Com que el vostre instint carronyaire irrompent ciutats i
pobles portuaris minva la fama que teniu de lliure i plàcida existència, en
l’intent de semblar innocents bones noies, allargant bicefàlia de cap a cua,
sou capaces d’arrancar un somriure agradós tot veient el resultat de l’atrapada
imatge.
Sigui per esnob o per global comunicació del significat modern del mot “tchak”, un
grafitaire aconsella desconnectar de pantalles, tabletes i mòbils, un fet que,
entenguin o no l'autoritari mot escrit a la pintada de la paret, desenes de
persones ja fan cada diumenge deambulant pel mercat de vell o segona mà a la
"gangaria" del Freginal de Maó.
Departir xerrades de sapiència i utilitzar la punta de la
falç per desbrossar la suor i terra de dins l’avarca, va ser aquell productiu recés
trencador de la rutina camperola.
Aquell encontre en l’estiuada manxega dels seixanta, a més a
més de parar atenció a la conversa va servir per deixar constància fotogràfica
dels fets i, qui haguera pensat que anys després, tot plegat serviria per
ocupar un dia, dins d'un inimaginable internauta bloc.
Aquell dia, la basa temporal anomenada Còs de Sindic estava
a vessar d’aigua arreplegada.
Aquell dia, al final del laberíntic circuit de camins de
paret seca i d’un tram d’erm paisatge, la sensació de pau per la senzillesa de
la basa temporal, segurament faria que, a més d’una persona, el far de Favàritx
aquell dia quedés en segon terme d’interès a fotografiar.
L’últim destí de la monumental hèlix del vaixell
desballestat va ser damunt d’un suport a l’aire lliure com escultura d’art
públic, però segons la perspectiva, com acostuma a passar en aquestes
ocurrències, l'objecte d’art es transforma en un pegot.
Malgrat que no siguin, ni una bicicleta del carter ni una
bústia de correus de gran saca de cabuda, fa bo de veure símils de vells estris
continuant vigents en la quotidianitat del dia a dia.