Un descans de les que animen el ball tocant instruments de
corda, sempre va bé per allargar l’estona de gaudir les Ballades a sa Plaça.
La lluentor de les frontisses noves de trinca feien pensar
en l’interès sentimental de qui, restaurant-los, conservaria aquells porticons
que durant anys, oberts deixaven veure l’exterior i tancats embolcallaven
l’interior.
L’hàbit de llegir historietes infantils il·lustrades també
servia per conviure amb humor, malintencionat o no, situacions i paral·lelismes
de personalitat familiars o de l’entorn.
Quan la paraula “cobertura” l’associàvem amb la capa fina de
xocolata que cobria un pastís, o els danys a tercers d’una assegurança, és a
dir, lluny de la dependència global de tenir un telèfon mòbil personal en
actiu, sempre que la “cobertura” ens acompanyi les 24 hores del dia, les
arribades al port consistien a cercar des de la barana del vaixell,
aquella cara familiar amb qui telefònicament des del telèfon fix de casa,
acordàreu, t’estaria esperant.
Com sempre passava als finals d’estius dels vuitanta, en
diferents anys els tres vau trobar aixopluc a casa després de dies de romandre
sense sostre.
El ritual era, galleda d’aigua i restes generoses de menjar
prop de l’entrada fins a atrevir-vos a instal·lar, per etapes corresponents,
sota aquest porxo on ja teníeu cada dia l’aigua renovada i els dos àpats de
rigor i així, relaxadament, podíeu contemplar el llarguerut caminet sota quatre
pins que donava al carrer aquell on un dia decidireu deixar de vagarejar per la
resta de la vida i, aquí ve el dilema de saber qui, d’entre vosaltres i
nosaltres, feia més companyia a qui.
Caps de fibló, esclafits i la modernitat del mot
“medicanes”, garanteixen més que prediuen que, tard o d’hora, tot allò que
penja, pot caure.