Any
2007.
És
una dona d'uns 70 anys, d'alçària baixeta, vestit de punt color
gris que tot i venir-li cenyit duu un cinturó estret de pell amb una
sivella negre que accentuen una obesitat moderada. El caminar
d'accelerades passes i mol curtes van acompanyades d'un notable
moviment oscil·latori fent anar exageradament de dreta a esquerra
les espatlles. Cabell curt i molt fosc per l’acció d'un possible
agressiu tint, llavis prims pintats correctament amb un color roig
viu de pintallavis. El braç esquerra aferrat a la cintura i
doblegat sosté un moneder blanc de nansa curta i, a la mà dreta,
duu el llarg xurro que algú li ha regalat quan passava pel
xiringuito de l’Esplanada de Maó i se l’està menjant, s’atura
davant la cabina de telèfon públic i comprova si dins del calaixet
de cada un dels aparells hi han monedes, avui no ha tingut sort i
penso que amb tant de mòbil el seus guanys se'n ressentiran força.Tothom
que la coneix la saluda afectuosament esperant oir la veu cridanera
de la seva resposta.
Aquestos personatges son entranyables i els
necessitem, ells com nosaltres,formen part de la fauna humana de
ciutats i pobles de tot arreu que, sense saber-ho, ens donen una
lliçó de que, malgrat tenir una possible demència, trencar els
estereotips o formes de conducta sense fer mal a ningú pot esdevenir
saludable pel conjunt dels habitants. Qui pensi que és millor que
aquests personatges o els increpi a parlar per satisfer el ego,
demostra la profunda curtedat mental atribuïble només als nicis. I
pensar que ser tan peculiar com aquests personatges pot arribar a
ser fins i tot saludable demostra al menys l'intent d'aprofundir en
la plural naturalesa dels éssers humans.
La
comparança l’he feta amb “La Monyos” de la que tant sentia
parlar en la infància quan d'algú, per les seves excentricitats li
deien en to de conya que s'hi assemblava . La meva iaia materna vivia
prop de les barcelonines Rambles, i per tant la coneixia prou, un
cop mort el personatge, algú, per fer-la enrabiar li preguntava
per “la monyos” i ella amb la ironia de persona vella els deia
que encara se la veia rambla amunt rambla avall, i afegia:
poca-solta!, ja fa temps que és morta, deixeu-la en pau, ves què
havia de fer si així dins de la seva desgracia era feliç.
Barcelona anys 30
del Segle XX
Lola va neixer a
Barcelona a l´ any 1851, en un carrer del Raval, i va viure tota la seva vida
el mateix Barri. Era modista , mare soltera i minyona ocasional a casa de
menestrals. Tot normal per una noia de la seva classe social, fins la mort en
un accident , de la seva filla.
El dia que un
cotxe de caballs, a la rambla li va atropellar la filla. Lola la modista del
carrer Cadena, també va morir. Des d´ aleshores anava pel Raval cercant la
nena. Certament aquell dia Lola també va morir i va neixer el mite!
En aquells dies
fosocos de recerca i follia, la comprensió de les dones que
"treballavant" en aquest carrer, va ser incondicional, generosa i
fidel fins l´ hora de la seva mort.
Efectivament es
"La monyos" ( Dolors Bonella i Alcanzar) Va neixer l´ any 1851 a
Barcelona. Morí els 89 anys el Hospital dels Infecciosssos ( ara hospital del
mar) un 15 de Setembre de l´ any 1940. Pero el mite viu, i viu aquí:
