Aquell dia, la basa temporal anomenada Còs de Sindic estava
a vessar d’aigua arreplegada.
Aquell dia, al final del laberíntic circuit de camins de
paret seca i d’un tram d’erm paisatge, la sensació de pau per la senzillesa de
la basa temporal, segurament faria que, a més d’una persona, el far de Favàritx
aquell dia quedés en segon terme d’interès a fotografiar.
L’últim destí de la monumental hèlix del vaixell
desballestat va ser damunt d’un suport a l’aire lliure com escultura d’art
públic, però segons la perspectiva, com acostuma a passar en aquestes
ocurrències, l'objecte d’art es transforma en un pegot.
Malgrat que no siguin, ni una bicicleta del carter ni una
bústia de correus de gran saca de cabuda, fa bo de veure símils de vells estris
continuant vigents en la quotidianitat del dia a dia.
Respectant-los no movent-los del lloc on van créixer i
sempre, la nuesa com a dignitat, mai guarnits de garlandes llepolies
llumetes..., és l’assignatura pendent d’aprovar per anar d’ecologistes actius
deixant enrere anar-hi de passius.
És aquell pont medieval fotografiat a...?, i aquí, apareix
l'oblit tantes vegades patent repassant imatges del passat.
Si com a gènere literari la doctrina religiosa ve de lluny,
gràcies a les aparicions de noves onades de ciència-ficció o fantasia lògica,
acceptem qualsevol ocasional troballa de religió desestimada qui sap si, per
persones entusiastes de milícies celestials, decidides canviar de temple.
