dimoni boiet

A peu de carrer a ningú li passava per alt el gegantó del cactus sobrepassant el teulat de la porxada, com tampoc la subtil ironia -"perecalderiana" - d'alguna persona de la casa tot col•locant un petit follet portador d'un fanal segurament a la nit encès, encarat amb un altre exemplar de cactàcia nana d'acord amb la seva estatura qui sap si per poder, a l'hora de fer la feixuga tasca de protegir la llar i a tot ésser que l'habiti, en companyia fer les mil i una entremaliadures i malifetes ingènues atribuïdes als baleàrics dimonis boiets.

"costum és una segona naturalesa" (vol dir que els costums arriben a convertir-se en necessitats)

Avui dia a ningú li sobta veure gent enganxada o, per suavitzar la crítica, connectada a la tauleta tàctil sigui d’última de recent o de passada generació, que la cosa canvia en un obrir i tancar els ulls.
Avui dia, a ningú li sobta comprovar la idea fixa o, per suavitzar la crítica, la necessitat d’estar a totes hores connectats amb la parentela, amistats o qüestions de feina, o amb el “NO-DO” local, mundial…., enviant o rebent missatges sigui, pel costum d’escoltar, tafanejar o pel costum de vegades desmesurat, de fer-nos oir i, donat el cas, criticar.

des de l'edat del bronze fins al segle XXl, textures rurals

Jaciments arqueològics dels assentaments talaiòtics, pedres damunt d'enormes pedres conformen els recintes de les característiques "taules" de s'illa rodejades per enormes lloses que també els hi fan de mur, baluard erosionat gràcies al pas dels segles la qual cosa permet el miracle de petits brots de vegetació concentrats en cada un dels clotets que l'arrauxada pluja o l'arrauxat vent, capritxosament, els hi ha anat fent.

anar (o tirar) cada u pel seu camí (ser d'opinions discordants, obrar amb independència l'un de l'altre, especialment els que haurien d'anar d'acord)

A vegades la tan popular frase d'"una imatge val més que mil paraules" té raó de ser i queda reforçada quan memoritzem alguna vella dita popular com la de l'encapçalament.
Tanmateix, la imatge de l'apunt d'avui d'un indret de S'Albufera des Grau, després de la sessió d'investidura fallida d'ahir al congrés dels diputats (1), dóna peu per acabar-lo, simes no pel que fa a les persones que pacíficament però contundentment ens declarem independentistes, amb una altra dita popular: "A contar mentides, al camí del Grau (Es refereix a persones que no són de fiar)"
(1) així en minúscula doncs l'espectacle de la falta d'entesa entre PSOE i Unides Podem decep tant a la majoria de la ciutadania que els va votar que empetiteix la solemnitat de l'espai que, en teoria, serveix per donar veu a la sovint maltractada sobirania del poble, és a dir, a la pràctica.

“com els arbres són les persones: uns fan ombra i fruits i d'altres ni ombra ni fruits”

Ahir al congrés dels diputats, sessió prèvia a una investidura, sensacions: d'espectacle vergonyós, d'impotència col•lectiva, i sobretot sensació del continu greuge allargat en el temps gairebé irreparable, dia a dia, tot esperant l'esperpèntica sentència de culpabilitat que deixarà al descobert els peus de fang de la democràcia espanyola, governi qui governi.
En un altre context, fugin d’estudi per salut mental, de la imatge ha sorgit la dita de l’encapçalament i del gegantí om, el poema d’un colossal poeta

L'om, el poeta i la paraula 

L’om, tres vegades centenari
segons resa la rajoleta,
eixampla davant el poeta
son amable esplendor diària.

No hi ha mai res d’extraordinari.
La vida és casta, pura i quieta.
En un cantó la botigueta
prestigiosa de l’herbolari.

El poeta en el café, escriu.
Un home vell mira el diari.
Un gat dorm damunt d’una taula.

