Ets una variant d'eruga, de vés a saber quin tipus de papallona, passejant per l'herba bona assegurant-te que, a més a més de compartir verdor, el teu bla, molsut i llarg cos s'impregni, punyetera!, dels mentolats efluvis que gairebé a totes les persones ens agrada d'ensumar.
Era, el dia de l'Aberri Eguna, la trobada de famílies d'arreu del País Basc a Guernica.
Era la constatació fotogràfica de les arrels identitàries traspassant generacions a fi i efecte de no oblidar que d'on es ve, ningú té dret a torçar cap a on es vol continuar anant.
Era aquella compartida peculiaritat respectuosa entre els pobles que ens sabíem colonitzats.
És l'enigma 72, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK .RETINETTE IA.
Una decadent generalitzada fatxenderia d'avui, pateix el mal son de no recuperar allò que ahir, l’espanyol borbònic supremacisme desbordat, valorava com l'esplendor de la pàtria.
Un dels vents del món, emprenyat ha fet caure fulles del llimoner sense adonar-se que només les més afeblides pel temps viscut els hi ha tocat rebre.
Reconforta saber, simplificant en mig de tanta injustícia divina o humana, que la frase de l'encapçalament s'esdevé en una de les acceptables escasses sentències justes.
Segons la Viquipèdia, sou corbs marins de la nissaga de l'encapçalament. S'Albufera des Grau, cales i ports de s'illa, són llocs que assíduament freqüenteu atrafegats sempre, bé nedant rere peixos per cruspir, bé damunt d'esculls enfeinats a netejar-vos o ales obertes prenent el sol. Allà on trepitgeu, cagueu a bastament el blanc excrement que us delata per la qual cosa, sense cap ànim d'ofendre-us, també popularment se us coneix amb el nom de "caganers".
Era l'anual celebració de l'Aberri Eguna a Guernica
Era aquell rudimentari entaulat de fusta que feia d'escenari per actuacions musicals, proclames de rel identitàries o per passar-s'ho d'allò més bé la canalla pujant-lo i baixant-lo agafant protagonisme amb algun que altra fidel ca dels dòcils que lliurement campaven pel poble.
Era aquell emotiu txistulari fent proves de so emetent les característiques notes melòdiques de l'ancestral folklore del país.
És l'enigma 71, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK .RETINETTE IA
Si segons com, el rastre d'una petjada damunt la terra pot eternitzar-se en la seva visualització, serà per la seva fugacitat que un rastre per damunt la mar se'n diu estela, contrasentit per cert que un tal Antonio Machado hàbilment poetitzà:
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
Miris cap a on miris o, badis cap a on badis, sempre trobaràs un súmmum útil o xistós.
Abans amb la construcció de les casses amb singulars blocs de marès, almenys, quedava clar que l'envelliment, no les degradava tant com passa a les construïdes, anys més tard, amb els clònics blocs de formigó.
Cega, diabètica i anciana, creia que amb l'últim atac d'un desajustament de glucosa en sang, te n'anaves al barri on anem totes les criatures vives del planeta.
Ara, mig estabilitzada la glucèmia, però amb símptomes clars d'una greu demència senil tipus alzheimer, com que el cor, fetge, ronyons, aparell digestiu..., els mantens ferms, tant l'Úrsula, la veterinària com jo, renunciem a la humanística pràctica de l'eutanàsia activa cosa que de fet, posant la mà al foc, si per tu fos, ja fa temps que ens l'hagueres demanat.
Així doncs Bruna en el teu cas, mal que et pesi, ja ho veus, aquí ens tens al costat dels de "provida" ja sigui perquè per alguns és un negoci ja sigui perquè per altres sigui aquella mena de sadisme que s'hi recrea en el patiment.
Era aquell lloc del País Basc conservador d’antics “caserios”
Era aquella dona gran que segurament encara comanava amb saviesa i modèstia innata el bon funcionament pràctic i sentimental domèstic.
Era aquella pel temps desgastada barana de fusta aguantant, malgrat la pèrdua de barrots, el pes de qui encara amb confiança sabia que, si no ferma, era segura.
És l'enigma 70, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
A vegades, en botànica, atacar el mal d'arrel pot ser favorable, però..., a vegades, també no fer-ho, amb el temps resulta bellament desfavorable.
Gràcies a l’enrenou d’una o dues aus bussejant en les aigües de s’Albufera des Grau atrapant peixos per alimentar-se, en la imatge trobem els fefaents exemples de la dita popular, el primer satisfer la fam i el segon satisfer l’ànsia de fotografiar.
Te la trobes al marge del camí, alta com un sant pau desafiant, amb esplendor, el significatiu contrast lumínic que la destaca de la resta vegetal.
El bloc Menuda Natura dins la xarxa, ens fa saber les
curioses característiques que tal vegada fan que la canyafèl·lera amb raó
presumeixi d'allò més lluint-se en mig de la natura tot sabent l'honorable
nissaga que la precedí i així, entre altres característiques, trobem.: “FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la
classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces
que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes
arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts
vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del
sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. ETIMOLOGIA
I CURIOSITATS: El genèric Ferula deriva del llatí “ferula” pal, canya,
bastó, perquè els pastors l’utilitzaven de bastó lleuger. L’epítet específic
communis és una paraula llatina que significa comú, freqüent, ordinari.
Sovint s'ha dit que en
l'antiguitat es feien servir varetes de canyafel per portar foc. Prometeu
hauria robat el foc sagrat transportant-lo en una vareta de canyafel, per
portar al poble el foc que els déus volien negar-los. A Còrsega el canyafel es
feia servir a la Setmana Santa per portar el nou foc; la medul·la estava encesa
i cremant lentament.
Aquesta planta també
era sagrada per al déu del vi, Dionís. La tija, lleugera però resistent,
coronada per una pinya, servia per a sostindré a qualsevol que s’haguera passat
amb el vi. Aquesta vara o bastó s’anomenava tirs “θύρσος tryrsus”
Un crit esgarrifador va sacsejar l'oïda dels quatre gats que passejaven per la cala i tot perquè tu, entremaliat o despistat ca, vas desaparèixer de la superfície de la passarel·la astorant la dóna que et duia a passejar i així, només veient-la estirada damunt les fustes del camí que voreja el penya-segat de Cales Fonts intentant localitzar-te, aquells quatre matiners passejant tot d'un li van fer costat ajudant en el rescat que finalment, entre tots vau aconseguir que sortís bé, aventura que tu, segurament després de la freda mullena aviat oblidaries, però que mai de la vida, qui t'acull a casa seva, t'alimenta i probablement per uns dies t'amanyagarà una mica més, oblidarà.
Era aquell passeig matinal fet aquella freda matinada d'hivern.
Era aquella predicció meteorològica no anunciada oficialment, però esperada popularment, de neu a cotes baixes.
Era la bucòlica sorpresa de veure nevat aquell talaiòtic indret que sovint, gràcies al constant rou nocturn, se salva de ser considerat de secà.
Era aquell manta vegades retratat ullastre que semblava sanejar-se el tronc i brancam retenint damunt d'ell tota la neu que li era possible acaparar.
És l'enigma 69, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
La presumida groga boia xala d'allò més quan té l'oportunitat d'emmirallar-se; en el seu cas, com en tants emmirallaments, creu que la foscor dins la imatge reflectida fins i tot li és més fidedigne que falsa.
