Fas cara d'emprenyat i qui no!, si t'han fotut un collaret
antipuces massa estret, sense miraments de si et fot o no el tros sobrant que
et penja pel costat. A més a més, com que ara som a primeres hores del matí,
tant si no has tornat a casa com si acabes de sortir, l'enfarfec d'haver de
suportar durant trenta dies o més, el cony de collaret, entenc que forçosament
i comprensiblement justifiqui la cara de mala llet.
En més d’una ocasió, la interpretació de molts grafits
podria ser aquesta: molt soroll (visual) i poques nous o, pipes de gira-sol.
És allò que saps pertany a una casualitat, però, voldries
que fos un senyal. De cop i volta, d'un dia per altre, apareix una campaneta
lila on mai, des de fa més de deu anys, n'havia crescut cap i, és aquí on
comences a barrinar de qui i per què voldries que fos l'avís del senyal.
Aquell
retratat vermelló de cel ho deia tot. Miraves cap a l'oest en horari p.m. i,
segurament, no sense ganes de sopar, eres conscient que aquell sol, fugint, cap
a la posta, en pocs segons desapareixeria del tot.
Sou dos d'aquells corbs marins dels quals cada dia la feina
consisteix en recorre la costa o en mig d'una albufera, surar i cabussar per
nodrir-vos i, un cop ben peixats, eixir damunt del sortint d'un escull lluny de
la presència humana per, amb el bec remenant i picotejant el cos, fer
desaparèixer emprenyadors paràsits i, un cop nets i esporgats, obrint les ales
de bat a bat i cara de satisfacció, deixar pacientment eixugar el negre
brillant plomall fins que tot sol quedi emplaçat damunt del cos.
De l'11 de setembre del 1976 al del 2024 i,
l'independentisme català segueix tossudament alçat.
Res de concert econòmic "especial" i demés
promeses entabanadores, i més democràcia autoritzant un referèndum per decidir
amb un SI o un NO, si Catalunya vol ser una República independent.
Des del mirador contemplen l'enrenou festiu de danses i
costums populars tan semblants a les d'arrel pròpia. Són quatre d'aquelles si
no bones, necessàries amigues que tens en terra estranya per no perdre els
orígens fent, cada vespre, un tomb pel poble per airejar-se de bons o mals de
cap de casa o de la feina tot saben que si són dissortats, ni que sigui per
empatia sabran com reconfortar.
La imatge correspon a una d'aquelles circumstàncies de lloc
on la singularitat d'un punt de referència no només dificulta sinó que
impedeix, perdre't la vista en l'horitzó.
Tu, com tota la colla de grans o petits felins, tens el
costum d'estar-te al lloc instintiu de guaita, silent tranquil i elegantment
pacient deixant només entreveure un subtil moviment de cap per mirar, amb condescendència,
allò que, com ara, t'és indiferent, però, pobre d'aquell animaló que tu i els
teus considereu satisfà l'ancestral instint de no passar fam perquè encara que
aneu tips, ja pot fugir, cames ajudeu-me, cap al cau o amagatall més proper.
Que la
permanència de la boia de referència ben fermada suri, és tan important per qui
navega, com saber la solidesa de la nau d'estar flotant.
Diuen que
qui va a Egipte visita les piràmides.
Diuen que
qui va a la Xina, visita la gran muralla.
Diuen que
qui va a Roma, visita el Colosseu.
Diuen que
qui ve a Menorca, gairebé és poca la gent que ha visitat una Taula de les
moltes que hi ha a l'illa.
Hi ha
mitjans digitals de notícies, entrevistes, opinions..., oberts a comentaris
dels lectors on cada una de la persona periodista, opinant o lectora, fil per
randa s'esplaiarà detalladament intentant no deixar res pendent de teclejar
damunt l'ordinador.