del talaiòtic al dia d’avui

El lloc pertany a una de les casernes d’un polvorí actiu encara durant uns bons anys  de la postguerra.
Ara, desmantellat i abandonat fa una pila d’anys pels militars i més recentment, pels okupes amb expectatives de treure’n un rendiment social al lloc (projecte escapçat d’arrel pels manaires de torn (1)), bé es podria considerar incloure el singular lloc dins de la ruta de visites a la Pedrera de Santa Ponça, doncs, paga la pena, de dins i de fora estan, veure els grafitis d’interior, el runam  espargit per terra i els sostres mig ensorrats sostenint algun tros de biga, farratge, teula o ciment que bé podrien  competir  amb les millors obres d’Alexander Calder.
(1) Segurament sense donar temps als estigmatitzats antisistema d’organitzar-se prou per demostrar si era o no era una bona iniciativa.

enguany, pleniluni nadalenc

La lluna avança cap a la seva plenitud i d’una branca de l'arbre de morera, entestada, una fulla  es manté aferrada tal vegada romancejant per claudicar sota la llum de la lluna plena de Nadal.

caps i fanals jups

El disseny dels fanals amb el cap cot que il•luminen la nit del moll, semblen competir amb els matiners personatges proveïts d’una popera de mà que enfila l’esquer per atrapar un pop, cercant-lo, amb el cap també cot, dins les transparents aigües del port.
Dissenyats caps cots..., caps cots cercant aliment..., caps cots introduïren paperetes a les urnes..., caps cots cercant tecles de l'ordinador..., caps cots, caps cots...

les possibilitats del vell timó

De bell nou el timó de fusta havia de fer força goig entre les mans del navegant que el manava, però ara reposa en el racó del moll destinat a arranjar o desballestar vaixells a l’espera d’algú que se l'endugui i tornar-li l’esplendor, ja sigui per continuar navegant i fer feliç a qui el mani o, per fer bonic penjat d’una paret per imaginar-se el mateix.
Si fa no fa, aquesta última opció, és la que ara tenen al davant els caps dels partits polítics presents a les eleccions d’ahir, i se m’acut que no serà fàcil de fer entendre a qui els han votat, les negociacions i acords que prendran per nomenar un candidat per la pròxima legislatura.
Probablement, d'ara endavant, el “donde dije digo, digo Diego” (la nostrada “ahir deia blanc i avui diu negre” és més punyent) estarà present dia sí, dia també per preservar la unitat i recuperació Pàtria.

Ah!, i reconec que estava equivocada quan pensava que això tot s’enllestiria entre PP-C’s, o PSOE-Podemos i para de comptar, el serial o sidral versus l'Espanya unida, tot just acaba de començar.

passat demà 20Dels espanyols

Considerar-te espanyola per imperatiu legal, te l’avantatge de què quan pots escapolir-te d’entrar en el seu joc optis per l’abstenció, la qual cosa no vol dir que la juguesca no et corprengui i així, si veus una gavina damunt d’una boia sostinguda per una corda aferrada a un mort (1) similar (tot i tractar-se d’altre tipus de cadàver) al que hi ha al Valle de los Caidos que continua mantenint tanta gent enganxada, ja et dóna peu per l’apunt de paranoia:
L’au fa el mateix posat que en campanya han fet els que la van incorporar al seu emblema és a dir, per ensarronar uns quants s’ha deixat fotografiar mostrant-se amable mirant polítiques socials esquerranes però, tant si els seus treuen majoria com si no, ajudats per la coalició que sigui, aviat ella i ells faran el gir de 180 graus deixant de mirar cap al cantó que tant els incomoda.
El 22D sabrem si la gavina continuarà representant el neoliberalisme ranci (agafant la maneta  de C’s)  o bé si un clavell (agafant la maneta d’un que s’il•lusiona que pot) el substituirà per un altre d’igual de passat encara que tal vegada, en aparença, sembli menys caspós. 

(1)  5. Àncora d’una sola grapa, fondejada i sòlidament subjecta a una boia per a amarrar-hi les embarcacions; cast. cuerpo muerto. També pot esser el mort una peça de ferro o de pedra viva, sense forma d’àncora. Mestre Llauna horabaxet s’amarrava en es mort en mitx des Portitxol, Roq. 31.
|| 6. Piló, boia, anella o altre punt fix per a amarrar-hi embarcacions en un port; cast. cuerpo muerto.

pas a pas sense pressions

L’anticicló, l’altíssima pressió atmosfèrica i una temperatura suau, faciliten caminar lleugerament sense importar si ets vella, jove o criatura i no només als éssers mancats d’ales sinó també, tal com s’aprecia en la imatge, als que les tenen.

l’esporàdica roda de la vida

En els temps que corren, no cada dia veus funcionar un dels antics forns de pagès que encara queden útils i no només per fer bonic, i així de tant en tant, hi ha qui refusa la modernitat d’una cuina de gas o elèctrica i, nostàlgicament, empra el sistema de forn que segurament es va fer un tip de veure com usaven els seus avantpassats tot recordant la infància ajudant a cercar i tallar llenya i, essent ara ell el protagonista, les de paciència i consciència dels seus majors encenent el foc, mantenint-lo i controlant-lo a fi i efecte de la correcta cocció dels aliments. Més o manco, escenes com aquesta podrien considerar-se com la particular roda de la vida en acció.

mal de molts, conhort de tots

És el que té l’absència del carret de fotos esclau de revelar-lo en un laboratori. Ara la sofisticada càmera digital, gràcies al baix cost econòmic i rapidesa en veure les imatges, transforma l’afició moderada a la fotografia en una de convulsiva i, qui la pateix, ja no sap sortir de casa sense la clau ni la càmera fotogràfica incorporada o no al mòbil.
Podríem dir doncs que la photomania, ja és una patologia cada vegada més estesa i, quan la pateixes, l’únic que et consola és comprovar que algú altre també li passa el mateix, clar que, si tens la sort que (independent o no de l’exigència del cànid de companyia) t’agrada matinar i a sobre vius en un indret on les sortides de sol poden arribar a ser espectaculars, no es fa estrany captar algú fent el que tu no fa ni cinc minuts feies acompanyada també, d'un pacient i benèvol cànid acostumat també, a esperar que qui té cura d'ell faci, també, les seves necessitats.

cimeres engrescadores del bé comú, comencem per casa?

Doncs si 195 països ens fan creure que s’han posat d’acord a París per prendre mesures controladores de les emissions de gasos contaminants de l’atmosfera terrestre, ja podem posar la mà al foc que només ens la socarrimarem una mica, pel fet que, a partir de no res anys, la migració de pobles sencers no només es limitarà al bel•licisme institucionalitzat sinó que serà fugint de les zones engolides per mars i oceans o de les desertitzades per les constants sequeres.
Pertànyer o no als països rics no serà eximent de sortir indemnes de catàstrofes ecològiques, la descendència de la població de la península Ibèrica també patirà les conseqüències migratòries o immigratòries gràcies al fet que, paradoxalment, l’ascendència en part també ha estat la culpable de tot plegat, i nosaltres, badocaries de mena, estem fent de pont mirant-ho, la majoria egoistament per enriquir-nos, i una minoria, sovint impotent veient com aquells pocs visionaris del desastre ecològic i humanitari que protestaven, primer se’ls ignorava, després se’ls silenciava mediàticament fins a arribar a l'extrem de reprimir-los contundentment com en el cas de les cimeres dels grans mandataris del G8 o del Club Bilderberg o també la més recent a la capital francesa.
Amb optimisme però hem de celebrar els acords de la cimera de París i, conscients de la seva transcendència, malgrat tractar-se (segons ja algunes veus creïbles) d'un foc d’encenalls, tal vegada seria l’hora d’enfilar l’agulla començant per casa enderrocant d’una punyetera vegada la baluerna del parell d’hotels de Son Bou que es mantenen il•legalment dempeus a un pam del litoral marítim i al costat de les restes d’una basílica paleocristiana, exhibint desafiant any rere la seva il•lícita presencia, és a dir, fotre’ls a terra recuperant l’espai dunar encara que només sigui per fer honor, sense que ens caigui la cara de vergonya, a la candidatura de la Menorca Talaiòtica perquè se la consideri patrimoni de la humanitat.

aneda griseta (anas strepera)

L’eixerida ànega, encara que no ho sembli, no perd detall d'allò què hi ha per defora i dessota seu. Les tranquil•les aigües de s’albufera li fan d’espill permanent mentre les solca tot fent anar, endavant i endarrere, el parell de palmades extremitats, de cop però, a la recerca d’aliment, trencarà el capdavanter mirall que aviat la serenor del seu solc reconstruirà i, agraint-li la seva desimbolta actitud, pel cap et passa el pensament de què qui sap si pels voltants de la primavera no tornarem a veure-la davantejant intrèpids anedons perpetuant l’espècie, la bellesa de l’indret i l'embadocament dels mortals.

ballar-la tota la vida

Antics boleros, passos dobles, swing, i algun rock and roll, són el revulsiu per oblidar penúries, mals de cap, de braços, d’espatlla, de cames..., sí, el ball com a revitalitzador d’energies.
Ja se sap que no tota la gent gran dels municipis freqüenta els cassals de jubilats, de fet gairebé el percentatge potser no arriba ni al 15 o al 20%, però segur que si se’ls pregunta tant als que hi van com als que no, que'ls hi sembla això de passar-s’ho bé ballant, la resposta seria de conformitat doncs això de dansar en parella -o no- ja és un costum d’arrels força ancestrals assumit genèticament i, de fet, encara que no es vulgui, sense música, qui més qui menys, a casa o afora d’ella en les relacions personals d’amistat o de feina l’ha ballat tota la vida, el que passa és que de tant en tant hi ha qui també és capaç de fer-ho, al ritme que algú fa sonar- en directe o enllaunat- damunt d’una pista de ball d'interior o a l'aire lliure, o sense música ambiental com en el cas d’Emma Goldman que refermava la seva ideologia afirmant que "Si no puc ballar, no és la meva revolució"

biblioteca de rodalies

L’acció de deixar llibres al carrer perquè alguna persona pugui endur-se’ls, és un gest ben generós.
En un banc del passeig, n’hi avia tres, dos d’autores ben nostrades, Maria Mercè Roca i Isabel Clara Simó i un, d’un autor aragonès Ramón J. Sender que, pel reconeixement que Catalunya sempre li va fer, hi devia tenir força lligam.
Desconec la persona que va triar aquests llibres per llegir-se’ls i desconec si, per allò que diuen que som el que llegim (o... ¿és el que mengem?, ara no ho sé ben bé prou) va treure’n profit, tot i que vull pensar que deu ser una bona ànima lectora quan decideix compartir, a l’atzar, el benefici de la lectura de tres bons llibres escrits per dues escriptores i un escriptor amb el cap ben moblat.

l'oblit de les joguines trencades

El terrorisme, el gihadista (com si fos l’únic que patim) o, la sortida en campanya dels polítics de cara a les eleccions generals del 20D o, la també sortida de la campanya comercial consumista de cara al Nadal2015, ara omplen (amb les alternances comanades per l’agència oficial informativa de torn), espais informatius i d’esbarjo televisiu i radiofònic i, també, primeres planes, o no, de la premsa escrita o digital i així hem acabat els últims dies de novembre, encetat els del desembre per tot el més, i  se sap que fins i tot, aquesta intensitat informativa arribarà a sobrepassar els primers dies del gener 2016.
Amb aquesta panoràmica per endavant, de cop i volta veus, al terra del carrer, una joguina trencada llençada o oblidada, provocant-te tot d'una un desassossec en fer venir al cap com hauran d'estar els milers de refugiats que, des de principis d’any, els mitjans informatius esmentats ens han anat mostrant caminant o en pasteres fugint de l’horror per arribar a la UE en demanda d’asil.
Ara, potser, per no mostrar la fal•làcia de l'acolliment dels països “rics” concentrant-los i retenint-los en campaments en condicions més infrahumanes que suprahumanes, mentre se'ls assigna un destí (més rendible per la UE que per a ells), el silenci d'aquelles oficials agències informatives de torn sobre el drama de la diàspora del segle, fa que es dediquin a prioritzar les altres informacions més adients a l'època de l'any.
Apanyats estem si no remenem dins la xarxa cercant altres mitjans fugint de la premsa alienadora que pot aconseguir convertir-nos en aquell ase caminant rere la pastanaga que mai agafarà i aquesta similitud, en nosaltres, amb el moviment constant del pas, genera l’energia necessària que engreixa les arques de l'amo sàviament escudat rere la plusvàlua institucionalitza, deixant-nos, si no parem compte cercant altres fonts informatives, també orfes de sentit crític per adonar-nos-en, es a dir, deixant d'aprofundir en quins són els fils que mouen estats terroristes, o els polítics en campanya de quins poders fàctics són gestors o, perquè unes festes de tradició religiosa i d'amor familiar, cada vegada més és transformen en diades de promoció de la compra compulsiva.

blanc o negre, tot és u que diuen a besalú

Per a qui no sabem ni un borrall de races i característiques de cavalls però ens agrada veure’ls, en un tres i un no res deduïm que, evidentment, l’euga de la imatge queda del tot exempta de ser considerada una pura sang menorquina (1) però, no passa res, ens apropem i ella prest bé per rebre un manyac d’herba o carícia i, després de l’intercanvi, l’euga continuarà essent feliç dins la verdejada a trossets amplia tanca, i nosaltres sortirem una mica més enriquides amb l’intercanvi de carantoines i mirades d’amistat.

1(k) Defectes desqualificants: Es consideren defectes desqualificants totes les capes diferents de la negra, l'alçada a la creu inferior a 1,54 m en els mascles i 1,51 m en les femelles, així com tots els defectes desqualificants específics d'aquesta espècie: presència de gat o gallet (coll vençut), criptorquídia i monorquídia no accidental. 

exercici de manteniment

Després d’una tramuntanada, l’anticicló de la tardor tot i calmar les remogudes aigües del port, no s’està de banyar de rosada el litoral el camp i els pobles de Sa Roqueta oferint, a més a més, alguna sortida de sol envoltada d’espessa boira humida i qui sap, si per això, qui és afortunat en posseir una barqueta, no desaprofita l’ocasió per navegar una estona a cop de rem fent anar el sistema muscular amb intenció d’eludir o retardar el patiment d’una artrosi tan generalitzada entre la població illenca i això, ens fa suposar que al barquer de la imatge, la silent solitud li permet la gairebé perfecta concentració per a dur a terme rítmicament el saludable exercici de manteniment i, tanmateix, les badocaries que d'en terra el contemplin, instintivament intensifiquin el pas o allarguin la passejada per intentar, en secà, fer (com jo) el mateix.

l’urbi et orbi quotidià

Qui sap si en passar a millor vida la persona que li devia tenir estima i tal vegada també devoció, el Sagrat Cor ara reposa damunt la taula del magatzem de segona mà; algú se l’ha tret de sobre i, en fer-ho, alliberant-lo d'entre les quatre parets d’un culte particular, ha situat l'escultura religiosa d’escaiola al nivell d’obertura a l’exterior que està fent l’actual Papa Francesc que, fugint d’encasellar-se dins el luxós  enclavament del Vaticà, surt a predicar pels cinc continents, els  valors conciliadors  pacífics  d’amor i germanor del cristianisme ben entès, mostrant-se i beneint, igual que el gest del Sagrat Cor a tots els que voltegen pel magatzem, a totes les ànimes, ja siguin o no siguin del mateix credo, confessió, agnòstics o ateus.

veient i patint el “veni, vidi,vici” borbònic

Si aconseguir una Catalunya independent està costant i costarà mans i mànigues, després de veure la notícia “L’exèrcit, desfila pel centre de Palma i l’omple de banderes espanyoles” que t’ha fet pensar en allò que tot l’estiu has estat veient damunt la coberta d’un llaüt amarrat a la cala, en principi sense donar-li importància tot i que notaves l’afany reivindicatiu d’espanyolitat en comprovar que, curiosament, la llargada del cordill d’estendre les tovalloles, permetia encabir-ne les 4 airejades cada matí tarda i nit sempre, curiosament, amb la mateixa positura, no deixes de pensar la feinada que s’haurà de fer si algun dia les balears, democràticament, decidissin formar part d’uns països catalans.

hàbits i solsticis

A l’estiu el porxo “uralitat” servirà d’espai ombrívol per asseure’s a la taula i fer àpats tot fent-la petar però, el rigorós hivern i, sobretot, rigorosos temporals marítims, converteixen la galeria oberta en la mena de drassana de manteniment de la fibrada patera d’esbarjo familiar.
Sovint, casetes de vora mar, un parell de mesos abans del solstici d’hivern ofereixen la imatge de portes i finestrals tancats amb els estris arreplegats, però tanmateix se sap que un parell abans del de l’estiu, porticons i portals s’obriran de bat a bat, escampant, al lloc que'ls correspon, taules cadires i bot.

llençar les campanes al vol

La campana d’aquesta torre d’església si bé encara està airejada, algú s’ha entestat a impedir-li el moviment. Ara, darrere d’un reixat, rau engabiada i potser enrabiada per la nova tecnologia d’emprar l’electrificació, si és que encara sona, en lloc dels braços i mans expertes del campaner que en un temps l’hauria de fer sonar.
Per cert, si voleu escoltar uns quants sons de címbal, pitgeu aquí, i trobareu una didàctica pàgina dedicada als campanars amb les variants de pics relacionats al peu de la pàgina. Totes sonen menys el Toc de Sometent que, vés a saber ara que potser ens farà falta, gràcies a l’enèsima  subtil intervenció del Senat Espanyol del 1978, el seu pic està dissolt, clar que tal vegada, en vista de l’èxit dels avisos mitjançant Twitter, organitzar-se sense tant de rebombori sonor ara sigui més selectiu i per tant, expeditiu.
A classe (Alustante) 35" 279 Kb 
A revata (Pedroso de Armuña)  54" 422 Kb 
Repicar (Peñaroya de Tastavins)  1'31" 719 Kb 
Bandeo (Alcorisa)  3'47" 1,73 Mb 
Casament i bateig 22" 176 Kb  
Toc de mort (Peñaroya de Tastavins)  1'51" 868 Kb  
Difunts (Aragüés del Puerto) 4'56" 2,25Mb 
Missa festivitats (Alcorisa)  1'33" 731 Kb  
Foc  23" 197 Kb  
Garranyaus (Campaners de Solsona) 41" 326 Kb  
Dia normal a missa  19" 155 Kb  
Dia normal a missa2 (Peñaroya de Tastavins) 37" 292 Kb  
Tocs de Festa (Repics dels campaners de Solsona) 2'36" 1,19 Mb  
Repicons (Campaners de Solsona) 56" 438 Kb  
Toc de sometent (Campaners de Solsona) 55" 434 Kb  
Toc d'agonia (Campaners de Solsona) 47" 369 Kb  
Toc d'ajuda per temporal (Campaners de Solsona) 2'43" 1,25Mb 
Tocar a temps (Campaners de Solsona) 2'02" 955 Kb  

Vol general de campanes (Campaners d'Albaida)  8'16" 3,78 Mb  

perruquers nòmades

Els cursets de formació professional per aturats (o no), fan que gairebé a cada nucli familiar hi hagi algun parent o parenta experta  en compostures capil•lars i així podem fer-nos una idea del perquè, també, antigues barberies d’homes han abaixat la persiana per la pèrdua de clients a causa de la crisi o, perquè no, per motius d’estancament en una moda classista incapaç d’adaptar-se a una oferta d’atenció per ambdós sexes, per la qual cosa, a algun treballador a sou, no li queda més remei que acudir a l’àgora publica de mercadeigs i oferir, per beneplàcit de grans i petits, els bons serveis de barber consistents en tallar els cabells, tallar les patilles, i rasurar el clatell.

perennitat constructora

Sortosament amb el canvi de govern de les últimes eleccions autonòmiques, Menorca, també s’ha vist doblement beneficiada per la decisió promesa en campanya, d’aturar la disbauxa de la innecessària macro reforma de la carretera general impulsada i duta a terme sota el caprici de la gairebé sempre prepotent ideologia d’aquella AP, fundada pels neofranquistes de torn i, que amb el temps barataren l’A de l’aliança por la P de Partit. 
Amb l’aturada de l’orgia d’encimentar l’espai rural, més d’un i una, s’han hagut de menjar amb patates (de botigues "delicatessen" en concordança dels honoraris que reben per servir interessos neoliberals i no en mercadones de marca blanca) el nefast projecte d’execució que curiosament dia a dia necessitava més inversió econòmica de la pressupostada. Per això ara, els ajuntaments i en especial algun d’afinitat ideològica amb l’exconseller i també exgeneral (defensor acèrrim del projecte cancel•lat), s’afanyen a dur a terme reformes al poble per apaivagar l’aturada d’algun constructor que potser, abans estava compromès amb la reforma de la carretera, la qual cosa està molt bé però hagués estat força millor si l’obra pública dins la població s’hagués fet temps enrere tal com demanaven obsolets paviments i conducció d’aigües del clavegueram denunciats per veïns i comerços de la zona.
Evidentment tot això exposat són suposicions que et barrinen pel cap i qui sap si alguna és encertada. El que sí que és cert però, és que la vergonya a escala global que produïen les macrorotondes, amb la contundent reivindicativa voluntat popular reflectida també en les urnes, s’ha pogut esquivar, cosa que, malauradament, no es pot dir d’eludir aquella sospita (veient com està el pati d’imputats i causes obertes) del malbaratament dels doblers públic en benefici dels pocavergonyes.
Nota: Innovació a 360 graus, opinió força polida publicada avui al diari local, recomanable als qui estimen Menorca.

in memoriam

El roser plantat envoltat de marialluïsa estava, el dia de la foto, ple de poncells i d’un parell de roses, una de ben oberta i l’altre assecant-se com marcint-se s’estava, a l’interior de la casa, la vida de qui  plantà el Roser Híbrid de Te.
La mort sempre és dolorosa però la persona absent sabia i, d’altres també sabem, que ni de bon tros el seu dolor mentre veia com la vida en la seixantena se li escapava, i ara, el nostre dolor, superarà mai el patiment de les criatures i adults implicats directament en el drama humanitari del nostre temps.
Nosaltres, la generació de la UE nascuda després de la segona guerra mundial, conscientment o inconscientment sabem el privilegi que hem tingut quan creixíem, amb més o menys mancances o dificultats, en un entorn de pau, encara que, reflexivament, tal com cantava Raimon, de més grans sabéssim que, de vegades la pau, no és més que això, una buida paraula per a no dir res.

arri arri tatanet

Tímidament el cavallet treu el cap per un mirador del boinder gaudint encara del bon tracte i estima que rep de l’infant que juga amb ell. El petit equí de drap sap que d’aquí a no gaire més d’un mes i mig, els dies de Nadal amb la seva disbauxa consumista, poden convertir-lo en una joguina obsoleta que, segurament, passada la Nit de Reis, acabi llençada al costat d’un contenidor de fems; no obstant això, si amb sort pel davant passes alguna persona recol•lectora d’andròmines recuperables que se l’endugués, sap que anirà a parar a un magatzem de “vell i nou” dels que hi ha arreu, i allí, després d’una neteja i compostura a fons, podrà tornar a enjogassar un infant.
Engrescada en continuar divagant sobre el futur del tatanet, afegiré que no seria gens d’estrany que un cop arribés a l’obrador del modern drapaire, un desig mimètic li fes comparar la seva crònica amb la del seu parent d’espècie de nom Pigat, del relat Història d’un Cavall de Lleó Tolstoi, que en el 5è capítol, Primera nit explica:
-Sí, en efecte, jo soc fill d’Amable I, i de Pagesa. El meu nom, segons la taula genealògica, és Pagès I, conegut en el món per Pigat. La meva cua llarga i peluda, no tenia parió en tot Rússia. Si tenim en compte la meva descendència, no hi ha altre cavall de sang més pura que jo....

aparador filosofal

De tant en tant un oli o una aquarel•la apareix darrere el vidre d'una finestra situada a peu del passeig que mira al port. L’autora, que en aparença no ho sembla però segur que la dècada dels seixanta l'ha superat amb escreix, cada dia apuja la persiana del finestral del seu domicili convertint-lo en un particular aparador que atrau més d’una mirada ja sigui per copsar l'exposada obra pictòrica (sense cap intenció de lucre) o, per llegir o rellegir els consells escrits damunt retalls de cartolina envoltats de plantes ornamentals i aromàtiques.
Tot plegat, la mostra d’una declaració de principis de ben segur viscuts amalgamant allò que tant costa de la teoria i pràctica o, per dir-ho més planerament, el ser i estar.
Exhortacions:
Bona convivència. Bones maneres. Respecte al proïsme. Mantenir impecable tot l’entorn.
Sigues tu el canvi que vols veure al món.
No diguis ase a ningú que no ho siguis més tu.

tardors d'estiu

La castanyada ja fa estona que ha passat però, les inusuals elevades temperatures que l’han presidit, permet mantenir el ritme d’anar a la platja gaudint d’un bon bany de sol o de mar i l’acció, que no fa gaires anys podia ser una temeritat, s’ha convertit en un costum que s’afanyen a seguir algun dia feiner els que estan en situació d’aturats remunerats per la sort de fer la temporada o, els festius amb els més menuts de la família tant si conserven el lloc de treball com si no.
A ses illes, el privilegi del temps càlid que foragita el de tardor, es viu amb doble enaltiment, per un cantó la inexistència d’inversió tèrmica contaminant que tant afecten l’atmosfera de grans urbs, aquí, als quatre vents és difícil que’ns arribi i, el doblet de benestar, el provoca la doble estacionalitat que, si bé econòmicament ofega una mica, permet gaudir de platges buides de gandules i ombrel•les alienades ocupades per cossos rostint-se sota el perillós sol d’estiu.
Només la niciesa però, pot fer pensar a algú que balears li és el paradís, l'angoixa de trobar feina, les actuacions de destrossa del territori, l'elevat preu de tot per la insularitat, els atacs a la identitat i un llarg etc., fa que, tocant de peus a terra, sàpigues que la música de fons no és ni de bon tros la del "mai passa res" com la que s'escolta en les grans superfícies, per la qual cosa, amb un mínim de criteri propi, tot d'una t'adones del fet que les fases neoliberals globalitzadores no deixen canya dreta enlloc.

