“espanya, el primer país d'europa i el sisè del món que més casos nous per habitant reporta...” (1)

Enfarfegats d'ancestrals dominants pràctiques feixistes, no només com a poble patim les conseqüències de les persecucions identitàries d'independentisme o d'igualtats socials, que valors dretans i ultradretans acostumen a exercir  a fi i efecte de preservar el seu poder, sinó que ara també vergonyosament hem de patir formar part de la cada vegada més qüestionada UE i del món globalitzat, encapçalant el rànquing estadístic dels països que pitjor gestionen la pandèmia de la COVID-19.

La notícia (1), com d'altres que en mig del desgavell pandèmic sovint cauen en l'oblit, segur que per uns moments a més d'una persona no ens va deixar indiferent la qual cosa fa palès que sempre que el rigor informatiu s'escarrassa de fer-ho, li hem d'agrair l'oportunitat que ens dóna d'exercir el raonament del perquè de la qüestió i en aquests casos de mala gestió política, lluny d'ignorar-los, sovint el  trobem tan lluny i tan a prop d'allò que algunes persones, d'ençà que tenim ús de raó,  ens va condicionar que tinguem vergonya per haver de viure en aquesta mena de colonització del feixisme franquista ara disfressat de demòcrata monarquia borbònica parlamentària. 

qüestió de passos

Tu no fas mai el pas llarg (recórrer un espai relativament llarg amb cada moviment) ni tampoc acostumes a anar a bon pas (amb relativa rapidesa) i ni de bon tros ho fas a pas de frare convidat (de pressa)... ah!, i ni per molt que soni la música d'un pasdoble, ho fas al compàs i fatxenderia de la tropa militar.

Tu, parenta directa de les tortugues o testudines, lliure de moure’t per aigües en mig de la natura o, obligada a retornar a l'aquari d'una llar per satisfer el sàdic costum de persones d'engabiar animals per esbarjo humà, és a dir sense formar part de la cadena de consumició alimentaria, et trobis en la situació que et trobis,  vas a passos comptats (obrar amb una lentitud mesurada, procurant no precipitar-se) o vas per la vida com t'identifica i escau millor, a pas de tortuga (amb excessiva lentitud)  i aquí, a poc a poc, per fer-te honor, s'acaba l'apunt.

era

Era el solar aprofitat per la fonda del costat per estendre la bugada dels blancs llençols.

Era el temps del zonal incipient creixement turístic.

Era el que, segurament, a curts anys vista seria el lloc destinat per l'ampliació de la fonda adquirint la categoria d'hotel.

Eren llençols pioners rentats casolanament i no com serien els successors ja probablement rentats, assecats i planxats en una nau de polígon proveïda de moderna maquinària destinada a la bugaderia industrial.

És l’enigma 42, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

tal qual som res

Tal qual, com personatges d'estàtua temps dient-se res, no podríem arribar a identificar-nos?

Tal qual, com quiosquets de l'ONCE oferint il·lusionant materials premis per acabar massivament convertint-se en res, identificarien insignificants o grans promeses fetes?

Tal qual un expressiu rostre de cartell publicitari que sense text no diu res, no ve a ser com la silent faç  reflectida al mirall quan el pensament és absent?

“agarrar un cap de corda” (agarrar-se a una possible solució als problemes personals)

Ben mirat, de cara a les perspectives que ens esperen després del -en tants sentits- feixuc estiu, per afrontar socialment i laboralment aquesta tardor i aquest hivern, pot ser que, emulant el costum nàutic, prenguem nota d'instal·lar prop nostre, un petit arsenal de cordes per si de cas, fent cas de la dita popular, poder agafar o facilitar que algú altre ho faci, un cap de corda alliberador de sobtades angoixes personals sobrevingudes per la crisi de la mundial pandèmia, acompanyada de la precària gestió política per combatre-la, que patim.

conjugant la incògnita

Com que tot canvia d'un dia per altra, com llises esvalotades dins la mar no sé, no saps, no sap, no sabem, no sabeu i no saben què passarà ni com acabarà la mundial pandèmia de la COVID-19.

Com que tot es mou sota secretismes d'Estat, com llises insubordinades dins la mar no sé, no saps, no sap, no sabem, no sabeu i no saben què passarà ni com acabarà la situació de les persones independentistes preses i exiliades polítiques que són la vergonya europea i mundial de l'arbitrarietat de l'Estat espanyol.

Com que tot funciona per interessos de l'Ibex-35 i mentalitat feixista, pertorbades com llises dins la mar no sé, no saps, no sap, no sabem, no sabeu i no saben fins quan continuarà la presència de la monarquia dels Borbons i la cort de jutges, empresaris i clergat que els fa costat, en fotent-se de la ciutadania i espoliant tot allò que consideren els és imprescindible per viure, mai millor dit en l'argot catòlic que els identifica, "a cuerpo de rey".

sí, a vegades...

Sí, a vegades pel brancam i fullam del llimoner hi ha la presència d'una criatura alada.

Sí, a vegades pel brancam i fullam del llimoner hi ha un descarat rupit o pit roig, o un xiulaire tord negre o un esvalotat pardalet.

Sí a vegades pel brancam i fullam del llimoner, entranyables personatges alats, no només fan estar-te alerta sinó que també, segurament i per sort d'ells i meva, com que no pots atrapar-ne cap, fan sentir-te impotent, això si mentre els dura l’estada pel brancam i fullam del llimoner.

era

Era aquella puntual festa major del 15 d'agost als carrers del barri de Gràcia.

Era aquella alegre esperada tarda i nit del dia 14 fins a la matinada del dia 15, atrafegades guarnint el carrer Progrés col·laborant des de les persones més majors fins a les més menudes, totes a l'una, seguint les directrius dels responsables de la comissió de festes que deien qui i com s'havia d'anar col·locant les garlandes de l'atapeït sostre que donava la idea d'un mític palau de gel o de vidre.

Era aquella contractada presència de la guàrdia urbana muntada vestida de gala encarregada de tocar diana el matí del dia de la Mare de Déu d'agost, contemplada des dels balcons portals i carrer que inaugurava, si més no, una setmana de gresca infantil, algunes ballades de sardanes i com no, les ballarugues nocturnes a càrrec de cobles orquestres d'esforçats músics que de debò ho feien força bé.

És l’enigma 41, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

de calaix i de prestatge

Si a cada llar per força o  vés a saber per què, hi ha un calaix de sastre, tanmateix i no per força sinó que se sap el perquè, sovint hi ha una -o més- prestatgeria de sastre.

“atrapar a l'encesa” (agafar algú en el moment que comet un delicte)

Si fotografiar fos un delicte, de fet qui va prémer el disparador per enregistrar la imatge ja va delinquir abans que ho fes el glamurós xicot retratat mentre, subtilment, reposava els dits damunt la seva càmera.

durant i després de la mundial pandèmia, la supervivència com a futur?

La pregunta de l'encapçalament podria ser la que conscientment o inconscientment també, en aquest món, els està passant pel cap a milions de persones.

En un planeta Terra on la tecnologia canvia vertiginosament, aquelles persones on la pobresa extrema de tota mena, provocada per l'espoli exercitat damunt la seva riquesa territorial, atrapant-les en l'agror del subdesenvolupament i analfabetisme científic, ofegant-les dins d'estructures feudals o desigualtats socials, en poques paraules població marginada que a vegades també habiten dins dels països tècnicament desenvolupats, formant nuclis poblacionals sense gaires accessos educatius cap al progrés tecnològic per tirar endavant, sembla que com a futur, únicament la supervivència, els hi serveix no només de consol, sinó que també de fita.

Tanmateix i seguint el fil de la supervivència, aquesta però, la mancada de moralitat (1), serà la que com sempre al llarg de la història, amb l'afany de dominar a qualsevol preu per no perdre's el luxe de viatjar en primera en el tren de la modernitat, se seguirà valent d'enfortits intel·ligents i llestos homes i dones capaços d'actuar contra la feblesa d'homes i dones escassament alliçonats, relegats no només als vagons de tercera sinó que també sovint, temps i temps ajaguts a l'andana tot esperant si la propera locomotora que arrossegui els vagons serà aquella que anomenen Godot.

(1)NOTA: Curiós exemple publicitari a casa nostra arran d’una campanya de “la grossa” ‘Et preocupa el distanciament social? Prova l’ascens social.’

La diputada de la CUP Natàlia Sànchez ha escrit que aquest anunci s’havia de retirar immediatament perquè és un ‘insult’, ja que a Catalunya hi ha ‘11.000 persones sense sostre, 3.000 en situació d’exclusió residencial i una de cada cinc persones viu en risc de pobresa i exclusió social’.... i un seguici d’assenyades pilades. 

just davant, bruna

Just davant teu tens el sofà que, a manca de visites, és d'ús exclusiu teu.

Just davant d'aquest sofà, damunt la tauleta llitera amb faldó curt, està un potent ventilador que a velocitat 1, ja remou l'aire refrescant d'allò més.

Just davant del ventilador funcionant en les hores de tele, badant, mirant-la ens assabentem de les monòtones estadístiques diàries dels estralls del coronavirus pandèmic, la local, l'autonòmica, la nacional i la mundial i tanmateix dels seus estralls econòmics i, per acabar-ho d'adobar per insultant i vergonyós, l'estrall de la situació de l'escapolit corrupte rei emèrit encara venerat i recolzat pels de la seva sang i pels de la classe política, a l'ombra i en actiu, ni que es facin passar per podemistes republicans.

Just davant del ventilador, en les feixugues nits tropicals i en atenció a tu i a la moixa i moix que t'acompanyen ajaguts al sofà, aquest vell estri renovador d'aire, no deixa de funcionar tot i que no sé si tu prefereixes, com acostumes a fer sovint de dia, ajeure't pels racons del terra on, per si de cas a causa de la teva ceguesa, Bruna, he col·locat casolans parapets protectors dels endolls.

era

Era aquella grisa metròpoli barcelonina dels anys cinquanta – seixanta.
Era aquella educació impartida sota la vigilant ideologia de l”unagrandeylibre”.
Eren, aquelles escletxes identitàries sobrevisquin a tiranies feixistes que, a bona coneixedora, tàcitament cercaves o trobaves arreu de Catalunya.
Era, i va ser, un respir de llibertat la presència d’una façana amb l’esgrafiat d’un artista anomenat Picasso, mundialment reconegut que el règim s’entestava a desacreditar per Maçó, per comunista…, però per damunt de tot per ser l’autor del GUERNICA que després de recorre mig món, lluïa al MoMa de Nova York.
 És l’enigma 40, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

Llocs on ha estat exposat el quadre
ANY PAÍS CIUTAT LLOC EXPOSICIÓ
1937 França París Pavelló Espanyol Exposició Universal
1938 Noruega Oslo Kunstnernes Hus Mostra d’Art Francès
1938 Dinamarca Copenhaguen Statens Museum for Kunst Mostra d’Art Francès
1938 Suècia Estocolm Liljevalchs Konsthall Mostra d’Art Francès
1938 Suècia Göteborg Göteborgs Konsthall Mostra d’Art Francès
1938 Regne Unit Londres New Burlington Galleries Comitè d’ajuda als refugiats espanyols
1938 Regne Unit Leeds Comitè d’ajuda als refugiats espanyols
1938 Regne Unit Liverpool Comitè d’ajuda als refugiats espanyols
1938 Regne Unit Londres Whitechapel Art Gallery Comitè d’ajuda als refugiats
1939 Regne Unit Manchester Comitè d’ajuda als refugiats espanyols
1939 França París
1939 Estats Units Nova York MoMA Picasso: 40 anys
1940 Estats Units Los Angeles Picasso: 40 anys
1940 Estats Units San Francisco Picasso: 40 anys
1940 Estats Units Chicago Picasso: 40 anys
1940 Estats Units Saint Louis Picasso: 40 anys
1940 Estats Units Boston Picasso: 40 anys
1940 Estats Units San Francisco Picasso: 40 anys
1940 Estats Units Cincinnati Picasso: 40 anys
1940 Estats Units Cleveland Picasso: 40 anys
1941 Estats Units Nova Orleans Picasso: 40 anys
1941 Estats Units Minneapolis Picasso: 40 anys
1941 Estats Units Pittsburgh Picasso: 40 anys
1941 Estats Units Nova York MoMA Obres Mestres de Picasso
1942 Estats Units Cambridge
1942 Estats Units Columbus
1942 Estats Units Nova York MoMA
1953 Itàlia Milà Palazzo Reale
1953 Brasil Sao Paulo
1954 Estats Units Nova York MoMA
1955 França París
1955 Alemanya Munic
1955 Alemanya Colònia
1955 Alemanya Hamburg]
1956 Bèlgica Brussel•les
1956 Països Baixos Amsterdam
1956 Suècia Estocolm Moderna Museet
1957 Estats Units Nova York MoMA Picasso: 75è anniversari
1957 Estats Units Chicago Institut d’Art de Chicago Picasso: 75è anniversari
1957 Estats Units Filadèlfia Museu d’art Picasso: 75è anniversari
1957 Estats Units Nova York MoMA Col•lecció Permanent
1981 Espanya Madrid Casón del Buen Retiro
1992 Espanya Madrid Museu Reina Sofia Col•lecció permanent

a pas (a càmera lenta) de baioneta

A poc a poc el pas del temps s'encarrega de deixar testimonials residus soldadescs.

Un dia ens fa saber, el pas del temps, que allò que ara serveix com llarguerut test de bones o males herbes, era el canaló que transportava la pluja recollida de l’enfonsat teulat de la castrense edificació.

També gràcies al pas del temps, un sortint penjoll de ferro i vidre en la façana, qui fa temps pentina canes sap que no es tractava de cap rètol lluminós publicitari perquè  era l’artifici de suport del cablejat transportador del corrent elèctric quan l’antic edifici militar servia de base a la gairebé, des de sempre, més odiada que lloada tropa militar, sensacions populars siguin en temps passat, pressent o futur, si més no per sort encara vigents per conservar l’equilibri de la pau.

«la setmana de sant Llorenç, molt torradora i poc ventadora»

Doncs si, ahir vam entrar a la d'enguany tòrrida setmana de Sant Llorenç i segons la dita popular de l'encapçalament referent a la climatologia, dalt l'arxipèlag balear, la feixuga sensació damunt els cossos pel poc Xaloc d'ahir, diuen no serà res comparat amb la que suportarem per l'escàs Llevant d'avui.

Mentrestant, a fi i efecte de mantenir la calma de cara a l'angoixa dels dos CORONAVIRUS que ens ha tocat viure, el de la COVID-19 que ens fa i farà patir vés a saber fis quan, i el BORBÒNIC que encara en el segle XXI arrossega l'endèmica corrupció de costums que els és habitual a la saga dels borbons, honorant el santoral, víric o no, catòlic imposat, per a qui conegui la cançoneta li serà més fàcil de cantar allò de:

Al sol li diuen Llorens

i a la lluna Margarida;

ella fa claror de nit

i el sol la fa de dia.

que com t'atrapen els records?

Si ni envoltada de gent perds la solitud, serà per això que t'atrapen els records, per fer-te adonar que un dia, en mig de la solitud, per a bé o per a mal sempre has conviscut, tal vegada més intensament que ara, envoltada de gent.

flor de nit, selva de dia

Moixeta, d'ençà que tens ús de raó, durant els feixucs estius sempre ocupes aquest espai com a mini selva tropical guaridora d'asfixiants calorades; puntualment cada juny, la planta renovada i vitalitzada va creixent expandint-se, fins ben bé l'arribada de l'hivern, jugant obrint i tancant flors a la nit i per al dia.

NOTA: Segons l’herbari virtual: Família: NYCTAGINACEAE

Gènere: Mirabilis

Nom comú català: Flor de nit. Llampedro. Meravella de nit. Mirabajà.

Nom comú castellà: Bella de noche. Dondiego. Dondiego de noche. Falsa jalapa. Maravilla de noche. Maravilla del Perú. Periquitos. Sanpedros.

era

Era, una d'aquelles passejades de càrrega energètica pel recinte –obert tot l'any- del Talatí de Dalt.

Era, la teràpia emocional de connexió amb el misteriós passat talaiòtic de l'illa i la realitat -a vegades absurda- del present.

Era, comprovar que prop de la taula i talaiot, algú s'entretingué construint una rèplica del conjunt monumental jugant qui sap si amb infants qui sap si jugant a ser-ho.

Era, comprovant amb la moneda foradada de dos rals, que el o els faedors, no estaven gaire equivocats en la reproducció a escala 1/100 de la rèplica presencial de l'època talaiòtica coneguda com el Talatí de Dalt.

És l’enigma 39, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

l'esnobisme de divagar anomenant “patchwork” en lloc de “labor de retalls” una imatge fixa

Potser no és la primera vegada que a algú li passi pel cap que, de fet, una fotografia críticament  observada no deixa de ser la instantània composició plasmada dels elements que, a manera de “Patchwork,” de per vida o per uns instants s'integraren dins l'espai.

«per tenir bona collita, lo temps, pagès, aprofita»

Ben acoblades dins el maleter i damunt un seient abatut, la collita de carabasses d’algú que un cop jubilat encara estima la necessitat de feinejar la terra, en un feixuc primer d’agost va veure alleugerit l’esforç de carregar i descarregar la recollida en part gràcies a la feina ben feta, en part  gràcies a l’especiació veïnal que despertà.