"el gat no treu les urpes fins que les ha de menester" (fa referència al que poden fer les persones en cas de necessitat)

No cal que presumeixis d’urpes tot i estar en tranquil repòs. Tothom sap com, en cas de necessitat defensiva les trauràs encara més i feriràs més o menys profundament a qui creus que t’està emprenyant…, bé tot això són deduccions que poden passar-li pel cap a qui faci observança d’allò què, rere la teva incisiva mirada, pot estar-te passant.

la manxa dels 70, (10 de 23)

Els "spaghetti western" no podien faltar a la cartellera de la sessió de cinema local com tampoc, formant part de l'espai urbà, la figura del municipal proper a la jubilació fent petar la xerrada vés a saber si amb l'aturat, de vacances o, de baixa laboral de torn, assegut sota els porxos atent a les criatures que, segurament en absència d'escoleta, s'esbargien inconscients que elles formaven part del futur que sovint dona sentit a la vida.

“d'allò que els ulls no veuen, el cor no en dol”

La persistent sequera s'alia amb els "lobbys" dels productes agraris que omplen magatzems de distribució de tota classe d'hortalisses i fruits provinents no només de quilometratge infinit sinó també del tipus de transgènics de dubtós benefici saludable suportable sempre i quant, per anar de bona fe per la vida, ignorem la seva manipulació.
Preguem al cel perquè plogui i sigui la pagesia de proximitat la que ompli "Mercabarnes" i mercats locals de productes, també locals, conreats de manera natural i, per damunt de tot, a poder ser, sense gaire explotació de la mà d'obra empleada des de l'inici fins a l'arribada del producte al plat. 

esgogrissats camps

Tot l'hivern presagiant i, de sobte, el desafiant esclat primaveral de color groc, restitueix dignament en l'imaginari i la realitat, els grocs censurats per l'irracional sentit comú de qui no té cap més feina que la de ser fanàtic i servil practicant d'ideologies de l'extrema i ultra dreta.

"salvados" i tipus de salvaments

Un cop més hem d'agrair el subtil i punyent espai televisiu "Salvados" de Jordi Èvole a la VI. En el d'ahir, destriant el gra de la palla, va posar al descobert l'ètica professional i democràtica de les persones entrevistades totes elles professionals del periodisme social.
Un cop més la juguesca d’una premeditada astúcia de preguntes innocents del Jordi Èvole, destapà les virtuts i febleses, així com la capacitat d’argumentar de cada una d’elles, tot quedant al descobert el sentiment de patriotisme ancorat en el segle XX de dues d’elles: Antonio García Ferreras i Vicente Vallés o el del fluid i demòcrata que no s’atura d’avançar, ni que sigui per preservar la salut mental, de la resta: Mònica Terribas, Lídia Heredia i Josep Cuní.
Un cop més l’Èvole, en els últims segons de la gravació ens obsequia amb la seva innocència, en aquest cas, la de no acabar d’entendre perquè la Terribes no li ha respost, tal com ell voldria, a la pregunta de si ara se sent enganyada per algunes de les declaracions de les persones exiliades o preses polítiques quan diuen que tot plegat, la declaració de la República Catalana, de fet podia considerar-se un esbós més que una realitat, i aquí, un cop més l’Êvole, juga brut tot sabent que, les que no ens sentim enganyades per aquestes declaracions, ho som per entendre fil per randa com les gasta la cúpula de la justícia d’aquest Estat espanyol del qual volem desempallegar-nos per una vegada per totes deixar el feixisme obsolet dins de, l’encara no consumada, República catalana.
Nota: Mònica, el "no m'entens" de l'últim segon de la gravació que li dediques al Jordi, tu saps que sí que t'entén, però que es fa l'orni per allò de preservar el prestigi davant l'audiència que li dóna menjar.

“ m’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” (Joan Fuster)

‘Amb tot el respecte i admiració’, carta de Josep Valtònyc a Jordi Sànchez
Estimat Jordi,
Sóc en Josep i t’escric des de Brussel•les, on estic exiliat pel fet de cantar, encara que ells en diuen terrorisme.
Amb tot el respecte i admiració per la teva fermesa d’afrontar un procés tan injust amb tanta dignitat, et vull fer arribar que per a mi i per a molts ets exemple. Tant pels qui sabem què és la repressió i com costa de no claudicar davant la maquinària d’un estat que intenta silenciar la lluita per un país més just, com pels qui, com a classe treballadora, saben quanta vida costa un sou i què significa deixar escapar moments i temps amb família i amics. Pots estar tranquil: els teus fills parlen de tu amb orgull i compartiu lluita per la República, sabent que és l’única cosa que ens farà lliures.
Des de fora, intentam explicar arreu d’Europa que l’estat espanyol no respecta els drets fonamentals i ho denunciam de totes les maneres possibles. Justament avui el Tribunal d’Estrasurg ha sentenciat a favor d’Arnaldo Otegi: ha dictaminat que el seu judici no va ser imparcial. No he pogut evitar de pensar en vosaltres: tard o d’hora es demostrarà que sou innocents, però esper que el poble us puguem fer lliures molt abans, per haver fet allò que nosaltres demanàvem i haver practicat la lluita pacífica, que ara és exemple a tot el món.
M’acomiad, però estic a la teva total disposició per si vols bescanviar unes paraules, opinions o anàlisis polítiques quan et faci ganes o ho necessitis. No deixis mai de somriure,
Josep Valtònyc
Brussel•les, 6 de novembre de 2018

“deure i haver./ tot allò que he donat/ és el que em queda.” (Ponç Pons -Alaior, Menorca)

 ‘Estimat veí, ens ha tornat a tocar de compartir’, carta de Tamara Carrasco a Oriol Junqueras
Estimat Oriol,
Fa poc més d’un any que jo anava a dinar el diumenge a casa dels meus pares, a Sant Vicenç dels Horts. I era estrany el dia que no et veia regant les plantes, o amb el nens. Tota la vida compartint carrer, porta per porta. Ara compartim repressió, però sobretot l’esperança d’un món millor. Per a totes, més enllà de projectes polítics. Cada vegada que mirava casa teva em meravellava perquè em portava molts records d’infància. El teu germà, la teva mare, amb ulleres rodones i eterna trena roja. El cotxe de color groc i el seu bon tarannà.
Ara, malauradament, ni l’un ni l’altre no ho podem fer. Tu, tancat als Lledoners; jo, tancada a Viladecans. És injust, sí. Molt injust. Tanmateix, el fet de no haver fet, ni voler fer, cap mal a ningú ens fa lliures. Ens allibera d’aquests murs que ens volen imposar.
També recordo la biblioteca de casa teva, un somni per a qualsevol que estimi els llibres i la cultura. Moltes vegades la teva mare m’hi duia, a fer deures. Aleshores no hi havia Google, ni teníem ordinadors ni mòbils on consultar-ho tot. Els nens li teníem molta estima, a la teva mare, i ella tenia una paciència infinita. Ho recordo perfectament. En canvi, no tinc gaires records de tu, perquè sempre estudiaves.
Estic convençuda que ara, tancat, comparteixes tot el teu saber amb preses i presos que, pel que sigui, no han tingut mai grans oportunitats d’aprendre. Aprendre és estimar i qui ensenya, doncs, ensenya a estimar. Gràcies per fer-ho.
Fa quinze anys que em vaig traslladar a Viladecans. D’ençà d’aleshores que he construït la meva vida aquí. La vida és tan complexa com sorprenent. És curiós de pensar que, essent veïns de tota la vida, i tot i no haver-nos arribat a conèixer mai amb prou profunditat, tots dos pensàvem d’una manera tan semblant i compartíem somnis i lluites.
Fa poc més d’un any, i tot i haver compartit carrer durant tant de temps, les nostres vides eren totalment diferents. Ara, ni l’un ni l’altre no podem tornar a trepitjar aquell carrer. Ni l’un ni l’altre no podem tornar a casa. Però tard o d’hora ho farem, estigues-ne segur.
Des de l’acció política no violenta, no tan sols serem capaces de construir la República que tant anhelem, sinó que contribuirem decisivament a l’obertura de múltiples fronts democratitzadors arreu de l’estat espanyol. Perquè la nostra llibertat no tindria mai sentit sense la llibertat de la resta de pobles de l’estat. No, la nostra causa no és una causa egoista. La nostra causa és i ha de ser una causa construïda des de la generositat i empatia vers totes aquelles que, per sobre de tot, estimen la vida. Malgrat tots els malgrats.
Recuperarem l’esperit de l’1-O, en què institucions, partits i poble vam anar units, i vam ser capaces de vèncer la repressió de l’estat espanyol. No tan sols multiplicarem els 1-O sinó que aconseguirem estendre’ls per tot l’estat en clau de llibertat davant la imposició.
Em preocupa, i no m’agrada, veure que les diferències entre partits són més importants de vegades que la voluntat del poble. El que tenim davant és molt més gran que qualsevol de nosaltres. És evident que hi ha projectes polítics diferents, i això és més que positiu. Però és tan evident això com que totes hem de fer un sobreesforç de generositat per saber trobar l’estratègia desobedient no-violenta compartida que ens ajudi a assolir els nostres legítims objectius polítics.
Oriol, ens esperen a tots dos a Sant Vicenç.
Espero que ens puguem veure molt aviat i parlar de tot i de res, però en llibertat.

“tot el que ens cal és ràbia. d’aquí neixen les idees.” (Jean Genet, escriptor francès (1910-1986)

 ‘Quin país volem construir?’, carta d’Adrià Carrasco a Raül Romeva
Hola, Raül,
M’ha costat escriure aquesta carta perquè, sincerament, no sabia què dir-te. Més enllà del que diuen els mitjans, no sé res de tu i segurament tu no saps res de mi. Així doncs, i amb la certesa que el fet que aquesta carta es publiqui és secundari, em presento.
Em dic Adrià Carrasco i tinc vint-i-sis anys. He viscut tota la vida a Esplugues de Llobregat, on tinc la meva gent i la meva família. Sincerament, he tingut una vida força còmoda i no m’ha faltat mai de res.
Fins el 10 d’abril d’aquest any treballava a l’FNAC de tècnic de so. És el que vaig estudiar i em diverteix prou per a fer aquesta feina. Vivia a casa dels meus pares i feia mesos que buscava pis per independitzar-me.
De petit havia anat al cau i de gran havia fet de cap, amb els menuts. L’esperit crític va aflorar en aquells anys de campaments, muntanyes, rutes i debats.
D’adolescent, al poble, participava en manifestacions contra el pla Caufec – Porta BCN. L’oposició veïnal a aquest pla urbanístic monstruós ve de lluny, i la militància en contra ha anat passant de generació en generació, quasi per tradició. L’especulació voraç que es viu al poble i la complicitat de l’ajuntament eren, llavors, dues de les meves principals preocupacions i hi esmerçava moltes hores… fins que va arribar el Primer d’Octubre. O potser uns dies abans, quan, per necessitat, dignitat i principis, ens vam organitzar barri a barri per garantir la votació.
De la resta d’aquella jornada, estic segur que en saps els detalls tan bé o més que jo.
L’1-O va ser un dia important per a molta gent, però a alguns ens va canviar la vida.
L’1-O, més o menys directament, em va portar, sense esperar-m’ho, a saltar pel balcó per escapar de 15 policies armats fins a les dents que trucaven a la meva porta, i a deixar enrere tota una vida.
Hi ha dies que intento posar-me en el vostre lloc i realment no aconsegueixo imaginar-me com ha de ser la vida dins la presó. Sé que us encoratja la certesa que el vostre sacrifici no és en va, però em pregunto si la recompensa, quan sortiu, serà suficient. La recompensa immediata ja l’anem aconseguint: posar de manifest, evidenciar i denunciar quina classe de país és Espanya. Però n’hi ha prou?
A parer meu, el vostre sacrifici, el meu i el de tants altres represaliats invisibles només serà total quan, en aquest nou país que volem construir, no hi hagi lloc per a la repressió, els desnonaments, les desigualtats (totes: de classe, de gènere i d’ètnia), els privilegis de les elits econòmiques, l’obediència contínua i interessada als mercats, a la borsa, i al capital, la justícia –ara etiquetada de feixista– que persegueix sistemàticament la dissidència, la discriminació als col•lectius més vulnerables, la violència i la impunitat policíaca (com la que vam viure l’1-O i que ens omple el pit d’odi cada cop que la veiem reproduïda en una pantalla) i sense la BRIMO, sense unes taxes abusives per a molts estudiants del nostre país… Un país on pogués parar d’escriure aquesta llista per manca d’arguments i no per por de fer-me pesat…
Això et vull transmetre: que si el país nou que volem crear ha de ser igual o pitjor que el que tenim ara, el sacrifici, almenys el meu, sí que haurà estat en va. Però tu i jo sabem que no ho serà, oi?
Desitjo de tot cor que la foscor de la presó no obscureixi també els teus pensaments.
Una abraçada fortíssima i sincera.
Ens veurem aviat,
Adrià Carrasco, Brussel•les

arrisca’t! arrisca’t a tot! no et preocupis del que pensin els altres, d’aquelles veus. fes el més difícil que et passi pel cap. actua per tu mateixa. enfronta’t amb la veritat. (Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa, 1888-1923)

«Ens tornarem a veure»,  des de l'exili, carta d'Anna Gabriel publicada al diari Naciódigital
Ja fa mesos que també les formes de comunicar-nos es veuen travessades per tot plegat. Barrots, distancies i prudències. I ja fa mesos, massa potser, que quedava pendent això; uns mots, unes línies, una forma imperfecta però potser més directa de dir-vos que us penso, que us enyoro. Que tot plegat és, com a mínim, estrany. Però que res, ni els costos ni els patiments, poden fer-nos renunciar a la defensa dels drets civils, polítics, socials, econòmics i culturals. A la defensa, per tant, del dret a l’autodeterminació, del nostre dret a construir uns Països Catalans que es surtin de la lògica neoliberal, i de la cotilla d’un règim, el del 78, que conté encara massa de la pitjor tradició imperial, repressiva i venjativa.
Em vindria molt de gust explicar-vos moltíssimes coses. De com vam decidir venir aquí, de com van ser els primers temps, de com és ara... de com es viuen alguns debats des de distància, de quins són els projectes actuals ... Però també sabem que per nosaltres, la sinceritat i el cor obert, sempre topen amb massa esculls i que, per tant, la intenció amb la que es fan les coses es malbarati. Així que sense poder dir tot el que voldria, ni com voldria, intentaré, sense fer-vos perdre massa temps, explicar-vos quatre coses.
Aquest és un país, i aquesta una ciutat, en el que hi trobes gent compromesa, generosa i honesta. En la que es respiren i palpiten històries de vida travessades de conflictes, de lluites, de dignitat i també de derrotes. És un destí d’exilis, un lloc de trobada, de refugi. Us parlaria d’històries de vida precioses, perquè estan plenes de lluita; i d’altres de més tristes i de més dures...però en tots els casos, són vides que fonamenten ja la meva. Aquest és un país on hi he trobat gent que segurament mai no m’hagués creuat. I que ara formen part del meu estol de pilars. No hi tinc el moviment polític en el que he militat durant tants anys, no hi tinc casa meva, ni les quotidianitats nostres. Però com deia Galeano, queixar-se per l’absència de segons què quan ens han fet desaparèixer a tantes persones dignes i lluitadores, és com faltar el respecte al patiment.
En una entrevista recent, una diputada kurda, exiliada des de fa dos anys, deia que no acostumava a parlar dels seus sentiments, perquè quan veu com la gent pateix al seu Kurdistan sotmès a la repressió turca, oblida els seus problemes. Doncs és una mica això; obrir-se a l’internacionalisme de bat a bat, aprendre, compartir i implicar-se en la realitat que t’acull. Participar de tot allò que aquí es construeix per aquell altre món possible. Com a exercici quotidià de solidaritat. També per relativitzar els problemes propis. Per nosaltres res, per a totes tot. Perquè moltes de nosaltres, en el context del sistema-món, per molts motius, no deixem de ser en part unes privilegiades i no podem oblidar-ho.
Les mostres de solidaritat que arriben, són moltes més de les que  mai m’hauria imaginat. Suposo que perquè tampoc m’he entretingut a tenir presents les que no arriben, i gaudeixo totes i cadascuna de les que sí que ho han fet. Les cartes, els detalls, les visites o els missatges m’han acompanyat des del primer dia. I també acompanyen cada dia als de casa. Aquí i allí, hi ha persones que han desbordat de generositat. I només puc fer que agrair-ho. No, no em cansa res del que m’arriba, no s’ha de tenir por a molestar. Que hi sigueu, que la gent hi sigui, és sempre un regal. I és que qui executa la repressió ha de comptar, sempre, amb que la solidaritat més tendra i més determinada pot desbordar també els seus límits i les seves imposicions.
També se’m fa difícil explicar com és seguir l’actualitat política i veure les manifestacions de lluny, patint per la massa habitual violència policial, o esperant la llibertat de les detingudes sense poder ser a les portes de les comissaries. Hi ha un dia a dia de debat, de mobilitzacions, de presa de decisions polítiques, del que quasi només en pots ser espectadora.
Després de molts anys fent feina i militant a l’estructura nacional, i del recent pas pel Parlament, hagués tornat, com tocava i com volia, a la base. I això m’ha dut a  voler que siguin les portaveus, les estructures decisòries de la CUP, les que posin veu a tot el que vulguem dir. La CUP, l’esquerra independentista, es dota de campanyes pròpies contra la repressió i per la defensa del dret a l’autodeterminació, pels drets socials i polítics del nostre poble i per la construcció de pràctiques internacionalistes i solidàries entre pobles, i en aquestes, en les definicions col•lectives, hi hem d’incorporar ara, com el nostre moviment i el nostre poble havia hagut de fer tantes vegades, l’exili. De la mateixa manera que incorporeu la denúncia de totes i cadascuna de les formes de repressió i de solidaritat amb les persones que la pateixen. I crec que és així com ha de ser. Entre totes, tot.
En temps de fer fora comunistes de les institucions, de traginar amb les lleis contra la violència de gènere i de ser assassinades per caminar soles; en temps de presidències que deixaran per herències murs i de deixar soles davant la mort les que han construït vida enmig de la guerra; en aquests temps, crec que també és moment de saber treure el millor de cadascú. Individualment i col•lectiva. De saber com retrobar l’espai que sempre hem intentat forjar per tal de demostrar que els alliberaments no es jerarquitzen. Que és tot un sistema el que genera patiment i que conformar-nos amb el nostre benestar, construït sobre el dolor de les altres, és simplement abominable.
Per això ens necessitem organitzades i determinades, però essent part d’una resistència àmplia. Atentes als canvis que el país, i la gent, han viscut en els darrers temps, per tal de poder intervenir-hi. Atentes al que passa arreu d’Europa, arreu de la Mediterrània també,
arreu del món. Ens necessitem sabent que la llibertat és no tenir por, però sent conscients que la por ha avançat, i que cal treballar-la per fer-la petita. Ens necessitem perspicaces sabent llegir els moviments de la resta d’actors polítics, sense altiveses, però segures.
Tenim un país, uns Països, que han patit molt, amb unes classes dominants que rere projectes que enfilaven grans banderes, han robat molt, han mentit molt, i han utilitzat sistemàticament les institucions i els recursos de totes per beneficiar uns pocs. Això no ha passat només als nostres països, però no podem oblidar que això, i altres factors, han fet que no només hagi crescut molt el suport a l’exercici de l’autodeterminació i a la construcció d’una república independent, sinó que de la mateixa manera, hi hagi importants sectors populars que rebutgen aquesta mateixa idea: no és només que no haguem estat capaces d’explicar encara prou clarament que el nostre projecte de República és un projecte plural i coral, un projecte d’identitats compartides, complexes i polièdriques; també hi han intervingut la por a la incertesa, incentivada pel Poder en majúscules, una incertesa que és política, social i econòmica, però també sentimental; i alhora, el rebuig i la protesta contra un determinat sector de la classe dirigent local, i el seu model d’identitat nacional després d’un cicle de corrupcions i retallades.
Crec que cal que ens escoltem molt més, cal que prestem molta més atenció, des del rigor i la sensibilitat, a l’empobriment continuat de la classe treballadora, i del nostre poble, aquest que des de fa tants segles s’ha format de gent que venia d’aquí i d’allà, de les dues ribes de la Mediterrània, i de terres endins. L’independentisme, el moviment per l’autodeterminació, necessita prestar molta més atenció a les necessitats reals de la gent, escoltar molt més. Només així assolirà la força necessària per superar totes les barreres que ens separen de poder exercir els nostres drets, les nostres sobiranies, i la nostra autodeterminació amb plenitud.
Els judicis que començaran en pocs dies, són una d’aquestes barreres. Com ho són l’injust xantatge de la presó, i la descarnada amenaça contra aquells que també seran jutjats però que no tenen el mateix focus que els que estan a la presó o estem a l’exili. Com ho són les actuacions de l’extrema dreta, com ho son les renúncies i les pors. Davant d’aquestes barreres, i malgrat ens costi, haurem d’alçar-nos – cadascú des del seu lloc, cadascuna des de les nostres possibilitats- però alçar-nos per denunciar. Alçar-nos per construir. 
No ho sé, és com ho visc i com ho veig des d’aquí. Només vull que sapigueu que els nostres encerts – i les nostres errades - són també meves. I que tota acció política que emprenguem, ha de partir de les necessitats col•lectives, de la necessitat de reaccionar de forma col•lectiva i de la necessitat de construir de forma col•lectiva. Si tot el que fem, enlloc de partir de la nostra circumstància individual, es situa en el que voldríem que fos el nostre futur, no només estarem posant la vida al centre, sinó que començarem ja a viure la vida que val la pena ser viscuda.
Molt sovint penso amb el que els indígenes de les comunitats zapatistes ens deien i de fet, m’ajuda a seguir aquí; “vayan ustedes a sus países y cuenten lo que han visto. Esa es la mejor manera de ayudarnos”. Els tinc presents quotidianament, perquè m’ajuda a seguir aquí. Expliquin perquè sóc en aquest país, denunciïn que l’estat espanyol respon amb repressió contra la voluntat d’autodeterminar-nos. Es la millor manera d’ajudar-nos.
Cuideu-vos.
Anna Gabriel
Ginebra, 22 de gener de 2019

“pots lluitar contra la intolerància, l´estupidesa o el fanatisme quan arriben per separat. però si apareixen plegats, el més assenyat, si vols mantenir la salut, és guillar.” (P.D. James, escriptora anglesa (1920)

‘Som dues de les moltes cares que té el dau de la repressió’, carta de Meritxell Serret a Tamara Carrasco
Benvolguda Tamara,
Encara no ens coneixem personalment. Em sap molt greu la situació que t’han imposat, presonera al teu municipi, a casa teva. A mi m’han imposat una altra mena de presó, el món sencer tret de casa meva. Som dues cares de les moltes que té el dau de la repressió, amb què uns quants, en nom de l’estat espanyol, juguen contra l’independentisme i el republicanisme. A les altres cares del dau hi ha la resta de companyes exiliades, preses, encausades i perseguides pel fet d’exercir els drets civils, organitzar un referèndum i defensar la democràcia.
Certament, ens causen dolor. Però és igualment cert que en lloc de debilitar-nos i fer-nos rendir, ens fem més fortes i resilients. Perquè cada dia que passa és més evident que es fa un mal ús i un abús del sistema judicial i de les lleis, al servei d’uns quants que es creuen amos i senyors de tot i de tothom. Són pocs, però poderosos, això sí; controlen ressorts de l’estat, cúpules judicials i de cossos policíacs i militars, partits polítics i mitjans de comunicació, amb el beneplàcit del monarca. Em resulta encara ara difícil d’acceptar la crueltat amb què alguns han decidit de jugar amb tantes vides. Per a què? Poder? Diners? Perquè tinc ben clar que no ho fan pas per defensar els valors de la democràcia, la convivència i la pau de la ciutadania. No és pas amb repressió i violència que es defensen.
Però cada dia som més que ens apoderem per canviar aquesta relació de poder i per assolir una societat més igualitària. Tu ets un exemple d’aquest apoderament i aquesta resiliència. Han volgut esporuguir-te i coaccionar-te, fer-te servir d’exemple del càstig que són capaços d’infligir a qualsevol que gosi insistir a canviar l’statu quo de manera pacífica i democràtica. Però en lloc de cedir a la seva repressió t’has erigit en veu de les persones anònimes que persisteixen a reivindicar els drets civils, el d’autodeterminació i la república. T’has fet més forta i has donat força a moltes més.
T’animo a resistir i a persistir. Creix, reforça’t, demostra que lluny d’anul•lar-nos ens estimulen a ser millors, a compartir encara més el projecte de fer un país des de les persones i per a les persones, a ser més solidaris amb tothom, vingui d’on vingui, parli com parli, pensi què pensi. Perquè, malgrat que alguns ens volen empetitits i tancats en el dolor que ens provoquen, nosaltres els responem amb més generositat i empatia, amb més fermesa en la defensa de la igualtat i la llibertat. I sabem que, com més persistim, més demòcrates som a l’hora de compartir l’objectiu del canvi per a progressar i fer república.
T’envio una forta abraçada des de Brussel•les, amb el desig que aviat arribi el dia que ens la puguem fer de debò.
Meritxell Serret i Aleu

“la veritable lluita política, com explica Ranciere contrastant a Habermas, no consisteix en una discussió racional entre interessos múltiples, sinó que és la lluita paral•lela per aconseguir fer sentir la pròpia veu i que sigui reconeguda com la veu d'un interlocutor legítim.” (Slavoj Žižek)

Opinió de Lluis Puig al diari LA REPÚBLICA 

Dilluns, el president Puigdemont va entrar per primer cop en un edifici de la Unió Europea
“(...) En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia; en llemosí al Senyor pregava cada dia, e càntics llemosins somiava cada nit. Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent, e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten més raons del centre de mon pit.”
La pàtria, Bonaventura Carles Aribau.
Dilluns vam inaugurar a la seu del Parlament Europeu, a Brussel•les, l’exposició produïda per la Plataforma per la Llengua i que es titula El català, la catorzena llengua més parlada a Europa. La trobada, precedida per la polèmica de fa uns dies arran que l’Eurocambra en prohibís l’exhibició al•legant “excessiva proximitat de les eleccions del 28-A”, va cristal•litzar en l’entrada del 130è president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, per primera vegada d’ençà de l’inici del seu exili forçat, a les dependències de la Unió. No només, però: el vam acompanyar, amb un orgull que em resulta difícil de traduir en paraules, els seus antics consellers i actuals companys de trajecte vital i polític, Clara Ponsatí, vinguda expressament des d’Escòcia, i els amics Meritxell Serret i Toni Comín. “Això no va de drets lingüístics, va de drets en general: de llibertat i democràcia”, va assegurar Puigdemont, flanquejat també per un grup nombrós d’eurodiputats de tots els grups i de representants de la societat civil.
Vam accedir a fer-nos una fotografia de grup a manera de fermall d’aquesta trobada amical, en allò més semblant a la imatge de restitució del que ja gairebé ningú recorda com a govern legítim. Ara (com abans) que més d’un i de dos volen afeblir-nos, amb un calendari ple de cites electorals de gran rellevància, i enmig de la celebració del judici de la vergonya (o directament de la -no- política-ficció), ens va semblar una bona manera de reivindicar la dignitat d’allò que resta, en l’espai de lliure expressió europeu, d’un govern que no entén la seva acció sense vincular-la directament a l’immens sacrifici personal dels companys i les companyes jutjades aquests dies al Suprem.
En l’àmbit expositiu, la mostra posa en valor dades rellevants com ho són el fet que el català es parla en quatre estats europeus: Espanya, Andorra, Itàlia (l’Alguer) i França (la Catalunya Nord). Però no només: resulta significatiu que un 57% de la població vegi teatre en català, que l’any 2017 s’hagin editat fins a 10.000 llibres en català (atenció amb la dada: el català és la vint-i-dosena llengua més traduïda arreu del món), així com publicat més d’un miler d’àlbums musicals en català (dades, en aquest cas, del 2016). L’exposició recorda també que el sistema d’immersió lingüística en català assegura que els nens i les nenes escolaritzats aprenguin tant el català com el castellà i recorda com el fet de conèixer el català té un impacte positiu en les polítiques d’integració social i cultural, en especial en societats d’acollida com és la catalana. Més d’un 70% dels treballadors de Catalunya usen el català a la feina, idioma cada vegada més present en l’espai digital, com recorden diversos dels plafons de l’exposició.
Tot és millorable, en aquest vida, però sí que em vull aturar en unes dades que em semblen d’un impacte majúscul: el català el parlen 10 milions de ciutadans europeus. Ho heu llegit bé. No obstant això, la força del nombre en relació amb els parlants no s’ha traduït en aquest cas en l’oficialitat del català a Europa. Ni tan sols al mateix Estat espanyol, que no reconeix com a oficial el català a Espanya tot i que el parlen un 17% dels seus ciutadans –com tampoc reconeix el gallec que parlen el 7% dels ciutadans ni el basc que és parlat per un 2% de la població.
Això passa en un estat que es defineix garantista i de dret; passa perquè es vulnera de manera flagrant l’article 6.3 de l’Estatut vigent que obliga el govern espanyol i el català a facilitar aquesta oficialitat. Passa tot i les 114 sentències judicials dictades en contra de la llengua catalana. I és que el català, el gallec i el basc només són oficials a les seves respectives regions –com els agrada dir-ne als espanyols–. I, com és sabut, hi ha àmbits en què la vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants resulta especialment greu: em refereixo al judicial, per exemple, atès que el català no és un requisit per exercir la professió a Catalunya.
La realitat s’endevina de vegades excessivament cruel: avui dia, el català no pot ser usat al Parlament espanyol (és a dir, al Congrés dels Diputats), només s’usa parcialment al Senat, no es pot parlar al Parlament europeu (a causa del veto reiterat de l’Estat espanyol), però sí a l’Assemblea General de Nacions Unides, atès que a Andorra –membre de l’Assemblea– és llengua oficial. Però no només això, no em refereixo només a l’ús de la llengua en seus oficials. La gravetat de la qüestió és que el català no és oficial a Europa malgrat que hi ha onze idiomes oficials a la Unió amb menys parlants que el català.
Tot i aquesta realitat, hi ha alguns indicis que ens fan continuar treballant de manera convençuda a favor del català per tal que deixi de ser una llengua minoritzada –sabedors, ara ja sí, que la nostra no és una llengua minoritària–. En aquest sentit, el Consell d’Europa qüestiona obertament la política lingüística de l’Estat espanyol, i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no es compleix de manera plena, a Espanya. De fet, experts internacionals han informat repetidament de violacions de la mateixa carta europea en territori espanyol. Mentre hi ha vida, hi ha esperança, que diuen. I sigui com sigui, és clar és que hi ha un munt de feina per fer i tot el compromís, per part nostra, de fer-la.

“les idees que tens; les idees que et tenen. aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques.” (Joan Fuster )

Carta de Toni Comin a Josep Rull
Molt estimat Josep,
Ara fa tot just un any i pocs dies que ens vam abraçar per darrera vegada, una freda nit de tardor, al sud de l’estat francès. Al cap de pocs dies et tancaven, juntament amb la resta de companys del govern, en una presó de l’estat espanyol que serà ja per sempre el símbol de la seva vergonya. Però que serà, molt més encara, el símbol de la teva, de la vostra dignitat. La de tots els companys i companyes del govern, del parlament i de les entitats civils que durant un any heu fet del vostre empresonament un testimoni de coratge i de compromís amb la llibertat col•lectiva.
Un any d’ignomínia durant el qual hem transitat cada dia del sentiment de ràbia al sentiment d’orgull. Ràbia pel dolor injust i injustificable que vosaltres, però sobretot les vostres famílies, heu hagut de resistir. Orgull de veure-us ferms en les vostres conviccions, defensant la vostra condició de polítics honestos, demòcrates i pacífics, fidels al seu poble.
Pocs dies després del vostre empresonament, tot just arribat a Lovaina, us escrivia això, en nom meu i de la resta de companys i companyes del govern a l’exili:
«D’entrada, el nostre primer missatge el volem adreçar a les vostres famílies –els vostres fills, les vostres parelles, els vostres pares i germans, en qui pensem tant des de dijous. En realitat no caldria que els ho diguéssim, però els ho volem dir igualment: tot i el dolor, tot i la ràbia per la injustícia d’aquest empresonament que no respon a cap criteri propi d’un estat de dret, heu de sentir un orgull infinit pel que han fet els vostres pares i les vostres mares. Són valents, són persones bones i honestes, que avui paguen amb presó el fet d’haver estat coherents amb els seus ideals i amb el mandat democràtic que els havien encomanat els ciutadans.
»Amb alguns dels consellers avui empresonats, quan encara eren a Brussel•les, vam reflexionar sobre el cost que podia implicar per a les famílies una situació personal que tots vèiem que es podia produir de manera imminent per a aquells que anessin a declarar. Vam dir que els fills, en les edats de la majoria dels nostres, necessiten més que cap altra cosa la presència quotidiana dels pares i el seu afecte constant. I sabíem que això, la justícia espanyola, pretenia arrabassar-los-ho de manera completament injustificada. Però vam dir que, al mateix temps, aquests fills rebrien dels seus pares o mares un exemple de dignitat i de capacitat de sacrifici –sacrifici per unes idees nobles que tots sempre hem defensat de manera pacífica– que és el millor patrimoni moral que un fill pugui rebre mai. Tots aquests fills que avui a penes poden entendre res sabem que quan siguin adults se sentiran molt privilegiats d’haver tingut uns pares o unes mares tan valents i insubornables.
»En qualsevol cas, que tothom tingui clar allò que ens havíem dit entre nosaltres tantes vegades durant aquests mesos: no ens vam ficar en això per ser màrtirs, ens hi vam ficar per ser lliures. I, que ningú no en tingui cap dubte, aconseguirem la nostra llibertat. La nostra llibertat col•lectiva per a fer una societat on els drets de tots –començant pels drets civils i polítics que avui l’estat espanyol vulnera de manera compulsiva a cada pas que fa­– siguin plenament garantits.
»Avui una immensa majoria dels ciutadans del nostre país clama contra la repressió de la qual sou objecte. Sabem que esteu forts, entre altres coses perquè esteu junts. Esteu junts i estem junts. I junts som molt forts. Junts, siguin quins siguin els obstacles que ens imposin els nostres adversaris, no defallirem mai en el nostre combat pacífic per la llibertat i la justícia.
»Avui el vostre exemple és el motor de la determinació de la nostra gent. Una determinació que, com més creix la repressió, més forta és. I, de la mateixa manera que la vostra valentia és l’estímul de la gent per a continuar lluitant, la seva lluita serà la clau que obrirà la porta que us ha de retornar la llibertat que mai no us havia d’haver estat arrabassada.»
Les famílies. Quin testimoni de combat per les llibertats, pels drets civils i polítics, que deixen les nostres famílies! Veure la Meritxell Lluís, la teva dona, al capdavant de l’Associació Catalana dels Drets Civils, igual que la resta de parelles, germans i germanes, fills dels presos i els exiliats, activant la solidaritat de tot un país… és una vivència que no oblidarem mai. D’una banda, no ens ha sorprès gens la força amb què han emprès aquesta tasca. Sabem com són els nostres familiars. Sabíem que no es quedarien quiets ni quietes. Però, de l’altra, és com si, en la nostra intimitat, se’ns hagués despertat una admiració renovada per tots. No han triat aquesta situació ni tampoc el paper que els toca de fer ara i, en canvi, amb quina valentia i amb quanta força interior l’han assumit!
Us pensem cada dia. Però quan et penso a tu, particularment a tu, no puc deixar de recordar el que em va dir la Meritxell, la teva Meritxell, la darrera vegada que vam parlar, fa pocs mesos, aquí a Bèlgica: ‘Ja saps com és en Josep. La seva divisa és el vers de l’Espriu. I d’aquí no el mouràs.’ El vers de ‘Assaig de càntic en el temple’ que tens com a piulada fixa al Twitter: ‘Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”‘ I quanta raó que té: d’aquí no et mourem. És el vers que et defineix: tu, per sempre més, fidel al servei d’aquest poble.
No us heu rendit, no t’has rendit. Empresonant-vos a vosaltres, enviant-nos a l’exili a nosaltres, es pensaven que aconseguirien la vostra rendició i la nostra. I, alhora, la rendició de tot un país que fa anys que és tossudament alçat en defensa de la seva llibertat col•lectiva. I han fracassat estrepitosament. No han aconseguit el que buscaven. Perquè vosaltres no heu defallit, nosaltres no hem abandonat. I una majoria dels nostres conciutadans es mantenen dempeus, permanentment mobilitzats, denunciant la repressió d’un estat tristament i covardament autoritari i defensant el seu dret d’autodeterminar-se, al carrer i a les urnes, cada vegada que en tenen ocasió. En aquest sentit, ells ja han perdut i nosaltres anem guanyant.
Algunes vegades he pensat, durant aquests mesos, que la teva vida i la meva són, en alguna mesura, vides paral•leles. Dels anys d’estudiants a l’Autònoma, tu a dret i jo a lletres i a polítiques, et recordo només vagament. Però ens vam conèixer allà, sí, a través d’algun amic o amiga comuns. En canvi, del parlament, de quan érem dos joves diputats, els records són molt més vius. Era durant aquelles legislatures del tripartit, entre el 2003 i el 2010, en què govern i oposició intentàvem fer junts un estatut i desplegar-lo. Fins que el somni federal va quedar ferit de mort per aquella infausta sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010.
Formàvem part de grups parlamentaris diferents, sí, però el respecte, la confiança i la connexió personals ja hi eren. Perquè intentàvem conjurar el gran mal de la política, que és el partidisme convertit en sectarisme. Més enllà de ‘l’equip’ en què s’enquadrés cadascú, tu sempre vas voler veure la persona que hi havia dins de cada contrincant i crear vincles de lleialtat d’acord amb la seva integritat, i no tan sols amb les seves idees o la seva ideologia. I això, crec, va fer fàcil que ens trobéssim, perquè jo també intentava entendre l’activitat política així. Recordo, a més, que en aquella època patíem, cadascú en el seu espai polític, un problema similar: el d’uns aparells de partit incapaços de viure amb comoditat la manera de fer d’aquells que volíem exercir les nostres responsabilitats institucionals –per modestes que fossin– amb un cert perfil propi i amb una mínima llibertat. Recordo algun dinar compartint aquestes nostres cites amb una gran complicitat.
Eren els anys en què en el faristol del parlament hi havia dues parelles de debat ‘oficials’, la parella Rull-Nadal, lliurada apassionadament al combat dialèctic sobre les infrastructures del nostre país i, en particular, sobre el nostre sistema de rodalia; i la parella Comín-Fernàndez Teixidó, dedicada amb total vehemència a la discussió sobre les polítiques fiscals de la Generalitat i, molt especialment, sobre l’impost de successions i donacions. Quants debats vàreu protagonitzar tu i el conseller, quants debats vam fer jo i l’ex-conseller, sobre els nostres temes respectius durant aquells anys? Incomptables. I qui ens hauria dit, en aquell moment, que aquells joves diputats, l’un de la majoria i l’altre de l’oposició, es trobarien un dia no tan llunyà compartint la taula del mateix govern. No, no ho hauríem dit.
Però la vida fa tombs insospitats. I ens vam retrobar al govern, sí. Un govern que, des del moment en què vam entrar en aquella sala del Palau de la Generalitat de sostres alts i daurats on cada dimarts es reuneix el consell executiu, sabíem que no seria un govern qualsevol. Recordo haver comentat amb tu, en aquelles primeres setmanes en què ens estrenàvem com a consellers, el sentiment alhora de responsabilitat i de privilegi amb què vivíem el càrrec. I que el teníem per dues raons diferents: pel fet d’estar al govern i, per tant, tenir l’oportunitat de servir la gent del teu país des d’un departament, amb tots els mitjans que això proporciona, i impulsar unes reformes que tant tu com jo hem viscut amb passió; però també pel fet d’arribar al govern no pas en un moment qualsevol, sinó en un moment políticament extraordinari.
Recordo bé un dinar, pocs mesos després del nostre nomenament, en què vam compartir sobretot la una reflexió. Teníem sobre les nostres espatlles, les espatlles del consell executiu, una missió històrica: portar el país a la independència, tot i saber que l’estat espanyol es negava a comportar-se com una democràcia civilitzada, a la manera del Canadà o el Regne Unit. Això ho deia el programa electoral amb què ens havíem presentat a les eleccions i aquesta era la missió que legitimava la nostra pertinença al govern Puigdemont-Junqueras. Només si érem capaços de superar les rivalitats entre partits i fer d’aquell govern una pinya lleial seríem capaços de complir-la. I si no, no. Per això, era bàsic enfortir les confiances. Si renunciàvem al partidisme faríem història. Si quèiem en la clàssica competició entre nosaltres, per soterrada que fos, frustraríem una oportunitat única per al nostre país. I ens semblava que la voluntat –i el deure– de fer història podia ser més fort que les pulsions competitives entre forces polítiques que fins aquell moment s’havien disputat, legítimament, l’hegemonia del catalanisme. Com que la independència només la podíem fer junts, per una vegada les lleis de la política ordinària calia que quedessin suspeses. I, vista la transcendència de la missió, ens semblava que això era possible. I, ara, dos anys i mig després d’aquell dinar, vull pensar que en alguna mesura ho vam aconseguir.
‘Jove Comín!’ ha estat la teva salutació, el teu bon dia, sempre que ens hem vist, durant aquests dos anys, abans de la teva presó i el meu exili. Mentre compartíem moments tan importants per a nosaltres i per al país, moments que no podrem ni voldrem oblidar, no va faltar mai el teu ‘Jove Comín!’ cada vegada que ens trobàvem, setmana rere setmana, ja fos al govern, al parlament o al carrer. Un ‘Jove Comín!’ sorneguer i tan tendre alhora, que indefectiblement em feia somriure. Al cap i a la fi només tenim tres anys de diferència, d’aquí ve la ironia de la cosa. I avui somric, encara, cada vegada que hi penso.
I somric també quan recordo aquella conversa, repetida més d’una vegada, sobre Nelson Mandela. Amb una exageració volguda, plena d’humor i d’afecte, em deies: ‘Toni, hi ha una cosa que no et perdonaré mai: que hagis conegut personalment en Mandela. Aquest home és el meu gran referent! I no, no, no… tanta enveja no es pot suportar. Aquest privilegi és totalment insultant.’ I immediatament després, deixant el to d’hipèrbole de banda, afegies: ‘Osti, nano, quina sort! Com t’admiro.’
Qui ens havia de dir que, tot d’una, Mandela seria no únicament el nostre referent en abstracte, sinó un dels models en què ens hauríem d’inspirar directament per dissenyar la nostra estratègia política. No ens havien explicat que formàvem part del club de les democràcies avançades del planeta? I, en canvi, com Mandela, vosaltres, tot i ser homes de pau, sou a la presó per les vostres idees polítiques, que són també les nostres. I, tal com va fer Mandela, hem hagut de fer de la resistència civil no violenta i de la internacionalització el mètode de l’acció política que ens ha de permetre assolir la sortida democràtica que el nostre país mereix. Ens ha ferit que l’Europa dels governs calli davant la repressió grollera de l’estat espanyol, sí… Però l’Europa dels ciutadans calla cada vegada menys. No ho oblidem.
Torno al principi: us pensem cada dia, entre l’horror de saber-vos a la presó i l’orgull de saber-vos més lliures que mai. Sou el mirall en què tot un poble veu reflectida la imatge de la seva dignitat. I no, Jove Rull, el Jove Comín quan diu això no exagera.
Ara fa un any ens abraçàvem fugaçment, al sud de l’estat francès. La pròxima abraçada física serà molt probablement a Catalunya. Voldria que fos molt aviat. I voldria, sobretot, que fos la prova de la nostra plena llibertat, la nostra llibertat personal i col•lectiva, de la teva i la meva, i de la llibertat de tots. Però, en qualsevol cas, de segur que serà una abraçada plena d’amistat i admiració.
Avui, mentrestant, te n’envio una de virtual. El teu company,
Toni Comín i Oliveres

