Com que saps que el terreny que domines és més incòmode que
difícil de trepitjar per cap persona visitant de la zona humida, de manera
tranquil·la i de reüll la vas controlant per què, més enllà del tret de la
càmera fotogràfica, per veure’t volar no intenti la gracieta d’un picament de mans o
parabòlic tir de pedreta.
Òbviament, quan la línia de l’horitzó assenyala el límit
dels límits és quan som davant la il·limitada dimensió còsmica del món.
Sempre que decidiu fer un primer pla del groguenc i vermellós color de tardorenques fulles mortes caigudes a terra, si pentineu més d’una cana, però sobretot si les alliseu totes, segur que us ve a la memòria la cançó "Les Feuilles mortes", de tonalitat en mi menor i sol menor (la Viquipèdia no deixa passar res) del compositor Joseph Kosma, popular més la melodia i emotiu registre de veu d’Ives Montand, que per la conformista i empallegosa lletra de Jaques Prévert.
https://youtu.be/9axqN-rU6DI?si=uWBcNqZ1Rm9_AMK4
L’home sabia que mentre amb vent i sense, feia anar la forca
per aventar, tant si tenia amo com si no, aquell feixista sistema capitalista
de postguerra li xafaria qualsevol moment oportú de prosperar.
Com que era quan revelar el carret de fotografies costava,
en pessetes, gairebé el sou de dos o tres dies de treball, tot em fa pensar que
devia invisibilitzar part del teu cos dins la foto per donar lloc a què sortís
bona part del que sembla ser, dins l’extensa planura, la llacuna on satisfèieu
la set.
Qui sap si només qui fa l’ofici de lapidari sap que la
verdor dins l'erosió pedrenca aconsegueix suavitzar-li la fredor més que
qualsevol breu i emotiva frase cisellada.
Ara que l’estiu malalteja la força amb què cada any augmenta
la temperatura, si no ens fan estrall són benvingudes les tempestuoses gotes
fredes perquè, accelerant la verdor paisatgística, fan de placebo natural que
ajuda a recuperar l’esma perduda dins bombolles d’onades de calor.