És un
d’aquells bancs del passeig del mirador on passar el temps tenint, de tant en
tant, la sensació que a segons quines edats no ens cal anar descobrint el món.
És un
d’aquells bancs del passeig del mirador on passar el temps tenint, de tant en
tant, la sensació que a segons quines edats no ens cal anar descobrint el món.
Éreu un grup
familiar d’estàtics simis esculpits amb sorra humida de la platja simpàticament
exposats a fer-nos recordar l’origen de tota la humanitat.
A fi i
efecte d’evitar que qualsevol projecte -supremacista o no- continuï fent la
seva, davant el descontrol urbanístic i la massificació turística del
capitalisme salvatge de dretes i l’encobert d’esquerres, fent trontollar la
qualificació de reserva de la biosfera imprescindible, per no oblidar i
mantenir les petjades d’antigues cultures que trobem per algun indret agrícola
encara vigent avui en dia, bo és fer memòria del passat musulmà de Menorca.
En aquest “blog per descobrir l’illa” que expliquen “Al Andalus” menorquí, entre altres
qüestions fan saber que:
“Ciutadella,
va ser la ciutat àrab de l’illa, de la que també queden pocs vestigis. Els
jardins, la mesquita…, tot allò que va existir estava emplaçat en el que avui
és el casc històric de la ciutat. La Catedral, construïda sobra la que va ser
la mesquita, va fer servir el minaret per al seu campanar.”
Si ets capaç
de determinar la roda mestra, principal o motriu que fa funcionar l’engranatge,
ja tens molt a guanyar perquè tot funcioni bé.
Diuen que
encara se senten les veus d’alguna conversa desitjant el futur, la de qui volia
fugir del món agrari cap a l’urbà i la de qui volia encarar el seu al rural.
Com que
estàs degudament anellada que és com dir estadísticament fitxada, segons a on
vagis a parar, algun tipus d’associació ocellaire podrà esbrinar la ruta i el
temps del teu desplaçament i deixar que continues fent. És el control de manera
precedent que garanteix una lliure mobilitat territorial tan escatimada a les
persones que, per supervivència, necessiten canviar d’aires.
Així com
inversors immobiliaris retornen la resplendor a tantes façanes i interiors de
cases senyorials l’escassetat i precarietat d'habitatges socials mantenen la
foscor del sistema benestant.
Fins que
algú decideixi fer net, els racons dels mals endreços no deixen de ser l’entranyable
rebost dels objectes caducats.
La natura condescendent en allargar la vida de l’ullastre tot
veient la lenta inclinació del tronc, tard o prest claudicarà fins a deixar-lo
reposar damunt la terra que l’ha vist créixer.
Com que
damunt sa roqueta l’eclipsi succeí entre les 19:30 i 20:30 p.m., mentre la lluna ocultava l’astre
solar, segons la tradició tu, gall amo del galliner pensant que era l’hora de
dormir devies desaparèixer i, sense encara agafar el son, la sensació d’un
sobtat escamoteig de la nit i el dia et faria ballar el cap.
Avui, un cop tornada la normalitat horària de comportar-te, com aquell que no vol la cosa, continuaràs picotejant i controlant el territori.
Sempre que
estiguin recollides i lligades com cal, una bona cordada de reserva preveu
facilitar la seguretat de la nau, en cas contrari, damunt la coberta,
entortolligades, ja no és necessària la locució verbal per saber la patacada
que t’espera.
Demà
la lluna allí on l’eclipsi sigui pressent, farà estralls entre les persones
assenyades que saben un munt d’astronomia i les que embogides rere
l’emprenyadora publicitat del fenomen no s’estan, sense mirar prim, de competir
per ocupar els primers llocs d’observació.
És el que té
l’organisme de l’Església catòlica, perpetuar desigualtats socials confonent la
seva obligació amb crides al voluntariat.
Concentrat
mòbil en mà en zona ziga-zaga segur d’ensurts, atrapat dins d’alguna xarxa que
ens agradaria clissar, àvidament zigzaguejava ves a saber què.
Exercint el
voluntariat, la persona, autora del grafit del sagrat cor delatava
conscientment o inconscientment la tendència opusdeista de redempció dels
pecats. Tot està previst, si pequem, no passa res.
Lluny
d’aquell camí que ves a saber com deixaria el caminant sabent, segons deia el
poeta, que mai mirant enrere tornaria a passar, està el luxós plaer de
transitar conservats camins fressats a resguard de parets seques.