era

Era un enigmàtic replà final dels quatre graons sense accés a cap lloc interior o exterior.
Era el desconeixement absolut que, com sempre acostuma a passar, alguna persona del lloc planerament va esclarir alliberant-nos de l’embull.
Era ni més ni menys una escala feta per facilitar la pujada del genet o de l’amazona al cavall  per anar a cavalcar, o per baixar de la bèstia en descavalcar.
Era, tanmateix la incògnita (segurament aclarida aquell dia però per mala memòria ho continua essent) de saber que hi havia rere la porta al peu de l’escala i, principalment, saber el misteriós perquè de l’extremada estretor.
És l’enigma 5, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

carmen calvo, carmen polo, tanto monta monta tanto

Últimament Carmen Calvo no estàs gaire encertada en les declaracions que fas (o sí?) rere les històriques segles que representes.
Un desencert va ser quan vas titllar de màrtir a José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange Española i del partit del mateix nom quan ara ja, sense embuts, es pot saber que això no és ben bé cert, afirmació que ajuda a entendre contundentment una recent editorial de Vicent Partal al diari VilaWeb. Un dels paràgrafs diu “La vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, va armar ahir un enorme enrenou dient: ‘José Antonio [Primo de Rivera] és una víctima.’ La dirigent socialista espanyola equiparava així, de manera absolutament incomprensible, un dels principals líders del moviment feixista espanyol, responsable del colp d’estat del 1936, amb els morts republicans que van defensar la legalitat i la democràcia. La història a voltes és cruel i ara caldrà recordar, doncs, que el grup de milicians que va executar Primo de Rivera a la presó d’Alacant precisament comptava amb una majoria de militants del PSOE. Que en seria, d’interessant, de saber què pensarien d’aquesta militant del seu partit que fa de vice-presidenta!”
L’altre recent desencert Carmen, té clares connotacions dictatorials quan anant-te’n de la llengua amenaces al Govern de Bèlgica, que acull a Carles Puigdemont com a exiliat polític, amb què “España” prendrà mesures contra aquest Estat multilingüe si no l’extradeixen…..i la separació de poders, Carmeta?
Ja veus Carmen, que si últimament no estàs gaire encertada, almenys és d’esperar que no t’hagi molestat gens ni mica l’error d’associació d’idees de dues joves reporteres (una d’elles de TV3) quan referint-se que les despulles de Franco, després de l’exhumació del Valle de los Caidos , reposen ja al costat dels de la seva dona Carmen Calvo; i si dic, error d’associació d’idees, és pel fet dels que per edat visquérem el franquisme, mai oblidaríem, associant-lo a l’estirada postura i rigidesa del somriure, el llinatge de Polo per allò del fred polar.
Ah!, i ara Carmen, en espera de la resposta dels belgues, ja tens un altre episodi d’incontinència verbal per afegir al teu currículum en part detallat en l’article de José Antrich: Carmen Calvo, doctora en Dret constitucional.

marlasca, si això és terrorisme, això altra,és els GAL?

Al Sr., Fernando Grande-Marlaska, ministre - en funcions- d'interior: 
No gaire benvolgut Sr. Ministre, si vostè pensa -o ho diu sense pensar- que el moviment independentista català és comparable amb el terrorisme en el seu temps d'ETA al País Basc, esgarrifosament em fa venir al cap que potser, arran de la constatació cada vegada més a nivell dins la UE, d'una no separació de poders dins del regne espanyol, m'autoritza a pensar –o a dir-ho sense pensar- que bona part de la cúpula dels jutges de l'Audiència Nacional (antic TOP), s'esdevenen com la rèplica encoberta dels "Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL)"ara, dins del segle XXI.
Ja veu Sr. Ministre -en funcions- el disbarat que m'ha fet passar pel cap tot llegint el de les seves declaracions i, ja pot imaginar-se d'on prové el sentiment d'esgarrifança quan penso en la sort que rebran els detinguts en aldarulls, o inclús abans d'assistir-ne, quan són arrestats, incomunicats i portats a algun dels Jutjats Centrals d'Instruccions, ja que, per mostra un botó, el de les inexplicables i demolidores en primer lloc dos anys i escaig de presó preventiva i en segon lloc les sàdiques perverses i inhumanes sentències finals caigudes damunt dels presos polítics:

“hi ha homes que lluiten un dia i són bons. hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.“ (Bertolt Brecht)

