Que el Papa
Lleó XIV parli en català, castellà, quítxua o en llatí, és irrellevant, el que
és preocupant és la luxosa vestimenta santificada de santedat que duu i, la
permissiva fastuositat dels cerimonials encontres que l’envolten. Tot plegat
encertadament ridiculitzat en la pel·lícula Fellini Roma.
https://youtu.be/Z6IIVMDi1-w?si=7QXaLlKK4h1IR4jU
Mai millor
dit que mentre volaves t’he agafat al vol amb la càmera de fotografiar.
A tu, el
pacífic dispar no t’ha fet cap mal i, veient el resultat de la foto, a mi m’ha
agradat d’allò més.
Pel que
sembla, per evitar un fatídic destí
final, algú s'encarregava de finançar els costos de curar les nafres del
vaixell.
Duien la boina
al cap i, si estaven farts, només podia ser de la seva existència parasitària,
doncs, sigui la dona, una filla o nora, els feia el menjar, el llit i els
rentava la roba i, en cas de viure a l'asil municipal, el cercle del parentiu
femení pencaire, també quedava tancat amb les Germanetes dels Ancians
Desemparats.
Com que
poques persones o gairebé cap entenia el grafit, tot feia sospitar que el
disgrafisme també pertany a l’art de carrer.
Si fem cas del proverbi d’Antonio Machado: El ojo que ves no es ojo porque tú lo veas; es ojo porque te ve, lluny del que podem pensar, l’enigma de la mirada dels felins pertany a la seva naturalesa.
I, per enèsima vegada, ja tenim a punt les velles avarques
de sola de pneumàtic de la sabateria can Servera a l’antigament carrer, del
metge Camps des Mercadal.