mª aurèlia capmany

Per a un parell de núvies aquest text de na Capmany anava junt amb el modest obsequi nupcial. D’una de les núvies, amb el temps he comprovat que l’àngel de la seva llar és viu i ben viu, de l’altre, potser dues o tres vegades positivament o no, sé que ja l’ha assassinat...,però també  amb el temps , he aprés que potser no calen consells i és millor deixar que les persones s’equivoquin soles. 

crònica

Toni el brocanter, té sobre la taula un munt de postals antigues dels anys 30, 40..., fins fa poc retingudes per algú a linterior d'una capsa de llauna o cartró o dins del calaix on s’acostumen a dipositar els recordatoris en format de paper rebuts per part de familiars o amics. 

En aquest cas, són imatges fotogràfiques de paisatges urbans de   grans ciutats cosmopolites i “modernes” amb encara cotxes de cavalls i algun solitari de motor, i com a vehicle col·lectiu més avançat algun tramvia. Els textos de les postals, escrits amb tinta i ploma  són de persones que tal vegada feien la gran travessa de la seva vida i d'alguna manera  feien arribar als seus, noticies de la seva epopeia constatant que encara eren vius i per tant ningú passes pena.

Estem al 2007, comparo i m’entra una mena de vertigen al pensar en l’evolució paisatgística i tecnològica ocorreguda en aquests només 70 o 80 anys i crec que el cervell de la majoria dels habitants del planeta, no el tenim preparat per assumir, en tant poc espai de temps tants nous hàbits de viure...., sols fa una generació!

I així ens va, que ni psicòlegs ni psiquiatres se'n salven dels desajusts del magí. O et fas sedentària espectadora de tot i de la feina fas una monotonia, o acabes trastocada en veure el poc bon us que fem de les noves eines d'última tecnologia, doncs sovint ens serveixen per tot menys per avançar com a persones civilitzades, competint cada vegada més entre ser més rics i paràsits de la gran bestia consumista creada pel sistema capitalista. Ens cal molta lectura propera al “tenir o ser” de l'Erich Fromm

L'aparició a l'exterior d'aquestes  capses o calaixos dels records, dels nostres records col·lectius, segons com  són ben útils per alleujar-nos d'un possible trastocament,  doncs ens donen l'oportunitat de situant-nos  exactament al modest lloc de partida i, amb una mica de sort, podem tenir l'ocasió de deixar de creure'ns éssers superdotats o prepotents pel sol fet d'anar amb un telèfon mòbil a la mà que, per necessitats del mercat consumista, a l'endemà d'adquirir-lo ja està passat de moda. 

joquer

A poc a poc “ells” ho aconsegueixen

eliminant tota mena de valors.

Ignorant, alguna persona no reacciona a temps i,

obeint, escup el pitjor que posseeix:

un anhel de triomf personal a costa de tot.

text robat

sortosament, al poble egipci sembla ser que no els  faran passar la famosa frase de Giuseppe Tomasi di Lampedusa “alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual” 

Nancy Messieh.  Un poema per Tahrir, per Egipte

Aquella plaça pública
amb nom de destí i història
com sabent el que anava a venir
ferms ens vam quedar
dient, no ens mouran
pintem poemes en el dur asfalt
tou, xopat de la sang nostra

i el món mirava.

El món mirava mentre ens cridaven
traïdors
i a les pantalles dels televisors
de les llars, tancades les portes no fora
que entrés la veritat,
els homes escopien a les càmeres menyspreu
i les dones xisclaven per telèfon
ulls i cors plens de ràbia
incapaces d'entendre
que Tahrir era seva, per a ells,
mentre els ulls del govern mostraven només el que volien
que veiéssim
el sol ponent sobre el Nil

i tot el que feia falta era girar el mínim el cap cap a l'esquerra
clucar l’ullet
mostrant la boirina del sol del Caire entre els gasos lacrimògens,
els homes a la càrrega pels carrers amb els seus cossos solament
topant amb els camions de policia que els atropellaven.

Els diaris parlaven de disturbis per tot el Mediterrani
pretenent que aquell dia que havia
començat al Caire
era igual a altre qualsevol.
Però alguna cosa havia començat.

Homes i dones estremien la terra
amb les seves veus.

De nord a sud
queien cossos al sòl, deixaven de bategar els cors
però a Tahrir per ells vam mantenir el cap ben alt
sortint dels murs pels quals, tota la nostra vida,
vam caminar tots junts, ocults en l'ombra
de la conformitat i la por

vam obrir a l'assassinat els nostres pits,
vam obrir a les pedres els nostres rostres, a les bales els nostres ulls,
les nostres ments als molotov que al cap ens llançaven

i vam dir

no tenim por

perquè la por a viure amb la cara enterrada
en el sòl d'una terra que no pot ja sentir
era res, res comparat amb la por a morir
sense haver dit ni una vegada
sóc lliure.
Vist a Sin Permiso

Text robat a filosòficament

traje jaqueta

20-11- 2007

Centenària, no cito el seu nom, filla de la burgesia de Blanes, viu des de molts anys a Badalona, per la radio li fan una entrevista per que digui les claus de la seva longevitat dins d'unes òptimes condicions físiques i mentals, diu: "Menjar moderadament sense fer excessos i dur una vida ordenada". I segueix tota una sèrie de saludables consells que ningú gosaria contradir però quan li fan preguntes més concretes dels seus hàbits respon "abans feia goig d'anar al Liceu, vaig deixar d'anar quan es va vulgaritzar permetent entrar espectadors a les gales vestits de qualsevol manera i també perquè això de tornar amb taxi amb un xofer desconegut que, ves a saber d'on ve, em feia por"...

De la guerra civil diu "els dels “comitès” eren uns facinerosos i vaig preferir llençar una medalla d'or de la meva comunió al vàter abans que donar-la per la recapta de diners dels republicans, aquests ens van requisar les joies de la família, però he de reconèixer que desprès ens les van tornar"...

D’en Franco diu "ell va fer coses bones i coses dolentes, de les bones, que va restituir el poder a l’església i en la seva època no hi havia la delinqüència que hi ha ara". De les coses dolentes no en diu res.

També comenta: "Llegeix-ho de tant en tant una biografia d’Adolfo Suàrez, aquest sí què era bo! i afegeix que cada setmana va a la perruqueria i es tenyeix els cabells, de les seves condicions físiques diu  "vaig  perdent “coses” que no es poden dir doncs son “coses lletges”. 

Te cura d'ella una equatoriana, a la celebració dels 100 anys hi aniran 80 de família i ens fa saber que estrenarà  un “traje jaqueta de categoria” per fer goig.

Un cop acabada l’entrevista i paint el que s'ha dit, es pot pensar que, arribar als cent anys i tenir encara aquesta escala de valors, vol dir que l'avia  no ha entès res de res de la realitat que l’envolta, m’atreveix-ho a dir fins i tot que aquests valors, subtilment, son del mes pur estil nazi. Aquests tipus de gent vénen de molt lluny i es coneixien d'un hora lluny,  quan ha mencionat el “traje jaqueta de categoria” m’ha passat pel cap la conya que és feia pels anys 60 i 70, quan s’havia de celebrar alguna cosa, en cercles ciutadans desarrelats del franquisme, enfotent-se el poble planer opinava que, la compra obligada d'un "bon traje jaqueta” per a l’ocasió per impressionar i per quedar bé, era el primer que s’havia de fer. 

causa i efecte

Pel 2014 ja estan preparant la propera fira internacional de material bèlic així doncs no ens hem d'estranyar gens que durant tot aquest any els senyors de la guerra hagin de -mai millor dit-,  cremar fins l’últim cartutx. 

Els insaciables fabricants d'armament estan famolencs  i anhelosos de poder oferir a les grans potencies els  mortífers estris d'última fornada que el personal que  tenen contractat amb sous de vertigen com són els de químics, enginyers etc.,   amb comportament de botxí però  sense cap remordiment (la pel•lícula El Verdugo, de Berlanga n’és un exponent) hauran anat perfeccionant en eficàcia i disseny.

I en un altre lloc, per dignitat,  també aniran sorgint petits tallers per confeccionar tot tipus de pròtesis a les que puguin accedir la població més massacrada humiliada i esclavitzada del planeta. 

joquer

Avís a la població lectora de premsa: Estudis de mercat confirmen que avui , és el període de  24 hores que va des de les noticies d'ahir fins les de demà  que en un 95% solen ser les mateixes.

El límit: Ara sabem que “ells” no  tenen  límit, ara però, pel que és veu, ens temem que nosaltres si.

Investigació: Diuen que fer-la dins dels contenidors per satisfer la fam, és més digne que fer-ne una  de mercat per enriquir-se.

Observadors: Els socials de renom fa temps ens estan alertant de que les xarxes de pesca del capitalisme cada vegada són més atapeïdes. 

Unipartit: Sense anar més lluny El Capitalisme,  l’innovador de l'atapeït tramat de les xarxes de pesca que ara surten equipades amb cascs, escuts, armilles, botes i estris diversos que,  diuen, són de defensa.