Aquell dia, la basa temporal anomenada Còs de Sindic estava
a vessar d’aigua arreplegada.
Aquell dia, al final del laberíntic circuit de camins de
paret seca i d’un tram d’erm paisatge, la sensació de pau per la senzillesa de
la basa temporal, segurament faria que, a més d’una persona, el far de Favàritx
aquell dia quedés en segon terme d’interès a fotografiar.
L’últim destí de la monumental hèlix del vaixell
desballestat va ser damunt d’un suport a l’aire lliure com escultura d’art
públic, però segons la perspectiva, com acostuma a passar en aquestes
ocurrències, l'objecte d’art es transforma en un pegot.
Malgrat que no siguin, ni una bicicleta del carter ni una
bústia de correus de gran saca de cabuda, fa bo de veure símils de vells estris
continuant vigents en la quotidianitat del dia a dia.
Respectant-los no movent-los del lloc on van créixer i
sempre, la nuesa com a dignitat, mai guarnits de garlandes llepolies
llumetes..., és l’assignatura pendent d’aprovar per anar d’ecologistes actius
deixant enrere anar-hi de passius.
És aquell pont medieval fotografiat a...?, i aquí, apareix
l'oblit tantes vegades patent repassant imatges del passat.
Si com a gènere literari la doctrina religiosa ve de lluny,
gràcies a les aparicions de noves onades de ciència-ficció o fantasia lògica,
acceptem qualsevol ocasional troballa de religió desestimada qui sap si, per
persones entusiastes de milícies celestials, decidides canviar de temple.
Si veus un pi pinyer, pots dir que ja els has vist tots,
però ai!, quan veus un ullastre o olivera borda, poses la mà al foc que no veuràs
mai un altre d'igual.
Arriba un dia d'aquells que el desgast físic no perdona que
només veient llargues escalinates o successives graonades ja et fan veure l’assolida
incapaç capacitat d'afrontar pujades o baixades siguin de terreny siguin, de
rebot, d'estat d'ànim.
Sembles tot un ànec coll-blau d’un perfil força atractiu i
enlluernador i, no passis gens de pena perquè si no arribes a veure’t l’esquena
reflectida a l’aigua de s'Albufera des Grau, dona per fet que aquesta part del
cos, també la tens força afavorida i elegant.
Des de la civilització egípcia dels faraons i en algun altre
lloc tal vegada abans, minut a minut l’estri per mesurar el temps ha
evolucionat d’allò més i, qui sap quin enginy pendent queda per descobrir
per saber si, consultant el rellotge arribem d’hora o farem tard.
Sense el caliu de cap foc ardent, al seu caprici, aquell dia
l’hivern inicià el jorn enredant amb una rogent freda albada.
Del moment farà un quart de segle i escaig i qui sap si, per
primera vegada, vau experimentar durant la nocturna nevada aquella sensació de
fredor damunt del llom i silenci a l’interior de les orelles que us devia
estranyar, però veien com tafanejàveu a qui teníeu al davant, ja estàveu altra
volta de tornada del gèlid fenomen, parapetats o no, com cada dia, sota el
caliu solar escoltant la piuladissa voladissa dels juganers i gairebé
invisibles pardals, pel fullam dels ullastres.
Duguis o no duguis barret de palla, amb mínims coneixements
artístics és fàcil de reconèixer l’estil minimalista en l’agricultura.
Qui, visitant llocs emblemàtics de l’orografia territorial
en cos i ànima seductors, no ha notat la sensació de ridícul personal per la
submisa dependència urbana assumida, en les millors i pitjors circumstàncies,
de bon grat.
Mitjançant el segle XX, eixamplant l’urbanisme del petit
poble de pescadors sorgiren modestes i assenyades familiars estances d’esbarjo
i les que encara conserven l'estructuració primerenca, restaurades en lloc de reformades,
tàcitament fan saber què, el que veiem és de debò l’aparença del que no veiem.