vindicació permanent de REMEDIOS VARO més enllà dels 8 de marços

Disseccionant el quadre “Mujer saliendo del psicoanalista “ 
... “La vida que se escapa y Remedios, se burlan de sus propios problemas dejando atrás el pasado y todo residuo del tiempo que recoge en la cesta que lleva en mano; siendo los recuerdos desechos del diván. El arquetipo de un viejo, que podría representar a un padre, exmarido o hasta al mismo Freud, son una autoridad masculina que parte de los recuerdos de antaño y que ahora desecha al pozo para liberarse de ataduras que transforma en el agua limpia, como reflejo de la terapia.”...

“amb una clara consciència, romanc en l’exili, amb l’esperança que un dia els tres ideals en els quals jo crec es facin realitat: justícia, llibertat i república.” (Zenobia Campruí Aymar)

"Serem lliures fins a les últimes conseqüències", carta de Clara Ponsatí a Dolors Bassa
St Andrews, 29 d’Agost 2018
Estimada Dolors,
Penso molt en tu, molt. Però fins ara no t’havia escrit, ni a tu ni als altres companys que sou a la presó. Com és? Doncs perquè em sembla que no puc afegir res de nou que no sigui compartir i repetir l’angoixa i la indignació que a tots ens ofega a causa del vostre empresonament. Però avui, després de l’amable insistència dels amics que et visiten,  m’he decidit a escriure unes ratlles.
T’explicaré una excursió molt bonica que he pogut fer durant el meu exili escocès. Aquest mes d’agost he passat uns dies a la remota illa de Jura, a les Hèbrides Interiors. Hi habiten 200 persones i 6000 cérvols. Per arribar-hi cal anar primer en ferri  fins a l’illa d’Islay, i després es travessa en un petit transbordador que piloten a estones uns joves pescadors.
Un cop a Jura, conduint per la carretera més estreta que et puguis imaginar, s’arriba al darrer lloc habitat, Ardlussa. Després vàrem caminar 11 km per arribar a Barnhill, la casa on va viure Gerge Orwell del maig del 1946 fins poc abans de morir, el 1949. Orwell estava malalt i trist –la dona s’havia mort en una operació– quan es va instal•lar a Barnhill. Volia fugir de tot i certament va trobar el lloc. Allà va escriure 1984. Un llibre magnífic, premonitori de tantes coses que ara vivim, terriblement pessimista.
Hi pensava mentre caminàvem de tornada en un capvespre esplèndid, amb els cérvols majestuosos i lliures al nostre voltant. Aleshores ho vaig entendre. En aquell indret tan bell, sota la llum tan transparent, davant del mar ple d’energia, Orwell no havia pas escrit un llibre pessimista. Ens havia escrit un advertiment. 1984 és el missatge d’una persona lliure, que creu ferventment en la dignitat humana i interpel•la les persones decents a no abaixar mai la guàrdia, a no deixar-nos vèncer mai. Serem lliures fins a les últimes conseqüències, fins a la República.
Una abraçada fortíssima,
Clara

“mai com al temps de la república m´he sentit viure a casa nostra. barcelona en aquella època breu de la república catalana ens oferí un viure alegre i optimista com si tothom estigués obligat a fer una catalunya gran i pròspera al nivell dels grans pobles.” (Lola Anglada)

Text de la carta de Marta Rovira als militants de ERC
"Avui emprenc un camí dur, un camí que, malauradament, tants d'altres que ens precedeixen han hagut d'agafar. El camí de l'exili.
No puc amagar la profunda tristor que sento d'allunyar-me de tanta gent que m'estimo -i que m'estimo molt. De tantes lluites compartides durant tants anys amb persones que els mou un únic objectiu: canviar la societat on viuen. Fer-la més justa. Persones dignes. Deixar de veure els paisatges que m'envolten des de la infantesa, de passejar per les ciutats on he viscut...
Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d'expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen -descaradament- criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d'una presó interna.
L'exili serà un camí dur, però és l'única forma que tinc de recuperar la meva veu política. És l'única forma que tinc d'alçar-me en contra del Govern del PP, que persegueix tothom qui està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el prestablert i l'establert. Un Govern que està disposat a saltar-se l'estat de dret i les llibertats civils per aconseguir els seus fins polítics.
Tinc una filla, l'Agnès. Les mares sabeu com me l'estimo. I com de fort és el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L'exili em permetrà fer-li de mare, i s'ho mereix. Molt.
Us vull dir una última cosa. No deixeu que la rancúnia s'apoderi de vosaltres. L'anàlisi d'una realitat anti-democràtica i profundament injusta no ha de donar pas al ressentiment. Contra ningú. Contra res. Només des del respecte i de l'amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds. Només des del treball conjunt aconseguirem una República per a tots.
Tal com diu l'Oriol, "En aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia, en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo". I això és el que farem, Oriol.
Us escric, ara sí, amb sinceritat i llibertat. I és tal com ho podré fer des d'ara com a secretària general d'ERC, un partit que estimo, que ha donat tant al país i que encara ha de donar molt més.
Visca la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat. Visca una República catalana per a tothom!  
Marta Rovira 
Secretària general d'Esquerra Republicana"

"el mal d’europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar" (Joan Fuster)

