càlcul d'estructures

Aquest títol de l'excel•lent poemari de Joan Margarit, m'ha fet pensar que ja comença a ser d'urgència social exigir la presència internacional d'observadores persones experimentades en calibrar estructures, en aquest cas, la de la violència
Per començar i com a peremptorietat, estudiar a fons la violència, a vegades subtil i a vegades evident, de l'estructura de l'Estat espanyol responent de paraula i fets a la demanda social del dret a un referèndum ja sigui dins l'espai d'una autonomia per decidir allò que volen ser com a poble, ja sigui dins l'espai territorial per decidir si república, o monarquia.
A continuació juxtaposar l'estudi amb el corresponent fet del tipus de violència exercit per l'independentisme a Catalunya des de la primera manifestació de l'11 de setembre del 2012.
Aquest fet tard o d'hora un dia arribarà, mentrestant el sac dels unionistes dia a dia l'omplen més de disbarats judicials que de paraules i desmesurada acció policial contra la ciutadania, antidemocràtiques pràctiques que ajuden a omplir el sac d'independentistes i republicans de democràcia plena estalonada pel sincer sentit del pacifisme.
Tanmateix, mentrestant, el sol continuarà sortint, punyent alguns dies, constatant que el càlcul d'estructures de la violència del canvi climàtic ja és un fet, aquest sí, a curt i a llarg termini, de difícil solució.

la suportable lleugeresa de la somnolència d’animals de companyia

Si per vosaltres fos, ni que les tortugues de la flassada cobressin vida i us passessin pel damunt, les faríeu cas.
Amb la cua recollida o estirada, relaxada posició corporal i els ulls clucs, sembla que tingueu abaixada la guàrdia però, qui us coneix bé, sap que en cas d'una petita alteració de l'ordre, immediatament, la mitja erecció de les orelles tot d'una augmentarà activant, de cop i volta, els cinc corporis sentits que tot feia pensar teníeu somorts.

a la lorena, la roldán

Per casualitat no m'he perdut l’estrena del teu discurs a l'hemicicle del Parlament de Catalunya, per la mania que tinc de fer zàping quan comencen els esports al TN.
lalorenalaroldan etsuna cracque deixesbocabadada lagent ambla rapidesade lateva verborrea que del'independentisme nodeixa captitellaamb capSi per tufos en unplis-plas enviaves atotes i totsa la garjolaben convençuda quela coherencia delteu discurs convencera lesmasses de queCs sou elsúnics que podeusalvar catalunyaespanyalaUEelsEEUUlaxinal'americallatina blablablaaaaaa
 Ja ho veus Lorena la Roldán, encomanant-me la facilitat i rapidesa de paraula, m'has ben atabalat i ja no et dic de l’empipament que has aconseguit despertar  mentre exhibies inútilment i a destemps la fotografia de l’atemptat  de Vic de l’any 1991.  Alhora però, anaves reforçant encara més el meu tarannà independentista. També, i no t'emprenyis si et confesso que m'has fet riure d'allò més i com una delirosa he cercat a les imatges del Google, una escenificació del papagai, aquesta au tan elegant que mentre  parlaves em feies recordar.

era

Era un lloc menorquí, amb casa d'estatge per als amos o pagesos que el conreen.
Era un dia festiu i assolellat.
Eren quatre peces petites de roba estesa.
Eren, un parell de cans jaients al sol, dos nins endiumenjats traspuant timidesa contemplats per s'avia transpirant tendresa i amor.
Era aquell Renault 6 utilitzat pel transport de la família o pel dels productes de l'hort i  granja cap al mercat o botigues de queviures, que els festius acostumava a passar-se el dia sencer sota sa porxada descansant també del renou dels dies feiners. 
És l'enigma 2, de les fotos antigues. Elucubrar sobre el lloc i les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

el feixisme d'estat no raona... no plora, arbitràriament ataca i fa plorar

Ahir, amb els colors de tardor a la natura, un nou episodi de "la cruzada" espanyolista estalonada pels mitjans de comunicació afins a l'antic i actual "regimen", protagonitzaren la patriòtica gesta militar dels cinc-cents especialistes de la benemèrita contra el sentiment independentista català, fent reaccionar als demòcrates -independentistes o no- sortir al carrer a rebutjar l'absurd del terrorisme d'estat per la desmesurada i tirànica operació militar exercida i, tanmateix, fent vessar llàgrimes exteriors i interiors, segurament no només als presos i exiliats polítics sinó que també a la ciutadania que davant de l'arbitrarietat d'estat, dia a dia supera els dos milions i mig llarg de persones que exigeixen poder decidir, mitjançant un referèndum acordat, el que volen ser com a poble.  
El feixisme d’estat  no raona perquè conscientment és irreflexiu i no plora, perquè conscientment està mancat del sentiment de l’empatia.

“val més l'ou avui que la gallina demà” (significa que convé més tenir una cosa petita però segura que una de més gran però insegura)

En un racó del vell bouer buit de bous i vaques, aprofitant la menjadora de pedra les gallines, de primavera a tardor, la utilitzaven de ponedora.
Gairebé sempre, uns dies més uns dies menys, no hi faltaven els ous  tal vegada sense saber que el demà que deixessin de ser fèrtils i d’escainar la posta, elles, serien l'àpat.
Dosificant el producte,  de mena ingrata la humanitat, mai sabrà agrir prou a les gallines, els ous, els càntics i el brou amb la seva presencia dins la carn d'olla.

“les amistats com els cavalls no les cansis” (no convé abusar de ningú, perquè ens podem quedar sols i desemparats)

Ets un perxeró aparentment jove i amb ganes de créixer. Segurament t'espera una plàcida existència gairebé lliure de jornades de feina agrícola o de tir de carruatges transportant mercaderies o persones.
Vius en un entorn on el cavall de raça menorquina, pressent en tots els racons de l'illa, tal vegada eclipsi la teva personalitat però, aquesta circumstància no t'ha d'amoïnar gens ni mica si ets conscient de la vàlua de l'estirp equina a la qual pertanys que segons diuen és una de les més grans del món, ja que podeu fer més de 170 cm d'altura a la creu, resistiu i us adapteu a tota mena de clima i a més a més, sou intel•ligents, dòcils, tranquils, enèrgics..., qualitats que, en lloc de desmerèixer-la, dóna sentit de ser a la tossuderia que també se us atribueix, ja que davant dels que no saben funcionar amb lògica i sentiment, que millor que entossudir-se'n i no fotre'ls cas?.

el reclam per les ofrenes en hores baixes?

Tal vegada sigui una llumeneta que algú ha encès demanant o agraint gràcies o, encesa en record a la memòria de qui ja ha fet el pas d'aquesta vida a l'altra o, i això és el que malpensem incrèdules de tota mena de religió però creïbles materialistes educades en el reclam publicitari, que el fet de la lluentor del llum incandescent, tot plegat és un estratègic crit d'atenció per fer caure per la ranura de la capsa com a mínim 20 cèntims de € que activaran l'encesa d'un nou prodigi clerical avalador de què els teus precs, com a mínim, seran escoltats.

era

Era un lloc dels Pirineus Catalans.
Era una masia habitada, segurament, durant tot l'any.
Era una casa pairal dins d'un entorn natural de bellesa excepcional.
Era, la presència humana d'una família que sobreviurien el dia a dia entre les antigues i les noves tradicions dins els costums i formes de treball per guanyar-se la vida.
Eren dues dones, amb vestit negre i davantal, agenollades compartint llibrella i pastilla de sabó –de ben segur “LAGARTO”, rentant la roba al riu, conversant amb qui serien matrimoni i el seu fill -familiars o amics- residents a ciutat o a poble gran, que de tant en tant les visitava desplaçant-se amb un Simca 1000.
És l’enigma de les fotos antigues. Elucubrar sobre el lloc i les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETRINETTE IA.

"treure és carro": vèncer grans dificultats, arribar a sortir d'una situació difícil

El carro en desús passa els dies, arraconat al camp, patint les inclemències diàries del temps que li augmenten l'agonia.
Acostumat però al fet que un dia algú es decideixi a treure'l novament, no perd l'esperança de veure's, de bell nou polidament restaurat, com cal, en la sala d'un museu dedicat als vehicles i eines del camp amb tots els ets i uts de les seves característiques.

l’ullastre i el que pot donar de si

Sense ullastres centenaris ben cuidats i respectats, reciclant els excessos de brancatge confeccionant barreres, la porta rural d'accés i sortida dels llocs o camps, Menorca perdria un dels sentits que la valoren.
I ara, si ens enramem metafòricament, si la persona sòlida o vigorosa la qualifiquem de "forta com un roure", pot ser que la solida i vigorosa singularitat de cada ullastre serveixi per qualificar, enfortint-la, la sensibilitat de persones fràgils o tímides alhora que serveixi, a les fortes com un roure, despertar-los-les la tendresa, mancança que sovint pateixen.

“donar la llengua al gat” (donar-se per vençut en un joc d'endevinalles)

Llueix, moixeta, amb aires de guanyadora, la llengua que moltes persones t'hem donat tipes de l'Estat borbònic-feixista espanyol que té el nostre territori segrestat i empresonats o a l'exili els nostres representants polítics i socials.
T'ho dic perquè ara toquen dies d'elucubrar amb enquestes que si el PSOE X% de vots o PODEMOS X% o PP X% o C,s X% o,.... tot plegat un trencaclosques per distreure el personal i donar temps per intentar, després de la dictatorial i violenta resposta esgrimida l'1O, refer els peus de fang d'aquest Estat borbònic-feixista que, per fi, sembla que ja no té remei per continuar mantenir-se ferm.

camamilla i carabassons de menorca

Propietats relaxants, remeieres o de guarda-roba de la primera: res a dir o..., molt a dir.
Propietats gastronòmiques dels segons: des de la crema de carabassó amb més d'una manera de fer-la circulant per la xarxa, fins a la senzilla exquisidesa dels carabassons farcits (recepta de Menorca), res més a dir a no ser que d'una manera o altra, són força bons i sans de pair.

la diada al diari forà d'un territori que comparteix llengua

Els textos d’Emili Pons al diari Menorca –Es Diari- mai deceben als qui estimen la cultura i llengua germanes de ses illes Balears, part fonamental dels Països Catalans, i avui en el seu espai “De què anam?”,no ha faltat a la cita d'obsequiar-nos amb el text "Avui Toca” que trobareu en el groc enllaç del títol, on fil per randa detalla fets històrics que tal vegada, tal com diu l'Emili, no se solen explicar per no encruelir la reputació dels Borbons. Per fer un tast:
 “LA PRIMERA VEGADA que es va commemorar a Barcelona l’11 de setembre va ser el 1886. S’hi va celebrar una missa a l’església de Santa Maria del Mar –«La catedral del mar», segons la novel•la–, en record dels morts que el 1714 havien caigut en la defensa de la ciutat. Ara bé, una missa que no va tenir sermó, perquè el van prohibir.
Però encara no passarien dos anys que la ciutat va dedicar una estàtua de mida considerable a Rafael de Casanova, el seu conseller en cap en el dia fatídic de la derrota. I el monument es va anar convertint en el punt de trobada de tots aquells col•lectius que reivindicaven les institucions de govern que havia abolit Felip V.
El 1911 ja hi va haver les primeres detencions dels que es congregaven davant l’estàtua. I el 1915 el govern espanyol hi va prohibir qualsevol acte. És el mateix any de promulgació de la Llei de Jurisdiccions, que donava carta blanca als militars per jutjar a tot aquell que considerassin contrari a la unitat d’Espanya o a ells mateixos. Una llei que es mantindria fins a la victòria de la República, el 1931.”

“fer via a pensaments” (fantasiejar)

La imatge captada del vol d'un avió i la del vol de centenars o milers d'estornells, em fa pensar ximpleries com la de què, acabades les vacances o la feina de temporada, per algunes persones serà l'hora de marxar cap al lloc de residència i pels estornells serà l'hora d'arribar a Menorca a fi i efecte d'hivernar.
Un cop parida la poca-soltada de pensament, per compensar la vostra paciència si heu arribat fins aquí, en aquest enllaç trobareu una excel•lent sèrie d'imatges i explicacions de la presència d'aquestes aus pel territori menorquí.

ficar-se en històries: la del descobriment i la de l’estat del benestar

La rèplica d'una caravel•la del passat marítim "gloriós" competeix amb embarcacions del present, diuen, de l'època de l’estat del  benestar.
Tot fa pensar però que, si a través dels segles la història verdadera, aquella escrita per descendents de perdedors amb connivència amb guanyadors penedits on la realitat d'actes d'explotacions, violacions i genocidis queden reflectits en els annals històrics com cal i tal com varen succeir, tornarà a repetir-se quan, d'aquí a uns segles, honestos historiadors descarnin fil per randa, que gràcies als plaers i bona vida que gaudeixen avui els posseïdors de grans fortunes i la resta de la gent que acostuma a fer-los costat, també prové de l'explotació, violació i genocidi practicat impunement a finals del segle XX i principis del XXI, època de l'estat del benestar o dels creixements sovint sota controls armamentístics. 

la menorquina tortuga mediterrània (testudo hermanni)

