Dotades d’envejables artístiques ales que feu anar
cercant-vos l’existència, ignoreu el metafòric poder que sàvies i erudites ments us han
atorgat assegurant que els vostres subtils aletejos poden ser l’inici de
qualsevol caos dins la caòtica existència terrenal.
Fa segles que experimentades mans s’encarreguen de tenir les
xarxes de pescar a punt per atrapar peixos amb què alimentar-nos i, no fa ni
tan sols un segle que dotades hipotètiques ments controlen la global xarxa
d’internet a fi i efecte d'instruir-nos o manipular-nos.
L’encertada diàfana barana de protecció i el breu moment del
veler eclipsant la sortida de l’astre rei aconsegueixen, per uns instants,
deixar de banda la realitat del malson d’un turisme d’amuntegament.
Si la tradició es compleix literalment, no hi haurà treva
entre la teva triomfal passejada el diumenge 22, el des Be, lluint ben guarnida
neta i polidament ben pentinada la blancor
de la crescuda llana amb l'endemà, dia 23 de juny, l’esclat del caragol des
Born.
Tu, sedat o no, sempre ets el primer animal a suportar la
idolatria ciutadana majoritàriament esbojarrada, de la festa patronal de
tradició cristiana del veïnat ponentí, després ells, els cavalls, seran els
protagonistes de patir l’estrès de fer xalar habitants i visitants joves i
grans majoritàriament engatats.
Tot està previst i oficialment anunciat: “Es Diari i
Estrella Damm ja reparteixen la camiseta de les festes”
Aplicat a l’ésser, més aviat s'és el que el reflex ha
desdibuixat que la solidesa que aparenta ser.
Arribat l’extrem de conviure en un geriàtric, l’espectacle
d’entreteniment col·lectiu rebut a primerenca edat serveix per fer-nos
memòria de com hem de comportar-nos davant dels darrers que ens reservi la
vida.
Sota una ordenada reglamentació municipal per a qui
artesanalment faci res de mida més aviat petitona, un dia a la setmana li serà
permès de posar-ho a la venda per si de cas, gràcies a la diversitat d’oci de
l’enèsima massificació turística, pugui rebre, també, alguna engruna econòmica.
Els més menuts foteu gresca de piuladissa mentre voletegeu
per baixar en picat a picotejar les engrunes de pa de la teula, però ai!, quan
apareix un altre alat negre ben plantat triplicant-vos el volum fent el mateix,
volant o no, manteniu un silenci sepulcral tot esperant que l’imprevist
comensal foti el camp.
L’aparició en el món vegetal d’una solitària margarida pot
fer pensar que, patint la síndrome de narcís, vulgui destacar de l’entorn
que la rodeja i, en el món animal racional, la persona individualista, també.
És una d’aquelles albades del llevant balear que et
traslladen al desert saharià més enllà de la pols en suspensió.
Com a acabament del conte "els tres ossos” direm que,
eren tan bons minyons que fins i tot es van deixar caçar per uns perversos que
van vendre’ls al zoològic perquè els explotessin tancats dins d’aquella
instal·lació que deien era el calc de la seva vida en llibertat.
Conclusió: un d’aquells negocis rodons on els protagonistes
sempre perden.
La veus allí esperant l’últim destí cap a una nau segons criteris de “trastos vells” o “antiguitats” i, per uns instants de pensament, donant-li vida, els sorolls del carro carregant el foli, el de les tecles pitjant-lo, el de l’espaiador de paraules, el de la campaneta avisant del topall del marge esquerre, el de la maneta per canviar de línia i el del carrisqueig per l’estirada ràpida cap amunt del paper un cop finalitzat el text sense oblidar l’olor de tinta de la bicolor cinta d’aquelles negres màquines d’escriure de ferro colat i daurats anagrames de fàbrica com UNDERWOOD, ROYAL, OLIVETTI, REMIGTON..., presents a tots els llocs on sense cap problema trobaves feina resulta ser, tot plegat, el "déjà vu" del dia.
Aquell ajuntament no va deixar passar l’oportunitat de
recaptar doblers esbrinant, a l’oficina de la propietat, la identitat de qui va
enregistrar la possessió de l’ancestral o no ancestral cova que des del primer
dia de tributar com a bé immoble, se’l podia autoritzar legalment a lluir la
flamant rajola numerada.
Diuen que, per allò que no es coneix, la curiositat creix,
però més quan la criatura és un cul d’en Jaumet, que l’obliga a saltar-se la
disciplina de formar part de l'aforament de menudes cadiretes casolanes, per
esbrinar aquella modalitat de dibuixos animats en tres dimensions que
apareixien rere aquell llarguerut televisor.
De totes a totes convençuda del mite que assegura que, no és
el gat de la casa, sinó que la casa és del gat, des del primer dia que vau
entrar, Eurídice, Orfeu ja he assumit passar a ser la vostra mainadera i
dona de fer feines de la casa.
Sé que m’esperen uns mesos de paciència, divertiment i
consentiments com per exemple, el de convertir l'estora en un túnel de gresca
tot d’una que la vau veure doblegada aquell matí d’agranar a fons, però
estigueu alerta perquè si encara, més després dels sis mesos que han passat de
la seva desaparició tornés en Brusqui, l’antic propietari, se’ns acumularà la
feina no només de solucionar la bona convivència sinó la qüestió de la
propietat immobiliària.
Nota. L'Orfeu és un ben plantat de pelatge gris
tigrat mil·limètricament conjuntat..., sort que l'Eurídice, de pèl negre i
blanc anàrquicament coordinats, s’encarrega de desmitificar-lo.
Enxampat a mig construir, forma part de l’estil
arquitectònic que sovinteja qualsevol indret mediambiental protegit tan
desitjat de profanar pels empresaris promotors immobiliaris ni que sigui
començant per un dels seus embrions de baixa estofa.
La gallina cova els ous que en un descuit desapareixen per
qui a la cuina en fa truites que un cop a taula també desapareixen.
Per poc que controlis els a prop estàtics i t’adonis del
descontrol dels de lluny movibles, ja tens el matís de tot plegat.
A la iaia la feien servir de cavallet perquè estava en
aquella edat conscient que ja eren més les coses que no volia li interessessin
de les que ja havien deixat d’interessar-li, dit d’una altra manera, culminar
la saviesa del meninfot.
En pobles o barris de ciutats allí on el veïnat encara és
aquell de tota la vida, tranquil·litza veure a primeres hores del dia que els
porticons oberts d’una casa, normalitzen els costums sense que cap daltabaix
hagi alterat la vida de qui l’habita, però si a aquest fet casualment li sumem
la presència encuriosida de l’àvia i la del seu fidel company caní, el plaer
d’intercanviar una mirada i somriure còmplices, ja ens revifa el dia.
Últimament, la tabarra publicitària del BBVA fent OPA al
Sabadell, fa pensar en la primor de la línia separadora que hi ha entre el
desig capitalista del benestar, al de com fer arribar l’entabanador consum
eufòric capaç d’atrapar més clientela addicta per “ells” aconseguir-lo.
Aquella fonda, albirant l’economia d’escala creixent, sabia
que en un tres i no res transformaria el solar d’estendre llençols en un
lucratiu bloc d’habitacions annexes a l’hostal.
A la península ibèrica, després de l’ensurt de la seva
apagada energètica diuen que s’està normalitzant tot allò que depèn de les
usureres centrals elèctriques, i qui no, entrada en anys, durant l’interval no
haurà enyorat aquell passat feixuc sí, però saludablement independent de la
dependència.
Una comprensible explicació per la ja històrica apagada de
la península Ibèrica la trobem en un grafit, curiosament mig interromput, que
deixa veure el llautó de l’institucional cíclic (1) ordre establert.
(1. m.) Període de temps en què tenen lloc una sèrie de
successos o de fenòmens fins a arribar a un determinat succés o fenomen, des
del qual tornen a ocórrer en el mateix orde. Cicle de les hores. Cicle lunar,
solar. Cicle vital.
2. m. FIS. Sèrie de fases i de canvis que se succeeixen
ordenadament, i per la qual un mecanisme, una substància o un sistema tornen a
les seves condicions inicials.
Quan sense sortir a cercar-la t’apareix al davant una
espectacular boirada i aquell dia tens el cap serè, la gaudeixes i travesses
lentament sense escampar-la.
Era el joc i la complicitat d’una confiança mútua de
sentir-se estimats perquè tots dos s’estimaven.
Eren aquell gat golafre més que afamat i el pare fent-se el
desmenjat endarrerint la ingesta de la botifarra fent sonors xsts!!!,
avortant la intenció del moix fins a permetre’l atrapar la minsa porció del cul
de la salsitxa que expressament li deixava al plat.
Llegeixes el reportatge: “Viatge a un món que se’n va. El
rescat de l’ofici que Xavier Bayer i Pep Puig retraten al llibre Pastors i
ramats” i penses en la foto que un dia vas tenir l’oportunitat de fer
d'aquest fascinant ofici que serveix com una aportació més pel “retrat d’un
ofici que desafia el pas del temps”.
Estem en aquell punt que tan sols una sobtada fredor et
permet gaudir la salvatge solitud de les platges de proximitat.
Rere una visual funció de relació sovint sorgeix la de la
tafaneria que consisteix a esbrinar..., de què cony estan parlant?
Aquella avarca de perdurable sola i resistents anserols
representaria, en un brossià món abstracte, el perdut pedestal d’on també pot
caure la gernació humil.
Per als petits i grans d’aquella família rural, cap allà els
setanta, els dies festius, trencant amb el ritme dels laborals, els beneficiava
a tots.
Amb una escolarització obligatòria fins als catorze anys i
la proliferació de naus i fàbriques instal·lades als polígons industrials
contractant mà d'obra assalariada, aquell nucli familiar, trencant el ritme
dels dies feiners gaudien del merescut descans amb l’excepció de l’etern modus
vivendi de l’àvia que, com tantes altres, no deixava de ser el pal de paller
encarregat de recol·lectar, cuinar i omplir-los el plat a taula.
Brusqui, els altres peluts, les goses Mur, Bruna i la moixa
Brusca, que un dia habitaren la casa, feren l’últim alè de vida a dins d'ella,
cosa que tu no has pogut o volgut fer perquè d'ençà de mitjan desembre no
has tornat a casa..., malgrat tot, Brusqui, el platet amb pinso està al lloc de
sempre.
Brusqui, des del segon dia de no aparèixer, la recerca ha
estat intensa sigui donant veus pel veïnat o a través del Facebook propi o de
la protectora d’animals fins i tot des de la comissaria municipal dels
“satxos”, tots s’han assabentat del teu perfil físic i portador d’un xip
identificador...; així i tot, Brusqui, el platet amb pinso el trobaràs al seu
lloc.
Brusqui, la casa sense peluts com tu no és la mateixa,
necessita ser posseïda per mentalitats felines que sàpiguen els secrets de cada
racó, identificant tots els sorolls mantenint a ratlla els petits insectes o
ratolins "okupes", per aquests motius i perquè a mi em distreguin
dels buits que generen les absències, aviat, d'aquí a una setmana, dos moixets
femelles, mascles o un de cada, entraran a casa de la mà i elecció de qui sabia
l’existència de la gatada, amb l’únic suggeriment que triï el parell que durant
la juguesca entre germans, semblin els que més tendeixin a arraulir-se.
Brusqui, sense perdre l’esperança del teu retorn, la cassoleta amb el menjar
sec seguirà damunt la tauleta del racó de sempre fins a assumir que la
teva eixida ja era per sempre.
I així, igual com la rosada consumeix l’arbre s’entén el perquè
i el com l’acció climàtica provoca allò del lent, però dolorós envelliment
ossi.
Fent la feina de llenyataire a l’hivern, li servia per estar
“cachas” en la temporada d’estiu per fer de cambrer al "xiringuito"
de platja que millor valorés la seva feina, simpatia i capacitat captivadora,
però per damunt de tot la d'aguantar collonades vinguin del cantó que vinguin.
Mentre s'afilava els rajos per ser cada dia més punyent de
l’anterior, aquell matiner sol narcisista i juganer aprofitava els núvols per
fer-se la rateta enlluernant-se a si mateix damunt les aigües del port.
Estàveu en un plàcid lloc de la pastura “mesetaria”
destinats, segons versos de Pere Quart (1), a ser màrtirs nacionals gràcies a
la pràctica del cruent espectacle nacional de la tauromàquia.
Tu, també algun dia, aniries a parar a l’arenós sòl
d’una rodona plaça de toros plena d'espectadors àvids de veure com uns
botxins embotits dins d’uns “trajes de luces”, d’enlluernadora fantasia,
sensuals, eròtics..., t’anaven minvant les forces fins a acabar-te la vida
sense adonar-se que, intentant humiliar-te la bravesa, ells, augmentaven la
tinença d'irracional covardia humana dels dèspotes.
(1) Non, non,
vine son!
Dorm petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non, non,
vine son!
L’esplendor del raig solar entrant per l’escletxa de
l’angost pas d’un indret de la pedrera fins a estavellar-se al sòl que
trepitges, s’esdevé enllaç obligat per saber coses del passat de l’ofici de
pedraire, i així, ennoblint-lo, trobem
dins la xarxa d'internet: La pedrera de Santa Ponça, història viva de
les tècniques d’extracció.
Ja s’acosta el negoci dels floristes de treure suc en la
venda d’artístiques palmes guarnides, de sobris i estilitzats palmons o dels
generosos rams de llorer, sacsejats respectivament, per criatures i majors
durant la catòlica celebració del Diumenge de Rams, però si bé la tradició de
penjar la palma o el palmó al balcó -de la família que en tenia- és un fet que
ha desaparegut a les grans urbs, tractant-se del llorer, continua el costum de
penjar-lo rere la porta d’entrada o en un racó de la casa i, més que per la
superstició d’allunyar catàstrofes meteorològiques, ja fa segles que la saviesa
popular utilitza les fulles per condimentar guisats sobretot els estofats.
No cal posar portes al camp, però si cal fer-ho per
intimidar, existeixen infinitat de barreres que poden ser d’un monòton industrial
escacat de ferro o, d'intrínseca amorosa confecció de fusta d'ullastre com les
que fan els mestres d’atxa menorquins dedicats a mantenir la
tradició.
Pujant o baixant per la muntanya, pel montanyí o, lliscant
per l’enrajolat del poble arrossegant el pes de la closca de ca teva, no
t’oblidis, caragol, de lluir les sinuoses banyes que, a l’hora d’afavorir-te,
són motiu per entretenir musicalment criatures i majors.
De tant en tant el sorollós enrenou de l’enderrossall és
l'únic capaç de trencar l’ordenat silenci de la paret seca.
Nota...: "En la societat d'avui, el Primer Món té a
veure amb els països que tenen les economies més avançades, una gran influència
mundial i alts estàndards de vida juntament amb els millors avenços en
tecnologia i desenvolupament humà. D'altra banda, les Nacions Unides defineixen
el Primer Món en base al Producte Nacional Brut (PNB) o l'Interior Brut
(PIB)"...
Ferint-te, devia ser la precisió d’un llamp caigut damunt la
base del tronc; més tard violentes ventades s'encarregarien d’afeblir-te tant,
el lligam de les arrels amb la capçada, que obligaren l’emblemàtica copada just
a l’alçada que et permet continuar l'existència a tocar de la Taula que ara,
sense el teu característic gegantí referent d’ullastre acaparador d'escena, ha
quedat, solitària, com la diva pètria del recinte talaiòtic.
De fet, si entagusavem algú perquè vingués a veure-us,
sospesant les bones intencions d’acollida, a poc a poc se t’endugueren els
gatets d’aquesta primerenca parida que també va ser l’última perquè sense consensuar-lo
amb tu, tirant pel dret, vam fer que, passant pel quiròfan del veterinari,
quirúrgicament t’esterilitzes tot pensant que si nosaltres ens estalviàvem el
calvari de donar en adopció, a tu, tal vegada t’alliberàvem de possibles no
desitjades prenyamentes.