era

Era un d'aquells dies previs al 15 de juny del 77.

Era la satisfacció d'aquell home descarregant urnes al barceloní carrer del Portal de l'Àngel.

Eren transparents urnes noves de trinca que tota persona major de divuit anys estrenaria (alguna per primer cop en sa vida) emetent un vot.

Era, aquell primer fet democràtic de poder decidir en referèndum atorgat pels qui en la transició, la majoria feixistes disfressats de demòcrates, tenien la paella pel mànec, expressió que segons el DCVB vol dir tenir els ressorts o disposar dels recursos per a dominar un assumpte, una empresa, una col·lectivitat, etc.

Era aquella sensació de malfiança tot pensant que el fet sentenciable de la frase "todo està atado y bien atado", esborronava el somriure de bona fe d'aquell repartidor d'urnes i les il·lusions de tanta i tanta gent del bàndol perdedor de la guerra civil.

Era i encara és vigent quaranta-tres anys més tard, la malfiança esmentada en el paràgraf anterior corroborada en l'article de la Natza Farré, al diari ARA d'avui: L'any que va morir Franco encara no ha arribat. O, pitjant aquest enllaç en el mateix sentit, aprofitant l’oportuna reflexió d’en Jordi Galves en el DIARI DE LA REVOLTA (137) No us servirà de res.

És l'enigma 45, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.