per què cony?

No hi ha res que et tregui de polleguera.

Vius el dia a dia, menges quan vols i, quan et vénen les ganes, cagues.

T'adaptes a les rutines del son i a les d'estar desperta fins i tot, a vegades, alerta i..., si tot ho tens controlat, per què cony, sovint tens la necessitat d'esmolar-te les ungles?

era

Era, un feiner home d'avançada edat segant el groguenc camp de blat.

Era, la presència de la filla a prop d'ell qui sap si per estar alerta de qualsevol incident, qui sap si per, segant a quatre mans, semblés avançar més la feina.

Era, crec, la Marcel·la endolada per anys per la recent mort d'una germana de la qual, corpresa i ufanosa alhora, ens mostrà la llarga i compacta trena del castany cabell que tenia amorosament desat dins del bagul del distribuïdor de la casa on, per quatre cinc duros, llogava una habitació a viatjants o a qui, com en el nostre cas, ocasionalment fes aquella espècie de turisme tafaner dels usos i costums rurals.

És l'enigma 29, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

els "de fet" arran de la dita "per un punt es perd una mitja, per un nus una barca i per una paraula un home."

De fet, segons com ens ho mirem, avui en dia, tenint en compte el consistent teixit dels pantis, per un punt, pocs d'aquests descendents de les mitges s'arriben a fer malbé.

De fet, si fem cas de la imatge, si la barca no es va perdre dins la mar, això, gràcies al nus tipus as de guia, tampoc passarà damunt la terra.

Però, de fet, ai l'as!, per una paraula o, per un gest, quants homes i dones, cada dia de l'any, nit i dia no es perden o..., ens perdrem?

la sensibilitat de la fusta

De la tala d'arbres de Guinea,  arribà la fusta processada dels llistons que han fet el banc urbà de la imatge. Aquest, cada dia atrau més el tronc del tamarell deficientment arrelat per manca de conservació tot esperant, sembla ser, l'arribada del dia en què, solidària, la fusta de Guinea ajaçarà  el mediterrani tamarell, tal vegada, per allò que diuen va deixar escrit Homer, que el tamariu era la planta preferida del déu grec Hèlios, el més tard romanitzat Apol·lo..

un 10 i...

Un 10 quan t'és permès arribar a tenir llarga vida vital i, un 10, quan el destí –permissiu, dóna llibertat per compartir-la i, un 10, quan l'innat glamur encara perdura sota canes sostingudes per corbes closes d'asseguts cossos i, un 10, segurament, quan cansats de descansar  emprenguin el camí menant o no un bastó, serà també, amb aquell alentit ritme elegant, compassat, tàcit...

ja està!

Tu, moix de carrer, veus el món des de la teva perspectiva i..., ja està!, i jo, veient-lo des de la meva, premo el disparador i..., ja està!

era

Era l'època de treballar a l'era i si algunes persones feien servir els muls per ser arrossegats damunt del trill, d'altres, aprofitaven la força de tracció de mansos bous.

Era, en aquella enorme era col·lectiva, la visió d'una adolescent en període de vacances col·laborant en la tasca de trillar el cereal, asseguda en un contenidor de fusta damunt del trill, menant amb mestria la junta de bous.

Era la timidesa d'aquella noia que l'obligà a girar el cap i, si així vaig i encara percebre, és per l'hàbit propi de no agradar-me mai protagonitzar cap foto.

És l'enigma 28, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

i és que, artista i fins i tot, geni

I és que, enguany l'artista de les escultures de sorra damunt la platja, segurament, a causa del coronavirus, no té previst d'obsequiar-nos amb el seu art però, va de veres que el seu geni, profetitzant que en un futur l'espècie humana qui sap si no desapareixerà, ens el va deixar no fa gaires anys, ben exposat en l'arena.
I és que, si no canviem d'hàbits qui sap si els habitants de la terra no tornaran a ser, feliçment, com la família dels avantpassats simis que el genial artista esculpí al sorral d'una menorquina cala.
I és que, tal com diu en aquest enllaç l'antropòleg Eudald Carbonell : "HI HAURÀ MÉS CRISIS COM AQUESTA: O CANVIEM LA MENTALITAT O ANIREM CAP A LA DESTRUCCIÓ"

magatzem cerebral

Tot l'emmagatzemat tenia un ordre: -Ara, em valdré, d'això..., després, utilitzaré allò i..., allò altre, ho deixaré per a més endavant i, si així tot va bé, ¿per què cada vegada que passes davant les runes de qualsevol habitacle del passat, el rebost que creies ben ordenat, de cop i volta es desballesta i ja no saps per on començar?

“maig arribat, un jardí a cada prat” (és quan més quantitat i varietat de flors hi ha)

En ser la feina de conservació dels parcs i jardineres urbanes no essencial, enguany més que mai, la dita popular i la imatge que encapçalen l'apunt, són d’inqüestionable veracitat.
Dins del cossiet urbà de fusta reciclada, en mig de l'assecada vegetació que amb prou feines resisteix, l’aparició de la desvergonyida i benaurada petúnia escortada per fulles de vital verdor, recorda que, amb personal de jardineria urbana en actiu o sense, pel maig, la varietat de flors no fallarà.

de vaques bous i esplugabous

Damunt l’amplitud del llom, amb molt de grat suportes el lleuger pes de l’esplugabous; ell, i d’altres com ell, s’alimenten minuciosament cercant les proteïnes insectívores en forma de paparres o puces que dueu al damunt.
L’au, especialista a esporgar llocs de pastura, passarà el temps saciant les ganes de menjar, mentre tu, bòvid ocupant principal del verd espai, deixaràs fer a qui acuradament t’allibera dels minúsculs paràsits que, a més de produir-te picantor, si els tinguessis gaire temps emmagatzemats, podrien fins i tot produir-te infeccions.
Si en l’espècie podríeu ser la nit i el dia, en la convivència sou aquella ben avinguda parella de fet intercanviant, sanament,  vitals necessitats.

era

Era a l'era, la feina de trillar.
Eren dos dòcils muls a pas tranquil i compassat arrossegant el tauler dels tallants resquills incrustats a la part de sota, l'eina agrícola, anomenada trill, destinada a separar el blat de la palla, transportant al damunt dempeus el camperol que menava les regnes de les brides.
Eren dos polits muls eguins que denotaven el bon tracte de l'home que els feia anar i que, alhora, també denotava estar en les bones mans de qui tindria cura de repassar-li la roba apedaçant, en aquest cas amb mestria, els pantalons amb reforços allà on semblava havien patit més desgast.
És l'enigma 27, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

quan l'enveja ens interroga

Si per salut deixem de fumar, per què cony -malgrat deixar-ne barroerament la llosca al terra- envegem a qui ara ho està fent?

"som al ball, i hem de ballar": ho diuen quan es troben en un conflicte o situació difícil, d'on no poden sortir mentre no hi trobin solució o mentre duri aquell estat de coses.

Temps enrere, un dia a la setmana del club de jubilats sortien sons de ball i imatges dels ballaires ben avinguts.
El confinament per la pandèmia de la COVID-19, estroncà trobades i melodies, la qual cosa no vol dir que, qui mantingui aquella il•lusió positiva de la infància que gairebé tota persona ha tingut (igual a la de les criatures d'avui demostrada amb l'universal lema del: "tot anirà bé" sota el llampant arc de Sant Martí), continuarà amb la dèria de les ballarugues però, això sí,  aplicant la moralitat del refranyer a la quotidianitat diària, fins a trobar el remei eficaç per combatre el letal coronavirus.   

vestigi del marès

Tal dia farà un any que en lloc de fer caure, en un tres i no res, les parets i murs, algú les aixecava o veia aixecar somniant en ser feliç habitant amb la família la casa construïda amb blocs de marès extrets d'una pedrera illenca.
Passada una, dues o tres generacions, encara avui sortosament sembla que alguna persona tingui interès a mantenir, ni que sigui en un punt concret dins la nova edificació, aquella petjada ancestral provenint de les pedreres que, segons l'enllaç ens fa saber, diu que "són un patrimoni de Menorca que ens recorda com vam ser, com som, com vam viure i com vivim."

registre fotogràfic

Estoicament, vas deixar que la càmera digital captes els ulls, orelles, bigotis i la simetria dels solcs damunt la pitrera; més tard, després de mirar-nos, tu continuaries fent de les teves i jo continuaria repetint les meves.

era

L'home rítmicament ventava el gra de la palla mitjançant la forca, labor que aquí i en qualsevol lloc de la manxa requeria la mestria gairebé innata hereva en nissagues dedicades la conreu de la terra.

Tanmateix un cop separats els grans de la palla, aquí i en la manxa, tal vegada per allò de ser cosa del sexe femení, la dona encarregada de fer neta l'era, inconscientment es deixà fotografiar artísticament recolzada a la vegetal l'escombra de baleja.

És l'enigma 26, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

entre llums i ombres (amb poca claredat o decisió)

Rere la primera pandèmia del segle XXI, la poca claredat o decisió en què transcorrerà el futur laboral, el científic, l'artístic..., dels països desenvolupats, dels emergents, dels pobres, qui sap si no ens farà repensar allò del fet que la sostenibilitat del planeta, ara més que mai segons opinió de Jaume Terradas (biòleg, ecòleg i escriptor català) que clou l'entrevista de l'enllaç, confiant en el seny de la joventut per encarar un futur sostenible: Segons la seva visió. Quin és el futur que ve? Ens hem de preocupar per una pèrdua de llibertats? Serà aquesta una oportunitat per posar remei a la pèrdua de biodiversitat, la desforestació, el canvi climàtic... -Sento dir que em temo que és més fàcil que perdem llibertats (no sols per l'epidèmia, hi ha un declivi i desprestigi previ de les democràcies) que no pas que canviem la nostra manera de fer en relació als temes ambientals. M'agradaria molt equivocar-me, i és cert que hi ha una oportunitat per canviar. Espero que pugui ser així, amb l'esforç sobretot del jovent que ha de lluitar pel seu futur.

la incògnita, del 20-10-13 a la del 20-10-20

Són la tercera edat de fa set anys anellada pel canell amb la cinteta del tot inclòs de l'hotel.
Són jubilats que van viatjar del nord cap al sud cercant una estada a l'illa que els garantia natura, sol i platja a la càlida mediterrània.
Enguany, si prosperen les expectatives científiques sanitàries que ens alliberin del mal son d'estar nus davant del virus de la COVID-19, aquest octubre tornarem a veure visitants esperant el transport públic que els aproparà al lloc decidit a visitar, això sí, de ben segur que, a més a més de la uniformitat de la cinteta, existirà la d'una mascareta generalitzada que  privarà de veure somriures, cares llargues o d'avorriment, per davall dels ulls amb la qual cosa, només tindrem l'expressió de la mirada per intuir-los-les tot plegat.
  

mesurar fins a l’infinit espais i línies de seguretat, però, sobretot les estratègies de poder

Si l'escalada del coronavirus fins al pic va resultar força conflictiva en obviar les assenyades mesures dràstiques de seguretat per evitar el contagi, demanades des de les autonomies, ara, la prepotència del comandament del "gobierno de España, Sánchez-Iglesias", preveu també una desescalada a vegades caòtica d'entendre, a vegades ridícula de practicar i, és que tot plegat, la mundial crisi sanitària de la COVID-19, en ser molt difícil i complexa de gestionar, deixa en mans dels poders fàctics de cada estat o país, gestionar-la sense veure trontollar l'estatus dels qui dominen economia o sistema de govern.
Ara, mig controlada la crisi sanitària, dins les fases de l'estat d'alarma ja s'anuncien mesures per apaivagar l'emergent crisi econòmica i, en aquest context el "gobierno de España, Sánchez-Iglesias" no defraudarà ni un borrall els poders fàctics del "Reino de España", sigui mitjançant coacció, exigència o amenaces tal com bé ens fa veure l'editorial de José Antich:Sánchez i l'estat d'alarma com a xantatge,... Hi ha, per tant, una oposició molt àmplia que Sánchez tem que acabi convergint abans de dimecres en un rebuig parlamentari. Per això, ha posat en marxa, com en altres ocasions, una sèrie de caramels a les portes dels partits polítics esperant que uns o altres acabin quedant atrapats. Que si una promesa de milers de milions per aquí, que si estudiarem allò de les províncies o més diners (o promeses) de crèdits ICO. Tot per guanyar temps i mantenir el poder absolut.