Tan sols és un mesurador d’alçada d’onades eixut per la
mancança d’elles; tan sols és un tros de mar que l’horitzó atura; tan sols és
un tros de cel vermellós per la pols sahariana en suspensió, però també,
invisible, tan sols és l’estupor per la sensació de calor intensa les 24 hores
dels dies d’una onada de calor que causa l’escalfament del planeta.
Amb els tres versos de l'encapçalament, Antonio Machado ens
engalta que també, ni que sigui a través d’art reflectit en l’ombra, podem
donar gràcies de la nostra existència.
Sempre t'acostumaràs (o no) a la comercialització dels
paisatges costencs de ses illes Balears.
A vegades qui fa de cap de qualsevol estament establert,
familiar, laboral, polític, eclesiàstic, militar..., acostuma a col·locar a l'entrada
del lloc social aquella -ni que sigui petita- campaneta avisant de l'únic so
permès dins l'estança comunitària.
Quan el vent adquireix una notable força, la vertical
rigidesa de la solitària mena d'orobanque silvestre, balancejant-se, fa saber
que la millor combinació perquè tot rutlli harmoniosament, acostuma a ser la de
la flexible rigidesa.
Gaire cosa més que estar molt a prop, gairebé acoblats,
s'asseuran, prendran un cafè, una copa, una beguda refrescant i xerraran de
l'enèsim feixuc (per calorós) estiu.
Gaire cosa més podrien fer que consumir alguna cosa més
original i para de comptar, perquè gairebé en qüestions de xerrameques tot,
absolutament tot, durant segles ja està parlat, comentat i, fins i tot, gairebé
pensat.
Damunt la discreta porta d'accés a la casa, enramant-se,
apareix l'indiscret encant d'un florit pati d'entrada.
Tot i el potencial medi per desplaçar-se sobre rodes, les
bicicletes són considerades com la filigrana més escanyolida dels vehicles de
transport i, com que, així i tot, segons la posició del sol, l'ombra d'una
d'elles projectada és de tal clarivident intensitat que, contradient la dita,
fa pensar que allò que no fa ombra a terra no és per estar magre o escanyolit,
només és que, segurament, ja està en la dimensió del no-res.
No passis pena, tu pots continuar amagant tot el que vulguis
sense dir ni piu perquè, tenint el pas assegurat per sota la cortina, no tens
cap necessitat d'obrir-la amb el perill de què se sàpiga tot.
Remembrant aquells contes de fades i cases encantades enmig
del bosc, encara que només fos per contemplar-la en la distància, voldries
poder comprar la singular casa de la imatge.
Les persones sempre estem a l'espera, però unes amb més
intensitat que altres quan han de fer front a l'espera de fugir de conflictes
bèl·lics o de la fam, d'aconseguir papers de residència, d'un lloc de feina
digne, d'una clientela sobretot de temporada, de notícies o informacions via
telèfon mòbil..., elles i nosaltres dins els nostrats casos particulars,
atrapats en la confusa vida igual que Vladimir i Estragon, atrapats en la
comèdia de l'absurd Tot esperant Godot.
No hi ha res com el clàssic petit i artesà forn de barri,
aquell que amb un assortit de quatre o cinc formes i grandària i dos o tres
variants d'ingredients en la composició dels pans a la venda, et permet fruir
d'un excel·lent producte nutritiu fins i tot capaç, mentre el consumeixes, de
fer-te oblidar el reguitzell de bones o males experiències del passat o del
futur.
És un d'aquells carrers estrets de parets escrostonades,
imatge del passat, del present i del futur refermant les possibles estretors de
la gent que habitava, habita i habitarà les seves cases, però sempre, en tots
temps, amb dignitat de classe.
És evident que, en els casos de desnonament quan no pots, no
saps o fins i tot la manifestació solidària és obstaculitzada per estrictes
lleis de la propietat privada, si més no, mentre dura el conflicte, fan que
pateixis per la dissort dels qui fan fora de la llar.
És evident, però que en el cas del suïcidi de les dues introvertides
germanes del barri de Sant Andreu, la Núria i la de nom desconegut, llançant-se
pel cel obert des del sobreàtic de l'edifici on feia cinquanta anys que hi
vivien, segons sensibilitats més o menys acusades, aquell patiment passatger
pot passar a ser aquell remordiment sense fi.