Únicament l’om sembla viu.
Un cor ardent i solitari
busca i no troba una paraula.
 Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 setembre 1924 - València, 27 març 1993)

“les xiques de benicassi han fet un ninot de palla i l'han gitat en lo llit pensant-se que era Cucala”

Ara ja no es veuen, però temps era temps que piles de ninots despullats i alguns mutilats s'exposaven a la venda en els mercats de vell o bé per recompondre'ls o bé per aprofitar el cap, el cos o alguna de les extremitats per arranjar d'altres.
Un cop amb perruques de cabells llargs naturals o artificials, i vestits amb faldilles de gran ampul•lositat, es convertien en nines que podies pentinar, vestir, re pentinar, tornar a vestir o, en absència de cabells, era el desitjat nadó amb bolquers que podies canviar, quan calculaves que ja tenia una edat, vestint-lo amb bombatxo o pantaló curt i camisola.
Tot plegat el rol de jugar a nines estava -i encara està - resumint pel broc gros, a alletar amb biberó cuidar bressolar futurs masclets mentre que, les femelletes de llarga cabellera escrupolosament pentinada compostura rere compostura del vestit, eren tal vegada el primer innocent esbós de "lolita" capaç d'aconseguir, ni que sigui en la imaginació, agradar a tothom.

tu, moix matiner (7 ante meridiem), tranquil

Avui 50è aniversari de l'arribada de l'home a la lluna?, tu tranquil, això segons diuen beneficia a la ciutadania dins d'alguns avanços en afers de tecnologia punta que vés a saber si sense trepitjar-la la cosa no hagués anat igual.
Tu tranquil, repeteixo perquè això també diuen –i m'ho crec a cegues- va esdevenir-se com a conseqüència de la lluita per l'hegemonia del món contemporani: "Parlem d'un moment històric on les societats dels dos països enfrontats requerien i necessitaven estímuls per considerar-se un estat emblemàtic -afirma el professor-. En aquell moment, el món sencer es va parar per observar l'arribada d'Amstorng a la lluna". Segons Olivé, la imatge exterior és un dels principals motius pels quals va existir la cursa espaial. "La lluna representava allò inassolible, una mena de mite existencial que es va trencar amb l'arribada de l'home a la lluna. Té conseqüències directes? És clar que no -assegura-, però el que va significar en termes d'imatge és incalculable. Els Estats Units es van convertir en la punta de llança dels descobriments, un paper que els últims que l'havien agafat van ser els europeus amb el descobriment d'Amèrica al segle XV".
Que t'ha semblat moix matiner?, curiós no?, i sort han tingut els NO habitants de la lluna, perquè sinó, t'imagines les matances?, les violacions?, els espolis?... I tot, TOT!!!, dat i beneit i celebrat des de la terra des de la Cúpula Vaticana fins al Grup de Bilderberg.

la manxa dels 70, (18 de 20)

Segurament com a qualsevol juliol faria calor i una regada  final damunt del sòl, deixaria l'espai refrescant per una estona.
Segurament com a qualsevol juliol l'activitat artística dins del teatre estaria ben viva per la qual cosa segurament, com a qualsevol juliol, diàriament alguna desadora -dona de fer feines de neteja-, passaria unes hores fent allò que, inequívocament, un home zelós del seu càrrec, supervises manar a la dona en qüestió que feinegés segons els cànons de neteja de l'època.

carmena així no o..., no és això companya, no és això...

Et conviden a fer el pregó de les festes de la Mercè a Barcelona i tu, experta advocada defensora dels drets civils arreu on has estat, en declaracions formals o informals prèvies a fer de pregonera responent preguntes d’aquelles incitadores a “tirar de la lengua”:
Primer, en lloc de posar pau denunciant que en democràcia prohibir referèndums és el fet propi més sospitós de dictadures o tiranies encobertes, tu passes de llarg mirant cap al cantó més dretà de la Constitució.
Segon, en lloc de denunciar que impedir una consulta popular a garrotades contra la ciutadania que, pacíficament en un acte de legítima desobediència civil acudí a les urnes l’1O per dipositar un SÍ o un NO a la pregunta de “‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ fos -sense cap sospita- la reacció pròpia d’una dictadura o tirania encoberta dins d’una democràcia però, en lloc de denunciar-ho, tu passes de llarg mirant cap al cantó més dretà de la Constitució.
Tercer, declarar Carmena, obertament i sense insinuacions, que arran de l’embolic de judicialitzar el problema polític com és el del dret universal de decidir democràticament la possibilitat d’independència o no, tot escoltant–allò que tu tant te’n vanaglories de fer- a la gairebé majoria ciutadana, ara polítics catalans i líders pacifistes socials (que tu un dia els vas fer costat) des de fa més d’un any estiguin en presó incondicional o exiliats arbitràriament ¿cap a quin cantó de la Constitució mires, quan en lloc de denunciar-ho, vas i t’hi sumes a tractar-los de polítics presos en lloc del qui tothom sap que són presos polítics?
Manuela Carmena, no és això companya, no és això d’inhibir-te de tot plegat no reconeixent explícitament l’evidència de presos i exiliats polítics a l’Estat espanyol, la qual cosa potser és una taca que si no hi poses remei, ennuvolarà la teva immaculada biografia malgrat que si vols, o ho veus així, tenint en compte salvaguardar la “unión de España”, sigui una màcula de poca importància però de ben segur, ajuntant la clarividència que et caracteritza amb el raonament defensor dels drets humans, representarà una d’aquelles neguitoses clapes ombrívoles, sovint dures de suportar, dins la consciència.

honorança als sampietrini (1)

Entossudits o emprenyats per no poder quadrar el cercle, tal vegada com a venjança, en la Roma antiga, algun urbanista es trauria del barret la teoria que altres durien a la pràctica de pavimentar sols urbans formant cercles o semicercles amb llambordes quadrades; no es quadrava el cercle però, ell, existia gràcies als quadrats, la qual cosa no deixa de ser un art ben estès arreu d’Europa i d’agrair, a la persona i a la mà d’obra que en els nostres dies tenen l’encert de recuperar en algun indret de sòl urbà.
(1) Sampietrini  “Sampietrini (también sanpietrini ) es el típico tipo de pavimento que se encuentra en varias ciudades de Italia . Está hecho de piedras biselados de negro basalto ( ” sampietrini “), colocados uno al lado del otro. Los ejemplos más antiguos fueron hechas por el recorte grandes bloques que se habían utilizado en las antiguas vías romanas, recientemente descubierto en las excavaciones arqueológicas de los siglos XV y XVI. El primer uso documentado en Roma de ” Sampietrini piedras” fue durante el reinado de Pío V(1566 a 1572). Durante los dos siglos siguientes se utilizaron las piedras para pavimentar las principales calles de Roma, porque este modo fue superior a la de ladrillo, por ejemplo, proporcionando una superficie más suave y más fuerte para los carruajes, entre otras razones.

fer-ser "a diferència de" (d'una manera diferent)

Ben mirat si una llimona creix pressionada per altres o cruelment pinçada pel brancam de l’arbre, el fet que sigui diferent juga a favor seu per no convertir-se en rutinària carn d’espremedora i, amb sort, finalitzarà el seu cicle de vida marcida en una prestatgeria on les xacres patides durant la creixença més aviat seran admirades que reprotxades.

brusca, t'has fet velleta

Sí, "brusqueta", crec que ja ets la velleta del barri a qui no li basta un tamboret –necessites dos- per ajeure't cercant l'ombrívol ampit de la finestra on, amb una mica de sort el tímid corrent d'aire que pugui haver-hi, acabarà de fer el refrescant pes a l'ombra dels porticons entornats.
Brusca t'has fet vella perquè d'ençà del setembre del 2007 que deslletada de poc, sortires del ponent de s'illa, Ciutadella, cap al llevant, Es Castell amb  tot el trajecte per la carretera davall la roïna o pluja menuda -anomenada "brusca" a les balears- que  d'aquí et ve el nom qüestió que sempre he d'aclarir quan algú pensa o que ets esquerpa o  tens mala llet, res més lluny del teu tarannà però...,  com et deia, des del setè any del segle per a tu  han passat dotze que representa, segons els experts, l'edat de 64 de persona la qual cosa vol dir que ja estàs en capella de la jubilació. 
Brusca t'has fet velleta i, saps per què t'ho dic?, doncs perquè avui, amb l'àgil gest per pujar als alts seients, una mica els has fet trontollar ja sigui perquè la calor t'aclapara fins al fet de no calcular bé les distàncies, ja sigui perquè la suma dels dos  sexennis que tens, et passin factura damunt les articulacions, com les meves en la setantena que ja no estan per saltironar res..., però, EP!!, que quedi clar que, en el teu cas, només de tant en tant per a algun salt i para de comptar que jo, als 64 mentint-te una mica, encara recordo pujar, amb una més imaginària que real agilitat, alguna escala de graons baixos de dos en dos.

