L’any
de les primeres eleccions democràtiques, mentre fidels acòlits dels legalitzats
partits polítics, amb cartells sota el braç, pot de cola líquida i brotxa
grossa de pintor a la mà, sortien al carrer per iniciar la cursa de propaganda
gràfica, una minoria d’acòlits àcrates del barri, sense pressupost per imprimir
cartells, de manera voluntària i manual també deixaven aquella petja de
missatge llibertari que tant emprenyava els militants de l’ordre legalitzat dat
i beneit.
El
lema i els per què, d’aquells cartells “vota a nadie que nadie te votarà”,
ens agradin o no, revalidaven els “imprescindibles” de Bertolt Brecht: “Hi
ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són
millors. N'hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que
lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles.”

