eivissa del 75 (17 de 17)

Amb tu camell nafrat per la constant fricció de les brides de cuir o encadenat de ferro a fi i efecte d'obligar-te a ser submís en rebre ordres d'ara aixeca't, ara asseu-te, ara camina, ara atura't..., clouré la sèrie de les fotos del juny eivissenc del 75.
Tu i un parell o quatre més, erràveu per un altre camp dins d'aquell lloc per passejar damunt d'exòtics dromedaris, segurament per "baixa laboral" fins que les ferides mig cicatritzades poguessin ser novament nafrades i així, com la cançó de l'enfadós fins a esgotar-vos del tot, deixar venir, sense fugir-ne, el bon dia alliberador de rebre la poció injectable necessària que eternament us adormi.

eivissa del 75 (16 de 17)

"Sobre la muntanya, defensiva, i en un lloc especial; així és Puig de Missa, lloc d’ubicació de l’església de Santa Eulària." 
 Això ens  fan saber  des de la Web Illes Balears, la qual cosa no vol dir que l’any 1975, no trobéssim aquell temple de culte en estat precari de conservació  amb escassos recursos pel que fa a l’enllumenat exterior limitat a unes senzilles bombetes estratègicament situades   qui sap si de la marca Z, Philips o Osram i si serien de 40, 60 o 100 W.

eivissa del 75 (15 de 17)

Un carreró d'antic de pedregós asfalt, duia al denominat Puig de Missa i allí, al cim toparem amb la senzilla solemnitat de l'Església de Santa Eulària situada en l'anomenat quartó de Xarc, definició que la transversal Viquipèdia, fil per randa sempre, quan se li pregunta colco cosa, per tots conceptes aclareix.

eivissa del 75 (14 de 17)

El recinte de l'oferta de passejades damunt d'un camell era força extens amb dues o tres separacions del terreny cada una amb diferent grup de camèlids.
La foto de l'espai "la gatera" de divendres passat, hi sortiu els dromedaris dempeus que tal vegada ja havíeu fet el circuit. La d'aquest divendres, correspon als que pacientment esperàveu ser muntats i, repeteixo, el que recordo era que se us veia d'edats avançades per la qual cosa la submissió aparenta del caràcter de vosaltres, quadrúpedes, podríem dir que, sovint, més aviat podria -i pot ser pels que en això encara us utilitzin- el resultat d'estar tips de viure en una constant esclavitud.

eivissa del 75 (13 de 17)

Assegudes en un espai a recer del sol, aprofitant com a seients calaixos de fusta d'aquells per traginar productes conreats als horts cap al lloc de consum o distribució, aquell grup de dones feineres protegint-se el vestit de diari amb davantals, amb mans expertes i dits àgils, trossejaven un per un els albercocs.
I, com aquella que no vol la cosa, amb la presència del càntir a la fotografia, seria bo desitjar-les que en la vida tot els anés -i continuï anant- segons la dita, "anar a raig de càntir" que vol dir anar molt bé, sense dificultats.

eivissa del 75 (12 de 17)

Com que el mes de juny és època d'aules buides per vacances, no va ser rar veure al•lotes compartint un d'aquells vells calaixos-safata, enllestint una de les fases de la manipulació amb finalitats culinàries del fruit dels arbres albercoquers.

eivissa del 75 (11 de 17)

Posaria la mà al foc que el lloc de les imatges correspon al termini de Santa Eulària des Riu per la qual cosa, fent cas a la valuosa informació trobada dins la xarxa (1), aquest grup de dones el juny del 75, fidelment i sense cap mena de representació d'atractiu turístic, manipulaven els albercocs segurament per a consum propi i, de l'excedent, vendre'l a forners o botigues de queviures per treure'n un jornal.
 (1)  Albercoquer m BOT [Prunus armeniaca, família de les rosàcies] Arbre cultivat de grandària mitjana. És originari de Mesopotàmia i molt conreat a terres de la conca mediterrània. Les fulles són cordiformes i de joves es troben enrotllades en forma de paperina. Les flors són blanques tenyides de rosa i surten abans que les fulles. La floració té lloc de febrer a març. El fruit, l’albercoc , és una drupa globosa de color groc-taronja. Fructifica, segons les varietats, de maig a juliol. Es multiplica per llavor a partir de l’albercoquer franc, melicotoner o prunera, i després s’empelta d’escudet. A l’albercoquer li agraden el clima temperat i els sòls secs, pedregosos i airejats. A les terres humides o molt compactes hi viu malament i pateix una de les malalties més comunes a tots els fruiters de pinyol: la gomosi. A les terres calcàries, com les de les Pitiüses, fa els fruits més aromàtics. A les Pitiüses les varietats d’albercoquers més emprades tradicionalment han estat la blanca, de fructificació primerenca; la d’aigua; la varietat de porquí, emprada per assecar els albercocs; taronjal i canino o albercoc de València, aquest últim introduït a finals de la dècada de 1950 i principis de 1960, i també emprat per a l’elaboració d’orellanes o albercocs secs. El període de major extensió de ter-res de secà de l’illa d’Eivissa dedicades al conreu de l’albercoquer se situa entre 1960 i 1965. L’any 1960, de 40 ha cadastrades com a fruiters de secà, la major part cor-respon a aquest arbre; el 75% d’aquesta superfície se situa al terme municipal de Santa Eulària des Riu. La raó de la importància que tengué en aquells moments l’albercoquer rau en la comercialització que es va fer de l’albercoc sec. Al terme de Santa Eulària des Riu és ben recordada l’existència d’instal-lacions dedicades a l’ensofrat (cambres de tractament amb sofre) i la posterior assecada d’albercocs sota l’acció del sol, sobre canyissos, a can Serreta (Santa Gertrudis), can Blanc, can Clavos, can Carlos, la casa Cremada, i a Sant Antoni a can Bonet. L’any 1960 la producció d’albercocs secs o orellanes va ser de 50 tones. Aquesta producció era exportada al mercat internacional. 

eivissa del 75 (10 de 17)

Els albercocs són d'ancestral tradició culinària llaminera a les Illes Balears.
Arreu de l'arxipèlag, herència dels àrabs -o dels cristians o jueus que d'ells l'heretaren- el cultiu, consum immediat així com la manipulació en totes les facetes després de la collita, eren tota una tradició ben viva i present en aquella Eivissa del 75. 
En donen fe la imatge d'avui i la dels tres dies vinents que completaran la sèrie de l'entranyable escena de dones eivissenques atrafegades en la fase d'esmitjar albercocs.
Cercant per la xarxa documentació sobre la tradició albercoqueral, el mes de juny del 2011, una secció del Diario de Ibiza “El portal de Ibiza y Formentera” fa una acurada ressenya de “Sequer” y “Chapat” d’albercocs. Aquí l’enllaç i aquí un tast del text:
...Y en lo referente al proceso de secado que recogen las fotografias, el primer dato curioso es que los frutos que se habian de secar se cogían del suelo, al pié del àrbol, porque se preferian los más maduros. Después, una vez seleccionados y limpios, se encajaban cuidadosamente i se transportaban en carros a lugares donde cuadrillas de mujeres los partian por la mitad con un seco tajo de trinxet, uno por uno, apartando los huesos que se vendian a empresas turroneras y colocándolos luego sobre cañizos –la pulpa mirando al sol-, de manera que con dos dias de solana quedaban secos. A continuación, los cañizos se apilaban y fumigaban con azufre para conseguir una total desinfección y se dejaba secar durante otro dia para obtener el suculento orejón. Finalment se encajaban para comercializarlos,no sin antes hacer una última selección para eliminar los que tuvieran taras, que se utilizaban para la fabricación de conservas, confituras, mermeladas, gelatinas y dulces. El trabajo era minucioso y duro, pero las ganancias suculentas. El mayor problema para el payés era la lluvia durante el proceso de secado y un pequeño bichejo, els escarabajo cabezudo, que en los árboles causaba estragos.”

eivissa del 75 (9 de 17)

Els dromedaris formeu part, important, del regne animal, per la qual cosa, avui divendres dia de l'etiqueta “la gatera”, hi esteu convidats d’honor.
No sé qui devia traslladar-vos, segrestant-vos, des del vostre hàbitat natural fins a l'illa d'Eivissa amb la sola intenció de fer negoci utilitzant-vos com un atractiu turístic tot passejant als visitants damunt del gep.
Lligats un rere l'altre amb corretges i cadenes i... qui ho sap?, sinó un xic sedats, estàveu obligats a seguir al camell capdavanter; aquest, duent les regnes per rebre ordres del cameller que a peu el guiava, parsimoniosament seguia el circuit assenyalat modestament a terra amb pedres.
Era un solar als afores de no sé quin poble, un solar segurament a l'espera d'un pla territorial per construir-hi cases o bestieses d'hotels però, mentrestant, amb tots els permisos municipals, la propietat del terreny el llogava al millor postor i així uns i altres treien suc -econòmicament parlant- de vosaltres, pobres quadrúpedes ja  ancians i avorrits que d'esma caminàveu.
Ho confesso, caiguérem de quatre potes i vam xalar passejant damunt vostre però, no sé si tot d'una o al cap de poc, una llumeneta encesa en la consciència, personalment em va dir que, en la vida, mai més!, i no perquè no fóssiu espècie autòctona de l'arxipèlag balear sinó perquè no paga la pena gaudir d'una experiència nova a costa de l'esclavitud d'animals de càrrega obligats a treballar per l'esbarjo dels humans.

eivissa del 75 (8 de 17)

Sí, la generació dels hippies sense cap dubte, com també la del maig francès del 68, va fer estralls en els fonaments de fang del conservadorisme dictatorial i semi democràtic de la "bona societat" -sigui conversa a una religió o laica- dins la projectada UE sota l'aixopluc d'una OTAN sempre sentinella militar de polítiques i economies entre els Estats Units d'Amèrica i la vella Europa.
Frases del maig francès: Il est interdit d'interdire ("Prohibit prohibir")Élections, piège à con ("Eleccions, trampa per idiotes")Marx, Mao, Marcuse! Abreviat com a "3M".Cela nous concerne tous. ("Això ens afecta a tots.")Soyez réalistes, demandez l'impossible. ("Siguem realistes, demanem l'impossible", entre altres, donaren pas, a la rebel•lia emergent de finals de segle fins arribar, per reblar el clau, a les del moviment hippy com  "fes l'amor i no la guerra" d'autoria desconeguda o a les d'autor com "quan el poder de l'amor sobrepassi l'amor al poder, el món coneixerà la pau", de Jimi Hendrix.
Tot això es respirava amb certa potència en territori de la major de les Pitiüses però, el temps i la distància, constatant l'adagi "lampedusià", de "que tot canviï perquè res no canvií", ja a principis dels 70 sorgiren  en l'escena llibertària de pau i amor, espavilades mentalitats ultra mercantilistes que aviat ho van capgirar tot.
Un tal José Colomar, vicepresident del Foment del Turisme eivissenc, estalonat per la Cambra de Comerç, traient-se un capitalista "As" de la màniga, potencià una marca que naixia emparada en la llatina expressió «ad libitum«, que significa "llibertat" amb la qual cosa arribà l'"ací pau i allà cacau" (expressió que indica que una cosa ha acabat), repetint-se la comercialització -de caire lucratiu- en la història de les avantguardes culturals, en aquest cas, mercadejant el somni del mític Paradís Terrenal, al sud de l'arxipèlag balear.
Res més a dir, llegiu si us ve de gust la història de la Moda Adlib, en perfecte castellà o angles, no sigui que incloure el català esquitxes el nacionalisme borbònic espanyol tan vinculat al moviment.

eivissa del 75 (7 de 17)

Els "peluts" autèntics, cercant l'ombra protectora passaven el jorn rere el drap estès a terra. Al damunt, seguint un criteri sense manies –o sí, perquè de les manies sovint cap persona s'escapoleix- exposaven la bijuteria combinada amb gemmes semiprecioses captant així l'atenció i intenció de compra de tota mena de vianant.
Turistes o autòctons, com aquell que no vol la cosa, es convertiren en privilegiats espectadors d'aquell moviment que, recuperant l'ancestral modalitat de venda ambulant en principi sense lligams amb cap tribut, aconseguia guanyar-se honestament els doblers que el permetia la subsistència.

eivissa del 75 (6 de 17)

"Peluts" o gens ni mica, aprofitaven l'ocasió de l'emergent zona turística de ses illes -en aquest cas les Pitiüses- per exposar a la venda la mercaderia creada per les pròpies mans.
Les unes, col•locaven la manufactura ordenadament damunt la tovalla que cobria la tauleta plegable, les altres, assegudes, davant la botiga-magatzem-habitatge, en la cadireta feinejant amb dits experts les característiques espardenyes illenques i, qui sap, si tot veient l'època de les vaques grosses damunt el territori, quantes vegades no li passaria pel pensament la dita popular nadiua: "Déu ens guard d'espardenya que es torna sabata»: es diu per al•lusió als nou-rics o als qui es veuen enlairats sense mèrits propis.

eivissa del 75 (5 de 17)

Crec que a la categoria de "la gatera" tu, moixeta o moix, ja vares tenir protagonisme en aquest bloc, la qual cosa no vol dir que no tinguis dret a participar, en ”l’eivissa del 75”, doncs tu també estàs dins d’un carret, blanc i negre de 36 exposicions de la kodak.
En mig d'un carrer exclusiu per a vianants estaves ben aclofat, sempre alerta o bé de les carícies que amb benvolença rebies, o bé de la ràpida fugida d'una inoportuna possible trepitjada de qui, badant que badaràs ara guaitant cap a la dreta ara cap a l'esquerra, caminava sense saber ben bé allò que podria esclafar.

eivissa del 75 (4 de 17)

Una bugada de llençols blancs estesos al solar contigu al modest hotel o pensió on ens allotjàvem, em serveix d'excusa –fugint una mica d'estudi de la categoria eivissa del 75- per alçar bandera blanca i solidaritzar-me amb l'Espai de Dissidència de Xavier Diez, ja que, com ell, l'onada de calor que des del juny patim, m'aclapara fins al punt de coincidir en decidir desconnectar el mes d'agost de les qüestions polítiques que, de tant en tant, motiven algun que altre apunt al bloc Tempus Fugit.
Síiiii, "Keep calm"!!!, ben pensat i dit Xavier Díez i que aquesta crida a la tranquil•litat acompanyi i il•lumini el tossut i sempre pacíficament alçat independentisme català.

eivissa del 75 (3 de 17)

Seguint el fil de l'apunt d'ahir, en la imatge del d'avui, un muntable i desmuntable aparador obert als quatre vents on s'exposaven i oferien tapetes i punta al coixí, conreades per mans autòctones illenques.

eivissa del 75 (2 de 17)

Pels anys 70 amb l’aparició dels llocs de venda ambulant dels “peluts” o “hippies” arribats a l’illa la dècada anterior estenent, tant la seva filosofia d’amor i pau, germen de la cultura antibèl•lica i antisupremacista dels nostres dies, com el “drap” a terra o improvisades tauletes plegables, exponent i oferint, per subsistir econòmicament, peces d’orfebreria fetes a mà: collarets, arracades, anells, polseres, agulles de pit…, de tant en tant, veient l’èxit de la demanda pels productes artesanals, s’hi afegien dones expertes fent anar els boixets confeccionant tapetes, cortinetes, punta de randa…, aprofitant la mena d’oferta pública que ajudaria a incrementar la demanda per encàrrec que acostumaven a tenir, contribuint en l’economia de la subsistència familiar.

Amb el temps, segurament el zel recaptatori compaginat amb l'estricta ordenança municipal reguladora de la venda ambulant, han fet sorgir o bé mercats setmanals com el d'Es Canar, o bé i gairebé en cada poble, el Mercat Artesanal i Ballades Populars, més significatius de la cultura i costums de les Pitiüses, sense oblidar la modalitat dels Mercats Medievals espectacle sovint patètic que obvio pronunciar-me –més aviat en contra que a favor- pel poti-poti que exhibeixen.

eivissa del 75 (1 de 17)

Utilitzaré el mes d'agost com finestra fotogràfica d'una estada de repòs laboral a l'illa d'Eivissa el juliol del 1975.
Una dona pagesa eivissenca, especialment les de més edat, no era estrany veure-la arreu de les cases de camp amb la característica vestimenta de gonella negra i gran barret de palla.
Amb somriure encisador, no escatimaven la conversa, responent a preguntes ja fossin a les carregades de la típica estupidesa de qui vivint en una gran urbs, s'imagina capdavanter del progrés de la civilització tanmateix pensant que gràcies a l’estatus  fan viure els del camp i zones d’interès turístic, com a la recerca de qui una sana enveja motiva sinó a desitjar estar en el seu lloc, sí, a aconseguir un dia la saviesa acumulada durant la senzilla vida dels qui viuen a pagès.

la mur

Et posarem el nom de ta mare: MUR, no en coneixies d'altre i ja tenies sis mesos. Apartar-te d'ella  tard va ser pel trasllat a la casa de poble amb pati, qüestió imprescindible que va salvar-te de l’exterminació prematura com la soferta per algun germà de camada que abans de néixer no tenia destí. La teva tria va ser cosa de la família del habitacle on vas venir al món, nosaltres només vam triar el sexe, femella, que aquestes sou més casolanes que els mascles sempre inquiets i pesats cercant el zel de l'època reproductiva canina.
Gaudies d'allò més nedant i ho feies com un peix fins i tot, perseguint el corb marí que clissaves, ficant el cap dins l'aigua quan el d'aquest desapareixia de la superfície fugint del perill.
També ens ho passàvem pipa nedant juntes i allò que t'emprenyava de valent, era que canviéssim de direcció i et deixéssim enrere. Tu sempre, en secà o en l'aigua, volies ser capdavantera i ja se sap, caminant, tot d'una t'hi col•locaves però, ai l'ast!, nedant, ja ho tenies més fotut fins quan, el teu grinyolar de plorera, trencant-nos el cor, feia el miracle que ens deixéssim avançar.

la manxa dels 70, (19 de 20)

Sí, tot un luxe i un encert demostratiu que per les dècades dels seixanta i setanta, l'analfabetisme cultural de l'època franquista, va veure's mitigat pels qui tenint un nivell alt apostaren per la recuperació integral del vell Teatre de Comèdies d'Almagro.
Tanmateix, és probable que amb tossuderia i força lluitarien per implicar a les autoritats de torn en la tasca de rehabilitació i manteniment que no és poc, deixant-los al marge de la direcció artística en la suposició que per algunes persones acostumades a saludar amb el braç estirat a l'aire i el palmell de la mà obert, els hi seria sinó impossible, sí feixuc de fer.