I de cop, setze anys de conviure sota el mateix sostre fan, ara que ja no hi ets, que cada racó, cada seient buits de tu, acusin la meva mateixa solitud per l'absència, ja, d'acaronar-te.
Amb el temps i, tant de bo només fossin quatre dies, estimada brusca, seràs aquell record entranyable o exagerat, segons l'escala de valors sentimentals característic de l'ésser humà, a respectar en tota circumstància.
Ara i no serà a l'atzar, cercaré una foto teva dins la carpeta bruna-busca-brusqui, i triaré aquella que, quan apareguis a la pantalla, sembla que diguis:... AQUESTA...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada