Te la trobes al marge del camí, alta com un sant pau desafiant, amb esplendor, el significatiu contrast lumínic que la destaca de la resta vegetal.
El bloc Menuda Natura dins la xarxa, ens fa saber les
curioses característiques que tal vegada fan que la canyafèl·lera amb raó
presumeixi d'allò més lluint-se en mig de la natura tot sabent l'honorable
nissaga que la precedí i així, entre altres característiques, trobem.: “FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la
classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces
que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes
arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts
vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del
sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. ETIMOLOGIA
I CURIOSITATS: El genèric Ferula deriva del llatí “ferula” pal, canya,
bastó, perquè els pastors l’utilitzaven de bastó lleuger. L’epítet específic
communis és una paraula llatina que significa comú, freqüent, ordinari.
Sovint s'ha dit que en
l'antiguitat es feien servir varetes de canyafel per portar foc. Prometeu
hauria robat el foc sagrat transportant-lo en una vareta de canyafel, per
portar al poble el foc que els déus volien negar-los. A Còrsega el canyafel es
feia servir a la Setmana Santa per portar el nou foc; la medul·la estava encesa
i cremant lentament.
Aquesta planta també
era sagrada per al déu del vi, Dionís. La tija, lleugera però resistent,
coronada per una pinya, servia per a sostindré a qualsevol que s’haguera passat
amb el vi. Aquesta vara o bastó s’anomenava tirs “θύρσος tryrsus”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada