D'un solar en mig del poble ara, de lliure aparcament de vehicles i contenidors per la recollida selectiva de brossa casolana, el vestigi de la resta d'un polit enrajolat és tot el que ens dona idea de la casa que algun dia seria aquell lloc de coexistència on trobar seguretat i, tal vegada fins i tot, amb alguna habitació pròpia i, perquè no, fins i tot allò que una poetessa afegia també s’havia de tenir:
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Montserrat Abelló (Tarragona 1918-Barcelona 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada