Mitjançant el segle XX, eixamplant l’urbanisme del petit
poble de pescadors sorgiren modestes i assenyades familiars estances d’esbarjo
i les que encara conserven l'estructuració primerenca, restaurades en lloc de reformades,
tàcitament fan saber què, el que veiem és de debò l’aparença del que no veiem.
Tu que en vida saps que ets de dos colors hauries de saber
que, un cop sacrificat, hi ha una part del llom del teu cos anomenada
"llom de dos colors" que, en ser melosa gustosa i tendre de mossegar,
és força buscada per les vitrines de les carnisseries.
Ja és un gran què que estiguin junts estimant-se o
aguantant-se tot anant cap al cap a veure el què del resultat de l’analítica,
aquell que encara distant del què, que irremeiablement arribarà.
...i, així, mútuament, l’ullastre i la paret seca sobreviuen
cicatritzant-se..., enderrocant-se..., tal com la regeneració dins del món
animal.
Era la tardorenca silenciosa frescor d'albada mediterrània
exercint de jaspiat almanac indicador de la primavera d'hivern.
Si sabessis el que la majoria de les persones encara pensen
de tu qualificant-te de carallot, et faries creus del grau de cretinisme que
encara tenen escampat pel cervell.
Era aquell temps de, nascuda dona i camperola, sofrir el
doble estigma d’haver d'agranar l’interior i exterior de la casa i els voltants
i terreny de l’era.
Segurament, com que fotografiar pel cantó més adient o
atractiu l’esforç de manipular l’àncora, el xicot va sortir de cul que,
tanmateix, també era joliu.
Si pels terrestres, allà a la ratlleta de la mar, a
l’horitzó, vol dir que poden trobar-se entrebancs de mal pair, per a tu,
contemplant les aigües blaves del port de Maó per un forat de la barana de
marès, ja et serveix per fer-te càrrec del mateix cangueli.
Arqueòlegs, tal vegada més, però sí no, gràcies a ells, amb els jaciments arcaics sovint s’estableix la mena de diàleg mut imaginari amb com eren les persones i l’entorn social d’aquella civilització ancestral.
És aquell permanent acte reflex dins l’albufera puntualment
alterat per l’ocasional i calmós trànsit natatori de les aus que l’habiten.
Diuen que cada dia del primer al darrer raig de sol, a qualsevol
lloc dels llevants i ponents del món, és l’angoixa sense límits la que supera la
noció d’infinita felicitat.
-Placidesa, comoditat, tranquil·litat,
innocència, bellesa..., déu-n'hi-do!, la llista positiva del
teu caràcter observada pels que comparteixen casa amb tu, però davant el dubte
de saber en què estaràs somiant, pot ser que, d’alguna manera els facis saber que
els teus somnis gairebé sempre van pel plàcid senderol de poder despertar
al costat dels qui, a més a més d’alimentar-te, t’estimen d’allò més.
És aquella dominical Gangària, Mercat de segona mà d’Es
Freginal a Maó, on apercebem el comú denominador que hi ha entre la varietat de
modestos articles de la llar dels anys 20,30,40..., i les senzilles tauletes
plegables de càmping dels cinquanta que fan de taulell.
Era el binari compassat lladruc d’un cànid que sabies, més
que imaginaves, que estava tot sol a casa perquè també sabies, més que
imaginaves, que, en ser aquell dia l'1-N, el d’anar a visitar el lloc on diuen
que per fi tothom és igual, la puntual solitud del ca no duraria gaire més que
el temps emprat pels de casa en l’acte d’oferir flors i pensaments d'enyor en
aquell indret vetat al gos perquè sabies, més que imaginaves, era pel costum
d’escarbar sempre el terra dels llocs poc habituats de transitar.
Com que saps que el terreny que domines és més incòmode que
difícil de trepitjar per cap persona visitant de la zona humida, de manera
tranquil·la i de reüll la vas controlant per què, més enllà del tret de la
càmera fotogràfica, per veure’t volar no intenti la gracieta d’un picament de mans o
parabòlic tir de pedreta.
Òbviament, quan la línia de l’horitzó assenyala el límit
dels límits és quan som davant la il·limitada dimensió còsmica del món.
Sempre que decidiu fer un primer pla del groguenc i vermellós color de tardorenques fulles mortes caigudes a terra, si pentineu més d’una cana, però sobretot si les alliseu totes, segur que us ve a la memòria la cançó "Les Feuilles mortes", de tonalitat en mi menor i sol menor (la Viquipèdia no deixa passar res) del compositor Joseph Kosma, popular més la melodia i emotiu registre de veu d’Ives Montand, que per la conformista i empallegosa lletra de Jaques Prévert.
https://youtu.be/9axqN-rU6DI?si=uWBcNqZ1Rm9_AMK4
L’home sabia que mentre amb vent i sense, feia anar la forca
per aventar, tant si tenia amo com si no, aquell feixista sistema capitalista
de postguerra li xafaria qualsevol moment oportú de prosperar.
Com que era quan revelar el carret de fotografies costava,
en pessetes, gairebé el sou de dos o tres dies de treball, tot em fa pensar que
devia invisibilitzar part del teu cos dins la foto per donar lloc a què sortís
bona part del que sembla ser, dins l’extensa planura, la llacuna on satisfèieu
la set.
Qui sap si només qui fa l’ofici de lapidari sap que la
verdor dins l'erosió pedrenca aconsegueix suavitzar-li la fredor més que
qualsevol breu i emotiva frase cisellada.
Ara que l’estiu malalteja la força amb què cada any augmenta
la temperatura, si no ens fan estrall són benvingudes les tempestuoses gotes
fredes perquè, accelerant la verdor paisatgística, fan de placebo natural que
ajuda a recuperar l’esma perduda dins bombolles d’onades de calor.
Tal vegada, per allò que diuen compensar, decidí
ordenadament ocupar els graons d’aquella escala en desús amb la sèrie d’idèntics
testos i flors plantades que tant la distreien d’aquell desorde mental que algú
li retreia que tenia, sense saber que, encara que fos així, més que amoïnar-la,
en el fons li agradava.
Ben segur que savis com sou tots els asenets, l'estoïcisme
és la filosofia que us permet ser indiferents no només als plaers i dolors
externs sinó que, també, ser-ho a la niciesa dels qui pensen que vosaltres i no
ells, sou els ases desassenyats.
També, va
pensar, que allò era com l’amuntegament de lligams que tenia dins del cervell
intentant treure l’entrellat convincent de sentir-se encadenada.
Per menut i perdurable en el temps i per la deixadesa de
reciclar com cal aquell contaminant, però comercialitzat tap de plàstic blau
també aconseguia trencar l’harmonia de colors de l’estat canviant de naturalesa
en dissolució.
Situacions de calma xitxa són les que a cada
instant permeten escoltar i resseguir l’hipnòtic suau moviment de l’aigua que
acullen les petites naturals recloses costaneres.
De mica en mica, heu assumit la propietat de l’habitatge i,
meticulosos com sou, també, cada branca trepitjable del llimoner la teniu com a
domini registrat, però si un pardal intenta atrapar l’insecte volador que té
clissat, aprofitant que no sou alats, fent d’okupa us deixa amb un pam de nas
enlairant-se tot volant.
Fins i tot aquell atractiu expositor de cabdells li feia
dubtar perquè, tot i que sabes teixir res, ja es perdia triant el color més
escaient per fer-ho.
Altres
cultures també extingiren la talaiòtica que, probablement, abans ja n’havia destruït un
altre tot dient -per sobreviure,“és llei de vida” frase perdurable en el
temps, sí, però després de la il·lustració, suavitzant el seu comportament,
allò que els colonitzadors van pregonant “és llei de vida”, en realitat
només és l’arbitrària supremacista "llei de mort" pels exterminis
genocides.
Tu, amb la
figura d’un enfurismat pas al galop, enganxat damunt d’un balancí, vas ser
ideat amb la intenció que així fos més creïble galopar cap a l’imaginari
aventurer de criatures, sobretot de les més crescudes per allò d’estalviar-se
la cantarella (1) d’un major que els indiqui a on han d’anar si, ja tenen edat
per imaginar les Ítaques del demà.
(1) Arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet, comprarem un formatget, per dinar, per sopar, per a la Laia no n'hi haurà!. Arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet, comprarem un panellet, per dinar, per sopar, per a l'Àlex no n'hi haurà!
Els grafits
amb imatges de protesta mostrant l'indigne de la condició humana dirigida a
fets de l’extrema i ultradreta, també tenen la capacitat de denunciar aquella
equidistància còmplice de permissivitat que ens fa el temor d'involucrar-nos
per no ser l’objectiu dels que cada dia tenen més poder de fer anar
l’engranatge capaç de regir el destí de la humanitat.
Les persones
expertes en el coneixement de la flora i fauna de l’entorn, tot d’una,
instruïdes com són, saben els noms i propietats dels fruits de cada arbust
o matoll; les que no, dissimulant la ignorància, ens va bé quedar-nos amb
saber que els fruits acolorits suavitzen l’ aspror del camí de paret seca.
L'una, la melodia sincopada del Bolero de Ravel, acostuma a ser carregosa, pesada; l’altra, la del ric, ric, ric del grill, gairebé sempre jocosa, divertida i, la visual trobada pel camp, pati o jardí, de totes totes, sempre curiosa, pintoresca...
… Això mateix, en un tres i un no res, silent, amb cara de
murri, plomall i llenguatge corporal anxovat, tot fa pensar que intentes agafar
el ritme d’aclimatar-te a la frescor de la tardor, per així passar el tràngol
del qual encara s’espera podria -ni que siguin quatre dies- ser l’hivern
d’enguany.
Aquell trenc
del pedrot gros, encara feia més sospitosa l’acció de refer un voluntariós,
però també barroer redreç, d’un dels tants enderrocs que els talaiots -com les
èpoques històriques- pateixen en els temps.
Ei!,
vigileu, el got mig ple només vol dir que algú ja s’ha fotut la meitat del
líquid.
Ei!, molt de
compte, no badeu i prepareu-vos perquè quan la resta desapareix-hi, adeu,
eufòria i, hola, depressió.
Intentant
salvaguardar el fet de traspassar la memòria humanística col·lectiva que vam
rebre, que una minúscula llavor sigui capaç d’embellir la grisor de l’entorn
polític mundial, no vol dir que hàgim de caure en la beneiteria de deixar-nos
endolcir la impotència, la ràbia o la indignació per cada un dels
genocidis del passat, i menys pels del present.
Ets
sedentari, abundant i migrant, però com que tot l’any et deixes veure no se sap
si ets un nouvingut o estàs a punt de fotre el camp, sigui com sigui de tu,
gràcies a la Viquipèdia, entre altres mèrits o virtuts, del teu cant sabem:
“Des de
la fi de l'hivern, i fins al començament de l'estiu, la merla mascle xiula
cants variats i melodiosos des de l'alçària dels arbres, la teulada de les
cases o qualsevol branca dominant els voltants. La merla pot cantar a tota hora
de la jornada, però quan surt i es pon el sol són els moments en què els cants
ressonen de manera més intensa. El cant de la merla és considerat com un dels
cants d'ocells més bonics d'Europa. La riquesa del repertori, les variacions
melòdiques i les capacitats d'improvisació distingeixen la merla de la majoria
dels altres ocells.
Hom
considera que el cant de la merla és el millor, després del rossinyol. També
crida diversament. La presència o el cant són clars indicis de nidificació. El
cant comença el febrer, fins a primers d'agost i acaba amb l'inici de la muda
estival (juliol-agost)”.
Qui sap si
en honor a les constants giravoltes de cultures dominants a l’illa de Menorca,
arribat el segle XXI, el traçat del camí per la zona del Parc Natural de
s’Albufera des Grau fent ziga-zagues, permet a qui l’està visitant, allargar-li
aquell suposat eventual domini cultural encabit dins del seu temps vital.
És habitual
veure dues persones que suposadament comparteixen una vida en comú tenir el
costum de passar estones d’esbarjo l’una, amb un llibre entre les mans,
interessada en la lectura i l’altre, a mans lliures de fotre res, ves a saber
en quina ficció estarà immersa.
Esperant
l'obertura de la sala era aquella joventut cinèfila incipient que, pacientment,
feia cua per veure si aquella pel·lícula seria o no portadora de coneixements
fora del comú per encarar la vida del present i del futur.
Ni que sigui
de costat, hi ha maneres de subsistir sense menysprear el significat de
vegetar.
Brancam magre i ressec com a símbol de la sequera que tenalla
la decadència dels recursos del planeta que habitem.
Ningú s’atrevirà a posar en dubte que aquella “España mesetaria” era un crac perquè, abans del maig francès, aquell del seixanta-vuit, a l’altiplà central ja hi havia qui, desafiant aquell “prohibido” del cartell municipal, posava en pràctica la frase “interdit d'interdire” saltant-se la prohibició omplint d’aigua, pots, olles, galledes, i el que fos.
Segurament, les efímeres floracions del cactus epiphyllum,
sigui el motiu de l’enèrgica i frenètica recol·lecció de nèctar i pol·len que
us té enfeinassades abans no s’acabin les vint-i-quatre hores de vida que
acostuma a tenir la flor pel fet natural que s’hagi de pansir.
A part de fer gresca de Dijous Gras a Dimecres de Cendra,
una de les utilitats de les caretes de carnaval
només serveix per camuflar per uns dies allò que dia sí, dia no, de tot
l’any, duem escrit a la cara.