Ben bé t'han deixat encarregat de la paradeta, cosa que
sembla t'agrada prou per estar atent a resoldre qualsevol regateig i, fins i
tot amb una bona ensumada bellugant la cua sabràs decidir si val la pena de tancar o
no, de mutu acord, el tracte comercial.
Sucumbint als agressius canvis comercials, dins la primera
dècada del segle XXI va desaparèixer part de la història comercial illenca, el d'una emblemàtica
botiga, papereria, quiosc, llibreria d'un cèntric carrer de Maó que, al
soterrani, conservava maquinària de
principis del segle XX, dedicada a l’art de la impremta per a tots tipus de
treball.
Al seu dia, el diari ARA balears oferí l'emotiva història icolpidora realitat del que havia estat l'emblemàtic negoci des de sempre
familiar i com que també al seu dia, algú em va fer saber que estaven buidant
la maquinària del soterrani per dur-la a un d'aquests llocs oficials
d'exposicions del passat industrial, no vaig voler perdre l'ocasió de poder
fotografiar la fèrria consistència de cada una de les màquines en el seu espai
de treball, però, curiosament el punt més impactant tal vegada va ser aquell pany
de paret on encara fràgilment penjaven les últimes notes d'un passat feiner com
aquell que, amb consistent professionalitat, les devia deixar tot pensant que,
tal vegada algun “l'endemà”, faria l'ofici d'impressor.
La llum del dia encara reflecteix fumerals veïns, però...,
què carai d'estalviar electricitat amb la bombeta apagada..., a plena llum del
dia, accionem l'interruptor i que llueixi l'ornament nadalenc ni que sigui per
distreure'ns els mals de cap i malsons propis i globals.
A quants no us haurà passat durant una conversa més llarga
que curta, notar que, per benevolència, cansament, avorriment o, en el millor
dels casos per passar l'estona, la persona amb la qual xerreu, us està seguint
la veta?
Nota. De l’article d’opinió “El retorn d’AntoniTàpies” d’Andreu Barnils a VilaWeb, em quedo amb el breu i senzill clarificador
comentari d’Eduard Riu “Tot el que queda de la vella guàrdia de la transició a
la defensa del jove promocionat pel franquisme per fer veure que el règim era
modern.”
Amb el xivarri i cagades que foteu al cap vespre aturats als arbres del poble, no deixen a ningú indiferent i, quan de bon matí torneu a fer la gresca de piuladissa per ordenadament aixecar el vol cap al camp obert, tampoc deixeu a ningú indiferent si té la sort de poder veure el conjunt de formes que sou capaços de dibuixar sota el cel quan centenars de vosaltres decidiu volar junts i ben junts.
Ara bé, tal com indica l'encapçalament majoritàriament se us
considera una festa al cel i una plaga a terra i, per si algú vol saber-ne més,
pitjant aquest enllaç, a més a més dels versos de Celdoni Fonoll:
"L'estornell és
una plaga
a la vinya i l'olivar
on endrapa de
baldraga
Mig camperol, mig
urbà".
I d'uns d'un poema que va escriure Mozart dedicats a
l'estornell que tenia quan va morir
"Descansa aquí
un estornell
Tot ell era un
desgavell
Que al cim de la seva
vida
Sense cap altra
sortida
Va trobar un dia la
mort..."
podrà saber característiques de l'estornell vulgar.
Quan del futur només podem esperar que imatges, sons,
aromes, sabors, contactes vells o nous, seran les properes circumstàncies en
ocupar l’activitat dels dies, del passat,
només sabem que els fets s’allotgen dins
la immensa i silent fondalada dels records.
Si des de
criatures ja ens explicaven contes amb veritats a mitges, arribada l'edat
adulta, sortosament trobem en els versos d'un poema de Leon Felipe aquell
quotidià degotall de raciocini necessari, si més no, per anar tirant per la
vida.
SÉ TODOS LOS
CUENTOS
Yo no sé
muchas cosas, es verdad.
Digo tan
sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna
del hombre la mecen con cuentos,
que los
gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el
llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los
huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el
miedo del hombre...
ha inventado
todos los cuentos.
Yo no sé
muchas cosas, es verdad,
pero me han
dormido con todos los cuentos...
y sé todos
los cuentos.
Si pels de fora de casa ets poruc i fugitiu de mena. Sovint per qui com tu,
és de casa, ets d’amorosa habitud tímida i tafanera alhora.
A certa avançada edat, sort que el terra asfaltat és el que permet encara trescar amb il·lusió.