L'acurada informació de tot el que tu ets que trobem a la xarxa, característiques físiques, costums, d'on vens -diuen que "les tortugues són el grup actual de rèptils més antic. Les primeres espècies conegudes daten del Triàsic, fa més de 200 milions d'anys"- déu-n'hi-do! donem gràcies però, a l'antropologia animal ja que  ens ajuda a entendre per què sou gairebé estimades per tothom.
De tu també ens fan saber que ets "la tortuga mediterrània bàsicament és herbívora. S'ha comprovat que la seva dieta la componen més de cinquanta espècies de plantes. La complementa però amb tota mena de restes animals que es pugui trobar, com excrements, animalons morts, caragols..., i fins i tot bolets. Una dieta poc variada, com sol passar en els animals en captivitat, les hi produeix malformacions a la closca", per la qual cosa, lliure pels camps de s'illa amb centenars i centenars d'espècies vegetals que tu, a pas de tortuga -és a dir, a pas de tu mateixa- engoleixes per nodrir-te, et faran d'allò més feliç i, si de tant en tant la desídia humana et facilita un recorregut per un circuit ple de merdes plastificades, sembla que no li fas cap lleig, ans al contrari, ho aprofites per esbarjo d'ara grimpes, ara rellisques.

la manxa dels 70, (20 de 20)

Clourem la sèrie dedicada a l'emblemàtic Corral de Comèdies d'Almagro, amb la imatge del racó presidida per un dels pous tan necessaris en terra de secà i, com no, aprofitant la cultural social i teatral utilització del lloc, amb el castís proverbi de:

"Dios te dé salud y gozo y casa con corral y pozo."

caminar i retratar

Veus l’escena amb el silenci de paraules reflectit als clatells i l’enregistres a la càmera.
Després quan veus la foto revelada a la pantalla de l’ordinador d’un  home amb les mans buides i una dona amb les mans plenes traginant la bossa i el farcell, fas memòria i no saps per què associes tot plegat al poema de Montserrat Abelló, Caminar ciutat endins:

Caminar ciutat endins,

tot cercant l’amic, l’amiga,

un gest, un senyal.

Trobar-se sola, sense paraules,

amb les mans plenes de bosses,

i de paquets, buides d’escalf

i de sorpreses.

Sentir com et retrunyen 

els clàxons, les frenades.

I que en respirar et manca l’aire.

Alçar els ulls,

no veure ni una fulla,

ni un arbre.

Caminar, pensarosa,

vers la coneguda escala.

En obrir la porta,

retrobar-te en cada cosa.

Submergir-te en la penombra 

de la casa. I reconèixer

que ets rica de tenir

aquest silenci, per a tu.

tu, com l'alícia, josep (borrell) també vius en el país de les meravelles

Sí, senyor ministre, des de les últimes declaracions, cap persona de seny negarà que dins del teu imaginari, habites en el país de les meravelles i saps perquè, doncs per què no paga la pena endur-te la contrària que no vol dir donar-te la raó sinó, més aviat, passar de tu, ja que, tot solet, malmets el prestigi que en política i sobretot en persona, podries assolir si en lloc de dir bestieses com les de fa un any: "L'únic que havien fet els EUA era matar quatre indis" o la més recent de què "els 52 diputats francesos que han manifestat la seva preocupació per "l'atac a les llibertats fonamentals" que suposa el cas del procés ignoren la realitat d'un país veí i amic de França com és Espanya, part com aquesta de la Unió Europea, un país unit per un mateix respecte a l'Estat de dret"..., les dues declaracions, demencials o de mala llet?
Sí, senyor ministre, continua amb les creences d'habitar en el país de les meravelles, de fet, tens tot el deure i el dret si donem fe del "jacobinisme" que des de fa anys i panys se't suposa, per la qual cosa, deixa'm cloure l'apunt amb la dita popular que penso t'escau com l'anell al dit:
"A la casa que hi va un frare i la mare té fillets, a qui cridaran per pare aquells pobres angelets?" (Els animals que es crien sense progenitors interpreten com a pare o com a mare qui els cuida o qui els freqüenta)

d’imatges i de paraules

En un indret del llevant del Port de Maó, a pocs metres de les segures i acollidores aigües, troba'm una d'aquelles imatges que valen més que mil mots però..., sempre fent memòria de "brossianes" felices gàbies, millor acabarem l'apunt d'avui al bloc fent honor a un dels seus poemes a fi i efecte que, tal vegada, ens ajudi a entendre la mentalitat i escala de valors habituals dels habitants (amos, senyors o de lloguer) de la casa.

LA GÀBIA FELIÇ

La resignació cristiana és

la forma d'espiritualisme

de què més es valen

els qui disfruten de béns

materials i tot ho redueixen

a simples relacions de diner.

                          Joan Brossa