espies al servei d'una febradeta d'en borrell

Emulant el resum de la novel•la de John Le Carré, "el espia que surgió del frio " (1), no sabem quin serà l'examen de consciència de l'espia o espies sorgits de la febrada mental del Sr. Borrell contra el dret de decidir d’un poble, el seu, Catalunya.
Ara bé, d'una cosa podem tenir la seguretat i és que, si són professionals, el tip de riure que s'estarien fent per la descansada dificultat de la feina encomanada pel ministre d'exteriors de l’Estat espanyol i ara, veient-ne els resultats, bocabadats perquè quatre punts dels informes elaborats ja valguin per atiar la furibunda demanda repressiva de l'insigne proper nou ministre, també d'exteriors, de la UE aprofitant la judicialització  posada en marxa del problema polític català dedicada a perseguir ideologies o opinions del tot legítimes dins l'espai de la UE i de l'entorn mundial que funcioni en democràcia.
I tornant al protagonista de la novel•la d'espionatge, que no li passi al mateix Josep Borrell, allò que sovint passa de què queden més fotuts o en ridícul, els espies que els espiats.
(1) El espia que surgió del frio: Alec Leamas, el antiguo responsable del espionaje inglés en Alemania Oriental, tiene una cuenta casi personal que saldar con sus viejos rivales. Todos sus agentes han muerto o han sido detenidos. Pero Londres le ofrece la oportunidad de superar su frustración mediante una operación sucia y arriesgada que permitirá liquidar al máximo dirigente del espionaje de Alemania Oriental. Y Alec Leamas acepta el riesgo y la sordidez de la operación. Es un buen espía, un profesional, y sabe que el doble juego, o triple, forma parte de las reglas. Sin embargo, a medida que se adentra en la trama va comprendiendo que aquél no es su juego, que no encarna el papel de un héroe en busca de rehabilitación sino el de un pobre peón caído en desgracia que está siendo manipulado en algo más sucio y arriesgado de lo que nunca hubiera estado dispuesto a asumir.

passat... pressent... futur...

La jubilació té l'avantatge d'asseure's plàcidament contemplant l'entorn marítim tot deixant anar la ment a estones retrobant el passat, a estones trobant el pressent i a estones, després de saber-ne una de nova: "substitució de la torre de control de Menorca per una de virtual", admetre que també la tecnologia avança que és una barbaritat tot deixant ple d’incògnites el futur.
En aquest cas de progrés del control del trànsit aeri, a la ciutadania de l'illa més septentrional de les Balears ens ha tocat el rebre, sigui per a bé sigui per a mal, per la qual cosa, de tant en tant, asseguts plàcidament esbrinarem el futur per copsar com afectarà el personal l'experiment del fet que l'aeroport menorquí, sigui entre tots els de l'Estat espanyol, el triat per a dur a terme el sistema virtual del control aeri.
De moment però, ni que sigui per allò de justificar un malestar reivindicatiu dels d'ara cada vegada menys assumida "classe obrera", una oposició rotunda apaivagarà per un temps les pors que més tard o d'hora es confirmaran d'allò que se'n diu "reducció de plantilla", ja sigui per substituir el personal per aparells de tecnologia punta, ja sigui per anar descartant a qui no estigui a l'altura dels coneixements per fer-los anar.

"el juliol, l'amo del sol" (és el mes més calorós de l'any, sobretot la segona quinzena)

Si el refrany de l'encapçalament no menteix del que passa pel juliol, ja podem preparar-nos per a la segona quinzena del d'enguany a patir novament de valent i, aprofitant l'avinentesa de l'abella de la imatge pol•linitzant el gira-sol  amb les dites populars, acabaré l'apunt amb aquesta: "Abella de juliol, el cap li dol" (La fortor del sol fa mal de cap a tothom)

arrimadas, insigne cartellista, te'ls estic esperant

Ja estic esperant, Arrimadas, quins cartells aniràs traient des de l'escó dels diputats de les Corts Generals que ocupes des de fa poc.
Ja estic esperant, Arrimadas, llegir la frase del primer que dedicaràs al ministre Marlaska acusant-lo d'atiar el delicte d'odi que tan sovint confons amb el dret de discrepar.
Ja estic esperant, Arrimadas, l'embolic que et faràs intentant explicar al col•lectiu Orgullo LGTBI 2019 que els pactes de C,s amb VOX, el partit de l'Orgull Homòfob, són coses sense rellevància i poca cosa més.
Ja estic esperant, Arrimadas, que des de la joventut dels 38 anys i tres dies que tenies el dissabte de la desfilada del Orgullo LGTBI, comencis a recapacitar de per què la teva presència en alguns actes al carrer a Catalunya sovint provocaven, allí on anessis com a representant del teu partit, que la ciutadania t'escridasses o et fes "un Tortosa" (aquell savi gest discret i contundent de rebuig dels tortosins), i ara aquí, a la capital del regne, el pollastre que tu i els que anaven rere la pancarta de C,s heu muntat provocant la legitimitat que tingueu amistats perilloses amb membres de VOX, desafiant, a més a més, que a qui no li agradi és perquè és un feixista quedant-vos -amb el qualificatiu- tan amples, per la qual cosa,  en l’entreacte d’una benvinguda recapacitació, estic esperant, Arrimadas que la magnitud del "poyo que has montado" de debò, i de tot cor desitjo que et faci reflexionar cap a on vols arribar en la carrera política que tens per endavant, si cap a la democràcia liberal o, cap a l'ultranacionalisme xenòfob.

boira sí, gràcies

Per a tu moixa o moix, també haurà estat feixuga de passar la calorosa nit del tot, però del tot!!!, tropical.
Amb l'obertura dels porticons, aprofitant la matinal espessa boira damunt del port, per estona, benefactora entorpidora dels virulents rajos solars, jeus arrepapada o, arrepapat, damunt l'ampit finestral.
Ara passa una persona amb un ca, ara un altre sense, ara una a passa de passeig, ara un altre corregent esbufegant suant i..., mira, el sorollet del motor avisa la presència de la petita nau del pràctic del port sortint cap a la bocana a rebre'n una de grossa..., serà de línia regular, serà de creuer, serà de càrrega... ?

la manxa dels 70, (17 de 20)

Ara no recordo si l'accés a l'interior del "Corral de Comedias" durant les hores diürnes estava obert per visitar-lo o bé aquell dia ho estava per què hi havia l'enrenou d'una brigada de neteja. La qüestió és que poguérem entrar sense cap objecció de l'algutzir de torn de l'ajuntament, i és més, a requeriment de qualsevol pregunta, l'home estava feliçment disposat a donar tota mena d'informació de la sàviament acumulada, en vida particular o professional, respecte al singular recinte cultural.

qüestió de suggestions

Per allò d'estimular el turisme d'època estival, s'acostuma a fer força publicitat dels indrets "màgics" (en diuen uns) per veure la posta del sol.
A Menorca, els recomanats acostumen a ser: Punta Nati, Pont D'en Gil i Cap de Cavalleria, tots ells propers a penya-segats de respectable vertigen la qual cosa no impedeix que la gent, damunt la rocosa planúria que els corona, gaudeixi amb seguretat de la panoràmica amb posta de sol inclosa o no.
Si més no, però, no escatimarem l'encanteri rural, que també pot arribar a seduir sensibilitats, d'una de les tantes planícies de conreu delimitades per rectes parets seques, essent la barrera, la transparent porta d'entrada o pas d'un lloc a un altre, extensions de terreny pla visibles a totes hores del dia i, a les de la nit quan la lluna plena i un cel estirat ho permet.

tecnologia primermundista

Ara, en els països industrialment avançats, gràcies a la sofisticada maquinària agrícola recol•lectora dels cereals, alhora segadores i empaquetadores d'enormes garbes que, en forma d'espiral, decoren el paisatge campestre, s'haurà de deixar per la pagesia dels països, sempre i encara ara, maltractats pel primer món, sofrir en la seva en carn la dita: “com més grossa és la garba, és més mala de lligar”. 

"si el ruc porta para-sol, la somera també en vol" (és una reprensió i una crítica als envejosos)

No aplicarem la dita al peu de la lletra perquè, sotmesos a la implacabilitat del nociu assot dels rajos solars, trobar l'arena de la platja embotida de para-sols per llogar, sempre que el poder adquisitiu permeti que la família o grup facin de ruc per unes hores, tal vegada l'enveja la pateixin només unes poques persones de les de sota portàtils ombrel•les de tela de propietat lliures de plantar-les sense l'assot del tiquet de l'home o dona de les hamaques que, per una raó o altra mirin amb desplaer els escarxofats damunt les gandules arrendades sota els alineats rústics para-sols, tot plegat propietat de qui té permís per explotar el negoci -diuen que força lucratiu- de la concessió municipal d'una zona de la platja ja sigui a través de subhasta, de sorteig o, de "a dit".