Fragment copiat del llibre “Carles Puigdemont, la crisi catalana,una oportunitat per a Europa, Conversant amb Olivier Mouton.”
...Un cop a Bèlgica m’instal•lo a Waterloo per casualitat. Jo reivindico el punt de vista de Wellington, que va guanyar , no el de Napoleó. No, ara seriosament: no soc ni supersticiós, ni un mitòman; simplement és un lloc tranquil, a prop de Brussel•les, on podem sentir-nos segurs i treballar discretament. És el lloc perfecte per instal•lar-se i continuar amb l’estratègia de mantenir la nostra posició i ocupar l’espai. En realitat Bèlgica és un país petit i delicat. En aquest sentit s’assembla molt a Catalunya, amb un teixit vital molt dens. Pel que fa a la geografia  i a la climatologia, evidentment no tenen res a veure. Però a ni vell humà  hi ha una gran proximitat. Hi ha qui m’ha acusat de viure a Waterloo en una mansió pagant un lloguer altíssim. ¿Què potser hem de viure en un lloc on no es pugui treballar? Hi ha una gran solidaritat, també econòmica, per part de molts i molts catalans que volen que continuem treballant a l’exili en les condicions més dignes possibles. En aquesta casa treballem, organitzem reunions; ens permet estalviar molts diners en restaurants, en sales de reunions i en hotels. En realitat, el fet de concentrar tota la nostra activitat allà ens estalvia diners. A més a més a Waterloo els lloguers no són tan cars com a Brussel•les . També és important el fet que ens hi sentim segurs, perquè vivim permanentment sota l’amenaça dels serveis secrets espanyols. Vam posar una denúncia a la policia perquè algú ens va adossar una balisa sota la carrosseria dels cotxers que fèiem servir. De la mateixa manera, hi podrien posar un  explosiu. ¿Cal recordar que Espanya va fer la guerra bruta contra ETA? ¿Que els líders catalans estan en presó preventiva des de fa un any?. Jo haig d’anar amb protecció sempre.
A Brussel•les hem continuat amb la feina legítima del Govern català fins que s’ha anomenat un nou executiu. Aviat crearem el Consell de la República per continuar treballant en el projecte republicà, que depèn de nosaltres. La seva missió és garantir la defensa jurídica dels representants catalans, del projecte independentista i del dret d’autodeterminació. També haurem de continuar fent aquest paper de lobby arreu del món. Al mateix temps volem crear un think tank sobre el dret d’autodeterminació, sobre la democràcia, sobre Europa i sobre el paper que hi ha de fer les noves tecnologies, amb voluntat d’invertir en recerca sobre aquests temes, d’establir debats amb experts, amb acadèmics... Continuem reivindicant Catalunya com a subjecte polític. Volem impulsar una reflexió sobre què representa un projecte constituent, sobre el que comporta la creació d’un nou estat des del punt de vista energètic, social, sanitari, educatiu... Com que es veu que el Parlament català no te dret a fer aquesta reflexió, la volem fer des de fora, en contacte permanent amb les institucions catalanes. Soc realista. Sé que l’Estat espanyol no acceptarà dialogar amb nosaltres a curt termini, almenys pel que fa a l’autodeterminació. Però els conflictes s’han de resoldre amb la implicació de tots els actors implicats. Si a Espanya persisteix l’amenaça d’un empresonament llarg, l’única possibilitat que hem  queda és l’exili; preferentment a Brussel•les. El que no penso fer és desanimar-me ni deixar-me vèncer per l’enyorança; no és el meu estil. Haig de continuar treballant, lluitant, amb les meves eines. I ho faré encara torni a la presó. Sí, sé que em puc passar molt de temps a l’exili. Però això no impedirà treballar per fer possible que Espanya escrigui una nova pàgina. I vull pensar que a mitjà termini hi ha una possibilitat de normalitzar la situació a través del diàleg.

“hi ha homes que lluiten un dia i són bons. hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.“ (Bertolt Brecht)

“Magistrat Marchena, porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar”. Opinió de Jordi Sànchez i Picanyol, al diari ara.cat
A Espanya no només no s’és curós amb la separació de poders sinó que a més no s’intenta dissimular que no se n’és. El pacte polític entre els principals partits polítics per a la renovació de la presidència de l’òrgan de govern del poder judicial (CGPJ) és una evidència del que dic. Encara que aquest pacte a hores d’ara s’ha trencat, no hauríem de portar-nos a engany. El mal existeix i la perversió continua.
Marchena no renuncia per defensar la seva independència. El PP no trenca el pacte perquè consideri que el poder judicial podia veure’s afectat. I el govern del PSOE no lamenta el mal que la interferència política estava fent a la credibilitat judicial.
Marchena renuncia perquè ha quedat amb el cul a l’aire. El PP trenca el pacte per fer veure que és víctima d’un engany de la ministra de Justícia i no un dels botxins de la separació de poders. I Pedro Sánchez, davant la situació dantesca de les darreres hores, fa una apel•lació –totalment prescindible per tòpica– a la responsabilitat dels partits amb visió d’estat i voluntat de govern.
Cal parlar clar; si el senyor Cosidó no hagués enviat el 'whatsapp' i aquest missatge no s’hagués filtrat a l’opinió pública, Marchena no hauria renunciat a presidir el CGPJ. La renúncia de Marchena no l’eximeix de res ni li restitueix l’honor ni el dret a ser percebut com a jutge independent. Ell és també responsable directe de tota aquesta farsa política per dissenyar el control polític de l’òrgan de govern dels jutges i amb ell dels dos grans tribunals que operen a Espanya, el Suprem i l’Audiència.
La cadena de decisions que pengen d’aquest òrgan és immensa i ens porten fàcilment fins a les sentències dels magistrats del Suprem i de l’Audiència Nacional. Del CGPJ en depenen directament els nomenaments dels magistrats d’aquest dos tribunals, la composició del govern de les diverses sales del Suprem i l’Audiència Nacional, la resolució d’incidències i qualsevol altra decisió que permeti alterar la seva dinàmica si així es considera. I la presidència del CGPJ és determinant. De fet, és una presidència totpoderosa, com s’ha vist en el cas de les sentències sobre les hipoteques. És l’autèntic poder. Un poder que empara tot allò que li interessa i modifica tot allò que li molesta. És l’expressió d’una realitat emergent: la 'togacràcia', que posa contra les cordes el principi de la democràcia, i que es retroalimenta amb la partitocràcia existent i ja coneguda des de 1978. Dues realitats, el poder de l’elit judicial i el dels partits, que disposen d’un poder immens i sovint al marge del mínim control democràtic.
Les decisions del Consell General del Poder Judicial estan més que mai sota sospita de partidisme. Potser, si es dibuixa un mecanisme diferent per a l'elecció dels membres de CGPJ, en el futur no ho estarà. És indiscutible que les institucions poden recuperar l’honorabilitat si les persones que les han danyat canvien i els mecanismes de selecció dels seus governants es modifiquen i es garanteix la meritocràcia en un procés públic i transparent d’avaluació de candidats. No passa el mateix amb les persones que han protagonitzat els escàndols, que difícilment poden esperar comprensió.
El jutge Marchena va perdre l’oportunitat de ser considerat honorable el dia que va sortir a la llum el seu nom com a resultant del pacte entre el PSOE i el PP. De fet, ell era l’ungit per portar a terme tot el control polític sobre el poder judicial. Aquell dia, i no ahir, hauria hagut de dir que ell no era un instrument al servei de la política i que, per preservar la seva independència, el seu prestigi i honor i sobretot el del Consell General del Poder Judicial i el del Tribunal Suprem, no acceptava ser candidat.
No ho va fer. Desconec els motius pels quals va callar. Però en aquest cas el seu silenci el va convertir plenament en còmplice del pacte establert. El problema no és el senador i portaveu del PP ni el seu 'whatsapp', el problema és el que Cosidó explica. I el que explica, Marchena ja ho sabia molt abans que Cosidó ho expliqués a través del seu mòbil. L’elecció i publicitat del nom de qui ha de presidir el CGPJ és impropi que vagi a càrrec dels partits polítics, bàsicament perquè la llei no els atribueix aquesta competència. Marchena ho sabia i va acceptar aquest joc durant setmanes. Ell és tan culpable com el PP i el PSOE de conspirar per alterar l’esperit de la llei que garanteix la independència del poder judicial.
¿Marchena podrà mirar-me als ulls quan em tingui assegut al banc dels acusats, sabent com tothom sap que la seva serà una actuació parcial i partidista, amb la qual condicionarà tota la sala segona? Jo sí que el podré mirar a la cara a ell.
I mentrestant seguiré esperant des de la presó que es faci justícia. I seguiré convençut que com més aviat marxem d’aquest estat més aviat podrem construir un país on la justícia i el dret, on les llibertats, no estiguin sotmesos al capritx dels poderosos. Porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar. No els tinc por.