Feia aquell oratge agradable que alleujava el patiment de l'onada de calor.
Feia temps intentant no veure el llegendari mig got buit de l'infortunat entorn i dissortat món.
Feia temps que només veia, esparverada, les tres quartes parts de la buidor del got.
Feia, malgrat tot, aquell oratge agradable que l'alleujava del patiment de l'onada de calor.
La intuïció de la persona percebent que a prop n'hi ha una altra, no esvaeix, desitjat o no, el neguit de la soledat.
Tens un apunt d’entristiment en la mirada.
Tens un posat morrut semblant a l'emprenyamenta.
Tens uns bigotis blancs conjuntats amb la blancor del pèl netíssim que llueixes i, si no fos pel polit floc de pèl negre sota l'orella dreta, tothom diria que ets un exemplar de felina albina.
Era, de fet, una d'aquelles matinades d'hivern que algú, després d'arreplegar branques d'arbre ja caigudes o assecades d'algun casolà hortet, petit mobiliari corcat i diaris vells els hi duia per fer una fogata compartida allí, en mig del solar que era la projectada plaça Sóller que seria, poca broma, la més gran de Barcelona.
Eren, de fet, gent d'edat avançada que, alegres com
criatures, però estàtiques, gaudien conscientment o inconscientment del
significat espiritual del foc: "El foc és vist com un element que
allunya i destrueix tot el mal, el foc purifica i neteja l'ànima i tot allò que
té una persona en el seu poder, com la llar."
És l'enigma 88, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
A la manera minimalista s'ha de reconèixer que l'únic espai museístic que confereix qualitat a l'illa, és el manteniment i conservació dels monuments de l'època talaiòtica doncs, tal com deia el poeta "la resta és silenci".
(1)A rel de l’article d’opinió d’Esperança Camps Barber “El símptoma Hauser & Wirth i la malaltia de la gentrificació de Menorca”publicat al diari digital VilaWeb.
Qui ho havia de dir que el millor enquadrament del brancam resultà ser aquell que emmirallava l'aigua de l'abeurador.
Ets un bé de Déu.
De la teva llana en traurem profit..., de la teva carn també, de fet de tu ho traurem tot menys allò que se'n diu la innocència de la bona fe.
Eren temps d'absència de llars pels jubilats
Era quan ni "la Caixa" ni l'ajuntament local ni tan sols tenien el fil i l'agulla per dur a terme millores socials pensades per a la ciutadania vella, aquella que, tret d'haver estat funcionària de l'Estat, a penes rebia quatre duros de pensió.
Eren homes, sota la boina o gorra, feliços tot pensant amb els privilegis de la de sempre defensada societat patriarcal que els assegurava en tornar a casa, un plat a taula, habitació endreçada i muda interior neta per l'endemà, gràcies a la dona, la filla o la nora que, submisa obligada o de cor, els aguantava.
És l'enigma 87, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA
Vet aquí, possibilitant la mateixa contaminació sonora, alienada amb altres elements una campana que quan sona ho fa per esbombar alguna de les múltiples litúrgiques del catolicisme.
Vet aquí en línia amb els d'abans absolutament silenciosa, una contemporània antena d'alta freqüència per establir comunicacions, emetent, si de cas les 24 hores del dia, una terrible radiació electromagnètica que si més no, en comparació, fa risible qualsevol de les altres contaminacions.
Amb el fet de fer vacances també cercava donar un sentit a la vida sense adonar-se que sovint era l'ombra que projectava la que en realitat, divulgant la fugacitat de l'existència, es convertia en la millor resposta.
Últimament la gent, escandalitzada, diu –diem-: Quin desori!, s'apuja la tarifa de l'electricitat; s'apuja el preu de la benzina; s'apuja la despesa dels aliments i productes per la casa... on anirem a parar!?..., clar que veient com també s'apuja la ximpleria per la devoció o aversió per un tal encara més i més i més i més, encara més i més i més..., pot ser sí que tenim clar cap a on no parem d'estar anant a parar, això sí, amb el cervell ordenadament comprimit tipus productes d'un abocador, cap a qualsevol fossar contractat o el que decideixi qui es faci càrrec de la despulla.
Molt em sembla que ets un papamosques o menjamosques gris i, si no vaig errada, a la popular Guia d'Ocells de Menorca del GOB, diu que de mena ets migrant i estival, a més a més de ser una subespècie endèmica de les Balears i que el teu hàbitat típic són els pinars litorals, com, per exemple els d'Es Grau, La Vall..., i aquí s'acaba tot, però com que el teu eixerit gest de: –qui cony m'està fotografiant!?, mereix definir-te més bé, en aquest enllaç de la Viquipèdia, s'hi diu de tu molt més enllà del reguitzell de noms que reps a les balears:
“Abundor de noms a les BalearsA Mallorca rep els noms de becafigues,
becafigo, papafigues, papafiga, papafigo, papafígol, pagof(r)igo, menjafigues, figuer
(Mall), figuerol, blanqueta, jua, juia d'estiu (àrea de Sóller, Alaró, Bunyola
i alt.), llosca (comarca d'Artà), caçamosques (a ponent de les Balears),
capçotí[2] (Menorca), matamosques (Son Servera, Son Carrió Manacor),
enclotxamosques, menjamosques (Sant Joan i alt.), mosquero (Maria i voltants),
mosquerola (Val.), bitxal (Val.), pagofigo (Felanitx), petxeta.[3] (àrea de
Biniamar, Selva i alt.), pillamosques (Felanitx, Petra, Sineu), tatxeta (àrea
de Lloret i alt.), xícara, xixera, xiguera, etxiguera, xipret[2] (Menorca).”
PD. Important veure comentari al bloc Tempus Fugit, aclarint que l'au és un "Tordus Philomelus" i a la guia del GOB surt com a "Tord Blanc" Hivernant i migrant molt abundant. Ocell molt perseguit per a la caça. Viu als ullastrars, on s'alimenta de l'olivó, també a les brolles. Comú a tota l'illa. En migració es troben importants concentracions a la costa", i a l'enllaç de la Wikipedia s'hi troba una vasta informació.
Eren temps d'estrenada democràcia.
Eren temps que els més savis (la longevitat atorga el privilegi), feien capelletes comentant, ara la lentitud de les obres de millora del barri, ara la sempiterna lentitud de la lluita obrera per aconseguir finalment unes minses molles de pa després de les negociacions de millores laborals i salarials entre aquells, i encara ara, sindicats majoritaris submisos i la plutòcrata patronal.
Era una de les tantes èpoques suportant des de sempre la incertesa social, dels que llavors eren jubilats havent estat abans presents en la guerra civil, uns dignament, però silenciant-lo, al bàndol dels vençuts i d'altres qui sap si per vergonya silenciant-lo també, al bàndol dels vencedors. La qüestió era un cop més sobreviure en el temps.
És l'enigma 86, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK .RETINETTE IA
... i així captaren sons de l'exterior llunyà i del de proximitat.
Primer va ser la rajola blava amb el dibuixet del cavall tirant el carro com a rètol indicador de la direcció única del carrer; després, amb el temps s'hi devien anar afegint la resta en forma d'embulls.
Matutinals deixalles al terra gràcies a l’impuls de fer sofrible una nit d’estiu en mig de la pandèmia.
Quina parella que esteu fetes!, i quina meravella de llenguatges dueu a la pràctica, el corporal, el telepàtic i el més entenedor, aquell, el tàcit!, de no calen paraules ni miols perquè amb la mirada n’hi ha prou.
Era aquell matí d'un dels festius aprofitat per penjar una pancarta reivindicativa d'una de les mil i una mancances de tipus social del barri.
Era la presència de persones endiumenjades passejant amb criatures, aparellats, amb cans o amb el carret de la compra a vessar de barres de pa, qui sap si cap a la cuina del bar o cap a la d'una família nombrosa.
Era la no gens fàcil, però si valenta col·locació d'una pancarta enlairada tibant d'aquí i afluixant d'allà fins a aconseguir tensar-la i centrar-la tot preveient quin seria el temps de durada abans no fos enviada la brigada anti mostres del civisme que molestava a algun peix gros del consistori.
És l'enigma 85, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK .RETINETTE IA
Trencant la blavor del cel estirat, varietats de cirrus blancs.
Trencant la mateixa blavor, color teula de les teules del fumeral.
Trencant el blavós fons celeste, blanc de paret més blanca que el blanc de la calç.
Ah!, i trencant la monotonia d'opinions adverses a un tal fugitiu Puigdemont, heus aquí, el "de què anam?" d'Emili Pons a Es Diari menorquí, titulat "Caça major".
NOTA: per si no deixessin accedir "“Amb independència que li caigui simpàtic o no, tothom haurà de reconèixer que el senyor Carles Puigdemont –president, segons el protocol oficial dels ex presidents de la Generalitat-- ens ha descobert una nova Europa.
Des de l’admissió d’Espanya a la Unió Europea –l’any 1986-- ens havíem
arribat a creure que aquest organisme no era una altra cosa que una munyidora
que anava repartint per gastar de qualsevol manera. Hi ha tantes mostres de com
s’han tirat els doblers que rebíem, que no perdrem el temps fent llista
També és cert que com a contrapartida anava dictant ordres d’obligat
compliment que no sempre eren ben rebudes i que no sempre es respectaven.
D’aquí que, en aquests anys, Espanya hagi rebut tants d’avisos i amonestacions
de les autoritats de Brussel·les, com si fos un al·lot malcriat.
Però des del dia que el president Puigdemont va sortir de les fronteres
del regne, la cosa ha canviat. Ara hem sabut que formar part de la Unió Europea
també implica acceptar els seus principis democràtics i el primer, la
independència de la justícia com s’entén a Europa.
Dir que l’homo és un fugitiu de la justícia, aquí ha tingut èxit, però
només entre aquells qui encara es pensen que el regne és el llombrígol del món.
Per a la resta de mortals, ja fa estona que a la Unió Europea les fronteres han
deixat de tenir sentit, de tal manera que recórrer a la justícia de la Unió no
és cap fugida. És un dret de tots els ciutadans europeus.
La prova és el tracte que ha rebut dels jutjats de Bèlgica i també dels
d’Alemanya, i que el seu cas estigui aturat, pendent de les decisions que pugui
adoptar el Tribunal General de la Unió Europea. Que encara estudia, ara que li
han traduït, la demanda de la justícia espanyola de saber com ho ha de fer per
poder-lo caçar.
Perquè vist amb ulls de profà, açò sembla un cas de cacera o encara
més, de caça major. Dos intents d’extradició frustrats, espionatge il·legal,
pressions als organismes europeus... I ara, la demanda aquesta de la justícia
espanyola, que traduït al llenguatge dels qui no en sabem de lleis vol dir:
«senyor jutges europeus, mira que mos ho posen difícil, com punyetes ho hem de
fer per poder-lo caçar?.
La conclusió és que el senyor Puigdemont, campant per Europa, espanta
molt als addictes al regne. Qui el vulgui seguir sap que dona conferències en
cercles influents i que l’entrevisten les televisions de més audiència. I que
es despatxa en les seves intervencions al Parlament europeu, encara que l’hagin
volgut fer callar. A ell i als seus votants, s’entén.
Fa pensar que allò que més molesta a un determinat sector de la
política espanyola, és que diu unes coses que qualsevol demòcrata pot entendre.
Rallar d’autodeterminació costa de creure que sigui un crim. I voler-la dur a
la pràctica de forma pacífica, amb una votació lliure, també. I més quan és el
programa amb què va guanyar la presidència.
D’açò a Europa en saben prou. Ja ho va fer Escòcia, i sembla prest ho tornarà
a fer. Com també ho ha fet Quebec al Canadà. Tothom –o bonibé tothom-- pot
entendre que les lleis i les constitucions s’han de canviar quan xoquen amb un
desig col·lectiu. És la història del món.
Clar que si rallam de caça major, és inevitable pensar en elefants. I
açò ens remet a una altra personalitat, molt més rellevant, que ja fa un any
també va sortir de les fronteres del regne, del seu regne, per ser més exactes.
I que ningú no ens aclareix si és un fugitiu, un exiliat o simplement un senyor
de vacances a l’hotel més imponent de la capital dels Emirats Àrabs Units,
protegit pels serveis de seguretat de la policia espanyola.
A diferència del senyor Puigdemont, a aquest altre senyor se l’acusa
–amb l’obligada presumpció d’innocència-- d’operacions econòmiques
fraudulentes, de tenir comptes a l’estranger --cada dia un més--, d’haver tret
guanys de la venda d’armes a països poc recomanables...
Per paga ara l’ha denunciat també la que diuen si era la seva amant,
per una cosa tan lletja com l’assetjament personal. I a pesar que ha presidit
durant trenta-nou anys el regne d’Espanya, cap justícia del regne s’interessa
pel seu cas. Ni els partits que bavegen per caçar el senyor Puigdemont. Deu ser
que la caça major ja no és allò que era."
.
Quan penses i reconeixes que, facis el que facis, saps que
mai fas prou o fas res, és quan encertes la definició que fa el DCVB del pudor:
Aversió
de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència; vergonya.
En mig les deixalles d'un lloc "okupa", patapam!,
la Puríssima Concepció aliena al problema de l'habitacle reivindicant
l'omnipresent fe del catolicisme constitucional, aquell dels que ja facin
barbàries, encerts o passivitats tot ho conclouen amb un ¡Viva la Patria i Viva el Rey!