“destriar les perles dins el nacre” (discernir la part sucosa o aprofitable d'una cosa d'allò que és accessori o superflu)

Tant de bo la humanitat es trobi a temps d'aconseguir que els envasos d'allò que necessita siguin a semblança dels mol·luscos, és a dir, orgànics i reciclables com els trossos de nacre que l'onatge de la mar diposita damunt l'arena de la platja.

vaticinant allò dels primmirats ordenancistes

Qui sap si el llegendari pirata que va inspirar l'efímera escultura de sorra, ja podia pensar que en un futur els cans tindrien primmirats ordenancistes que aconseguirien de vedar-los l'esbarjo per damunt l'arena de la platja.

Tanmateix, seguint la ficció de predir l'esdevenidor, qui sap si al pirata de la pota de pal no li voltes ja pel cap que algunes pandèmies -fins a trobar-ne l'antídot- de tant en tant aconseguirien l'obligatorietat puntual de què les persones duguem el morrió anomenat,  pels primmirats ordenancistes, mascareta.

bruna

No hi ha com estar sana i forta per triscar a camp obert dipositant els excrements barrejant-los amb els de vaques, ovelles, conills..., que d'això ja fa uns anys doncs, ara, l'edat (teva i meva) i la ceguera (la teva) fan que les sortides per esbarjo siguin, no creguis que menys bucòliques doncs, voltar per un moll i cala del port de Maó és, podríem dir-ne tot un luxe paisatgístic, el que passa però és que l'imposat lligam de la corretja que uneix el teu cos amb la meva mà, a mi, m'obliga a caminar al teu ritme i a ajupir-me per recollir-te la merda i a tu, protegint-te, t'impedeix que et fotis de nassos contra qualssevol dels obstacles que ja no veus.

era

Era, aquell artefacte mena de trilladora mecànica al servei segurament de cooperativistes agraris.

Era, tot un giny fet amb peces de fusta i ferro entrelligades que un motor elèctric feien funcionar.

Era, el treball monòton i silent d'un home alimentant la rampa per garbellar, la d'un fermant saques amb cordill i el d'altres dos conversant, ara no recordo si amigablement o cabrejadament..., de fet tant se val, ja que segurament, com acostuma a passar, un cop a casa, sense saber-ho, algun membre de la família rebria les conseqüències del bon o mal humor agabellat durant la jornada de treball.

És l'enigma 33, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

ara va de bo i ara va de mal, ciutadella

Si algú dubtes que de l'amor a l'odi hi ha un saltiró de puça, només cal confrontar la imatge de dalt del text amb la de sota.

Si la primera és un vell grafiti que enamora a qualsevol que circula per la vida escoltant sempre aquella música ambiental del "nunca pasa nada" que surt dels altaveus de les grans superfícies comercials, la segona és una que corre per la xarxa, creada segurament després del procés d'humanístic raonament d'algú que clarament veu que, soni quina melodia soni, "siempre pasan odiosas cosas".

Evidentment la imatge del final serà odiada per la persona que mai qüestioni res de la inculcada tradició del Sant Joan a Ciutadella, tal vegada perquè ignori el rerefons (feudo-vassallàtics) que ja ve des de l'edat mitjana i que clarament segueix, en peu, avui dia gràcies, vergonyosament, a haver de suportar l'ancestral monarquia autoritària estalonada per croades religioses i, per si algú vol sortir-se'n d'ignorable, aquest enllaç a la Viquipèdia li farà el favor.

“edificar sobre arena,” [o sembrar a l'arena] (treballar en va, en coses que no han de donar resultat)

El significat de la dita és prou explícit per entendre-la, ara bé modelar l'arena i fer-ho bé, no és treballar en va; a més a més, si sumem la bona acollida i crítica que va tenir entre els que contemplaven la figura, el resultat, començant per a qui tingué l'autoria, va ser del tot satisfactori.

i tot d'una

I tot d'una, el somni pocs segons després de despertar fa que el recordis.

I tot d'una, l'angoixa de l'enyor latent desapareix.

I tot d'una, penses que per sort i desgràcia alhora, tot d'una són, només, els enyors els que es barregen dins la nocturnitat dels somnis.

metempsicosis felina?

L'edifici que ocasionalment habites, moix rere la finestra, és d'una considerable grandària.

És, ni més ni menys, una de les casernes construïdes per allotjar la soldadesca que ocupava l'illa en temps del domini anglès i més tard, la del domini del regne espanyol i, més tard seria la del breu domini republicà i finalment la del feixisme aferrissat i dur durant el franquisme per acabar amb el més lleu del fet imaginari que feien creure va ser la transició.

Ara l'edifici és buit i diuen que ja és del domini públic per la qual cosa, vés tu a saber, moix rere la finestra, per a quina utilitat sociosanitària o cultural, les autoritats competents destinaran l'emblemàtica edificació però, de moment tu n'ets l'únic beneficiari i qui sap si també n'ets la reencarnació d'alguns d'aquells militars d'alt rang somiant que contemples alguna d'aquelles, enfarfegades d'uniformes i estris bèl·lics, parades militars desfilant per la gran Esplanada, des de sempre, la plaça principal del menorquí poble d'es Castell.

era

Era a Guernica, els dies de celebració de les festes populars d'estiu.

