A la península ibèrica, després de l’ensurt de la seva
apagada energètica diuen que s’està normalitzant tot allò que depèn de les
usureres centrals elèctriques, i qui no, entrada en anys, durant l’interval no
haurà enyorat aquell passat feixuc sí, però saludablement independent de la
dependència.
Una comprensible explicació per la ja històrica apagada de
la península Ibèrica la trobem en un grafit, curiosament mig interromput, que
deixa veure el llautó de l’institucional cíclic (1) ordre establert.
(1. m.) Període de temps en què tenen lloc una sèrie de
successos o de fenòmens fins a arribar a un determinat succés o fenomen, des
del qual tornen a ocórrer en el mateix orde. Cicle de les hores. Cicle lunar,
solar. Cicle vital.
2. m. FIS. Sèrie de fases i de canvis que se succeeixen
ordenadament, i per la qual un mecanisme, una substància o un sistema tornen a
les seves condicions inicials.
Quan sense sortir a cercar-la t’apareix al davant una
espectacular boirada i aquell dia tens el cap serè, la gaudeixes i travesses
lentament sense escampar-la.
Era el joc i la complicitat d’una confiança mútua de
sentir-se estimats perquè tots dos s’estimaven.
Eren aquell gat golafre més que afamat i el pare fent-se el
desmenjat endarrerint la ingesta de la botifarra fent sonors xsts!!!,
avortant la intenció del moix fins a permetre’l atrapar la minsa porció del cul
de la salsitxa que expressament li deixava al plat.
Llegeixes el reportatge: “Viatge a un món que se’n va. El
rescat de l’ofici que Xavier Bayer i Pep Puig retraten al llibre Pastors i
ramats” i penses en la foto que un dia vas tenir l’oportunitat de fer
d'aquest fascinant ofici que serveix com una aportació més pel “retrat d’un
ofici que desafia el pas del temps”.
Estem en aquell punt que tan sols una sobtada fredor et
permet gaudir la salvatge solitud de les platges de proximitat.
Rere una visual funció de relació sovint sorgeix la de la
tafaneria que consisteix a esbrinar..., de què cony estan parlant?
Aquella avarca de perdurable sola i resistents anserols
representaria, en un brossià món abstracte, el perdut pedestal d’on també pot
caure la gernació humil.
Per als petits i grans d’aquella família rural, cap allà els
setanta, els dies festius, trencant amb el ritme dels laborals, els beneficiava
a tots.
Amb una escolarització obligatòria fins als catorze anys i
la proliferació de naus i fàbriques instal·lades als polígons industrials
contractant mà d'obra assalariada, aquell nucli familiar, trencant el ritme
dels dies feiners gaudien del merescut descans amb l’excepció de l’etern modus
vivendi de l’àvia que, com tantes altres, no deixava de ser el pal de paller
encarregat de recol·lectar, cuinar i omplir-los el plat a taula.
Brusqui, els altres peluts, les goses Mur, Bruna i la moixa
Brusca, que un dia habitaren la casa, feren l’últim alè de vida a dins d'ella,
cosa que tu no has pogut o volgut fer perquè d'ençà de mitjan desembre no
has tornat a casa..., malgrat tot, Brusqui, el platet amb pinso està al lloc de
sempre.
Brusqui, des del segon dia de no aparèixer, la recerca ha
estat intensa sigui donant veus pel veïnat o a través del Facebook propi o de
la protectora d’animals fins i tot des de la comissaria municipal dels
“satxos”, tots s’han assabentat del teu perfil físic i portador d’un xip
identificador...; així i tot, Brusqui, el platet amb pinso el trobaràs al seu
lloc.
Brusqui, la casa sense peluts com tu no és la mateixa,
necessita ser posseïda per mentalitats felines que sàpiguen els secrets de cada
racó, identificant tots els sorolls mantenint a ratlla els petits insectes o
ratolins "okupes", per aquests motius i perquè a mi em distreguin
dels buits que generen les absències, aviat, d'aquí a una setmana, dos moixets
femelles, mascles o un de cada, entraran a casa de la mà i elecció de qui sabia
l’existència de la gatada, amb l’únic suggeriment que triï el parell que durant
la juguesca entre germans, semblin els que més tendeixin a arraulir-se.
Brusqui, sense perdre l’esperança del teu retorn, la cassoleta amb el menjar
sec seguirà damunt la tauleta del racó de sempre fins a assumir que la
teva eixida ja era per sempre.
I així, igual com la rosada consumeix l’arbre s’entén el perquè
i el com l’acció climàtica provoca allò del lent, però dolorós envelliment
ossi.
Fent la feina de llenyataire a l’hivern, li servia per estar
“cachas” en la temporada d’estiu per fer de cambrer al "xiringuito"
de platja que millor valorés la seva feina, simpatia i capacitat captivadora,
però per damunt de tot la d'aguantar collonades vinguin del cantó que vinguin.
Mentre s'afilava els rajos per ser cada dia més punyent de
l’anterior, aquell matiner sol narcisista i juganer aprofitava els núvols per
fer-se la rateta enlluernant-se a si mateix damunt les aigües del port.
Estàveu en un plàcid lloc de la pastura “mesetaria”
destinats, segons versos de Pere Quart (1), a ser màrtirs nacionals gràcies a
la pràctica del cruent espectacle nacional de la tauromàquia.
Tu, també algun dia, aniries a parar a l’arenós sòl
d’una rodona plaça de toros plena d'espectadors àvids de veure com uns
botxins embotits dins d’uns “trajes de luces”, d’enlluernadora fantasia,
sensuals, eròtics..., t’anaven minvant les forces fins a acabar-te la vida
sense adonar-se que, intentant humiliar-te la bravesa, ells, augmentaven la
tinença d'irracional covardia humana dels dèspotes.
(1) Non, non,
vine son!
Dorm petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non, non,
vine son!
L’esplendor del raig solar entrant per l’escletxa de
l’angost pas d’un indret de la pedrera fins a estavellar-se al sòl que
trepitges, s’esdevé enllaç obligat per saber coses del passat de l’ofici de
pedraire, i així, ennoblint-lo, trobem
dins la xarxa d'internet: La pedrera de Santa Ponça, història viva de
les tècniques d’extracció.
Ja s’acosta el negoci dels floristes de treure suc en la
venda d’artístiques palmes guarnides, de sobris i estilitzats palmons o dels
generosos rams de llorer, sacsejats respectivament, per criatures i majors
durant la catòlica celebració del Diumenge de Rams, però si bé la tradició de
penjar la palma o el palmó al balcó -de la família que en tenia- és un fet que
ha desaparegut a les grans urbs, tractant-se del llorer, continua el costum de
penjar-lo rere la porta d’entrada o en un racó de la casa i, més que per la
superstició d’allunyar catàstrofes meteorològiques, ja fa segles que la saviesa
popular utilitza les fulles per condimentar guisats sobretot els estofats.