norais humans

Aquests de bon tros són més petits, de fet t’hi caben dins la mà i estan fixos a una tarifa de multinacional de telecomunicació via satèl•lit, per tant podríem dir-ne que és el norai mòbil de butxaca al qual ens aferrem per sentir que som, tot navegant per les invisibles xarxes de l’espai i que és força distint del que està fix al sòl dels molls, que amarra la nau abans o després de navegar per mars oceans o rius.

cultura de la senzillesa

És el modest terrat d’una casa de poble que llueix el cos del fumeral pintat blau mediterrani i d’un blanc, una mica diluït pel pas del temps, les teules del capellet culminat amb una esfera roig fresa. A tocar del fumeral, sobresurt un sòlid cobert d’estructura de fusta i branques seques de palmera que dóna a entendre l’agradable ombra dins l’espai impedint, colpidors rajos solars durant el dia, o fent d’aixopluc les nits de rosada. Un conjunt tot plegat ben identificatiu de la mediterrània i agradable de veure, llàstima que de vegades algú, pejorativament, podria titllar-lo  de pagesívol estancat en el temps i, emmirallant-se en les noves tècniques de construcció, enderrocaria la vella casa o bé la reformaria convertint-la en un bloc d’apartaments amb cuina, bany i estances estàndard. Hi ha però, els díscols de la modernitat als quals sempre algú envejarà sanament pel privilegi de viure dins les quatre parets del petit habitacle dignament aturat en el temps.

L’encontre pacífic podria ser el títol que et fa pensar que, tant de bo ho siguin també la sèrie de topades, xocs o com se’ls vulgui dir, de les que a partir d’avui,arran de la sentència del TCE, rebrà la ciutadania de Catalunya que no s’amaga del desig d’independència.(Perdoneu el llarg encapçalament, l’actualitat política, sense saber com, ha volgut ficar-hi cullerada en l’apunt d’avui, ella és la culpable.)

Que el lloc vital on has decidit viure estigui, encara, rodejat d’indrets naturals i alguna zona humida on pots anar a esplaiar-te contemplant i deixant-te seduir per la fauna que l’habita, és l’actiu revitalitzador d’ànima i cos que fa, no que t’oblidis, sinó que entenguis millor, tristors pròpies o calvaris aliens on poca cosa més pots fer que ser-ne l’espectadora.
Només els aletejos, piulades o xips-xaps dins l’aigua de les aus que habiten s’albufera, trenquen de tant en tant l’exorbitant silenci que’ls envolta i en ple exercici contemplatiu del moviment de dues aus apropant-se encarades, sabies que a poca distància, una o altre elegantment desviaria la trajectòria i seria impossible enregistrar-les en una sola foto, però com que el desig potencia la imaginació, sense fer trampes t’atreveixes a fer-ne dues que, unides, faràs que sembli una.

de velams i serenors

L’anticicló establert damunt la mediterrània, sense cap dubte ajuda a donar serenor a la població que rep la crispació mediàtica d’alguns mitjans de comunicació contraris i detractors del procés independentista català, ignorant o no volen aprofundir en la lliçó de praxi democràtica que s’està exercint dins del Parlament de Catalunya. Ahir també, a part d’escoltar metàfores dels uns i dels altres, la gent de mar i les que viuen a tocar-la, saben que l’esplendor del vell llagut de vela llatina amarrat al port, un cop desplegui el bell velam, navegarà tranquil i segur encara que les aigües, de tant en tant, vulguin fer-lo trontollar.
En el ple d’ahir al Parlament, l’intercanvi d’opinions entre els dos principals factors de la independència, no va decebre a ningú dels seus seguidors i, a més d’un dels indecisos o unionistes, els va fer caure la cara de vergonya (si és que la tenen), d’escoltar veritats com a temples del que representa ser d’esquerres i per tant defensar, no només amb la teoria sinó amb la pràctica, polítiques socials comunes i no d'elits sectorials. 
La presidència del país encara és en funcions, la petita treva d’avui, posarà llum i taquígrafs damunt la taula per continuar amb el procés, per cert, menys kafkià i més positiu del que alguns s’entesten a qualificar-lo.

l’escuma del luxe

L’activitat nàutica aquest estiu també ha estat constant, velers, iots, petits o descomunals, i també grans creuers han navegat i col•lapsat sovint l’oferta d’amarraments de ports i pantalans fixos o mòbils. Els usuaris eren gent polida i responsable o això és el que semblava quan, fent un dels àpats del dia, els veies consumint en els negocis de restauració on el menú diari de la carta acostumava a no tenir gaire sortida per allò de - què carai!, si ens els podem gastar...,
Sobtadament però, un matí després d’una suau llevantada d’estiu  una mena de llefiscosa escuma de color blanc grisos apareixia en un racó de les aigües del moll de Calesfonts, on les coves excavades que en una època servien d’aixopluc d'estris i barques de pescadors, ara aixopluguen cuines i fogons dels restaurants que ocupen grans terrasses, la majoria cobertes d'una  antiestètica combinació d’alumini i plàstics transparents que retenen l’aroma (de vegades embafador) dels plats de marisc, caldereta o entrecots servits en el seu interior però..., tornant al misteriós vessament dins les aigües de la cala, com és natural, per a qui de naturalesa és malpensada, en cap moment vas dubtar que l’autor o autors d’aquesta mena de residus flotants no podien ser altres que alguns dels flamants iots o creuers que, sense “voler-ho” escampen a mar oberta part de la merda que generen i, qui sap, si algun dels polits comensals d’ahir, avui o demà asseguts als restaurants, no n’eren o seran els tripulants o passatgers.

personal jugada de billar i desvariejo politicastre

La juguesca: Fotografiar al que fa una foto i allò que a distància fotografia, no deixa de ser una acció similar al joc d’un suposat billar de carambola mancat de bandes i, curiosament ambdues aficions, la del billar com la de la fotografia, tenen la mena de connotació estufera tan difícil de dissimular quan surten bé i la d’enuig contingut quan surten malament.
El caboriejo: Amb bandes o no, avui dilluns, al Parlament de Catalunya a proposta de la seva presidenta, Carme Forcadell, el candidat Artur Mas, podria sortir elegit novament com a president de la Generalitat. La Carme proposa, el candidat exposa, els diputats debatran i el dimarts sabrem si l’Artur, surt o no surt elegit; minuts més tard, dins l’hemicicle l’observança de rostres contents i descontents acompanyaran les notes de premsa i els informatius. El joc però serà net, democràtic i per tant engrescador per a seguir participant.
Avui també, Junts pel Sí i la CUP, amb una declaració de principis que a primerenca hora es llegirà al parlament, amb dignitat vestiran d’accent social el desig independentista que tenen en comú i tot fa preveure que, una volta arribada l’hora de la veritat de fer política transcendental, s’encetarà una setmana plena de forts continguts emocionals que s’allargaran amb el temps i, tot reconeixent el llarg camí ja fet, la sensació del “tot està per fer i tot és possible”, segueix voltant i revoltant pel pensament col•lectiu sòlidament independitzat en la nit dels temps. Que tinguem sort!, almenys en la referent a l’“alea iacta es” del nostre país, ja que,  l’endemà d’avui, també amb bandes o no, l’Estat espanyol iniciarà el seu joc d’atac i defensa per etzibar-nos, un rere l’altre, tots els cops que tenen previstos realitzar amb cada un dels tacs de la constitucional taquera que disposen per evitar, no ja, segons ells, el nostre naufragi  fora la UE, sinó més aviat el seu possible ofegament dins la UE, sense una de les gallines d’ous d’or que els està fugint del galliner.

notícia d’octubre (4 de 4) –llavors d’un que guardava fusta al moll

I per ultimar la sèrie de notícies, una de les que volen dinamitar el futur pròxim de la catalana nova república dins la UE: La d’alerta del terrorisme i dels terroristes. 
Amb l’operació Pandora, un cop més les forces públiques fan palès el seu domini ideològic. “Ells” no miren palaus de la música, bankias, retallades, sicavs..., “ells” com a objectiu a abatre tenen els anarquistes, aquesta colla de rebels corcó i flagell exterminador dels seus nacionalcatolicismes, neoliberalismes o neocolonialismes “democràtics” rere els que s’emparen, i per aquesta raó diuen que no s’ha d'abaixar la guàrdia davant d’idees o actituds antisistema i ara menys que mai amb els 10 escons independentistes de merda d’uns que tenen tota la pinta d'àcrates perquè, de tant en tant, freqüenten o fan xerrades pels ateneus llibertaris, qualificatiu d’identitat que ja ho diu tot de la colla d’avalots que acull i, per això se’ls ha de colpejar i humiliar escorcollant dins els caus ateneístics de barri o irrompent als domicilis mitjançant el fidel cos policial de torn degudament equipat amb estris d’atac (que diuen porten com a defensa) i o faran actuant amb la contundència per la qual estan ensinistrats sempre que al ministre de l’interior li passi pel cap, o pels engonals, donar-los-els una ordre de registre autoritzant-los,  a la primera mirada de rebuig que vegin, detencions condicionals o incondicionals.
Tot plegat patètic i desgavellat  sort que, quan ho penses bé, dones gràcies a qui també opina com tu i si té ocasió els defensa perquè tanmateix tem més l’ordre de la delinqüència dels de guant blanc que la de les seves víctimes.
Nota. Per qui no sàpiga qui era el que desava fusta al moll, era un tal Joan Salvat Papasseit

notícia d’octubre (3de4) - Eliot/S Ness/OS castissos

Evidentment, un cop enxampats, els corruptes a qualsevol lloc de la pell de brau, que paguin la condemna que’ls pertoqui sense cap mena de tracte preferent ni per condició social, ideològica, de creença i fins i tot afegiria d’edat, però això que al nord-est de Sepharad, vagin fent la cacera al ralentí per treure’n profit electoral o de domini imperialista o d’escaqueig per obviar la biga dins del mateix ull, a més a més de ser mesquí ocasiona episodis ridículs que sobrepassen els de la hilarant Polònia que emet TV3, programa tot s’ha de dir, que serveix d’eficaç placebo guaridor de la salut mental.
Saltant-nos l’ominós període transcorregut a partir del final de la no menys cruel guerra civil, des del simulacre democràtic de la transició, començant pel reial cap de suro de l’estat fins als caps i ministres que, a l’empara d’una constitució a la carta, han dut les regnes del país, el o la que no ha estat ficada fins al moll de l’os en la corrupció (especialment l’econòmica), és perquè ha mirat cap a un altre costat no fos cas que els seus petits vicis o delictes fossin enxampats i, si alguna d’aquestes persones de debò se n'ha salvat, tal vegada podria pensar-se que per causa d’una autoritària educació iniciada en la infància, inexplicablement ha patit la mena de síndrome d’Estocolm que li embenava els ulls.
Però ai!, com que la corrupció allí on els de l’estelada els darrers 11 de setembre aconsegueixen tossudament que una organitzada gernació d’un milió i mig a dos, surti al carrer reivindicant drets d’identitat i socials, allí, la catalana corruptela s’ha de maximitzar i esbombar amb titulars de primera pàgina, amb la qual cosa ja tenim dat i beneït el castís espectacle de circ romà degudament programat a veure si ens empassem el missatge, de què els “vostres” són pitjor que els “nostres”, aconseguint que, acollonits, ens quedem muts i a la gàbia, el lloc on tant els agrada tenir als que tenen un pensament, sentiment o perspectives de futur diferents de les seves.
Des de serrallers especialistes a obrir caixes fortes, o d’informàtics per remenar telèfons, tabletes, ordinadors, etc., aviat passarem al capítol que ansiosament, per riure i no plorar, esperes del decomís de plomes estilogràfiques o bolígrafs o talons (d’agulla o no) de les sabates del clan Pujol-Ferrussola i col•laboradors de torn.

