Irrellevant, sí, però asseguts al banc o passejant, fa patir quant a la ineptitud li segueix l'abandó, és a dir que, no és la tafaneria per oir converses o pensaments, allò que ha fet inclinar la vertical del jove tamarell.
Plantat en un indret on la tramuntana té lliure circulació, els qui van endinsar-li l'arrel a terra, segurament, per ignorància, van deixar-lo sense la protecció deguda de la mena de crosses que ajuden la correcta verticalitat en la creixença de qualsevol jovenívol arbre i, pels graus d'inclinació que ara pateix, a la ignorància, malauradament ja se li pot sumar la deixadesa.
Aleró protector de la pluja damunt la finestra que dóna a l’exterior dotada d’un porticó persiana a l’abrigall de mirades externes, tot plegat ben harmonitzat amb tres barrots defensors d’assalts a l’interior o, qui lo sa!, si en algun temps per avortar fugides cap en fora.
Exemples similars de conservació, per sort, a Menorca n’hi ha un munt, i el proteccionisme principal que s’agraeix, tal vegada sigui la custòdia de les velles parets de marès sostenint, ufanoses, longeves i entranyables teules de fang roig illenc, d’aquelles fabricades una per una a mà, en aquella bòbila que vés a saber, ara ja, què se n’haurà fet d’ella.
Amb la frase: "Òstima, aquesta Transició, que costa de deixar enrere", conclou el comentari d'Àlex Gutiérrez al diari ARA tot veient, esparverat (com tanta gent que diu la seva per les xarxes), les feixistes mostres de dolor i condol per la mort del falangista José Utrera Molina ministre de Franco considerat un dels monstruosos components de l'anomenat "búnquer" del poder durant el i el post franquisme.
És el malson que s'arrossega quan en episodis passats i recents s'esbrina el nivell ètic dels hereus polítics de la dictadura i, evidentment, sembla com si mai s'ha de poder deixar enrere la Transició d'aparença democràtica, on algunes persones s'han anat aferrant damunt d'ella utilitzant-la com l'escorpí a la granota de la faula, és a dir moriran matant-la, tot saben que altres deixebles dotats de poderosa influència política i econòmica com elles, seguiran parasitant la ja malaltissa democràcia espanyola, matant-la alhora que van morint.
En l'oferta, les agències de viatges asseguren que el glamur i l'aventura van lligats als dies d'esbarjo damunt d'un creuer, però, si la targeta d'embarcament és per anar damunt de l'Aida Aura, pot ser que a l'hora d'embarcar tot veient-li la jovenívola decoració pictòrica del casc de proa, babord i estribord, per uns moments els viatgers quedin desorientats tot pensant si no s'estaran fotent dins d'un flotant parc temàtic dedicat a les antigues publicacions infantils per adolescents tipus Florita, Azuzena o TBO, la qual cosa no vol dir que, segons quina escala de valors, això no sigui glamurós.
El parlament de l’Estat espanyol, un dijous de no fa gaire, per unanimitat, aprovà de fer net la corrupció del PP, prolifera d’allò més, per la trajectòria i quantia dels casos de brutícia que acumulen.
Tot augura que hi haurà una PPfeina interior profunda per estona.
De moment, els diputats del partit qüestionat que també han hagut de votar a favor de la investigació no sigui cas que la visió del llautó els esguerri futures coartades, uns estaran (si no fa temps que ho fan) esporgant-se com poden les brutícies fins ara beneficioses i altres, en una acció que mai els ha sortit malament, continuaran amagant el cap sota l’ala, tot esperant que el lent ritme burocràtic de la política o, dels defensors de l'”això ara no toca” els permeti un respir doncs tot augura que serà llarguíssim de dur a terme la composició d’una comissió investigadora si donem crèdit a la notícia de premsa: “La comissió no es posarà en marxa de manera immediata. El Congrés ja té oberta la que investiga les maniobres del Ministeri de l’Interior per combatre l’independentisme durant el mandat de Jorge Fernández Díaz, l’anomenada ‘Operació Catalunya’, i podria trigar a constituir la nova comissió uns quants mesos”.
