Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d’avui:
I, per si en la foto anterior dins la categoria dels Tres Tombs, no quedà gaire clar l’art de transportar mercaderia annexa a l’exterior del carro, en la foto d’avui, anem en Vespa o estiguem assegudes davant de l’ordinador, allò que sembla impossible ens meravellarà.
Algú va dir que suïcidar-se a causa de greus adversitats, senzillament és agafar un atall.
Pel camí, la topada amb un botador d'accés a l'altra part de la paret seca, metafòricament s'esdevé la drecera per desaparèixer i, tal com antigament deien que morir-se, era "fer son dret camí".
Deia: –Ja no puc més.
Pensava: –Encara una mica més.
Feia: allò que l'hi recomanà la doctora..., una bona estona d'una passa rere l'altre i que deixes d'amoïnar-se perquè al cap i a la fi no passa fam ni pateix cap guerra, només l'angunieja la pandèmia gripal de la COVID-19 que a casa nostra transcorre dins del possible preludi del triomf del feixisme emergent capitanejant les restes de l'imperi espanyol, el cap i la servitud cortesana de la putrefacta dinastia borbònica, per la qual cosa la minva de vitalitat o de les forces corporals o anímiques que detecta és, una generalitzada llangor força compartida fàcil de detectar, difícil, segons com, d'afrontar.
La desfilada dels tres nobles cavalls de tir atents a les ordres dels tres eixerits i guapos traginers, ens deixen veure tot un art de com dur la càrrega de la mercaderia aprofitant l’espai interior i l’annexa exterior, això sí, tot suposant que el pes del producte a transportar sigui, si més no, d’una lleugeresa equiparable al volum i pes de les plomes obertes de la cua d’un paó.
A vegades hi ha camins d'entrada tan poc transitats que fan pensar en com serà la persona que pot permetre's el luxe de mantenir el luxós casalot com a segona residència i no saps per què, trobes xocant imaginar-te que la primera estarà possiblement en una zona dins d'una gran urbs on l'asfalt del sòl, els edificis i gratacels i la contaminació l'hi resultin tan atraients o necessaris de suportar per decidir malbaratar l'ocasió de viure rodejada de natura.
Prest arribaran al mercat consumidor les vacunes contra la COVID-19, i no gaire prest sinó més aviat tard, un cop amortitzades les despeses i tenir la garantia de sucosos diners borsaris a guany, veurem quina marca i laboratori s'endurà la palma per l'eficàcia en la feina honestament ben feta i, tant de bo, un cop equiparada la utilitat de totes les vacunes amb la guardonada, es procedeixin a ser distribuïdes indistintament entre la població dels cinc continents terrestres.
De mirada còmplice amb l'alta autoestima que processes, de sobres saps que, enguany, les festes de Nadal i Cap d'any seran ni més ni menys calcades a les que has viscut des dels quatre mesos i... ja tens tretze anys!, és a dir, res d'àpats familiars, res de betlems i reis mags, res de collonades d'arbres, garlandes o pares noels..., per a tu i el moix, només el luxe d'una flassada acrílica-rogenca d'allò més, cobrint el coixí i el respatller de la cadireta i ja os u fareu per tornar-vos l'ocupació.
Amb tot això vull dir, que la problemàtica que sembla tenen els habitants d'algunes cases amb el que està permès "bombollament" fer o no fer, a casa teva, amb la cussa i la tòtila que hi viuen, allò de "Hasta San Antón, Pascuas son" mai els ha tret o alterat la son.
Impertèrrits, en mig del brogiment de les atraccions de fira puntualment pressents els dies de festa major i uns quants més, quatre jubilats també puntualment cada dia al banc del parc, conversaven com sempre, això sí, en les hores del funcionament de les atraccions, feien petar per parelles la xerrada perquè ja se sap que, amb els anys, la capacitat auditiva, aliant-se amb moltes i moltes altres, acostuma a minvar d'allò mes.
És l'enigma 58, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d'avui:
L'ofici de terrissaire sempre ha despertat i despertarà admiració cap a les persones que s'hi dediquen i, és que l'art de fabricar petites, grans o enormes peces de terra cuita, siguin per cuinar, per contenir substàncies líquides o per decorar, de tota la vida i en totes les cultures, sempre ha estat força valorat en cada llar sigui humil o senyorial; per això, en la desfilada dels Tres Tombs, terrissaires de nissaga o de nova afiliació gremial, no desaprofiten l'ocasió de lluir cavalls de tir i carro carregat d'enormes i petites àmfores això si mercaderia avui en dia pràcticament per decorar racons d'exterior o interior de la llar.
Malgrat que el futbol professional amateur o aficionat ens sigui indiferent o no, a vegades en mig d'aquest món carregat de desigualtats hi surt aquella notícia esportiva que també fa sentir l'enuig envers d’alguns valors morals.
Rere el titular: "Indignació per un 0-31 del Reial Madrid al futbol base" hi surt l'accés d'opinions i comentaris de rebuig corrent per les xarxes, per la qual cosa, dedicat a l'entrenador i cos tècnic del madrileny reial equip que devien celebrar cada gol qui sap si braman allò de l'"¡a por ellos!!!" valorant-los l'ètica que se suposa presumeixen tenir, em passa pel cap que, aquesta, està a l'altura dels il·lusos corredors dels 10.000 metres en circuit tancat que van tan endarrerits que prepotentment creuen que són els primers.
De grandària catedralícia gairebé tots els refranys tenen raó, amb un guix una pissarra, lletra i números clars, l'acolorida diversitat de vins detallada en la imatge, permet a una persona dur a taula una botella de bon vi estalviant-se de fer el fatxenda o la despistada davant una prestatgeria triant l'ampolla de vi de marca atreta potser per l'etiqueta més pomposa i para de comptar.
Una polida crin aspre t'accentua el vigor de la musculatura del coll.
Unes orelles per naturalesa permanentment erectes, t'accentuen l'habitual concentració per esbrinar d'on ve i que és qualsevol soroll de l'entorn.
La serenor de la mirada, t'accentua la prudent docilitat de la saviesa equina, a vegades igualada humanament, a vegades menyspreada tot depenent de la sapiència cultural de la persona que en un moment o altre interactuï amb tu.
Era, un agostat dia d'un dels dies de firaires ocupant, per les festes patronals, l'ampli espai urbà.
Era l'àvia i la neta com sempre junt amb el nucli familiar allà hagi de menester estar per guanyar-se el jornal.
Era, la manera d'estar assegudes, el llenguatge corporal de la senilitat tal vegada farta d'haver vist i viscut tant i, el de l'adolescent llegint un TBO qui sap si preludiant lectures més profundes que encara, avui dia, l'ajudin a passar el tràngol vital fins a aconseguir la senectut de la iaia que l'atipi d'haver vist i viscut tant.
És l'enigma 57, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
En mig de la llarga pandèmia de la COVID-19, possiblement no quedi cap persona en el món dubtant en com encarar el futur, això sí, amb molta més precarietat, dolor i soledat, de l'expressat per Franck Maubert en l'assaig de l'obra L'home que camina d'Alberto Giacometti comentada dins l'espai CULTURA > JOC DE MIRALLS de VilaWeb on entre altres interessants opinions diu:
“Per què és tan
fascinant l'escultura L'home que camina de Giacometti? Per què ens emociona
tant aquesta representació?', es demana Franck Maubert a l'inici d'aquest breu
i lluminós assaig. 'Perquè és el nostre mirall', es respon ell mateix, que de
ben jove va quedar hipnotitzat, fascinat, atrapat per aquesta obra d'art que
l'ha obsessionat tota la vida. 'Ens representa a nosaltres, amb la nostra
precarietat, el nostre dolor, la nostra soledat', continua l'autor. 'Giacometti
aconsegueix fer-nos compartir la tèrbola sensació de l'humà. Aquesta imatge de
fragilitat és la nostra, és la imatge de qualsevol ésser, i també la de
l'artista que va i ve pel taller. Caminar és ésser, és existir. L'home que
camina representa tots els qui el contemplen. La seva marxa el projecta cap a
una meta desconeguda.”
Sou una colla dels de sempre afamegats coloms grisos
ordenadament aturats damunt de l’elèctric cablejat territorial cridant-me
l’atenció que sé jo per quins set sous!…, bé, menteixo n’hi ha un que encara
vola i un altre que tant pot ser albí o l’aparició de l’immortal Esperit Sant
esmentat específicament en el Nou Testament arribant en forma d’un colom durant
el baptisme de Jesús, on està escrit «va
baixar sobre ell l’Esperit Sant en forma corporal, com un colom» (Lucas 3,22).
Era l'execució del pla integral de reformes d'una zona del "Barri Xino", dit a la moderna "Barri del Raval".
Era el sorollós enrenou d'obres donant pas als ocasionals solars provisionalment aprofitats per aparcament.
Era, rere l'eixordadissa de les maquinàries d'enderrocs, l'ambiental silenci melodiós de musicals notes curosament anotades al mural pentagrama d'allò que hauria estat una de les entitats líriques del barri.
És l'enigma 56, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dos eixerits i cabelluts ponis tirant d'una mena de tunejat carruatge, transporten una cussa o canet exultant felicitat, educadament assegut al costat d'una nena prou responsable per menar les rendes dels nans equins i, tot plegat, sota la vigilant escorta a peu, del pacient adult possible responsable d'organitzar la familiar participació en la popular barcelonina desfilada dels Tres Toms.
A la dinàstica representació on el color roig estèticament està pressent, s'hi pot veure una vermella ombrel·la oberta, això sí, útil només per fer bonic.
Fa cinc anys de la imatge enregistrada quan tiraven endavant la construcció d'unes innecessàries macros rotondes en la principal carretera de la menorquina illa balear.
Fa cinc anys que ni pel cap ens passava la possibilitat d'una pandèmia assotant el món sencer.
Fa menys de cinc anys que la ciutadania conscienciada i crítica, com sempre, davant el malbaratament dels diners públics dedicats a destrossar el territori, aconseguís, manifestació rere manifestació, aturar les obres i, en el possible exigir garantir recuperar tot allò que l'absurd de l'empresa constructora, militant de l'IBEX 35, de manera prepotent anava realitzant.
Fa cinc anys i uns quants lustres més abans d'aquests cinc anys, que les retallades pressupostàries dedicades a no consolidar una sanitat pública digna pels professionals en benefici dels usuaris, no permet aixecar el cap per aconseguir-ho i, d'aquí ve la lacònica encertada frase reivindicativa de:
+sanitat -ciment
Al desaparegut passat esplendorós rere i davant les portes de l'escala i local de la façana escrostonada, amb la dèria de la neteja, la ingerència d'una paperera diàriament revisada, aconsegueix, polidament, trencar l'encant artístic de la deixadesa.
Era la residual presència, encara, d'un d'aquells llaguts anomenats "bot de llum".
Eren aquells enormes fanals bessons que les nits de pesca il·luminaven la zona propera del fons marí a fi i efecte d'atraure bancs d'innocents peixos o calamars.
Era, l'ara ja desaparegut del litoral menorquí, l'artístic atuell lumínic afegit al clàssic llaüt que a mar oberta i en la nocturnitat, devia ser força poètic tot veient els qui feinejaven damunt per guanyar-se un jornal a vegades just, a vegades escàs.
És l'enigma 55, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d'avui:
Tres eixerides traginares espardenyades i un ufanós traginer espardenyat, menen els cinc cavalls nans de tir que arrosseguen el carro carregat de saques i barrils, tots plegats, a pas ferm i decidit.
Qui sap, si la reixa de fornits barrots de ferro col·locada a la boca del pou, esvairà desesperacions.
Qui sap, si la imatge reflectida en la quietud de l’aigua profunda del pou, generarà el necessari potent emmirallament d'autoestima per acabar d'esvair qualsevol desesper.
La vella, bella i sòlida Underwood fabricada per durar eternament, mantenia el tipus exposada a la venda en el Mercat de Vell i com que quan la veus, vulguis o no, en ser septuagenària, la mirada enrere et situa en l'època de les primeres classes de mecanografia, te'n recordes de quan els carrers de barri obrer o classe mitjana eren plens de tota mena de comerç especialitzat o mig basar lluint entranyables aparadors de nit il·luminats, però patint ja la competència dels grans magatzems tipus "el corte ingles" ("el tall britànic" popularment anomenat amb conya i resignació), aquells grans espais comercials de dues o tres plantes que per les festes de Nadal s'enduien la palma en vendes gràcies a la gran publicitat en premsa, radio i televisió, sense oblidar les ànsies de modernitat consumista descaradament exposades en la filmografia hollywoodiana de temporada nadalenca entabanadora, d'allò més, de mentalitats pro sistema sense distinció d'edat, classe o sexe.
Seixanta anys visionant com el peix gros es menjava el petit, a més d'una persona ens han fet immunes als consells, per hipòcrites de mala fe que, segurament de bona fe, no fa gaire, Ada, vas protagonitzar.
Ara malgrat els intents amb els membres que convius sense discriminacions, només el moixet, el Brusqui, segueix fil per randa el teu joc, per què una gossa invident, la Bruna i una tòtila impossible de fer corredisses ni de curta ni llarga durada, hem deixat de formar part dels rampells reptes que de tant en tant, encara a la teva edat, t’agafen, per la qual cosa, ara que hi penso, em pregunto: serà aquestes ganes longeves de juguesca una dèria només felina?
Era aquell voluminós i pacífic ramat de bens amb els capdavanters pujant el senderi muntanya amunt a pasturar l'herba fresca que a poc a poc, sobresortiria de la neu o llebrada en descomposició.
Eren aquells dos o tres gossos enfeinats emprenyant amb lladrucs al grup oví a fi i efecte que no se'n sortissin del conglomerat de cossos i llana aconseguit des de l'inici de la marxa.
Era aquell pastor sota el protector paraigües de l'ocasional ploguda, i qui sap si també protector d'ocasionals solanes o ventades un cop descansant damunt del natural sortint ja clissat, assegut fent un mos acompanyat dels pensaments o, ajagut, fent una becaina acompanyada dels somnis que precedeixen o produeixen els pensaments.
És l'enigma 54, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d'avui:
Quatre cavalls de tir en fila d'un, guarnits d'allò més, arrosseguen el carro que en els seus temps duria la pesada mercaderia de tota mena de productes tèxtils i, qui sap si durant els trajectes pels camins boscosos, per allò d'espantar la presència de llegendaris vampirs, bruixes o homes llop era, tal com reflecteix la imatge, d'obligada tradició disposar sempre a mà del corresponent enfilall d'alls capaç d'esgarrifar qualsevol tenebrosa aparició fins a fer-la fugir com animal emmetzinat.
En els seus bons temps, l'ara rei emèrit compaginava viatges diplomàtics sempre acompanyats per la colla d'empresaris majoritàriament afins "al règimen", fent i desfent (entre bastidors) negocis de sucoses reials comissions i, quan això era notícia, la posada en escena dels protocols entre els grans mandataris, venia a ser la volada de coloms que distreia dels negocis foscos i bruts d'adjudicacions d'obres de grans magnituds territorials a grans constructores multinacionals o, també, gestions empresarials que encobrien la venda o intercanvi de tota mena de material bèl·lic.
Ara, en el seu pitjor temps, el rei emèrit, totalment desacreditat no tan sols pels animalistes que el considerem un miserable brètol aficionat a la caça major i menor, des de la reial poltrona de l'auto exili al costat dels íntims amics dels Emirats Àrabs, l’emèrita reial mala peça es dedica a fer volar coloms tapant afers localitzats de milionaris comptes corrents d'origen borbònic camuflats a nom de societats i testaferros i, com per a mostra un botó, en aquest enllaç, l'última columbòfila volada.
Avui dilluns, quina repetitiva notícia ocuparà els espais de premsa i noticiaris?
Avui dilluns, quina repetitiva notícia ens distraurà o ens farà pensar?
Avui dilluns, quina repetitiva notícia donarà a conèixer una de nova de l'esperpèntica figura mediàtica de torn?
Avui dilluns, a qui els cap de setmana acostumen a enterbolir-nos el cervell, encetarem neta l'espremedora pels pròxims set dies per, esprement-nos-el, treure l'entrellat de tot plegat a fi i efecte de no caure en una depressió mental.
Diuen que als matins, quan la humitat ambiental és elevada, pots passar-te tots els minuts d'una hora i part de l'altre quiet, això sí, aturant sempre la mobilitat en el lloc on els rajos solars, directament o per reverberació, topin amb el teu polit i grisenc pelatge, la qual cosa vol dir que ets llest, molt llest, tant o més llest que moltes persones, sobretot d'aquelles que, presumint d'estudis, menyspreant la sàvia irracionalitat dels equins que representes, s'atreveixen a considerar burros, als brètols o curts d'enteniment tan abundants dins l'espècie dels humans.
Eren tot el patriarcat jubilat instal·lat a l'indret on el sol, puntualment, els alleugeria del mal d'ossos que el desgast vital i la humitat ambiental s'acarnissen amb tot Déu,
Eren aquells homes d'una vida laboral transcorreguda feinejant al camp, dins la ramaderia o en aquell taller especialitzat que no els exigís gaires estudis mercantils compartint, potser, tertúlia amb retirats funcionaris o militars.
Eren aquells homes petant la xerrada fins a l'hora de tornar a casa on la dona, la filla, la nora o la germana els hi tindria el plat a taula, l'habitació i bany net i polit, i la roba interior i de vestir ben desada al calaix i armari.
Ah!, i seria també aquella dona duent una notícia o aclarint algun assumpte que prest tornaria a feinejar per la casa o a la feina fora d'ella, si ja l’hagués enllestida.
És l'enigma 53, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
La Moritz (1856) i la Damm (1876) eren el bon referent de les cerveseres a Catalunya.
La Moritz, per qüestions de gestió empresarial, va patir alguns sotracs en la trajectòria continuista de la marca i fabricació cervesera, cosa que no va succeir-li a la Damm, per això segurament ara, amb un sa orgull tradicionalista, en la Diada dels Tres Tombs, s'afanyen a lluir el ben conservat vell carro de distribució que, ara fa un parell de segles, recorria els carrers, carreteres i camins de tot Catalunya intercanviant barrils plens de la preada escumosa beguda pels ja consumits i buits.
Si fem cas de la imatge amb la presència humana dins les aigües del port de l'illa, tan senzill com plaent resulta el fet de duplicar l'aïllament si ets amant de la solitud.
La frase que encapçala l'apunt d'avui al bloc, és d'Yves Klein i segurament, submergint-se en los conegudes tonalitats del blau: blau cel, blau de cobalt blau de França, blau de Prússia, blau fosc, blau marí, blau reial, blauet, no va resistir la temptació de crear el Blau Klein internacional tan significatiu, gratificant o incòmode segons sensibilitats, dins la història de l'art pictòric.
Fantasiejant, deixa'm que imagini el teu pensament ple de satisfacció tot escoltant les matinals anades i vingudes pròpies del despertar dels membres de la casa sense oblidar allò tan emotiu que deus notar ensumant la flaire sortint de la cafetera que inunda l'ambient i, per separat, sense mesclar-se, l'olor d'unes elaborades llesques de pa que la torradora acaba d'expulsar.
Ah!, i un cop tot bitxo vivent feinegi dins o fora de casa, feliçment i silenciosament aniràs a enroscar-te damunt del jaç propi o el de torn que decideixis "okupar”.
Era, això si de ben segur, un d’aquells indrets perifèrics de la ciutat habitat per famílies obreres, molt obreres i, modestes, molt modestes.
Era aquell grup de nanos trapella als que algunes persones els hi pronosticaven un futur com a possibles delinqüents i, d’altres els hi pronosticàvem un futur tan precari, amb el dret de protestar ni que fos sota la definició de la paraula “delinqüent” tan escassa amb els socialment tàcits delictes de guant blanc.
És l'enigma 52, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d'avui:
Ni per uns segons de cap manera membres del cos de bombers s’aturen en el temps i, la prova fefaent és la connexió a través del telèfon mòbil que està exercint el bomber que acompanya al conductor del carro tots dos diligentment asseguts al pescant del comandament.
Quan la modernitat de les bateries de cuina com per exemple, les d’acer inoxidable o d’elegant negre alumini fos, de cop o, a poc a poc, ocupen les prestatgeries del lloc on es couen els àpats, si hi ha sort i sensibilitat, sempre existirà una ànima respectuosa amb la vella cassola de fang, aquella que tot l’aliment que se li ficava cru se’l treia exquisidament cuinat, tot conservant-la perquè de per vida, ocupant un lloc preferent en la casa, segueixi traient la mena d’aliment emocional, aquell tant o més nutritiu que el menjar, que produeixen les plantes silvestres o cultivades.
Si així, en una zona enjardinada en mig de la urbanització tens la impressió que la frondosa heura s'acarnissa ofegant l'arbre que vesteix, un cop cerques la informació t'adones que no, ans al contrari segons ens fa saber l'alliçonadora i alhora tranquil·litzadora pàgina dels Ecologistes de Catalunya, tot dient, entra altres coses, que l'heura "Des del terra, aprofita la rigidesa dels arbres per pujar en alçada en forma d'espiral al llarg del tronc, en l'objectiu de buscar la llum, que en el cas de la cobertura dels arbres del bosc, estarà a les seves façanes. Malgrat tot, aquest comportament epífit (organisme que creix sobre d'un altre) li ha atorgat a l'heura una mala i errònia fama de planta paràsita. Hom creu que el fet de créixer al voltant dels troncs rígids "ofega" l'arbre fins a provocar-li la mort. Bé és cert, que s'han vist alguns casos en què degut al pes de l'heura, un arbre malalt o mort cedeix i finalment acabava caient, però la malaltia o la mort, no és mai causada per l'heura, ja que aquesta no ocupa cap part fotosintètica de l'arbre.”
El senyal d’identitat és la closca que arrossegues i, com en els humans, sembla que el teu habitacle serveixi per al capritx de poder classificar socialment a tot Crist per la qual cosa tu ets tot un senyor cargol bover malgrat que això no vulgui dir que la teva existència tingui un final feliç com el d’altres cargolins d’embolcall menys vistos que moren de vells.
La teva característica figura és, de bon tros, la més preada de triar pel consum humà, així doncs, lluny de morir de vell, tens totes les butlletes guanyadores per acabar, després de patir quinze dies amuntegat amb altres en un lloc ombrívol i clos, escàs d’aigua i algunes fulles de llor i tem a fi i efecte de purgar-te finalment, per anar a parar dins d’un perol d’aigua bullent on en un parell d’hores ja seràs un exquisit (diuen) cadàver per consumir envoltat dins d’una de les múltiples salses inventades per regalar el paladar del degustador o degustadora de mol·luscos de la família dels helícids.
Era aquella gegantina truja anomenada "porc feixat"
Era aquella mena d'animal pasturant i removent la terra amb l'avidesa característica dels senglars, és a dir, tranquil-la quan no hi ha presència humana i recelosa d'allò més quan n'hi ha.
Era l'agradable sensació de conviure harmoniosament la menorquina verdor del camp enquadrada per menorquines parets seques formant infinitat de tanques per sembrar, pasturar i, sovint, poder-hi passejar.
És l'enigma 51, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d'avui:
Una altra calessa de quatre rodes tirada per dos majestuosos cavalls de tir, un de pelatge blanc i l'altre de bai, suportant el pes gairebé de dotze persones adultes tibadament escarxofades gaudint de l'ocasió de la diada de Sant Antoni Abat que els permet lluir el vell i ben conservat carruatge i els dos ben bé cuidats i ensinistrats equins.
... i la frase anònima deia així:
"En els moments foscos de la vida segueix l'exemple del gira-sol. Aixeca el cap i cerca't un raig de sol."
Atrapades en la rutina diària dels costums socials, després de dècades de no notar els subtils canvis, de cop i volta, al principi, durant i segurament després de la mundial pandèmia del coronavirus COVID-19, a poc a poc, els supervivents i generacions posteriors, s'adonaran de l'històric canvi d'era sofert pels habitants de la Terra.
I qui sap si, d'una punyetera vegada, la "saviesa" dels dirigents de torn, deixarà d'embolicar la troca emprenyant la ciutadania, la fauna i la flora, al ja obsolet, productivament, costum de sofrir un horari d'estiu.
Tens un pati interior a on botant un mur et plantes dins d'un altre on tens un camarada amb qui us n'aneu de xerinola cap al petit hortal interior de l'exconvent de monges ara seu d'una corresponsalia de Càritas i, qui remou la terra de l'hort per plantar-hi quatre cebes, un parell de tomaqueres, pebrots, enciams, llorer..., diu que, de tant en tant, en veure-us, ja suposa a qui pertany l'autoria de qui en alguna petita zona li remena la terra però, teniu sort, ja que, animaler com és l'home, no li dóna gaire importància si perd una ceba o una patata.
Era la sempiterna runa d'obsoletes cases barates esperant un d'aquell camió bolquet, que lenta, molt lentament com allargant els dies de feina per justificar costos pressupostaris a l'administració oficial, aquella que gestiona els tributs de la ciutadania per la qual cosa, se suposava -com ara-, que no ve ni d'un dia o setmana o més de lucrar-se assegurant la contractació de l'obra.
Era aquell home major jubilat que se'n feia creus de la lentitud de l'empresa constructora però que ell entenia, tal vegada coneixedor com era de quan estava en actiu contractat o subcontractat a canvi d'un precari sou per un d'aquells empresaris -com els d'ara- que gaudien d'una i mil estratègies per fer-se amb les concessions d'obres que els ajuntaments treuen a oferta pública per realitzar millores urbanístiques dins del municipi.
És l'enigma 50, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.
Dins l'etiqueta dels Tres Tombs (en aquest enllaç la presentació), la d'avui:
Vaja, vaja, qui ho havia de dir que la solemnitat dels uniformats mossos d'esquadra asseguts als seients del carruatge conduït per un xofer de paisà vestit de senyoret dandi com aquells socis del Polo Club de Barcelona, el dia d'avui fa pensar que els únics autèntics que se salven del conjunt com a representants de la ciutadania senzilla i rassa de l’època, són els dos forçuts i elegants exemplars de cavall de tir.
En temps d'epidèmia, durant les hores d'esbarjo o els dies festius, només els cervells assenyats conviuran porta endins i només els sense sentits insolidaris al patiment dels afectats pel coronavirus, sortiran per la porta a fer el que es roti inconscients de contagiar o ser contagiats.
Si l’essencial és el comportament, què importa sigui la porta vella i bella o nova i lletja.
D'un blau pàl·lid a un d'intens, així no fa gaire era de matinada el cel protector o no, teló de fons de la decreixent Lluna propera a vestir-se de dol i, del planeta Venus, amatori o de quimera si fem cas del nom deutor del de la deessa romana de l'amor lluint, ambdós astres, fidel protagonisme damunt l'escenari il·limitat.