metàfora que neguiteja

Puntual amb les tempestes de tardor, formigues voladores no aturen de feinejar per dins i a fora dels laberíntics caus que segurament, després d'un aiguat o després d'una demolició causada pel seguici d'una o varies despistades petjades humanes, en mig d'un caos territorial, amalgamades, moltes d'elles desapareixeran. 
Tanmateix però en un superior i seriós grau de responsabilitat cívica, quan els fenòmens violents de la naturalesa acompanyen la imperdonable niciesa humana en favor de l'especulació del territori, permeten edificar habitatges damunt o al costat de torrents, protegides  en teoria per fortes  rescloses de contenció de naturals i puntuals cabals d’aigua que quan van a mal dades resulten ser febles murs,  massa sovint, aquesta luctuosa permissivitat acaba esmicolant o destrossant vides humanes junt amb les estructures d'habitatge que creien segures de per vida, construïdes, comprades o llogades, amb el senzill propòsit o convicció de conviure dins d'una societat, no sé ja si dir-ne del benestar o del tot si val.
Sant Llorenç, Son Carrió i s'Illot: "El recorregut de la torrentada", l'article d'opinió de Pere Antoni Pons al diari ARA, descriu sense embuts allò que ja se sabia però que mai es pensava podia convertir-se en potencial tragèdia