Sense cap intenció de captar imatges primaverals que per això ja estan els professionals, gaudeixes d’un passeig de capvespre al costat d’una persona familiaritzada amb la flora i de cop hi volta assenyalant el terra diu –mira, orquídies! I una gens avesada en botànica pensa en veu alta que aquestes només són blanques o groguenques i t’alliçonen que aquesta és una variant pròpia de la flora menorquina i així, ni més ni menys com aquella que no vol la cosa la fotografies tot agraint la lliçó apresa i, a més a més, patapam!, quan la baixes a l’ordinador observes que una formigueta també ha volgut participar de tot plegat amb la qual cosa tenim que, 24 hores abans d’estrenar la primavera d'enguany ja tenim el motiu per celebrar-la amb una exultant Ophrys baleárica, habitada i caure també, de quatre potes, en el tòpic de noticiar públicament una benvinguda entrada de la nova estació de l’any.
Amb sort per tenir feina, ja hi ha qui, espitat, ha sortit de casa i d’altres es preparen per fer la quotidiana petita compra diària o tant sols per treure a passejar la mascota i així el veïnat de tipus animal o humà, de mica en mica, són també els matiners protagonistes dels carrers, i tots plegats som el conjunt de la massa social que individualment encara té la propietat i llibertat de pensar, pensaments que alguns transformen en brillants anàlisis El triomf dels mercats” i que d’altres agraïm doncs ens reafirmen que no anem tan errats quan afirmem que la neoliberal dictadura dels mercats ens abocarà de ple a ocupar de nou els seients, ara però de disseny, de l ‘interior de la caverna.
La llavor de panconia s'escampa per tot arreu i és tan prolífera que fins i tot s'atraca damunt de les teulades, fa bonic però, per a segons qui no li agrada doncs diu que fa deixat i qui sap si no té raó perquè la feble, però resistent arrel, fa trontollar l'assentament de les teules i ja se sap que quan això succeeix, d'aquella petita màcula del sostre que el temps s'ha encarregat d'eixamplar, un dia qualsevol de pluja apareix el minúscul brollador causant del pausat degoteig d'aigua dins la sala, menjador, estudi, cuina o bany, i sempre hi ha algú -molest o divertit - que en alta veu exclama la gotera!!!
Els abeuradors annexats a la cisterna de recollida d'aigües pluvials que s'omplien poant el preat líquid per poder desassedegar el bestiar, només són testimoni nostàlgic per a uns o, de curiositat pels més novells no avesats a la vida o costums rurals perquè han crescut envoltats d'edificis, semàfors i places amb relativa o escassa vegetació. Aquests vestigis de la pagesia de segles passats, alguns, al costat de recintes talaiòtics, amb orgull i modèstia ja formen part de la història arqueològica a l’aire lliure de Menorca, i alhora, també són el testimoni d'una activitat ramadera cada vegada més colpejada i aniquilada per aquest invent de la unió europea que, per salvar-se'n uns, ofeguen d'altres. marginant-los a formar part del folklore del parc temàtic dels ja consolidats destins turístics.
L'estiu passat, el tamboret del racó que sosté l'olla de les cendres, va començar a fer un diminut monticle de finíssimes serradures, aquest hivern encara no però, el proper, pel febrer la llar de foc l'engolirà..., diuen que les cendres febrerenques són bones per testos, jardins i horts.
Mantindrem la tradició d'immolar amb l'esperança de regenerar el futur fins i tot dins del no-res
Abans tot estrip era sargit.
El costurer, ocupava un lloc visible a la casa
I peces de vestir, s'amuntegaven al “cova de repassar”.
Olor de sabó i llegiu feia el contenidor de la roba neta amb algun set.
Una vestimenta corria més pressa que d'altre, el fons d'armari era escàs i l'àvia o mare decidia per on començar.
Fent anar un raspall netejant el carro de cavall situat en un racó de mals endreços que un fidel gos adormit custodiava, una nena estava múrria i apartada de les demes, no volia saber res del que passava i respectant la seva actitud, amb un gest li demano permís i com que no va girar cara, li vaig robar l'instant..., castigada o enrabiada, per una estona amb innocent dignitat, havia deixat de ser amiga de les amigues però, potser no -encara- de tothom.
