Aquell dia, la basa temporal anomenada Còs de Sindic estava
a vessar d’aigua arreplegada.
Aquell dia, al final del laberíntic circuit de camins de
paret seca i d’un tram d’erm paisatge, la sensació de pau per la senzillesa de
la basa temporal, segurament faria que, a més d’una persona, el far de Favàritx
aquell dia quedés en segon terme d’interès a fotografiar.
L’últim destí de la monumental hèlix del vaixell
desballestat va ser damunt d’un suport a l’aire lliure com escultura d’art
públic, però segons la perspectiva, com acostuma a passar en aquestes
ocurrències, l'objecte d’art es transforma en un pegot.
Malgrat que no siguin, ni una bicicleta del carter ni una
bústia de correus de gran saca de cabuda, fa bo de veure símils de vells estris
continuant vigents en la quotidianitat del dia a dia.
Respectant-los no movent-los del lloc on van créixer i
sempre, la nuesa com a dignitat, mai guarnits de garlandes llepolies
llumetes..., és l’assignatura pendent d’aprovar per anar d’ecologistes actius
deixant enrere anar-hi de passius.
És aquell pont medieval fotografiat a...?, i aquí, apareix
l'oblit tantes vegades patent repassant imatges del passat.
Si com a gènere literari la doctrina religiosa ve de lluny,
gràcies a les aparicions de noves onades de ciència-ficció o fantasia lògica,
acceptem qualsevol ocasional troballa de religió desestimada qui sap si, per
persones entusiastes de milícies celestials, decidides canviar de temple.
Si veus un pi pinyer, pots dir que ja els has vist tots,
però ai!, quan veus un ullastre o olivera borda, poses la mà al foc que no veuràs
mai un altre d'igual.
Arriba un dia d'aquells que el desgast físic no perdona que
només veient llargues escalinates o successives graonades ja et fan veure l’assolida
incapaç capacitat d'afrontar pujades o baixades siguin de terreny siguin, de
rebot, d'estat d'ànim.
Sembles tot un ànec coll-blau d’un perfil força atractiu i
enlluernador i, no passis gens de pena perquè si no arribes a veure’t l’esquena
reflectida a l’aigua de s'Albufera des Grau, dona per fet que aquesta part del
cos, també la tens força afavorida i elegant.
Des de la civilització egípcia dels faraons i en algun altre
lloc tal vegada abans, minut a minut l’estri per mesurar el temps ha
evolucionat d’allò més i, qui sap quin enginy pendent queda per descobrir
per saber si, consultant el rellotge arribem d’hora o farem tard.
Sense el caliu de cap foc ardent, al seu caprici, aquell dia
l’hivern inicià el jorn enredant amb una rogent freda albada.
Del moment farà un quart de segle i escaig i qui sap si, per
primera vegada, vau experimentar durant la nocturna nevada aquella sensació de
fredor damunt del llom i silenci a l’interior de les orelles que us devia
estranyar, però veien com tafanejàveu a qui teníeu al davant, ja estàveu altra
volta de tornada del gèlid fenomen, parapetats o no, com cada dia, sota el
caliu solar escoltant la piuladissa voladissa dels juganers i gairebé
invisibles pardals, pel fullam dels ullastres.
Duguis o no duguis barret de palla, amb mínims coneixements
artístics és fàcil de reconèixer l’estil minimalista en l’agricultura.
Qui, visitant llocs emblemàtics de l’orografia territorial
en cos i ànima seductors, no ha notat la sensació de ridícul personal per la
submisa dependència urbana assumida, en les millors i pitjors circumstàncies,
de bon grat.
Mitjançant el segle XX, eixamplant l’urbanisme del petit
poble de pescadors sorgiren modestes i assenyades familiars estances d’esbarjo
i les que encara conserven l'estructuració primerenca, restaurades en lloc de reformades,
tàcitament fan saber què, el que veiem és de debò l’aparença del que no veiem.
Tu que en vida saps que ets de dos colors hauries de saber
que, un cop sacrificat, hi ha una part del llom del teu cos anomenada
"llom de dos colors" que, en ser melosa gustosa i tendre de mossegar,
és força buscada per les vitrines de les carnisseries.
Ja és un gran què que estiguin junts estimant-se o
aguantant-se tot anant cap al cap a veure el què del resultat de l’analítica,
aquell que encara distant del què, que irremeiablement arribarà.
...i, així, mútuament, l’ullastre i la paret seca sobreviuen
cicatritzant-se..., enderrocant-se..., tal com la regeneració dins del món
animal.
Era la tardorenca silenciosa frescor d'albada mediterrània
exercint de jaspiat almanac indicador de la primavera d'hivern.
Si sabessis el que la majoria de les persones encara pensen
de tu qualificant-te de carallot, et faries creus del grau de cretinisme que
encara tenen escampat pel cervell.
Era aquell temps de, nascuda dona i camperola, sofrir el
doble estigma d’haver d'agranar l’interior i exterior de la casa i els voltants
i terreny de l’era.
Segurament, com que fotografiar pel cantó més adient o
atractiu l’esforç de manipular l’àncora, el xicot va sortir de cul que,
tanmateix, també era joliu.
Si pels terrestres, allà a la ratlleta de la mar, a
l’horitzó, vol dir que poden trobar-se entrebancs de mal pair, per a tu,
contemplant les aigües blaves del port de Maó per un forat de la barana de
marès, ja et serveix per fer-te càrrec del mateix cangueli.
Arqueòlegs, tal vegada més, però sí no, gràcies a ells, amb els jaciments arcaics sovint s’estableix la mena de diàleg mut imaginari amb com eren les persones i l’entorn social d’aquella civilització ancestral.
És aquell permanent acte reflex dins l’albufera puntualment
alterat per l’ocasional i calmós trànsit natatori de les aus que l’habiten.
Diuen que cada dia del primer al darrer raig de sol, a qualsevol
lloc dels llevants i ponents del món, és l’angoixa sense límits la que supera la
noció d’infinita felicitat.
-Placidesa, comoditat, tranquil·litat,
innocència, bellesa..., déu-n'hi-do!, la llista positiva del
teu caràcter observada pels que comparteixen casa amb tu, però davant el dubte
de saber en què estaràs somiant, pot ser que, d’alguna manera els facis saber que
els teus somnis gairebé sempre van pel plàcid senderol de poder despertar
al costat dels qui, a més a més d’alimentar-te, t’estimen d’allò més.
És aquella dominical Gangària, Mercat de segona mà d’Es
Freginal a Maó, on apercebem el comú denominador que hi ha entre la varietat de
modestos articles de la llar dels anys 20,30,40..., i les senzilles tauletes
plegables de càmping dels cinquanta que fan de taulell.
Era el binari compassat lladruc d’un cànid que sabies, més
que imaginaves, que estava tot sol a casa perquè també sabies, més que
imaginaves, que, en ser aquell dia l'1-N, el d’anar a visitar el lloc on diuen
que per fi tothom és igual, la puntual solitud del ca no duraria gaire més que
el temps emprat pels de casa en l’acte d’oferir flors i pensaments d'enyor en
aquell indret vetat al gos perquè sabies, més que imaginaves, era pel costum
d’escarbar sempre el terra dels llocs poc habituats de transitar.
Com que saps que el terreny que domines és més incòmode que
difícil de trepitjar per cap persona visitant de la zona humida, de manera
tranquil·la i de reüll la vas controlant per què, més enllà del tret de la
càmera fotogràfica, per veure’t volar no intenti la gracieta d’un picament de mans o
parabòlic tir de pedreta.
Òbviament, quan la línia de l’horitzó assenyala el límit
dels límits és quan som davant la il·limitada dimensió còsmica del món.
Sempre que decidiu fer un primer pla del groguenc i vermellós color de tardorenques fulles mortes caigudes a terra, si pentineu més d’una cana, però sobretot si les alliseu totes, segur que us ve a la memòria la cançó "Les Feuilles mortes", de tonalitat en mi menor i sol menor (la Viquipèdia no deixa passar res) del compositor Joseph Kosma, popular més la melodia i emotiu registre de veu d’Ives Montand, que per la conformista i empallegosa lletra de Jaques Prévert.
https://youtu.be/9axqN-rU6DI?si=uWBcNqZ1Rm9_AMK4
L’home sabia que mentre amb vent i sense, feia anar la forca
per aventar, tant si tenia amo com si no, aquell feixista sistema capitalista
de postguerra li xafaria qualsevol moment oportú de prosperar.
Com que era quan revelar el carret de fotografies costava,
en pessetes, gairebé el sou de dos o tres dies de treball, tot em fa pensar que
devia invisibilitzar part del teu cos dins la foto per donar lloc a què sortís
bona part del que sembla ser, dins l’extensa planura, la llacuna on satisfèieu
la set.
Qui sap si només qui fa l’ofici de lapidari sap que la
verdor dins l'erosió pedrenca aconsegueix suavitzar-li la fredor més que
qualsevol breu i emotiva frase cisellada.
Ara que l’estiu malalteja la força amb què cada any augmenta
la temperatura, si no ens fan estrall són benvingudes les tempestuoses gotes
fredes perquè, accelerant la verdor paisatgística, fan de placebo natural que
ajuda a recuperar l’esma perduda dins bombolles d’onades de calor.
Tal vegada, per allò que diuen compensar, decidí
ordenadament ocupar els graons d’aquella escala en desús amb la sèrie d’idèntics
testos i flors plantades que tant la distreien d’aquell desorde mental que algú
li retreia que tenia, sense saber que, encara que fos així, més que amoïnar-la,
en el fons li agradava.
Ben segur que savis com sou tots els asenets, l'estoïcisme
és la filosofia que us permet ser indiferents no només als plaers i dolors
externs sinó que, també, ser-ho a la niciesa dels qui pensen que vosaltres i no
ells, sou els ases desassenyats.
També, va
pensar, que allò era com l’amuntegament de lligams que tenia dins del cervell
intentant treure l’entrellat convincent de sentir-se encadenada.
Per menut i perdurable en el temps i per la deixadesa de
reciclar com cal aquell contaminant, però comercialitzat tap de plàstic blau
també aconseguia trencar l’harmonia de colors de l’estat canviant de naturalesa
en dissolució.
Situacions de calma xitxa són les que a cada
instant permeten escoltar i resseguir l’hipnòtic suau moviment de l’aigua que
acullen les petites naturals recloses costaneres.
De mica en mica, heu assumit la propietat de l’habitatge i,
meticulosos com sou, també, cada branca trepitjable del llimoner la teniu com a
domini registrat, però si un pardal intenta atrapar l’insecte volador que té
clissat, aprofitant que no sou alats, fent d’okupa us deixa amb un pam de nas
enlairant-se tot volant.
Fins i tot aquell atractiu expositor de cabdells li feia
dubtar perquè, tot i que sabes teixir res, ja es perdia triant el color més
escaient per fer-ho.
Altres
cultures també extingiren la talaiòtica que, probablement, abans ja n’havia destruït un
altre tot dient -per sobreviure,“és llei de vida” frase perdurable en el
temps, sí, però després de la il·lustració, suavitzant el seu comportament,
allò que els colonitzadors van pregonant “és llei de vida”, en realitat
només és l’arbitrària supremacista "llei de mort" pels exterminis
genocides.
Tu, amb la
figura d’un enfurismat pas al galop, enganxat damunt d’un balancí, vas ser
ideat amb la intenció que així fos més creïble galopar cap a l’imaginari
aventurer de criatures, sobretot de les més crescudes per allò d’estalviar-se
la cantarella (1) d’un major que els indiqui a on han d’anar si, ja tenen edat
per imaginar les Ítaques del demà.
(1) Arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet, comprarem un formatget, per dinar, per sopar, per a la Laia no n'hi haurà!. Arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet, comprarem un panellet, per dinar, per sopar, per a l'Àlex no n'hi haurà!