Era aquell txistulari damunt l'escenari interpretant la cançó popular on es lloa l'accés directe de la terra al cel, d'aquell almirall espanyol que feinejava de ministre al govern del dictador Franco exercint-li de mà dreta.

Era aquella representació en forma de dansa que incloïa, en uns moments de la tonada, el fet de llençar qualsevol peça del vestit dels dansaires cap amunt en un esclat de goig alliberador.

Era (foto del final) l'ocasional trobada de famílies i amistats aprofitant vigilades permissivitats, reptant-les, fotografiant-se amb els símbols identitaris estimats.

És l'enigma 32, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

a l'aguait dels fraus d'un govern socialista de progrés

Des de la poltrona avantatjada que t’atorga jubilar-te de la feina, quan sovint només queda en actiu el neguit existencial de la ideologia –preferentment la política -, succeeix que, en ordenada i pacífica actitud molta gent iniciem el dia a l’aguait de les notícies que Internet, ràdio, televisió…, van cascant-nos lentament les neurones que encara sobreviuen.

Ahir, al diari digital el Nacional.cat, dues: l’una per la importància i mortaldat dins l’abast global que ens ha colpit i seguirà afectant-nos, és la de l’entrevista de Marga Marguets a l’Oriol Mitjà: “Segur que a la tardor tornarem a tenir el virus” on entre altres coses diu: També ha afirmat que al principi de la pandèmia “no hi va haver habilitat per part del govern espanyol” i que ell mateix va intentar transmetre “les preocupacions de la comunitat científica als socialistes”. “Se sorprendrien de qui sóc votant”, ha explicat….

L’altre, l’opinió del punyent Jordi Galves “El GAL nostre de cada dia” on entre altres coses diu “Un cop has entès que t’han aixecat la camisa, deixes passar un bon temps prudencial, i t’agafes les coses d’una altra manera, com si fos dissabte al matí, ben d’hora. Que la llibertat és teva si no deixes que te la fotin, naturalment. Que encara que hi hagi persones que continuen fent la guerra civil del trenta-sis com si no passés el temps, perquè de la guerra es viu molt bé, el cert és que l’Espanya d’avui és un fracàs que s’aguanta només per la gran quantitat de pólvora que consumeix, per la por que suscita, per la intransigència anacrònica que exhibeix. Per la sang vessada, perquè al final, Espanya si no vessa sang, a la plaça de toros o a les comissaries, no se sent plenament espanyola, se sent una mica feble, melindrosa.

De fet, emulant l’encapçalament de l’opinió d’en Galves, com l’oració del pare nostre de cada dia, només són dues de les tantes notícies que sumant-se al frau de la religió ens fan adonar també del frau socialista-jacobí de cada dia.

“com més grossa és la garba, és més mala de lligar”

Gràcies a la mecanització del camp, enormes bales de farratge llencen per terra la dita popular.

Són els trumfos del progrés beneficiosos per a unes persones i crebantosos per a moltes, fins i tot per a massa, són l'AS a la màniga de l'Ibex-35 eliminador de la mà d'obra treballadora que haurà d'aprendre altres oficis que alhora seran resolts amb robots que alhora incrementaran l'atur dels qui no tinguin accés a l'aprenentatge de les noves tecnologies i així com més grossa serà la llista d'aturats potser -contràriament a les garbes- no serà tan mala de lligar la nova revolució popular on es garanteixi a dones i homes la mateixa oportunitat educacional, professional i desenvolupament social.

quan

Quan tot pensàvem que anava bé, crèiem que més o menys, anava.

Quan tot deixà d'anar, més o menys pregàvem perquè tot anés bé.

Quan el prec encara ressona, escrostonades realitats fan adorar-nos-en del fet que gairebé mai hi havia un "quan" que anés bé, només ho pensàvem.

brusqui, el desertor ocasional

Qui ho havia de dir que entre els clars obscurs de la paret i la càlida tonalitat de la fusta de pi de la lleixa que t'aguanta, la negror del teu cos i la blavor dels ulls, en un tres i no res, desapareixerien després de ser fotografiat tot cercant l'amagatall que t'allunyi dels hostes de la casa mentre aquests mantinguin les bosses de viatge dins l'estança ocupada i que, a tu, tant t'agrada de passar-t'hi hores i hores dormint.

Enguany -arran del coronavirus- ara per ara, el teu ocasional desnonament està lluny de produir-se; les fases de sortida del confinament s'allarguen en el temps i, a més a més, les pors d'un rebrot passat l'estiu treuen, amb raó, les ganes de viatjar a qualsevulla, estigui o no en l'edat de la jubilació. Vacances i distraccions a quilòmetre ZERO són, si més no, la més raonable decisió.

era

Era que seria en aquell dia endiumenjat, la presència davant l'entrada principal de la gran església, d'un grup de cinc dones que bé podien ser àvia, filla, nora i netes i un, de cert, capellà de l'orde del Cister.

Era aquella estampa del bon servidor del Senyor intruint les feligreses al fet que no abandonin la bona senda de la salvació terrenal per conquerir estar al costat de Déu al Cel.

Era aquella realitat terrenal d'aquell grup de dones que, malgrat les "bones intencions", no van dubtar -en veure que algú les fotografiava- ni un segon en deixar amb un pam de nas i la paraula en la boca a l'uniformat religiós amollant aquell sermó gairebé sempre reprimidor de passions o de veritats democràtiques.

És l'enigma 31, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

téquina, vàlua i eficàcia

Si s’acostuma a dir que la fragilitat d’una persona o d’un objecte o d’una creença o..., és la seva força, no és gens d’estranyar  que en l’argot mariner s’homenatgi  la ductilitat de la nuesa tot anomenant (segons DCVB)   “Barca nua”   la que no té pal ni vela ni cap element que surti part damunt l'orla.

paradís quilòmetre zero

Enguany i de moment, qui habitem qualsevol illa de l’arxipèlag balear, malgrat la maleïda pandèmia de la Covid-19, la sensació primaverenca d’estar l’any 20 del segle XXI, aturada en la dels anys setanta del segle XX, si no fos per l’enyor de tota mena d’irreparables pèrdues durant aquesta desena de lustres, permet l’agradable sensació del retrobament d’aquells mateixos espais gairebé verges que un dia sojornàrem.

“al seu temps” (al temps oportú; totes les coses tenen son temps)

Quan la fase del desconfinament permet retrobar saludables hàbits, sempre és d’agrair poder captar-ne una imatge. 

la gavina i el glamur trencat

La vostra presència sota el cel de la mediterrània, confereix aquell glamur negat gairebé sempre a la petjada humana damunt del litoral.

Teniu una sinuosa manera de volar acompanyada de crits a vegades estridents sense perdre l'harmonia i, tot quedaria en aquestes excel·lències que oferiu si no fos perquè, a vegades, mostrant-nos la realitat oculta que també teniu, deixeu veure l'instint carronyaire esmicolant, amb desfici, coloms malalts o mal ferits que clisseu damunt l'asfalt fins a deixar, d'ells, només el rastre de sagnants plomes adherides en algun fràgil osset.

era

Era, el record d'aquesta fotografia i les dues del final.

Era, les tomes d'una singular edificació als afores del castellà poble.

Era, l'habitacle d'en Dionisio, home esprimatxat i fugitiu davant la presència de persones estranyes.

Era, la feinada que tenia Dionisio en anar decorant l'exterior de la casa que habitava amb tota mena d'escultures, restes que trobava, o que feia, o que, mig fotent-se mig seriosament, li donava gent del poble,

Era, segurament, la dignitat dels Dionisos que habiten arran del món, sovint incompresa per la resta de mortals que en l'absurda certesa de la lucidesa pensen –pensem- que els Dionisos o Dionísies, són els tocats de l'ala.

És l'enigma 30, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

“guardar les distàncies” (evitar la familiaritat o el contacte excessiu amb persones de rang diferent)

Gràcies al coronavirus, per una temporadeta la gent hipocondríaca, ni rangs ni hòsties consagrades els hi evitaran  distanciaments. Contactes els imprescindibles i, en cas de desitjar-los, desitjar ser com el mediterrani caragol Theba pisana, és a dir, posseïdors d’una bona closca que els permet agomboiar-se sense l'íntim contacte corporal.

l’enigma d’enes i emes

A vegades qui s'entesta a castellanitzar-nos la vida abusant del càrrec per decidir nomenclatures dels carrers, no és res més que una persona també perduda en ignoràncies gramaticals (com jo mateixa) o amb errors de pronunciació avantposant el so de la ena a la ema i així, segurament en el seu, castís o no, castellà li sentiríem dir; iNpropio, iNpuesto, deseNpeñar, boNbom...., la qual cosa de cap manera serà un obstacle perquè no se l'entengui perfectament.

Tanmateix però, si en l'escriptura de la placa s'entén el que vol dir, no significa que a més d'una persona se li escapi un somriure ja sigui de condescendència, ja sigui de maleïda supremacia.

pel 79 i també el 99

Del Lliure, bons records que ja és molt. Un d’ells contemplar pel Nadal, la posada en escena de “La nit de les tríbades” de Per Olov Enquist, Anna Lizaran i Quim Lecina, ara,  desapareguts dels escenaris, de ben segur que ni estaran al cel ni al purgatori ni a l’infern, llocs imaginaris creats per al teatre de la vida a on no cal, per a res, anar a parar; a on ells, sí que de ben segur han anat a parar, és allí, al record emocional de la gent que acut al teatre perquè aquest sacsegi la mateixa existència o raó de ser i, quan això succeeix, és gràcies al compromís de la persona autora de l’obra, de la qui la dirigeix i de les que l’interpreten.

Ahir, diuen que Quim Lecina va deixar aquest món, fa de mal pair una altra desaparició d’aquell teatre Lliure tan ben parit i estructurat, flotador de la identitat i cultura catalana durant els anys del maltractament feixista i postfranquista.

Gràcies Per Olov, gràcies Anna, gràcies Quim.