Però abans de succeir tot, ens ho passarem d’allò més bé veient la imatge, segurament diferida que no en temps real per allò d’esmenar pixades fora de text, que li ha caigut al damunt de fer a l’incombustible actual president del PP i per a més inri, de govern, per aclarir la Gürtel Correa espoliació de diners públics que cueja des del 2009.
Discretament, com la vinagrella invasora del camp, a l'asfaltat de poblacions i ports comencen a proliferar tauletes i cadires destinades al repòs i esbarjo de la ciutadania estable o de pas vacacional, mobiliari que, de mica en mica va estretint l'espai públic de circulació de vianants en atenció a la ja inqüestionable econòmicament parlant, 1a font d'ingressos.
Aquest fet dóna molt per a barrinar però, alhora, s'ha de dir que si dóna de pensar i mal pensar, parlar o criticar, aviat caus en què, aquest servilisme està afavorint l'economia de persones siguin família, conegudes o temporeres fins i tot d'aquelles amb carrera o estudis superiors acabats i ara per ara, sense cap sortida laboral, amb la qual cosa, calla, no protestis i dóna gràcies al fet que l'allau del turisme sigui el que els estigui donant feina estabilitzant la supervivència malgrat haver de sofrir puntuals sobreexplotacions territorials o, fent patir la moral de professionals qualificats incapaços de trobar l'alternativa laboral que per dret els correspon i alhora, tan digna com la de servir plats gots i copes a la taula d'aquell establiment on, si tenen sort, els farà un contracte digne.
I així seguint amb la qüestió de barrinar, potser acabes acceptant allò que se'n diu de la "síndrome d'Estocolm", aquest As guanyador a la màniga que té el neocapitalisme i que tard o d'hora, el malparit per trampós naip, acostuma a fer-nos claudicar.
Als quarters d'es Mercadal recuperats per l'ús social de la població, el passat dissabte van acollir la celebració de les 1 es Jornades Llibertàries de Menorca.
Una discreta paradeta oferia llibres de tendència anarquista i, damunt dels colors negre i roig d'un dels cartells que guarnien la taula, el significatiu lema "ELS OBLIDATS" semblava per fi posar fil a l'agulla per reivindicar la memòria històrica d'aquelles persones llibertàries, àcrates, anarquistes..., que des de mitjans del segle XVIII van tenir presència a l'illa.
El públic assistent -almenys a l'hora baixa de la foto- no semblava que fos gaire, això sí, pel rostre de dones i homes majoritàriament joves, t'adonaves de que cap segurament d'ençà de tenir ús de raó, s'haurà escaquejat mai d'assistir a manifestacions espontànies ciutadanes reivindicatives dels drets socials i humans, començant per ser-hi, en l'esclat del 15M dels primers en trepitjar i ocupar places, tanmateix tampoc no han faltat mai en l’assistència o organització de pacífiques i contundents protestes de carrer lligades per damunt de tot a la defensa del territori o del medi ambient.
Javi, un dels que va prendre la paraula llegí sòbriament i amenament el resum històric que fins ara han anat recopilant i que pot seguir-se a la pàgina https://memoriallibertariamenorca.wordpress.com/ amb la particularitat que qualsevol persona que ho desitgi pot anant aportant els coneixements que disposi sobre el tema que, pel que es veu, a l’arxiu històric de Maó o al de l’Ateneu, on hi han dipositats un munt d'arxius i documentació provinents de donacions, sembla que els tenen en fràgils carpetes i capses de cartó deixades i arraconades, fomentant tal vegada la desmemòria, per la qual cosa és d'esperar que el col•lectiu organitzador d'aquestes jornades -que n'espera'm continuïtat-, vagi prenent força i embranzida a fi i efecte d'aconseguir rescatar de l'oblit la digna crònica llibertària de Menorca que, poca broma, tot acabat d'entrar el segle XX, ja comptava amb una federació d'obrers, la FOIM, amb a prop de 500 afiliats i creadora alhora de l'Escola Laica de Maó basada en l'educació llibertària de Ferrer i Guàrdia.
Eren els anys 70 i una àvia baixava les escales del vell caseriu que habitava pels voltants de Guernica i, segurament en algun moment del dia a dia s'aturaria uns segons contemplant el paisatge de colors roigs verds i blancs que tenia al davant.
Eren els anys quan parlar d'ETA, si ho feies intentant comprendre el rerefons de la seva creació i el fons de la seva permanència activa mancada de diàleg per part del govern espanyol, aixecava sospites de complicitat ideològica terrorista fins i tot damunt de les persones declarades pacifistes de soca-rel, que en el fons tàcitament s'adonaven que, l'existència del terrorisme anomenat d'estat, també hi era present i per tant del tot condemnador.
Eren els anys d'una recent transició que amb el temps s'ha vist -i encara perdura la visió- mal estructurada, perquè ara, amb l'anunci oficial d'ETA davant d'observadors internacionals de la seva fi com a conflicte armat, l'executiu espanyol segueix negant-se a un diàleg obert i clarificador de cara a la ciutadania que espera amb ansietat acabar amb l'escarment -obsessiu i malaltís- polític judicial de la dispersió de presos polítics, amb la qual cosa sembla com si el sentiment de revenja refermi les sospites del fet que, almenys, un dels cantons practicants del tipus de violència contra els drets humans encara continua viu i ben viu.
Setmana Santa entrant, ja s'ha acabat la temporada baixa que foragità la presència turística de vegades fins i tot massiva acaparant platges verges i terrenys per aparcar agredint el medi ambient ni que sigui de manera cívica.
Fins no fa gaire, fer un tomb per algun recinte talaiòtic era doblement reconfortant si de manera egoista t'atrau la mena de solitud que es respira entre les pedres, la qual cosa no vol dir que no t'alegris si en escoltar un insistent piulet proper veus que els ulls d'un pardal, agotzonat entre una escletxa, observant l'entorn, sembla gaudir tant o més que tu, del lloc i del moment.
I de sobte, als pots petits de la bona confitura del dret a decidir, s'afegirà segurament Gibraltar.
Qui hagi desconegut fins ara (com jo) el relat històric de Gibraltar, té opció d'assabentar-se, fil per randa, des de la dominació dels neandertals fins al dia d'avui a la Viquipèdia, però també pot triar l'opció més curta i amena facilitada a l'únic diari illenc, el Menorca, que fa Emili Pons a l'espai "De què anam?" titulat "Gibraltar, terra de referèndums" dient la seva del que succeí després que un dia, a mitjans del segle passat aquell general i generalíssim espanyol colpista li va passar pel cap recuperar la sobirania perduda en aquell fet enregistrat a la història com "El Tractat d'Utrecht (1713), en el qual Espanya cedia a la Gran Bretanya la plena i sencera propietat de la ciutat i castells de Gibraltar, juntament amb el seu port, defenses i fortaleses que li pertanyen, donant aquesta propietat absolutament perquè la tingui i gaudeixi amb sencer dret i per sempre, sense cap excepció ni cap impediment».
Per acabar i en un context més proper de país que és impagable, enllaço l'anàlisi al diari Ara d'Agustí Alcoberro, Gibraltar i el "cas dels catalans" que detalla la relació històrica que Catalunya va mantenir amb el territori gibraltareny.
Fidels als desitjos pacifistes veïnals, una pancarta va fer el recorregut de la protesta amb una demanda de Km0 que és per on, de fet, hauria de començar tot, però a dia d’avui, ja fa més de vint anys que encara cueja la demanda.
La gent de la CUP, el 9 de desembre del 2016 va activar al ple de l’ajuntament de la ex-vil•la, la “recuperació de la caserna de la Travessera de Gràcia, la història Comandància 411 de la Guàrdia Civil, que en els últims anys ja no ostenta la categoria de comandància. A mig gas, sense perill d’atemptats i fora del nucli de protestes que es van impulsar des del teixit polític i veïnal als anys 90, la caserna de Travessera encara és residència i acull, per exemple, una bona biblioteca d’ús privat, però la CUP considera que ha arribat el moment que el barri del Camp d’en Grassot recuperi l’espai per a habitatges i equipaments. El document que es presentarà al ple, segons el grup municipal, està en procés de debat intern perquè la voluntat de l’esquerra independentista és presentar-lo com a declaració, i necessita el suport de 12 dels 17 consellers del districte.”
També la gent d’Esquerra Republicana, el 3 d’abril d’enguany organitzaren la xerrada: “Transformem la caserna de la Guàrdia Civil en equipaments públics i habitatge social, amb Ester Capella i Alba Metge.”
Així doncs, la qüestió de la caserna roman pendent dins la carpeta del 'Tot està per fer i tot és possible' en espera del trasllat a la de” assumptes conclosos” que, de mica en mica anem omplint.
El conflicte s'allargà enfurismant el pacifisme mundial denunciador sempre del rerefons lucratiu de la indústria armamentística i alhora, de l'exterminació de població per qüestió ètnica o religiosa.
Com a resposta hi va haver una onada de protestes arreu del món que van començar al setembre del 2002. Segons informació al diari Ara, “el 15 de febrer del 2003 a casa nostra, les protestes en contra de la guerra també van omplir els carrers de. La crida mundial que van fer les organitzacions contràries a la invasió el 15 de febrer de 2003, va servir per reunir a la ciutat de Barcelona dos milions de manifestants darrere d'una pancarta en què es podia llegir: "Aturar la guerra és possible..."
El conflicte s’allargà i avui dia, els tentacles letals de la indústria armamentística i alhora d’exterminació humana per la qüestió ètnica o de creença ideològica o religiosa, continuen escampant, com els quatre genets de l’apocalipsi, la CONQUESTA, la GUERRA, la FAM I la MORT, ja sigui al territori, ja sigui dins dels camps d’acollida dels refugiats.
Nord-americans residents a Barcelona no van fallar i també van sortir a manifestar-se contra la barbàrie. Segurament més d'un, no només enrabiat per les mentides que sortien de l'executiu que governava el seu país, sinó que també avergonyit per no poder sentir-se orgullós de ser americà tot havent de suportar aquell sentiment d'impotència que acostumem a notar quan veus que l'única opció que tens a mà per intentar canviar abominables fets de la política exterior o interior del teu país, és la de la cançó "Damunt d'una terra" d'en Lluís Llach, és a dir, fer com en Maurici, cercar els companys i sortir al carrer.
Els negocis de les armes sobrepassen els límits de la raó humana i, malauradament, ni la ideologia pacifista reforçada per manifestacions ciutadanes contràries a les solucions bèl•liques dels conflictes ni, reportatges d'excel•lent sensibilitat pacifista, sembla que no aturaran mai les desraons de caràcters militars, religioses o ètnic fonamentalista de les quals tant es va nodrir l'anomenada Guerra del Golf.
Ara que els EUA s'entesten en què els països membres de l'OTAN incrementin les despeses militars, ara que els qui governen l'Estat espanyol continuen demostrant com sempre predilecció per les qüestions castrenses, m'ha vingut a la memòria la manifestació feta a Barcelona contra l'anunciada Gerra del Golf que l'administració Bush dels EUA va orquestrar seguint el guió de la seva carrera armamentística planetària que tants bons resultats econòmics els ha donat i, pel que sembla els segueix i seguirà donant.
Les protestes antibel•licistes van començar a ser coordinades gairebé mundialment. Una de les convocades a Barcelona una vegada més va reflectir el sentit cívic i pacifista de la ciutadania nativa o nova vinguda a Catalunya i, aprofitant 16 imatges enregistrades d’aquell fet, les aniré penjant al bloc servint-me de l'altaveu silenciós que ofereixen les xarxes als qui sense ser professionals de res creiem aportar, de tant en tant, alguna cosa d'interès.
