Diuen que els arbres que creixen torts és perquè de joves cerquen aferrissadament la llum del sol però, com a tot, hi ha alguna excepció com la d’aquest segurament més que centenari pi, que durant la seva creixença, els germans situats al penyal de la cala de Binissafúller, li devien fer enveja i frisaria per albirar, com ells, les transparents aigües de la petita cala, per la qual cosa, i sense que l’importés gens ni mica perdre la majestuosa verticalitat tan pròpia de les pinàcies, va decidir deixar-se caure a canvi d’una envejable i ajaguda vida contemplativa.
Ah!, quina sort, per fi els veiem i admirem.
Ells, són els moviments emergents.
Incitadors, ja era hora!, de (legítims o il•legítims) radicals canvis socials.
O...., potser només són una rèplica del cavall troià?
Una, neoliberal estratagema capaç de convertir, en un tres i no res, un cop buidat l’equí de fusta, en l’orgànic cavall d’Àtila.
Com deia en l’apunt del dissabte passat, entre rialles i diàlegs com velles conegudes, em feien esperar i es cridaven uns als altres per sortir a la foto. Jo encantada, el gel s’havia trencat definitivament i no els molestava gens que per una estona envaís el seu espai, el concepte d’empatia, sens dubte hi era present.
No és gens fàcil ser antisistema quan un cop immersa dins del sistema veus que et procura comoditats i que tu, l’ús que fas de les gandules són de plaer i no de necessitat com la dels camps de refugiats que coneixes a través de les notícies i no acabes d’entendre (perquè defuges profunditzar) com és què uns estem bé i d’altres no.
Tanmateix així, aquelles persones que sí que profunditzen (potser com el xicot de la foto que prefereix la incomoditat del terra a la comoditat del sistema) ens poden fins i tot arribar a espantar quan cremen containers o trenquen vidres de prestigioses entitats bancàries o empastifen i destrossen polits aparadors de multinacionals de l’automòbil o de la moda, tapant-se el rostre amb un mocador o passamuntanyes per por de ser reconeguts i acabar en un calabós per haver anat contra les cuirassades forces de l’ordre que, també, duen tapada la cara no sigui que, un cop de vestits de paisà, algú pogués reconèixer un, i fer-li un lleig recriminant la seva condició de sicari a càrrec dels que ofeguen i exterminen els pobles de la terra en nom de l'economia de mercat, que per alguns pot sonar tan bé i que ens posa tantes comoditats a l’abast.
Potser, la immensitat del mar dins els ulls de la criatura. Potser, la immensitat de la mar i també la incertesa de l’horitzó, dins els ulls de l’adult; només, amb tota seguretat, darrere el visor de la càmera, una simple mirada amb intenció de, tal com deia Henry Cartier Bresson, “captar l’instant i la seva eternitat.”
A trenc d’alba res passa inadvertit al moix que, ara cap a un cantó del mur, observa expectant el trànsit de cànids tirant de la persona que els treuen a passejar i ara, cap a l’altre cantó, els vols rasos d’ocells que fan cridòria entremig del brancam dels suposats arbres del jardí interior. L’animal, segur que anirà de bòlit fins a l’alçada de sol que consideri oportuna per, més tard, desaparèixer i endormiscar-se al racó de més frescor de la casa esperant la propera nit tot somiant i acumulant les energies que fan honor a la seva condició felina d’alerta i caça nocturna de, paneres, ratolins, sargantanes..., fins a la propera albada que potser si té sort i per desgràcia d’algun incaut pardalet nier, aquest li acabi entre les urpes i boca; no té gens ni mica de fam, solament és aquell incontrolable instint depredador.
De matinada el llaüt solca les tranquil•les aigües del port, el so monòton del motor i el personal registre de veu de les persones que l’ocupen, omplen l’acústica de l’humit espai obert. No criden, conversen en veu forta per mitigar el suau prr, prr, prr, del motor. El dia d’avui és un dissabte, el primer de l’estiu, ja és temps de recuperar el plaer de navegar, el salabre està visible i ben a mà, no se sap mai, provaran sort però sobretot xerraran i gaudiran i així quan l’envelliment limiti festives sortides a la mar, allò, sense recança, emmagatzemat a la memòria, de segur que els farà costat per d’alguna manera o altre seguir navegant.
