L’emblemàtica tanca tan prolífer a les balears, s’ha convertit en una sana obsessió d’estètica especialment a Menorca, de fet quan un altre tipus de material que no sigui la consistent llenya d’ullastre conforma la que de tant en tant et trobes pel camp, fa de mal veure i d’alguna manera voldries que fos provisional. Aquesta reixada porta rural tan en concordança amb l’entorn de l’illa, fins i tot quan un cadenat t’impedeix d’obrir-la, et fa ser millor persona, ja que essent tan fàcil de traspassar-la no goses fer-ho perquè saps que allò que algú o ha fet de manera tan noble i transparent, bé es mereix educació i respecte.
Un lloc emblemàtic al port de Maó, és el de les “Bodegas Ferrer”, enormes bocois de fusta són els contenidors de litres i litres de la variant negra rosat o blanc, d'esperit de vi o d'oporto, xeres o moscatell, que una fidel clientela de segur compra a raig de tonell. En l'última visita, en preguntar a l'encarregat l'antiguitat de la bodega va respondre'm – Uf..., més de 100 anys!... i tot d'una (perquè d'entrada m'ho crec tot), vaig pensar que potser sí, doncs l'encant i l'inconfusible flaire del local que acull les més de 12 enormes bótes i altres vells envasos de garrafa de 5 o 10 litres, damunt de visibles prestatgeries, bé mereixien l'honor de creure'm la seva longevitat, és una mica com aquell títol de novel•la “digues que m'estimes encara que sigui mentida”, de la sempre enyorada Montserrat Roig.
De segur “madeinxina”, rodaves molinet nuat a la barana del balcó on des de dins i des de fora et contemplaven mirades d'enyor d'infància o present..., però ahir, la mestralada et va separar del bastonet que t'aguantava i, cap aquí i cap allà, devies rodolar per terra fins que algú et va rescatar situant-te en aquest pompós pedestal a l'espera d'unes manetes de criatura, o no, que contentes puguin recuperar-te.
Aprofitar cassoles esquerdades olles i pots abonyegats per encabir-hi llavors, és un art que requereix l’enginy i bon gust de la persona que ho fa per guarnir o no, l’entorn del seu habitatge, i quan això, a més a més, ho feia una dona tocada amb la vareta màgica per a ser poeta, aquí teniu el resultat:
de Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida (tombant I)
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...
Ahir llegint l'excel·lent escrit del bloc Prendre la Paraula agraïa un cop més que algú poses, com cal i sense embuts, les coses al seu lloc.
A Puig Antich: -Salvador, no fa gaire, enregistrava una imatge tot rumiant que aquell jorn de mar plana, l’emmiralla’t neumàtic defensa de cops de naus amarrades, ens pot fer pensar que un cop tancat el cercle, el no res se’ns esdevindrà gratificant; ahir, 40 anys després del teu execrable crim desitjava que així fos l’endemà de la teva mort, i has de saber que pel qui va donar l’ordre al teu botxí i còmplices i ara també pels seus descendents que mai s’han retractat del crim comès, cada vegada més gent els desitja’m una sempiternal mar grossa on cap instant de calma ni oasi se’ls atraqui perquè mai puguin cloure el seu cercle en pau.
Al marit obeiràs.
Escoltaràs, acatant-los, els consells de l'espòs.
Immaculada, esperant el pare dels teus fills, tindràs la llar.
Ocuparàs el teu oci fent allò que el teu cònjuge vulgui fer amb el seu... Això, en gran mesura, era el turment de la dictadura per la dona i en menor, tot s'ha de dir, també per alguns homes que de no seguir els cànons els tractaven de marietes... fins que una frase anònima s'estengué pels aires renovant-los:
UNA DONA SENSE UN HOME ÉS COM UN PEIX SENSE BICICLETA.
Com ara mateix, les reivindicacions ciutadanes eren nombroses si bé avui en dia, qualcuna ha variat de context. En l’educació la mancança d’escoles, la d’ambulatoris en sanitat, la dels sindicats en el món laboral algunes famoses dins del gremi metal•lúrgic o tèxtil, i el dret, i fins i tot reconeixement, de la dona com a tal, eren les que més espai ocupaven en premsa, ràdio i televisió, però com ara també, sempre hi ha un sector diferent, el marginat, el silenciat, l’oblida’t i, si en els 70 era el barraquisme, avui podríem dir que són els immigrants aixoplugats en naus de les antigues fàbriques establertes en zones o polígons propers, però ara ja integrats dins la gran urbs de la Ciutat Comtal.
La pintada, és una d'aquelles que els flamants components d'organitzacions de la transició, sense excepcions, ignoraven.
.JPG)
