Si a l'exterior d'una lúgubre estança del no-res pot créixer verdor de vida i llibertat, imaginem-nos el que, de justícia, pot i està creixent a l'exterior de les parets de part d'aquest Estat espanyol que arbitràriament retenen i jutgen a presos polítics, sense oblidar la fermesa d'ànim de la tolerant verdor demòcrata arrelada en la vorera dels límits territorials que dignament i democràticament acullen a les persones exiliades polítiques.
Després de sopar, és l'hora d'anar a badar davant la "tele" i, perquè no sigui dit, una estona, de companyia com fent família i, en un tres i no res, la parella -més o menys avinguda- de condició felina, botareu de pati en pati mantenint l'instint nocturn triscant, això sí, rere més de res que de tot.
Una de les estances del “Corral de Comedias” estava ambientada segurament en alguna obra teatral de l'època manta vegada posada en escena. Entre una taula i cadira d'estil “castellano”, que sempre dona categoria i autoritat al personatge, un maniquí representava un gentil home que condescendent semblava que atengués peticions o queixes, vés a saber que, d'una dama i una jove d'alta nissaga doncs ja se sap que de lluny bé quedar-se embadocat escoltant històries del daltabaix de famílies benestants i poderoses.