D'un solar en mig del poble ara, de lliure aparcament de vehicles i contenidors per la recollida selectiva de brossa casolana, el vestigi de la resta d'un polit enrajolat és tot el que ens dona idea de la casa que algun dia seria aquell lloc de coexistència on trobar seguretat i, tal vegada fins i tot, amb alguna habitació pròpia i, perquè no, fins i tot allò que una poetessa afegia també s’havia de tenir:
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Montserrat Abelló (Tarragona 1918-Barcelona 2014
Si la roba que vestia era blava quan, en blau, va escriure que tot ho veia de color blau, potser el consell més adient per pal·liar-li l'angoixa seria aquell (perquè l'entengués) de l'"apaga i vámonos".
Segurament, el llaüt ja torna, mansament, a l'amarratge del port.
Segurament, tractant-se de temps d'esbarjo, ja no hi ha pressa pel retorn.
Segurament, essent una vella amistat la tripulació, el temps de silenci ja guanyi al de la conversa.
Segurament, contemplar l’horitzó en companyia donant fluïdesa als pensaments sigui allò que més companyia faci.
Un cop enllestit el govern de la legislatura entrant, Pedro Sánchez, amb el característic rostre seriós dissimulant la satisfacció i felicitat que l'envolta, ha fet saber públicament, el llistat de ministres de la nova laberíntica travessia política i, com sempre, algunes persones rere el llenguatge facial i corporal s'imaginen que està posseït per una satànica força conspiradora i altres, condescendents, pensarem: mi-te'l!, a aquest els àngels li fan sopes.
A principis dels seixanta del segle XX, un enorme en amplada i alçada, avet de Nadal, era el reclam publicitari de can Jorba del Portal de l'Àngel per atreure famílies a comprar als grans magatzems els regals nadalencs; l'Ajuntament autoritzava l'espectacular gran muntatge i dels costos s'encarregava la gerència de can Jorba, és a dir, tot era una qüestió d'estratègia comercial independentment de si entrés o no la gent a consumir.
A principis dels vint del segle XXI, una enorme estructura metàl·lica de seixanta metres d'alçada en forma d'avet nadalenc és el fatxenda reclam publicitari de l'ego del batlle de Badalona tal vegada pensant que l'hagin votat o no, la gent contemplant l'espectacular muntatge li passarà per alt els més de quaranta, seixanta..., metres de llargària de persones fent cua per rebre l'especial extra nadalenc d'ajuda alimentària; en aquest cas, però, l'ajuntament només s'encarrega del complicat muntatge metal·lífer, ja que els costos sortiran de la butxaca ciutadana complint amb el deure de pagar impostos a l'ajuntament badaloní.
Resumint, si l'avet de can Jorba posava una mica de llum en la grisor franquista, l'avet de l'Albiol, a manera populista, ens retorna a la grisor franquista.
El més probable és que quan nosaltres anem tu ja estiguis de tornada de la teva feina nocturna d'investigar el terreny a l'aguait de tot allò que es mou arran de terra sigui per l'instint de caçar o pel de joguinejar, per això, mig endormiscat sovint se't veu durant el dia al teu lloc de control fent seguiment que tot transcorri tal com t'agrada valorar, la tediosa normalitat ciutadana.
-Un dia, de cop i volta també vaig adornar-me que en aquell banc tampoc m'esperava ningú.
-No t'amoïnis, però si el neguit va in crescendo, algun antidepressiu, almenys, farà que deixis de pensar en la buidor del banc.
És la màgia de les construccions megalítiques de la prehistòria, segles i segles de civilitzacions passades sense moure's del lloc.
De presencia sempre fugissera, no et pensis, pots topar amb gent esglaiada fugint de tu o amb gent que divertint-se amb el teu llenguatge corporal sempre esperi allò que en dècimes de segon faràs, com ara és el cas de la imatge de, si prudentment t'amagaràs o descaradament i a correcuita, sortiràs del conducte d'aigües pluvials que sovint et serveix de protector cau.
Acomplida la durada de l'última borrasca anomenada "Ciaran", registres d'onades de deu metres mesurades per la boia d'entrada al port de Maó ja formen part del seu historial d'alteracions meteorològiques, però tractant-se d'afers negociadors per la investidura de Pedro Sánchez, força persones creiem més que confiem, que la fermesa del criteri independentista negociador del president Puigdemont sabrà frenar la síndrome de Pinotxo del futur president de l'estat espanyol de manera que els acords vagin pels camins del compliment i acompanyats de les mesures legals pertinents de control i aturada de les soflames d'una ultra extrema dreta instal·lada en partits, institucions i poder legislatiu.
... I després del setè dia, dissabte del descans, Déu va crear l'instint d'enroscar-se dels felins a fi i efecte de fer-los feliços en la necessitat de dormir.
Alguns creuers són tan obscenament majestuosos i altres tan
obscenament luxosos que poden aconseguir els uns ,empetitir l'amplària i la
llargada del natural port maonès i els altres, despertar el rebuig per la
sospita de com deuen guanyar-se la vida els passatgers.
(1) «Seabourn Ovation» de 210 metres d'eslora
« Emerald Sakara" 23.500 euros per la suite presidencial
Com que gairebé totes les demandes i precs que els creients fan a les deïtats dins dels seus temples de culte acostumen a finalitzar amb el desig de conservar al màxim la salut, qui s'atrevirà a dubtar que els espavilats laics, agnòstics, ateus..., per allò de la "mens sana incorpore sano" no han caigut també a formar part d'una feligresia, la del culte a les rutes saludables?
Després de fer-vos famoses per l'obra teatral de Txékhov descabellant les esperances frustrades dels personatges o, de fer-vos didàcticament famoses pel relat literari de Richard Bach o, amorosament tendres per la cançó de la Marina Rossell, renoi!, quina mala jugada us va fer la feixista AP (Alianza Popular) aquella dels "opusdeistes" franquistes Fraga Iribarne, López Rodó, Martínez Esteruelas, Silva Muñoz i una colla més això sí, tots mascles, només faltaria!, quan decidiren que l'emblema del partit fos el d'una gavina volant, ara, però desdibuixada pels hereus d'aquella AP, anomenats PP; de tota manera, gràcies al desori de la seva trajectòria sense treva, també vam conèixer la similitud existent entre ells i la vostra condició d'omnívores, aquella que a part de practicar el canibalisme, aprofita qualsevol classe de recursos, incloses les escombraries provinents de poblacions humanes.
Donat el cas de creure'ns haver obtingut èxit, bo és tenir un llorer que regar ni que sigui per, de manera activa, mantenir desperta la ficció del sobrevingut ego.
Gràcies a la gairebé sempre presència de saó en algun indret del filet -presumpte sòcol- d'humitat negre visible en patis d'interior, la presència d'eixerits vegetals com el de la imatge ens ajuden a entendre el rebel natural desig de supervivència.
Com sempre, un cop aturada la pluja fareu allò que feien els avantpassats i faran els descendents.
Com sempre, moixes o moixos casolans sortireu a l'exterior de balcons, terrasses, patis o jardins a explorar el terreny moll, això sí, a cada passa expulsant-vos còmicament i rítmicament l'aigua absorbida pels coixinets de les potes i, a vegades si s'escau, com sempre, satisfactòriament, beureu l'aigua de pluja retinguda en un toll natural o recipient elaborat.
ORÍGENS:Davant la precarietat dels estudis adquirits i de l'oferta laboral, tan ximplet com pensar "si no ho faig jo, ho farà un altre" engruixen les files voluntàries dels Estats colonialistes i, arribat el cas i les ordres superiors, aquestes són tant o més criminals de guerra que les dels extremistes radicals dels pobles colonitzats als quals s'enfronten.
ESTAT: La historia
oculta sobre la creación del Estado de Israel.
Encara sort sembla que ja arriben, de tant en tant, els ruixats alleujadors de la sequera territorial de vegades visible per l'aridesa damunt dels camps, de vegades pel tall del subministrament d'aigua en fonts públiques alguna, fins i tot, amb extirpació d'aixeta inclosa.
Mentrestant "totes som totes" ja és també el clam solidari de la impotència davant les barbàries de la condició humana que vols fer arribar a les persones protagonistes víctimes dels atacs de Hamas a Israel i per les del setge d’Israel a Palestina.
Mentrestant tancs i míssils destruint cases, barris, pobles, asseguren la presència i continuïtat del negoci armamentístic a escala global.
Mentrestant, negociacions a alts nivells de la política mundial, calibren els costos i beneficis ètics i econòmics de tot plegat.
Mentrestant, pels mitjans televisius, sèries d'anuncis intercalant notícies, arriben a fer creure't atrapada avui, fins qui sap si demà no et tocarà a tu, dins de la bombolla de l'absurd.
Si en un temps estava controlada la difusió de catàstrofes naturals, conflictes bèl·lics, diàspores ètniques..., per periodistes, fotògrafs, contractats o autònoms, al servei de mitjans o agències oficials de comunicació, ara (de moment) per sort gràcies a l'aparició d'internautes arreu del globalitzat món saltant-se els controls comunicatius de l'"ordre mundial", tenim la responsable anarquia dels particulars propietaris de telèfons mòbils donant-nos a conèixer imatges de qualsevol fet transcendental, la qual cosa implica però, la llibertat de treure'n o bé, personals conclusions o bé, un cop més, quedar-nos a la subjecció de no saber ni que fer ni que dir, davant la misèria d'ètica dels estralls.
Autoritàriament o no, els operadors turístics donen per acabat el bròquil vacacional d’enguany, circumstància que si bé augmenta l’activitat econòmica de la menorquina illa, també de mica en mica de manera subtil o descarada, s’observa la degradació territorial causada per l’estiuenca pressió humana sigui damunt sòl urbà o rural o -la imatge és un exemple- damunt les aigües de ports i cales del litoral.
Sense estar pressent al borbònic regne d'Espanya, jutjat i condemnat.
A dins la UE, tal vegada qüestionat judicialment però mai condemnat a res.
Quina mena de dèria fa moure als enderiats pel "pujdemon a prisión, pujdemon al paredón"?
Serà l'Espanya del lligat i ben lligat, que va deixar-nos el franquisme infiltrat en els partits i institucions de l'època?
"Una mobilització amb massa odi" l'editorial de José Antich que com altres, si més no, ens ajuden a suportar amb dignitat, per coneixement de causa,la nostra dèria de la independència.
Fas pinta de tenir tot un caràcter sociable i segur de tu mateix, i també d'adonar-te que si la sequera no perdona, el sòl de la tanca que trepitges, més rocós que terrós, fa que sovint només la verdor dels resistents cactus et recordin la vegetació salvatge, aquella que tant t'agrada menjar i assaborir, però paciència perquè segur que, cada dia, en algun lloc trobes la ració de farratge complementària per la nutrició i l'abeurador ple d'aigua per satisfer-te la set.
I així..., llegint i rellegint articles anàvem aprenent situacions i opinions de caràcter social.
I així..., passaren mesos, anys, èpoques..., conservant revistes per allò d'emmagatzemar negre sobre blanc qüestions tal vegada enregistrades al cervell, però per si s'esqueia, poder-les rellegir.
I així..., ara, per allò que tot està informatitzat dins d'una colossal mundial i col·lectiva xarxa, en passar més estones davant la freda pantalla de l'ordinador ratonejant damunt dels enllaços, que fullejant una càlida revista, tancant un cercle característic de tipus informatiu, la millor opció tal vegada ha estat la de fer donació del nombre d'exemplars resistents el pas dels anys, triant-la a l'atzar, a una parada dels encants del dominical Mercat de Sant Antoni de Barcelona.
-Per què els parisencs mai se'n cansen de veure l'estructura metàl·lica que representa la torre Eiffel? -perquè aquesta, capsigranys!, suposa un suculent benefici econòmic per a l'erari públic.
-Per què les grans empreses constructores mai se'n cansen de muntar i col·locar, avui aquí demà allà, les gegantines i emprenyadores estructures metàl·liques que representen les grues de construcció? - perquè aquestes, capsigranys!, suposen un suculent benefici econòmic per als Bancs Centrals tan aficionats a la característica especulació bufadora de la bombolla econòmica.
Gairebé sempre, el color, la textura, l'aroma, el sabor..., ajuden, al moment, a distingir la situació bona o dolenta de cada cosa.
Si la teva solemne presència deguda a la potencialitat de la negror del teu plomall impressiona, sàpigues que, a més a més, mentre retruny el soroll que fas amb l'agut bec picotejant damunt la menjadora de plàstic, tota la majestuosa presència adquireix trets d'aquella imperiosa inquisició dels tribunals de negres eclesiàstics espicassant la víctima per aconseguir confessions de culpabilitat, però, no passis pena, tot això són reminiscències dels relats de terror de la infantesa que no tenen res a veure amb el caràcter simpàtic i tafaner, avui de tu i demà qui sap si tu o un altre idèntic parent d'espècie.
Mentre un deia “dona’m una palanca prou llarga i un punt de suport, i mouré el món”, molt abans altres, amb palanques o sense, ja es van preocupar de deixar constància de la seva cultural força talaiòtica.
