Malgrat la dita, ja sabem que el camp està ple de portes però aquí, paradoxalment, no acaba la contradicció sinó que s’espargeix amb la dèria d’instal•lar, delimitant territoris, filats dotats d’agressives punxes o, vergonyosos gruixuts i alts murs de formigó erigits en llocs calents pels conflictes culturals o pels de domini territorial excloents de qualsevol moviment migratori de supervivència.
Tanmateix i en menor mesura, pels ports on l’activitat de pesca de consum local minva dia a dia, afavorint l’espai d’amarraments per al de la nàutica d’esbarjo d’elit, podem trobar estructures de costos acer inoxidable que ens fa venir a la memòria alguna pintura de René Magritte on l’espectador embadaleix davant del missatge que l’artista transmet de l’absurd quotidià d’anar posant obstacles que impedeixin la llibertat personal fent palès que encara, i sortosament de moment, sense aconseguir vetar la del pensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada