L'art dels grafitis que tant de goig fan ara especialment als barris més desfavorits, encara no era present als carrers per trencar la grisor monòtona de murs i parets, amb motius artístics de resistència, rebuig o, senzillament, d'enginy i bellesa poètica. Aquell era el temps de l'escriptura furtiva de frases lacòniques i contundents de denúncia i protesta social, amb grans lletres de pal fetes amb un esprai o el pot de pintura i la brotxa en mà.
Amb el cap cot, tal vegada per no ensopegar trepitjant l'agrest sòl dels carrers que formaven part de la cosmopolita Barcelona, aquell dia el Sr. Solans guiat pel veïnat, va fer el recorregut de la vergonya urbanística parida pel menyspreu i especulació d'empresaris constructors tipus Sanahuja gairebé omnipresent al barri.
Per a mostra un botó: “La saga Sanahuja, els paletes de Porcioles. Maria Favà, Román Sanahuja, el patriarca de la saga, va edificar el barri del Turó de la Peira, que encara està afectat per l'aluminosi RICS • La família va prosperar molt ràpid després de la guerra en especialitzar-se en la construcció d'habitatges socials.
Per entendre la trama de Sacresa es imprescindible fer una mica de memòria i retrocedir com a mínim 50 anys. Fins a Román Sanahuja i Bosch, el patriarca de la saga i fundador de l'imperi immobiliari. Junt amb Josep Maria Figueras, Juan Antonio Samaranch i Josep Lluís Núñez formen el quartet dels constructors del desarrollismo dels anys cinquanta i seixanta. En aquest grup, Sanahuja seria el màxim exponent dels tripijocs urbanístics de la "Barcelona porciolejada" que va descriure Sagarra en uns versos molt divertits. Però, malgrat les desgràcies que va provocar amb el seu ciment aluminòsic, va aconseguir morir al llit i a la respectable edat de 90 anys. De moment, sembla difícil que els seus descendents superin aquest rècord amb tanta bonança.”
Dins les mancances del barri, a part de la gairebé nul•la presència d'espais socials i culturals dignes, destacaven les obsoletes infraestructures urbanístiques dins d'aquella gran urbs que maldava ja entre bastidors, l'onerós repte d'obres públiques en projecte que canviarien la fisonomia de la Barcelona candidata per acollir l'olimpíada del 92 que la situaria encara més al centre del món.
I així un tot un arquitecte, Joan Antoni Solans, amb el temps anomenat "el sentinella "estrenava plaça dins del departament d'urbanisme de la plaça Sant Jaume, demostrant, si més no, formes més dignes de conèixer la problemàtica del barri pujant-hi, per fer un recorregut a peu d'aquells punts castigats per la desídia municipal que el veïnat li anava mostrant.
Més i millor informació a "les batalles de 9 barris" de Xavier Montanyà
Som a prop de l'època de la plena ocupació estival- això sí que se sap- i ja deu quedar poc per desbrossar l'accés a l'habitatge de la imatge, o qui sap, si això no és tan feixuc o onerós, que una altra porta lateral o del darrer cobreix aquesta funció transitòriament, o qui sap si l'espera d'una oferta de compra o lloguer d'aquestes que no calen anunciar-les als quatre vents, és la que finalment farà net i així, sigui quin sigui el motiu, finalment des del carrer, la gent que patim de tafaneria veurem la mena d'edifici que s'amaga darrere dels matolls i arbustos que han tingut la sort, tot s'ha de dir, de créixer gaudint de salvatgia.
Res de res, un dia de quatre niguls fotogènics i tot d'una, un potent i persistent anticicló causant de l'alta pressió ambiental, deixarà al descobert, dies i dies, l'artístic sòcol de verdet exemple pràctic per alliçonar-nos de la influència de les altes o baixes pressions atmosfèriques sobre el nivell del mar.
Ventades, humitats ambientals, potència dels raigs solars i el pas del temps, amb parsimònia esborronen els personatges del grafiti que, embarcats en la nau de "sa vida", s'esdevenen testimonis somrients de la recíproca decrepitud.
Tal vegada ara, el PSOE ja no haurà de menester tant de fil i màquines de cosir per sargir els estrips que en dècades venen arrossegant.
Tal vegada ara, reinventant-se dins del neoliberalisme dominant i regulador dels mercats financers, aplicaran tot d'una i tots plegats la formula MACRONIANA que ja s'està desenvolupant en el país veí adaptable a tot tipus de canvi de rumb, on de ben segur podran nedar amb tranquil•litat en aigües aparentment i relativament calmades tots els dirigents i bona part dels militants i simpatitzants patxistes i susanistes conversos al pedrisme .
La característica de cada un dels tres candidats no ha deixat indiferent a ningú dels socialistes i qui més qui menys ha dit la seva i, com en democràcia tothom pot opinar, des de la distància ideològica també diré la meva:
Candidat de pedra = Patxi López, un bonàs i intel•ligent basc malgrat algun episodi no gaire democràtic del passat que de passada s'ha tret un pes de sobre confirmant que fora del seu país ningú compta amb ell per liderar res.
Candidata folklòrica = Susana Diaz utilitzada com una marioneta en clau populista amb el digne accent andalús per repetir pensaments d'ancians barons del partit situats en empreses de l'Ibex i dels casposos que tenen veu en alguna que altra autonomia de la Meseta.
Pedro Sànchez = El gatopardista gentilhomme espanyol triomfador visionari dels canvis de rumb necessaris per aconseguir que tot canviï pel fet lampedusià tan sabut i evident de què no canviï res.
¿Qui no voldria que del reflexiu i tal vegada enamoradís pressent dels enxampats en la imatge, sorgís aquell desitjat futur ple de seguretat emocional?, si més no, això és el que de bon matí una mena de Carpe diem sentimental ens ho fa creure i cobejar.
Si va apostar pel NO al Brexit, potser deprimida aquesta façana d'estil colonial anglès representi la sensació de deixadesa de caure en l'abandó però, si va apostar pel SÍ, de facto ja representa l'espera de la lluentor que l'ha de redimir però -sempre n'hi ha un de però- si fem una repassada a les reflexions que Tony Judt va deixar-nos al seu assaig "El món no se'n surt" tot d'una veurem que allò que cataloga com a "malestars del present" producte del passat, amb els anys, arrelats i ben arrelats, ja s'ha convertit en els desassossecs del futur producte de façanes i qualitat de vida humana escrostonades de l'abans, duran i del post-brexit.
La foscor de l'ombra, va durar tan sols uns segons, tot d'una desaparegué i, paradoxalment, sense aclarir-nos si va fugir cap amunt o cap avall.
Formant part del passat, en els temps es perd l'habilitat senzilla i discreta de construir graó a graó senderis de comunicació entre terra i mar. Algun d'ells, escarpats als penya-segats s'incorporen al paisatge suavitzant-lo i han estat transitats durant generacions facilitant l'accés (privat o públic) de poder gaudir del bany o d'embarcador.
Però temps al temps, ja que, de l'actual febre compradora de grups globals immobiliaris d'inversió que ja han ficat l'ull a l'arxipèlag balear, potser falta menys perquè, especulant o no, a l'idíl•lic racó no li arribi l'hora de veure'n suplantat, el treball picapedrer artesanal fet, amb novadores escales o ascensors galàctics, és a dir que, a partir d'ara, qui sap si només queda esperar la durada del temps d'espera de tot plegat per continuar usant i gaudint l'ancestral sistema de comunicació.
En aquest últim apunt al bloc de la 1a sèrie triada de fotografies fetes els anys 70 de les lluites veïnals dutes a terme per un o més barris del districte de 9 Barris de Barcelona, no voldria acabar-lo sense deixar anar la pregunta que sovint ara, dins del context polític reivindicatiu d'independència que viu Catalunya, i des de la perspectiva llunyana només territorial en un lloc, de l'arxipèlag balear que considero i desitjo que acabi formant part dels Països Catalans per estalviar-me la doble nacionalitat, com deia, la qüestió que em passa pel cap seria la de poder esvair la incògnita de saber, transcorreguts prop de 40 anys d'aquells moviments reivindicatius de barris dignes, quantes d'aquelles persones continuaran la lluita implicant-se en la interminable tasca d'exigir drets socials sense excloure'n el dret de decidir a poder dir NO o SÍ, mitjançant un referèndum, la independència de Catalunya, assumint alhora fins a l'últim extrem la defensa legítima que surti del Parlament de Catalunya d'organitzar actes de desobediència civil que n'evidenciïn l'actuació dictatorial i antidemocràtica d'alarmant caràcter crònic del govern i reialme de l'Estat espanyol.
Davant la realitat no només de les mancances del barri herència de constructores i contractes entre el municipi local i central en mans especulatives, i dels rumors constants del perill d'acabar també massificant el barri de Porta amb blocs de pisos exempts d'espais verds o locals socials, poques persones van ser les que amb indiferència miraren de lluny les protestes al carrer, qui sap si per por a situacions de revolta viscudes on resultaren ser perdedores o, en el pitjor dels casos, per rancúnia envers els aires nous de llibertat que encoratjaven a deixar de ser submisos a les injustícies socials, per la qual cosa qui més qui menys, cabalment va implicar-se aportant el preat gra d'arena per tirar endavant les millores exigides tot saben que aconseguint aquell humà desenvolupament del barri era un benefici per la convivència de presents i futures generacions.
Com aquell que no vol i, sense adonar-se'n, mitjançant ser el lloc de trobada per assemblees, concentracions o, una xocolatada en dia festiu degustada amb delit per petits i grans, per informar o celebrar alguna causa conquerida gràcies a l'esforç de tothom, el veïnat ja anava prenent aquell ús d'intercomunicació social cultural o lúdic d'aquella enorme esplanada desèrtica anomenada, a la guia de carrers, Plaça Sóller. Íntegrament defensada amb definitiva i transversal convicció, com l'espai principal i emblemàtic públic del barri Porta.
Entre una setmana de mobilitzacions i una d'aturada esperant alguna resposta institucional, de tant en tant tècnics d'urbanisme de l'ajuntament de la plaça de Sant Jaume, a bombo i plateret anunciaven la visita que farien al barri per donar explicacions. D'aquesta manera, empolainats amb la corresponent vestimenta encorbatada i duent un cartipàs ple de paperassa sota el braç, els homes donaven, a peu dret enmig del descampat, solemnes explicacions que podien fins i tot fer creïble, no la voluntat que això ningú gosava qüestionar-los, sinó la immediatesa de l'inici d'obres de millores plasmades als plànols confeccionats als despatxos municipals segurament a corre-cuita, a fi i efecte d'aturar les mobilitzacions cada vegada més radicalitzades que deixaven en entredit els valedors municipals de la recent democràcia pel que respecta a l'equitativa distribució dels pressupostos destinats a obres públiques de la gran Barcelona.
Agosaradament plantar-se damunt l'asfalt per provocar l'aturada del transit rodat, a vegades, era l'altaveu perquè els mitjans de comunicació apareguessin pel barri i esbombessin, ni que fora a través d'una petita ressenya a peu de pàgina interior, de què allò també era notícia a difondre malgrat que causes malestar o remordiments de consciència en el cap i departament de més d'un polític capitost del moment o dels seus col•laboradors que al capdavall acostumen a ser els verdaders pencaires en les situacions molestes o difícils.
Amb dos o tres centres d’ensenyança privats dins del barri o dels contigus, independentment que fossin dignes o no en prestacions i equipaments, feia preveure que, donat el creixement natural i la immigració encara potencial durant els 70, la mancança de centres d’ensenyança gratuïts i dignes agreujarien les condicions socials del barri.
I així de mica en mica les protestes en aquest sentit anaren avançant aconseguint que cada vegada més persones s’impliquessin en els actes reivindicatius pel futur immediat d’una escolarització digna i gratuïta.
Història "Fins al segle XIX el que actualment és el barri de Porta era un territori rural i pràcticament despoblat. Formava part de Santa Eulàlia de Vilapiscina, que en aquells dies era un barri del municipi independent de Sant Andreu de Palomar, annexionat a Barcelona en 1897."
En la dècada dels 70, els barris perifèrics crescuts una o dues dècades anteriors de la mà d'un urbanisme no només especulatiu sinó que també maldestre, es van convertir en un camp de cultiu perquè la ciutadania prengués consciència del fet que, sense mobilitzacions veïnals no s'aconseguirien les millores del tot imprescindibles per no quedar ancorats territorialment en una mena de vagó de tercera en el millor del casos o en el pitjor -que també existia- en un vagó de transport de càrrega.
Avui, la fisonomia de la Plaça Sóller ja no és la mateixa de quan sorgiren les primeres mobilitzacions veïnals a les quals corresponen les imatges del recull de clixés fins ara adormits en una capsa, testimonis d'aquelles reivindicacions de dones homes i criatures del barri, exigint el que per dret els corresponia i que, seguint la política classista innata en el poder, els anava escatimant, és a dir, l'asfaltat i clavegueram inexistents en més d'un carrer a banda i banda edificat, semàfors, una escola pública i altres necessitats cíviques del tot nul•les dins del barri de Porta durant els 70.
En una primera sèrie per a qui pugui interessar, compartiré 28 imatges d'aquelles primeres mobilitzacions.
Més i millor informació a "les batalles de 9 barris" de Xavier Montanyà
Com que ja som al mes de maig, aquell que diuen és el de les flors.
Com que avui en dia al YouTube trobem tota la música dels temps i del món.
Com que una ja té una edat i en arribar el mes de maig la memòria selectiva l'ha fet oblidar les cantades –en castellà de la Meseta- obligades a la Verge improvisada damunt d'una peanya en un racó de l'aula, quedant-se amb el record dels cants corals oïts –en llengua materna- davant l'estàtua d'en Clavé al Passeig de Sant Joan.
Com que si resultés que l'apunt d'avui al bloc pequés de carrincló més del compte tant se me'n fot!, he penjat tres qüestions en aquest espai:
1a una imatge amb plantes naturals dins de testos i flors d'estil grafiter.
2a aquí, l'enllaç de la reproducció musical de la Societat Coral Joventut Terrassenca interpretant la cançó Les Flors de Maig que a mitjans del 1800 va compondre Josep Anselm Clavé.
3a i aquí, l'enllaç de la lletra de la peça musical escrita pel mateix autor, aquell seriós home de l'enorme estàtua del Passeig de Sant Joan que vestia una llarga americana.