En record i adhesió dels presos polítics, avui penjada de l’últim apunt de la sèrie dels 9 apareguts al bloc.
Jordi Sànchez, sàdicament sentenciat a 9 anys  per sedició.
Opinió de Jordi Sànchez i Picanyol, al diari ara.cat
“Magistrat Marchena, porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar”. 
A Espanya no només no s’és curós amb la separació de poders sinó que a més no s’intenta dissimular que no se n’és. El pacte polític entre els principals partits polítics per a la renovació de la presidència de l’òrgan de govern del poder judicial (CGPJ) és una evidència del que dic. Encara que aquest pacte a hores d’ara s’ha trencat, no hauríem de portar-nos a engany. El mal existeix i la perversió continua.
Marchena no renuncia per defensar la seva independència. El PP no trenca el pacte perquè consideri que el poder judicial podia veure’s afectat. I el govern del PSOE no lamenta el mal que la interferència política estava fent a la credibilitat judicial.
Marchena renuncia perquè ha quedat amb el cul a l’aire. El PP trenca el pacte per fer veure que és víctima d’un engany de la ministra de Justícia i no un dels botxins de la separació de poders. I Pedro Sánchez, davant la situació dantesca de les darreres hores, fa una apel•lació –totalment prescindible per tòpica– a la responsabilitat dels partits amb visió d’estat i voluntat de govern.
Cal parlar clar; si el senyor Cosidó no hagués enviat el 'whatsapp' i aquest missatge no s’hagués filtrat a l’opinió pública, Marchena no hauria renunciat a presidir el CGPJ. La renúncia de Marchena no l’eximeix de res ni li restitueix l’honor ni el dret a ser percebut com a jutge independent. Ell és també responsable directe de tota aquesta farsa política per dissenyar el control polític de l’òrgan de govern dels jutges i amb ell dels dos grans tribunals que operen a Espanya, el Suprem i l’Audiència.
La cadena de decisions que pengen d’aquest òrgan és immensa i ens porten fàcilment fins a les sentències dels magistrats del Suprem i de l’Audiència Nacional. Del CGPJ en depenen directament els nomenaments dels magistrats d’aquest dos tribunals, la composició del govern de les diverses sales del Suprem i l’Audiència Nacional, la resolució d’incidències i qualsevol altra decisió que permeti alterar la seva dinàmica si així es considera. I la presidència del CGPJ és determinant. De fet, és una presidència totpoderosa, com s’ha vist en el cas de les sentències sobre les hipoteques. És l’autèntic poder. Un poder que empara tot allò que li interessa i modifica tot allò que li molesta. És l’expressió d’una realitat emergent: la 'togacràcia', que posa contra les cordes el principi de la democràcia, i que es retroalimenta amb la partitocràcia existent i ja coneguda des de 1978. Dues realitats, el poder de l’elit judicial i el dels partits, que disposen d’un poder immens i sovint al marge del mínim control democràtic.
Les decisions del Consell General del Poder Judicial estan més que mai sota sospita de partidisme. Potser, si es dibuixa un mecanisme diferent per a l'elecció dels membres de CGPJ, en el futur no ho estarà. És indiscutible que les institucions poden recuperar l’honorabilitat si les persones que les han danyat canvien i els mecanismes de selecció dels seus governants es modifiquen i es garanteix la meritocràcia en un procés públic i transparent d’avaluació de candidats. No passa el mateix amb les persones que han protagonitzat els escàndols, que difícilment poden esperar comprensió.
El jutge Marchena va perdre l’oportunitat de ser considerat honorable el dia que va sortir a la llum el seu nom com a resultant del pacte entre el PSOE i el PP. De fet, ell era l’ungit per portar a terme tot el control polític sobre el poder judicial. Aquell dia, i no ahir, hauria hagut de dir que ell no era un instrument al servei de la política i que, per preservar la seva independència, el seu prestigi i honor i sobretot el del Consell General del Poder Judicial i el del Tribunal Suprem, no acceptava ser candidat.
No ho va fer. Desconec els motius pels quals va callar. Però en aquest cas el seu silenci el va convertir plenament en còmplice del pacte establert. El problema no és el senador i portaveu del PP ni el seu 'whatsapp', el problema és el que Cosidó explica. I el que explica, Marchena ja ho sabia molt abans que Cosidó ho expliqués a través del seu mòbil. L’elecció i publicitat del nom de qui ha de presidir el CGPJ és impropi que vagi a càrrec dels partits polítics, bàsicament perquè la llei no els atribueix aquesta competència. Marchena ho sabia i va acceptar aquest joc durant setmanes. Ell és tan culpable com el PP i el PSOE de conspirar per alterar l’esperit de la llei que garanteix la independència del poder judicial.
¿Marchena podrà mirar-me als ulls quan em tingui assegut al banc dels acusats, sabent com tothom sap que la seva serà una actuació parcial i partidista, amb la qual condicionarà tota la sala segona? Jo sí que el podré mirar a la cara a ell.
I mentrestant seguiré esperant des de la presó que es faci justícia. I seguiré convençut que com més aviat marxem d’aquest estat més aviat podrem construir un país on la justícia i el dret, on les llibertats, no estiguin sotmesos al capritx dels poderosos. Porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar. No els tinc por.

“sols té importància allò / que no has fet encara. / el que ja has fet és fugitiu, / independent de tu.” (Montserrat Abelló i Soler)

En record i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré penjant apunts apareguts al bloc.
Josep Rull, cruelment sentenciat a 10 anys i 6 mesos  per sedició.
‘Els primers dies van ser els més durs’:carta  de Josep Rull als treballadors del departament que ell dirigia.
A TOTS ELS SERVIDORS I SERVIDORES PÚBLICS DEL DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT.
Benvolguts, benvolgudes,
M’adreço a vosaltres des del Centre Penitenciari Madrid VII a Estremera, al límit entre les províncies de Madrid i Cuenca.
Els primers dies de presó són durs. Per a nosaltres van ser especialment impactants de moments immediatament posteriors a conèixer la interlocutòria de la jutgessa: ens van emmanillar amb les mans al darrera i ens van traslladar als calabossos de l’audiència Nacional, uns espais d’una sordidesa indescriptible. El trànsit amb furgons de la Guàrdia Civil cap a les diverses presons on inicialment havíem d’anar, també amb grillons, va esdevenir un autèntic viatge cap al més profund de les nostres ànimes.
Ara ja estem ubicats en un mòdul de la presó, el mòdul IV, que anomenen “de respecte” i se signa un contracte en virtut del qual els recluses ens comprometem a renunciar a cap mena de violència física o verbal i a dur a terme tot un seguit d’activitats). L’àmbit és bo. Comparteixo cel•la  amb el conseller Jordi Turull. Els nostres companys de mòdul són presos comuns amb sentència definitiva per tota mena de delictes, inclosos delictes de sang. Per a nosaltres és una experiència frapant i, tanmateix, enriquidora. L’empatia aquí pren tota la seva potència. I la consternació.
Penso, constantment, en aquest gra equip que és el Departament de Territori i Sostenibilitat, amb totes les seves empreses públiques, en l’altíssima qualitat humana i professional dels servidors públics que m’hi he trobat, cadascú des de les seves idees i conviccions, però junts per servir de la manera més lleial i honesta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya,  allò que en darrera instància dona sentit al nostre compromís de servei públic.
A alguns de vosaltres he tingut l’oportunitat de dir-vos-ho personalment: sentiu-vos orgullosos del que heu estat capaços de construir durant decennis. Les polítiques d’infraestructures, de transport públic, d’ordenació del territori, de muntanya, de biodiversitat,de canvi climàtic, d’aigua o de residus ja no són d’un Govern d’un color polític o un altre, sinó que són patrimoni d’una institució i d’una nació que tenen continuïtat en el temps.
Em expliquen que hi va haver mobilització en algunes seus del departament l’endemà del nostre empresonament. No us podeu imaginar l’impacte tan positiu que va tenir per a nosaltres. Cada gest d’escalf que protagonitzeu des de Catalunya a dins de la presó són tones i tones d’esperança.
Gràcies, finalment, pel vostre compromís i per la vostra dignitat a l’hora de defensar la Institució que tan estimem.
Rebeu una abraçada ben forta
Signa conseller Josep Rull

"la no-violència consisteix en decidir ser no-violent en un estat de violència" Judith Butler

En record i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré penjant apunts apareguts al bloc.
Jordi Turull, perversament sentenciat a 12 anys per sedició i malversació.
Carta des de la presó al  Club de Lectura de Santa Coloma.
“Estremera, 1 de maig de 2018
Benvolgut Josep M.:
Moltes gràcies a tu i a tots els membres del Club de Lectura per vostre escalf, suport i compromís. Gràcies pel llibre de “L’hora poètica”, que llegiré amb molt de gust.
Tornar a la presó ha estat un cop fort, i més en les circumstàncies en què es va produir. Tot i això, aquesta vegada em sento anímicament més ferm i més fort que l’altre cop. Perquè com més grans són les seves injustícies, més s’enforteixen les meves conviccions i el meu compromís amb la gent, amb el país i amb tot allò pel que injustament ens han empresonat.
Més sentit trobo, malgrat el sacrifici que ens suposa a alguns a la presó o a l’exili, a no ajupir el cap davant d’un Estat que busca un escarment a costa si cal de vulnerar o trepitjar els drets i les llibertats que calguin. Drets i llibertats que són de tothom i per a tothom, pensin el que pensin.
Patirem i costarà. Però si anem a la una, si som perseverants, ferms i determinats, i actuem com sempre pacíficament, ens en sortirem! Segur!
Tantes i tantes mostres de compromís per tots els racons del país, de persones de tota mena de condició i edat ens han de donar molta més confiança i seguretat en nosaltres mateixos; i sobre tot, molta esperança.
Catalunya en situacions molt més adverses que les actuals sempre ha acabat superant els embats contra la seva dignitat i contra els drets i llibertats dels seus ciutadans. I ara també serà així.
Rebre cartes a la presó ens ajuda i ens dona molta força per anar per aquí amb el cap ben alt i la dignitat intacta… I per això us reitero el meu agraïment pel vostre gest, per tot el que feu. Gràcies, per tant!!
Una abraçada ben forta!!
Jordi Turull”

“res en el món és més perillós que la ignorància sincera i l'estupidesa conscienciosa” (Martin Luther King)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Joaquim Forn, venjativament sentenciat a10 anys i 6 mesos per sedició. Capítol copiat del seu llibre: Escrits de Presó.
31 de desembre. Últim dia de l’any. Déu-n’hi-do aquest 2017! Des del mes d’abril que la Laura es va trencar la tíbia i els lligaments, no hem parat ni un moment. Malgrat tot, les coses sempre poden anar pitjor. Per tant, no es podem queixar, em dic.
He començat  a llegir el llibre El somriure de Mandela, de John Carlin. Està bé. Però no sé si és el llibre mes apropiat per llegir a la presó. M’han tocat de ple unes pàgines sobre la mala consciència de Mandela per no haver-se dedicat prou a la família i haver-la supeditat a la política.
El matí he anat a missa. Definitivament, aquest capellà és d’un carca pujat que fa angúnia, Ha dedicat l’homilia a la família. M’ha resultat ofensiva. En cito tan sols dues frases, que intento que siguin textuals (o gairebé): “Cada dia, a la hora de comer, la televisión nos ensenya imágenes de los niños negros que se mueren de hambre en África. ¿Por qué no nos hablan de los niños que no llegan a nacer víctimas del aborto?”. La segona encara ha estat més bèstia: “No todo son familias. Las uniones de hombres con hombres, de personas del mismo sexo, no son familia. Porque al final consideraremos familia hasta la unión de un hombre con un perro”. Increïble. No tinc paraules. No sé si tindré ànims per tornar-hi la setmana vinent.
Després de dinar, l’Oriol m’ha comentat un article que està preparant sobre sant Pau i sant Jaume. Sant Pau representaria la fe, i sant Jaume, la creença que la fe sense obra, sense acció, no és veritable. M’ha donat també a llegir la Carta de sant Jaume. M’ha semblat un text preciós. N’he recollit alguns passatges.
Primer passatge:”La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les vídues en les teves necessitats i quedar-se net de la malícia del món”.
I encara una última cita: “I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses són podrides, s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! El jornal que escatimàveu als que us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, i us heu anat engreixant per al dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’hi ha resistit!”

instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència. emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força (Antonio Gramsci 1891 — 1937)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Oriol Junqueras, inhumanament sentenciat a 13 anys per sedició i malversació.
Manifest conjunt amb l’Àngels Martínez, l’Ernest Maragall i Joan Ignasi Elena: L’arbre robust, l’octubre de la llibertat.
Som la gent del dret a decidir. Dones i homes que hem reclamat un referèndum acordat com correspondria a un estat de la Unió Europea. Som la gent de l’1 d’octubre. Gent pacífica i honrada que vol decidir el seu futur col•lectiu, de diferents tradicions polítiques, d’orígens plurals, que hem posat en comú la nostra set de llibertat i la voluntat de construir un país millor, més just, cohesionat. I que ho volem fer en igualtat i respecte, junts, entre tots i totes.
Deia Josep Pallach, ja l’any 1975: “El problema de la revolució democràtica avui a Espanya és el problema de democratitzar realment els centres de poder, si volem transformar estructures sobrepassades o inoperants”. Aquest és un repte -gairebé sembla una quimera- que segueix pendent avui en el si de l’estat espanyol. De fet, en l’actual context hem vist com es visualitzava nítidament que el problema que identificava Pallach, lluny de resoldre’s, s’ha enquistat en bona mesura.
Un dels reptes que avui tenim en la societat catalana és com superem el règim monàrquic per avançar cap a una societat republicana, com construïm un estat al servei de la ciutadania, com ens en sortim davant un Estat que ha demostrat que no dubta a l’hora de reprimir violentament, si és necessari, tota persona que a Catalunya -però també a Espanya- posi en risc les costures d’un poder petrificat. Ho vam poder comprovar l’1 d’octubre, quan, sense complexos, i per ordres d’aquest poder, es va apallissar gent gran i joves, ciutadania demòcrata i pacífica que únicament volia votar. Perquè han vist en el moviment que s’està vivint a Catalunya el principal qüestionament a l’ statu quo que representen. I hem comprovat també com la violència de l’extrema dreta viu en règim d’impunitat.
L’1 d’octubre i també el 3 d’octubre són la demostració fefaent de la força de la societat catalana en comunió amb les seves institucions. Però la reacció de l’Estat a posterioritat també és una evidència de la força de la seva maquinària. De les nostres fortaleses n’hem d’aprendre, de les nostres febleses encara més. Efectivament, aquest mes d’octubre, de principi a fi, ha estat també un aprenentatge col•lectiu que ara hem de convertir en actiu per a la República Catalana i retornar amb escreix la confiança que la ciutadania ha posat en les institucions catalanes.
Allò que fem és també allò que som capaços de fer. I és obvi que avui tenim més informació sobre com actua l’Estat i sobre les nostres capacitats. L’1 d’octubre n’és la prova. Mil vegades ens van dir que no votaríem i vam votar. Ara toca superar el fals debat sobre unilateralitat o bilateralitat. És l’Estat qui no va voler deixar cap marge a l’acord que hem demanat fins a la sacietat. La qüestió és com afrontem el rebuig de l’Estat a l’acord pel dret a decidir mentre simultàniament seguim estenent la mà i alhora som capaços de seguir fent camí i de defensar-nos davant la involució, de drets de tota mena i de qualitat democràtica, que representa el bloc del 155.
La qüestió és, en primera instància, si el govern espanyol i el bloc del 155 estan disposats a respectar els mandats sorgits de les eleccions, siguin quins siguin. I, en segon lloc, si la societat catalana té dret a organitzar-se com consideri més convenient. I el més rellevant: com seguim creixent, com seguim sumant ciutadans al projecte de construcció nacional. Com superem el frontisme, sumant i agregant persones amb mirades i tradicions diferents en un projecte compartit. Hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són els que es forgen sobre sòlides majories, i aquestes majories es construeixen amb la mà estesa a tothom. Conscients que cap posició democràtica és més digna que una altra i que amb totes les mirades cal construir nacionalment.
Aquests darrers anys hem vist com el govern espanyol, a través del TC, torpedinava totes i cadascuna de les iniciatives legislatives del Parlament per millorar les nostres vides i avançar cap a una societat més justa. La llei de pobresa energètica n’és un dels exemples més clars. I la pregunta és: ¿deixarem d’ajudar la gent que passa fred a l’hivern? De cap manera. Per damunt de tot, també d’òrgans polititzats i escollits a dit, hi ha la voluntat d’ajudar la gent, de servir la nostra societat, ja sigui en l’àmbit de l’emergència habitacional, en l’àmbit fiscal amb els impostos als bancs o en l’àmbit de la salut o l’educació.
La República s’implementa i es construeix així. Dia a dia. Perquè la República és una manera d’entendre el govern com un patrimoni de tots i totes al servei del conjunt de la societat amb la justícia, la llibertat i l’equitat com a valors que la defineixin. Un instrument per créixer col•lectivament. Per viure millor el conjunt i no només uns quants. Són institucions netes al servei de la majoria i no d’interessos sovint indignes. És l’exercici de l’autoritat al servei de l’alliberament de les persones i no l’ús del poder per mantenir-les dependents. Aquest ha de ser l’esperit republicà.
Aquest és el repte, construir República en el sentit profund del terme. Entre servir l’interès general del país o bé deixar-lo en mans del govern del PP i els seus aliats, no podem tenir dubtes. Com tampoc, per exemple, sobre el deure d’acollir els refugiats mentre l’Estat incompleix els seus compromisos. Els drets humans, els drets civils i polítics, el conjunt dels drets socials, són irrenunciables. I el nostre compromís ha de ser sempre fer-los efectius.
També és prioritari estar al costat de la comunitat educativa i de la salut pública. Estem veient com el govern espanyol i els seus aliats malden per liquidar l’escola catalana, atiant l’odi i fomentant la controvèrsia. Creant problemes allà on no n’hi havia al servei de la seva indissimulada voluntat d’acabar amb l’escola catalana. O amb la sanitat, ja que fins i tot hem pogut escoltar, des del mateix govern espanyol, com es vanagloriaven de “destrossar el sistema sanitari”. La sanitat és un dels vectors estructurals d’una societat que es vol cohesionada. Per això és imprescindible seguir millorant la salut pública i amb una vocació clarament universal. I seguir lluitant contra totes les violències, i la de gènere en primer pla. Així també es fa República. Estem impacients, doncs, per construir el país, per governar les transformacions que sabem necessàries o fins i tot urgents. Per parlar d’economia pel bé comú, de canvi climàtic i política energètica, de política agrària, de justícia, de model territorial, d’ajuntaments i comarques... de totes les qüestions que haurem d’afrontar amb la màxima ambició col•lectiva. Per parlar d’educació i de salut, de serveis públics, però no només per defensar-los de l’agressió directa sinó també per dur-los al nivell de qualitat i exigència que ens hem de proposar assolir.
Un matoll creix ràpid, però és un arbre robust, ben arrelat i de gran alçada el que és inexpugnable. És amb aquesta voluntat que cal afrontar el futur, fer-nos ben forts per poder traduir allò que volem ser en allò que efectivament serem. I anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense defallir.

«penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Marta Mata (1926-2006).

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.

Dolors Bassa, esperpènticament sentenciada a 12 anys per sedició i malversació.

Epístola de Dolors Bassa i Coll: Carta a la meva família, en especial a la meva mare: Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos.

Estimada família, estimada mare, avui ja fa una colla de dies que he superat els de l’engarjolada passada. Avui porto 50 dies + 32 del novembre = 82 dies. És el primer pensament en despertar-me: “Un dia més”.

Us vaig dir que havíem de perseverar, que aquesta vegada seria més llarg, i de moment es confirmen els mals auguris. Estic ferma, com has estat tu, mare, en totes les dificultats i males passades que t’ha portat la vida durant els teus 86 anys. Penso en la mort del pare, tan jove com era, i d’en Joan, el teu estimat fill. Aquesta vegada, com sempre hem fet, la família està molt unida i crec que això t’ha de fer sentir orgullosa. Sempre he admirat la teva resiliència, he admirat com has acceptat els esdeveniments i has sigut capaç de superar-los traient força i energia de tu mateixa, però sobretot del teu gran cor.

Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos. Sempre ens has educat en la llibertat ideològica i en el dret a la llibertat d’opinió i expressió. La nostra família ha estat un matriarcat al teu voltant, on ens has ensenyat que el respecte, l’amor als altres, el diàleg i la bona convivència pel bé general havien de ser els nostres principis. Per això tens tantes amigues i som una família estimada al municipi i per qui ens coneix -i ara em diuen que les mostres de suport no paren...

Tant jo com la meva germana -que ara s’ha bolcat en la visualització de la injustícia del nostre empresonament- hem intentat seguir el teu exemple en l’educació dels nostres fills, Bep, Pau i Isarn.

Et dic tot això perquè, en aquests moments que l’enyorança és el principi que ens regeix, siguis forta. Que continuïs cuidant, com has fet sempre, a tothom, però sobretot cuida’t a tu mateixa. Mare, et necessito ferma, decidida i contenta -malgrat la meva absència física- perquè has de saber que m’han privat de llibertat, però no de pensament ni de sentiments i, per tant, el meu cor i el meu cap són amb tots vosaltres.

En les darreres declaracions davant el jutge Llarena he sigut clara i contundent, no hi ha hagut violència més enllà de la de la policia l’1-O. Som un sol poble unit i pacífic. Perseverant. I tot el que hem fet ha sigut seguir el mandat popular del 27-S, de la sobirania del Parlament i emmarcat en el dret a la llibertat ideològica, a la llibertat d’expressió i opinió i el dret a la llibertat política, incloent-hi la dissidència. De fet, allò que ens has ensenyat tu sempre en el dia a dia: treballar pel bé general i per millorar el nostre entorn, fet pel qual, igual que tu vas ser mestra durant tants anys, tant la Montse, la meva germana, mestra i pedagoga, com jo, mestra i psicopedagoga, hem volgut seguir el teu camí treballant cada dia per deixar el nostre petit granet de sorra procurant fer un món una mica millor, com tu ens has ensenyat.

Mare, estic segura que podrem demostrar que res del que ens acusen, ni rebel·lió, ni malversació, són delictes certs en la nostra causa. I que aquest empresonament preventiu és simplement per motius polítics. Per això, perseverem i ho viurem amb màxima dignitat i paciència.

Espero el vis-a-vis mensual per abraçar-te i petonejar-vos a tots i desitjo que aviat puguem gaudir junts tota la família de dies alegres i feliços. Mentrestant, sapigueu que, encara que no hi soc, penso en vosaltres, i que el millor que podeu fer per mi és cuidar-vos i estimar-vos com sempre.

Un petó per a tots!

DOLORS BASSA

JO TRACTO (JOAN BROSSA)

Jo tracto 

d’exterioritzar els meus 

pensaments i vós feu un

 esforç per absorbir el meus

 coneixements.

I tiro la fotografia

divisa: a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. (María Mercè Marçal)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Carme Forcadell, despietadament sentenciada a 11 anys i 6 mesos per sedició. 
Carta a Lluís Puig ‘M’he unit amb les altres preses per guanyar petites batalles’
Hola, amic, com estàs?
No hi ha dia que no dediqui una part dels meus pensaments a tots aquells i aquelles que patiu aquesta repressió indecent. Penso en la injustícia que suposa que tu i tots els qui esteu a l’exili hàgiu d’estar lluny de les persones que estimeu i de la terra per la qual tant de temps heu treballat. És una injustícia, perquè posar urnes i paperetes, obrir col•legis electorals o, com en el meu cas, permetre debats polítics en un parlament democràtic, no poden ser mai delictes. En una democràcia, res de tot això no hauria de ser castigat.
La nostra presó i el vostre exili són dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió espanyola. Nosaltres lluitarem contra aquesta repressió i l’afrontarem a l’interior dels murs de formigó de la presó; vosaltres, estic segura que ho fareu d’una manera valenta més enllà de les nostres fronteres. Sigui com sigui, des d’aquí o des d’allà, lluitarem, perquè la rendició no és mai cap opció.
De fet, la nostra presó i el vostre exili ja han servit per a evidenciar que la justícia espanyola és cada vegada menys homologable a la d’altres democràcies veïnes com la d’Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Suïssa. Mentre nosaltres estem privats de llibertat i ens demanen llargues penes de presó, les justícies dels països on ara residiu tu, en Carles, en Toni, la Meritxell, la Clara, la Marta, l’Adri, l’Anna i en Josep us mantenen lliures i sense mesures cautelars. El contrast fa feredat.
Saps què, Lluís? Faig tant com puc perquè la presó no sigui un temps perdut. No sé quan en sortiré, d’aquí, però, quan ho faci, vull poder mirar enrere i comprovar que aquesta part de la meva vida ha tingut un sentit. Estic envoltada de gent que té valors molt diferents dels meus i probablement, en unes altres condicions, difícilment les nostres vides s’haurien encreuat. Però aquí són les meves companyes i intento ajudar-les tant com puc. Ens hem unit per guanyar petites batalles que, encara que des de fora puguin semblar insignificants, aquí dins són grans victòries. Per exemple, hem aconseguit que la direcció del centre penitenciari ens permeti de pintar un paisatge ben colorit en una paret de formigó grisa i insípida. També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma. La cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins.
Finalment, estimat amic, volia dir-te que espero i desitjo que, des de Bèlgica, continuïs treballant amb la mateixa passió de sempre per tal de promoure la cultura catalana arreu del món. Perquè és amb dedicació i constància de persones com tu que la cultura d’aquest país ha superat moments de gran dificultat i ha pogut arribar fins als nostres dies. Lluís, fem que la internacionalització del ‘cas català’ vagi acompanyada de la internacionalització de la cultura catalana. Ensenyem al món els tresors culturals que s’amaguen en aquest petit gran país i que ens configuren com a nació. Presumim de cultura arreu del món!
Abans d’acomiadar-me, Lluís, et vull dir una darrera cosa: si persistim, guanyarem. Com va dir Martin Luther King Jr, ‘guanyarem perquè l’arc de l’univers moral és molt llarg, però al final es decanta cap a la justícia’.
Fins molt aviat, Lluís.
Una abraçada ben forta!
Carme Forcadell i Lluís, presidenta del Parlament de Catalunya

“plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure´ns venuts, estafats, domesticats i silenciats. els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Jordi Cuixart,violentament sentenciat a 9 anys per sedició. Carta  als socis d’Òmnium Cultural poc abans de l’inici del judici.

Des de la presó: Som-hi

“Tanqueu les nostres biblioteques si voleu;

però no hi ha cap porta, cap pany,

cap forrellat que pugueu imposar

a la llibertat de la meva ment.”

Virgina Wolf

Estimadíssims socis i sòcies,
Dimarts comença el Judici a la Democràcia i el primer que us vull dir és que estem més units i més forts que mai.
Divendres passat de bon matí ens vam poder abraçar amb la Carme i la Dolors, van ser uns pocs minuts però podeu imaginar que va ser un moment impossible d’oblidar. Vam fer el trajecte junts fins a Madrid, aïllats, en compartiments hermètics, de poc més d’un metre quadrat. Era impossible veure’ns, però ens enviàvem missatges de coratge i suport mutu. També escoltàvem els vostres clams i creieu-me si us dic que ens feu sentir afortunats.
La presó preventiva comporta una indefensió flagrant, i el tribunal que ens jutjarà ha vetat el testimoni d’experts internacionals i premis Nobel de la Pau. Però totes aquestes injustícies ens enforteixen encara més les conviccions. Desemmascararem la connivència dels poders de l’estat amb els hereus del franquisme. VOX, Fiscalia i advocacia de l’Estat van de bracet contra l’exercici de drets fonamentals, i això converteix el judici i les condemnes en una oportunitat excepcional cap a la República. La mobilització permanent esdevé del tot imprescindible.
Els presos no som la proclamació de cap derrota, i davant d’aquells qui branden plens de por la bandera de la repressió, cap odi ni rancor, al contrari. Ells criden perquè estan plens de por, però mai no podran silenciar les ganes de diàleg. És important que no ens deixem ningú pel camí, que tots els demòcrates de l’Estat, d’Europa i del món sencer també se sentin interpel•lats.
La nostra prioritat no és sortir de la presó, sinó la resolució del conflicte polític. Amb una ciutadania apoderada com l’1 d’octubre de 2017, estic convençut que aquesta societat serà allò que decideixi ser. Seguim el mestratge de persones excepcionals com Luther King, Gandhi, Rosa Parks, Thoreau, Hannah Arendt o el mateix Xirinacs, que en circumstàncies molt més adverses que les nostres van decidir no renunciar a perseguir els seus somnis.
Pels mesos que vindran, més generositat, empatia i sentit d’Estat que mai. Recobrem-nos en la nostra unitat i conjurem-nos en què, mentre l’Estat no doni resposta a aquest 80% de la societat catalana que vol resoldre el conflicte polític votant, estem obligats a exercir la desobediència civil tants cops com faci falta.
Salut, tendresa i sempre endavant!
Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Soto del Real, diumenge 10 de febrer del 2019.

un govern en el qual la majoria governa en tots els casos, no pot estar basat en la justícia (Henry David Thoreau)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Raúl Romeva , incivilment sentenciat a 12 anys de presó per sedició i malversació.Capítol copiat del seu llibre, ESPERANÇA I LLIBERTAT

Si no és per principis, que  sigui per estadística
No em cansaré mai de repetir-ho: no hi ha dreceres ni manuals d’instruccions ni fórmules màgiques per fer això que estem fent.
La situació és complexa, i cal gestionar-la tenint en compte múltiples variables.
Sí que existeixen, en canvi, moltes experiències que ens permeten disposar, per dir-ho d’alguna manera, d’una magnífica caixa d¡eines  de la qual podem extreure aquelles que ens ajudin en diferents moments.
De literatura en aquest sentit n’hi ha molta. A banda del ja esmentat treball de Gene Sharp, goso també recomanar un altre llibre de gran vigència i solvència contrastada; sens dupte, un dels millors materials que avui tenim a disposició. Parlo de Cómo hacer la revolución, de Srdja Popovic.
Popovic és un biòleg serbi, nascut l’any 1973, que dirigeix el Centre for Applied Nonviolent Action and Strategies (CANVAS), una organització no governamental dedica a assessorar moviments civils de tot el món que promouen accions no violentes.
L’any 1998 va assolir força notorietat en esdevenir un dels líders d’Otpor!, el moviment estudiantil que va aconseguir derrocar el dictador serbi Slobodan Milosèvic, després que protagonitzés tot un seguit de guerres, tant amb les altres repúbliques iugoslaves com en el sí de la mateixa Sèrbia.
El relat que fa, a banda d’amè i de vegades fins i tot hilarant, serveis per, entre totes les coses, desmentir aquella percepció tan negativa de “això, aquí, no funciona”
Popovic parteix, lògicament, de la seva pròpia experiència al capdavant d’Otpor ( que en serbi vol dir “resistència”), i argumenta com, des del primer moment, van tenir clar que havia de ser un moviment no violent. I no només perquè creien fermament en les solucions pacífiques, sinó perquè intuïen, amb encert, que fer servir la violència contra algú (Milosevic) que manava sobre desenes de milers de policies, i ves a saber quants paramilitars a sou, no semblava una idea especialment brillant.
 L’aposta que alguns fem per la no-violència no respon només a una qüestió de principis, sinó també a raons `pragmàtiques.
A Why Civil Resistance Works: the Strategic Logic of Non Violent Conflict, Erica Chenoweth i Maria J. Stephan van estudiar tots els conflictes que van poder entre el 1900 i el 2006, 323 en total. Els van analitzar de manera meticulosa per veure quins havien tingut èxit i quins no, i per què.
El resultat és clar: pren les armes i tens un 26% de possibilitats de triomfar; practica el principi de la no-violència i el percentatge augmenta fins el 53%.
Si no creus en els principis, confia almenys en l’estadística.
A partir d’aquí, tornant a Popovic, l’acció ha de seguir, sobretot, tres passos ben lògics. Primer pas: predica la no-violència dins del moviment. Segon pas: forma els companys i companyes activistes perquè sàpiguen reconèixer les possibilitats de fonts de fricció. I tercer pas: per tal d’apuntalar el moviment contra les temptacions del dimoni de la violència, cal defensar-lo dels provocadors que, inevitablement, intentaran colar-se a la festa. Això fa incompatible el moviment amb les caputxes i els rostres tapats.
Tots tres passos són perfectament aplicables al nostre cas. De fet, reivindico que així sigui i em comprometo a ser-ne jo mateix practicant i altaveu.

malastruc o vodú?

Al Felip VI últimament se li torça (per malastruc o per vodú) la marcialitat que representa el càrrec de cap d'Estat que gràcies al caprici del dictador Franco atorgà de la seva degradada mà primer a son pare Joan Carles I, que com que no va fer net durant la transició com tocava del feixisme, aquest encara és viu i vigent avui en dia en què l'hereu, en Felip VI, representa el putrefacte reialme espanyol.
Malastruc o vodú el del mes de juny d'enguany durant la celebració del Dia de les Forces Armades que, en el moment d'hissar la flamant "rojigualda" per distracció mal lligada, va quedar onejant al vent, enredada i malgirbada, ben bé davant del monarca durant la cerimònia saludant com un estaquirot, això sí amb la cara de mala llet que ja comença a ser-li crònica.
Malastruc o vodú tanmateix el passat dissabte durant la desfilada militar del 12 d'octubre: "Día de la Hispanidad", al madrileny passeig de la Castellana i, també, ben bé davant dels nassos reials, l'eixerit paracaigudista que portava onejant pel cel la flamant "rojigualda" en estavellar-se contra un fanal, la bandera tornà a quedar enredada i malgirbada penjant del pal de la castellana farola.
En poc temps, dos contratemps risibles, però que en cap moment superen el ridícul d'aquesta monarquia de castanyola-pandereta-amb-tricorni-i-montera que va llegar-nos el franquisme. Ara però, tan sols queda la incògnita de saber si tot plegat és, malastrugança d'en Felip VI, o què alguna persona experimentada en fer vodú li està fent la guitza. Temps al temps, però com que el descrèdit ja el té guanyat i ben guanyat, només queda esperar que el pet monàrquic final no superi els 40 anys de durada del dictador i els 40 de reialme de l'hereu.

yuqui, pecas, canela

Els tres en diferents dates vagàveu pels carrers tu, Pecas el del mig, pels de Maó i tu Yuqui el primer i tu Canela la més a tota hora atenta, pels de la urbanització de Punta Prima un cop finalitzada la temporada estival. Tots tres vau patir l’abandonament de qui per uns dies feliços pensàveu que mai els faríeu nosa.
De sempre ben avinguts, acabareu compartint casa amb nosaltres dos…, bé per ser exactes amb vosaltres, compartíem el porxo i el jardí.
Dos àpats al dia i un bol sempre ple d’aigua mai us va faltar i, tant per part vostra com nostra, la mútua companyia i tranquil•litat del dia a dia tampoc va fallar mai, per a mostra aquesta foto feta, segurament, per la posició de la lluminositat solar, un migdia assolellat d’hivern.
De la imatge gairebé farà més de 30 anys i com a única supervivent d’aquella convivència, de tant en tant remenant fotografies en surt alguna com la vostra que em fa caure “À la recherche du temps perdu” és a dir, a dins de la universal i proustiana melangia de la qual gairebé cap persona se n’escapa.

era

Era una plaça pública d'un poble o ciutat castellana.
Era un guàrdia civil vestit de gala saludant un vilatà qui sap si seria el batlle, el jutge, o alguna personalitat arrelada al "régimen" present a la cerimònia que devia fer-se o ja s'havia fet.
Era l'omnipresent benemèrita en tots els afers ciutadans escorcollant cada racó del territori a la recerca de famèlics pobres diables robant gallines o exercint l’exhaustiu control damunt els “desafectos al régimen”.
Eren i ho continuen essent, els putos amos uniformats i armats controlant l' "Unidad de España", últimament repartint llenya davant de pacífiques mostres de desobediència civil legítimes dins de qualsevol país demòcrata i, ahir, fent un discurs  amb greus errors democràtics plens de menyspreu i d'odi, carregats de mots que causen alhora incredulitat i terror però..., de debò pensen atemorir a l'independentisme pacífic que la UE i resta del planeta ja comencen a valorar-lo positivament?, o, més aviat són el símptoma d'una agonia del passat feixista traient múscul tot esperant veure sorgir el seu Godot de dins dels ous de serp espargits pel món?
És l'enigma 4, de les fotos antigues. Elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

dos motius per apagar la ràdio

Avui Mònica Terribas ha anunciat que entrevistarà a la Lorena Roldán, quan comenci apagaré la ràdio:
Primer no per por de què em convenci de res, que segurament és el que fan els seus votants no escoltant mai l'emissora per si de cas algú els fa veure clar, sinó perquè el nivell de pràctica democràtica que defensa, a parer meu, constantment cau i recau en picat per aquell forat de l'aigüera d'entrada cap al conducte subterrani per on fem anar les aigües brutes o inútils.
Segon, l'apagaré en lloc de canviar d'emissora, perquè a ses illes, a vegades sintonitzar Catalunya Ràdio, és un martiri encertar les dècimes de mil•límetre dins del dial que faciliten la connexió clara i precisa. 
Tant de bo aconseguir la regeneració democràtica de C,s i sintonitzar a la primera, l'emissora, fos tan senzill com enxampar amb un flaix, la plenitud de les flors dins la nocturnitat.

Ai! lorena, la roldàn, una moció d’emocions perverses perdent la inflor

Els aplaudiments amb sordina del grup parlamentari de C,s a tu, candidata a presidir la Generalitat de Catalunya mentre dissertaves (moderant això si l'estil del papagai) el discurs justificatiu de la moció de censura al President Quim Torra, ja donaven fe del fracàs per manca de suports parlamentaris anunciat des del primer minut que la vareu anunciar.
Aquesta moció de censura de C,s s'ha convertit, no per allò que acuseu el president Quim Torra sinó pel que penseu fer en cas de sortir guanyadors i prendre les regnes del Govern de la Generalitat, repeteixo, s’ha convertit  en el flotador de plom llençat als votants que encara us quedin dins del vaixell capitanejat per l'Albert Rivera, vaixell-barqueta cada vegada més a la deriva i enfonsada gràcies al caprici d'un “riveral” canviant rumb, d’ara-dic-això-quan-ahir-deia allò-quan-demà-no-sé-què-cony em faran dir els que mouen els fils amb els quals van llançar-me a l'espai polític rancorosos per la pèrdua identitària del lema imperialista PLUS ULTRA que encara llueix al voltant de les columnes d'Hèrcules de l'escut d'Espanya.

d'ofici, arader (1 de 6)

Un ordenat desordre d'estris de fuster penjats a la paret i per damunt del banc, donen fe de l'antiguitat del taller de l'arader d'Alaior encara en actiu seguint l'estirp familiar.
Pensant en la infantesa viscuda en la fusteria habitatge (una de les tantes que convivien i competien en el barceloní barri de Gràcia) tot fa suposar que encenalls, serradures i pols s'aniran acumulant arreu de l'obrador fins que un dia, de cop i volta, per l'excés o per poca feina (per buidar tensions en el primer cas o per omplir hores en el segon), en un matí i o una tarda, la fusteria quedarà ordenada, neta i polida com la patena del capellà que diu la missa, en aquest cas, a la Parròquia de Santa Eulàlia d’Aló.

a un rat-penat

Al principi de descobrir-te pensava que t'havies alliberat de les urpes del moix o de la moixa.
L'endemà, veient que no t'havies mogut del lloc, acuradament amb el pal de l'escombra vaig intentar fer-te la guitza perquè emprenguessis el vol i sortissis per la finestra oberta de pam a pam, però al primer suau toc vas caure aplomat al terra mort com ja estaves i, amb el pensament, vaig dir-te:
-Malparits moixos!!!, han aconseguit exterminar-te, sí!, però tu, aconseguies, aferrant-te a la biga del sostre, burlar-los del sàdic plaer de contemplar-te agonitzant en terra.
Ara, ja descanses en un racó del pati, dins del test-fossar ple de terra i cobert amb una rajola, al costat d'altres bestioletes com sargantanes, pardalets, llagostes..., que un mal dia per a elles, acabaren com tu.

d'escalinates i dictadors

No són les escalinates del "Valle de los Caidos" però, així, en blanc i negre, atrotinades i un xic sinistres, podrien ben bé ser-ne i, aprofitant l'esperpèntica actualitat de les giragonses sobre l'exhumació de les restes del paio que jauen sota la llosa de més de mil cinc-cents quilos de granit cobert de marbre, transcric el breu i punyent poema titulat MOTS, de Joan Brossa dins del volum El Saltamartí:

MOTS

Führer

Duce

Caudillo

(uns mots de pobres diables

que es cagaven pels estables)

era

Era "una matinada fresca, trum-lairà quina fresca hi feia..."
Era una matinada fresca que no anàvem de cacera, dirigint-nos cap a un cim dels Pirineus Catalans de dificultat zero.
Eren tres grosses lleteres sota la rosada de l'albada esperant, plenes, al camió de la Cooperativa o, buides, el del ramader.
És l'enigma 3, de les fotos antigues. Elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

per l'octubre, moltes històries i males memòries

El significat de la dita és: "Abans, als primers freds, les famílies es recollien a casa vora el foc i explicaven històries, llegendes i contes, però de les experiències personals se solien callar les desagradables".
Dit això, i veien les històries que en campanya ens expliquen les famílies del PSOE, C,s, i del PP, tot silenciant la brutalitat de la policia i guàrdia civil damunt la ciutadania que en acte de legítima desobediència civil, un dia com avui de fa dos anys, acudia a les urnes a votar i, veure-hi clar el sàdic significat del mutisme selectiu dels qui els donaven ordres per actuar, superiors del cos militar, polítics en el govern, jutges i fiscals del Tribunal Constitucional..., ah!, i el cinisme del borbó de torn donant lliçons de democràcia silenciant el passat feixista i sanguinari del "Caudillo", que ho tenia tot lligat i ben lligat anomenant hereu de la dictadura a son pare, el que ara és el rei emèrit, repeteixo, veient aquestes camàndules, la frase "Per l'octubre, moltes històries i males memòries" els hi escau com anell al dit o com l'arnella que tanca l'emblemàtica doble barrera menorquina de la imatge, unint les barres de cada ala.
Commemorant aquest primer d'octubre, data històrica de Catalunya pels fets del 2017, podem fer-nos una idea de com aniran les coses a partir del d'enguany de com actuarà l'Estat espanyol que també podrà fer-se una idea de com actuarà i reaccionarà la ciutadania independent o republicana.
Temps al temps, de moment, la Primícia: Amer desafia Espanya i es declara "territori lliure no sotmès als poders de l'Estat espanyol", ja és un bon senyal de principis democràtics i pacífics de gran part de la ciutadania clamant el dret de decidir en referèndum, la República Independent, o la Monarquia continuista del feixisme.