidir, alliçonadors llaços grocs escampats arreu de la UE demanant l’absolució i llibertat de les nou persones preses polítiques i el retorn de les 10 exiliades polítiques, és d’esperar que en cap racó deixi de faltar.

de deesses i d'agnòstiques

De personalitat seductora com tota la fauna felina, et llepes i llepes tot el cos alhora, netejant-lo, alhora hidratant-lo i, noia..., la profunditat de la mirada, el cos de pell negre damunt la flassada roig-carmí, i la llarga durada de la feina que estàs fent junta la poca que jo tinc, dóna temps d'anar a cercar la càmera i tu, en pla deessa complaguda, i jo de fe pagana encara més.

la manxa dels 70, (9 de 23)

No té gens d'importància la postura, la qüestió és passar el matí, el dia, la setmana, el més, la vida..., per allò de possibilitar la dita de "qui dia passa, any empeny".

mediador o relator, ara va de bo!

Llegint el primer TEMA DEL DIA de Pere Martí a VilaWeb, des de la comoditat de la llar unes i d’altres combinant-la  formant part de constants manifestacions i actes públics reivindicatius de la llibertat dels presos polítics i el dret de decidir com a poble allò que volen ser, a contrallum (amb l’objecte que es mira posat entre la llum i l’ull), serà guaitada aprovada o reprovada, la persona designada mitjancera per a uns i narradora per altres.
Si és mediadora o mitjancera com reclama el govern català, benvinguda sigui però ai l’ast!, com resulti ser relatora o narradora com “ells” volen, ja tornarem a beure la mena d’oli de ricí que tal vegada també té posat a la farmaciola de primers auxilis, el mancat de benvolença ministre Josep Borrell quan, d’allò que se’n diu de veres, corrobori la immunitat a la teràpia de l'”ibuprofèn”  receptada.

el cavall de troia de l'àngels

Un encert l'opinió de l'Àngels Martínez Castells a elnacional.cat, comparant l'agegantat furgó de la guàrdia civil que transportà els presos polítics, amb el mític cavall de Troia, tot fent la reflexió de "Només podrem perdonar-nos haver deixat passar el gran furgó de la Guàrdia Civil si aconseguim convertir-lo en un gran cavall de Troia"
El convertit cavall imaginari potser és com el de la imatge pacífic i bon jan amb nafres físiques i morals pendents de remeiar, però de ben segur que, tal com vaticines Àngels, la Carme Forcadell i Dolors Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, l’Oriol Junqueras i en Raül Romeva, i en Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull, quan tu ens dius que “tenen grans equips d’advocats, simpaties internacionals i centenars de milers de persones disposades a ajudar en la transmutació d’un comboi de venjança en un esplèndid cavall de Troia que desmunti les tramoies judicials i no accepti res d’altri que la llibertat fins a les darreres conseqüències. Però cal molta gent per tibar de tanta corda. I molta força.”, de ben segur que, entre totes i tots, s’aconseguirà , si més no a la curta o a la llarga davant la justícia del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) amb seu a Estrasburg, posar el Tribunal Suprem espanyol al lloc dels acusats.

“al febrer has de llaurar, el que al març vulguis sembrar”

"És a dir, convé estovar la terra uns dies abans de la sembra per tal que les llavors o els plançons arrelen fàcilment. Es pot interpretar com que cal planificar les coses abans d'executar-les"
Si la lògica del refranyer no ens fa fallida, de moment la terra ja està llaurada per espargir, a partir del dia 12 les llavors acumulades dins el saquet de la raó tot esperant que, a mitjans o finals de març i mesos següents, facin caure una a una les mentides destapant el complot antidemocràtic de l'Estat espanyol per fer creure que legítimes i pacífiques manifestacions en favor de la independència i referèndum de l'1-O, formen part d'un cop d'estat.
Ni delictes de rebel•lió i malversació de diners públics ni de sedició o de desobediència greu, seran acceptats per admetre culpabilitats, ans al contrari tal com declarava Raül Romeva en una entrevista "Malauradament el judici no té res a veure amb la justícia. La presó política preventiva, la divisió de processos i causes, la indefensió en la instrucció o la configuració del tribunal així ho demostren. No encarem la defensa com un gest legal, sinó moral"... "La nostra obligació és defensar-nos jurídicament i posar de manifest totes les vulneracions i anormalitats que envolten aquest procés".

fotja vulgar i cavil•lació

Disculpa'm FOTJA VULGAR, si com a metàfora utilitzo la teva imatge per parlar d'aquesta Espanya profunda i feixista entretinguda, com el mite de Narcís, a mirar-se eternament -com tu sembla que ho fessis per uns moments-, a les emmirallades aigües de qualsevol riu, mar, estany, zona humida, tot pensant que vergonyoses creuades o conquestes del passat li atorguen drets i avals per continuar decidint autoritàriament la vida i destí dels pobles i cultures que conformen l'Estat.
Avui, FOTJA VULGAR, dues dones, Dolors Bassa i Carme Forcadell i set homes, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, noms i llinatges que mai deixarem d'honorar, ara, presos polítics dins l'Estat espanyol estan essent traslladats cap a presons de la capital.
Ahir, FOTJA VULGAR, des del govern central, com aquell que s'avança a les campanyes publicitàries per promocionar el turisme, va sortir el vídeo de La España Global on una banquera de prestigi, un cuiner mediàtic i una directora de cinema més propera a les tesis de Leni Riefenstahl que a les d'Agnès Varda, entre altres personatges lloant les excel•lències d’una realitat espanyola creïble a hores d’ara sobretot després de l’1-O, dins d’Europa i tot el món, només per persones de dubtosa fe i actituds demòcrates encabides fora del context de què vol dir DEMOCRÀCIA junt  l’estricte compliment de la Declaració Universal dels Drets Humans.