notícia d’octubre (2 de 4) – l’OMS, 5è genet apocalíptic?

Seguint el fil d’ahir, un altre comunicat podria fer-te sentir analfabeta nutricional si no fos perquè ja fa temps que les advertències de l’OMS, una mica o potser un munt, te les passes pel folre. Això de posar la carn vermella i processada al mateix sac de la perillositat cancerígena de l’amiant, el tabac i els fums dels dièsel, és una advertència alarmista esbombada de mala llet fent la impressió que la grandiloqüent organització, de tant en tant, vol passar-s’ho bé veient com periodistes i tertulians, alguns de poques llums, cauen de quatre potes i, encantats d’omplir l’espai pel qual reben un sou, debaten si les salsitxes o la sobrassada, en endavant hauran de dur enganxat a la pell eslògans com “menjar-la pot provocar-te càncer colorectal”, clar que mentre el programa o l'opinió escrita polemitza sobre el tema on no falten, tot s’ha de dir, alguna experimentada i assenyada veu que carrega el risc de patir la malaltia en segons quins tipus d'aliments processats de llarga durada que envaeixen el mercat, no es parlarà de les presents i futures epidèmies de pneumònia o raquitisme generades en els campaments de refugiats o zones oblidades del planeta, circumstancies on l’organització OMS, com una mena de “mea culpa”, de tant en tant deixa caure la pinzellada crítica d’opinió d’algun membre honest que encara no s’ha afartat de la suposada hipocresia que comana la cúpula de l'empresa a la qual pertany o col•labora.
Malpensant però les bondats de l’OMS, tàcitament, potser el que vol és impulsar la indústria emergent processadora d’aliments basats en insectes ara que dins del mercat de la UE ja tè el camp obert i així fer contents algun dels lobbys promotors. De ser així, pot ser que la nostrada dita: “no hi ha un pam (20,87 cm.) de net”, ja podem baratar-la per la de: “no hi ha una polzada (2,54 cm) de netedat”.

notícia d’octubre (1 de 4) – la diàspora del segle XXI

Còmodament des de casa t’assabentes per la ràdio, el televisor o llegint damunt del paper o l’ordinador (a la UE, gairebé ens escapem de tenir-ho tot) de l'infortuni dels desplaçats de la barbàrie bèl•lica o de l’estancament econòmic per culpa dels desastres engendrats, a la zona on els va tocar néixer, per la mà i ment humana o, per dir-ho clarament, un dels efectes dels danys col•laterals a causa d’insostenibles polítiques dirigides per estrategs al servei de la conservació del club de l'1%.
Ara, la diàspora del segle XXI, desembarcant a l’estiu en llocs costaners de la mediterrània i a les portes de l’hivern caminant a centenars en fila pels camps europeus, es dispersa preferentment camí cap a la teutona Ítaca que no escatima paternalisme després d’adonar-se’n del perill del dèficit demogràfic que patirà la UE. Prèviament però, un criteri classificador bondadós i alhora classista, els retindrà convertint-los en usuaris de precaris campaments provisionals d’acollida d'emigrants fins al moment de distribuir-los, per categories professionals i familiars, cap a un europeistic destí.
El drama dels ofegats a l’estiu i ara, a l’inici de temporals i baixes temperatures hivernals, colpint i trencant el cor, penses en el futur flagell de pneumònies i desnutricions que’ls espera, però no saps com, deixes subtilment actuar la teva impotència, i seguint algun cànon de l’educació religiosa rebuda que t’interessa conservar, saps que pots utilitzar la pregaria per alliberar els mals del món, com l'escut que t’immunitza de patir un descontrolat atac d’ira i apostasia i, el canvi de tema a l'aparell de ràdio, televisor o passant pàgina, aviat et fa oblidar l’angoixa alhora que celebres la sort que tens d’haver nascut una, dues o tres generacions més tard dels parents que t’explicaven que a la família algú havia passat un èxode similar.

què bé si fos el blanc la suma dels escons de Junts pel Sí i els de la CUP per aconseguir la república catalana.

Diuen que el blanc és el color més perfecte, perquè el blanc no és un color: és la suma de tots els colors. Tanmateix diuen que el blanc és el color de la innocència i com que últimament, innocents converses fan bullir sobretaules, reunions formals i informals, opinions de blocaires, telegrames twitaires, murs Facebook o, crispats i moderats debats dins d’espais audiovisuals, amb el tema de l’estira-i-arronsa entre els components dels 72 escons sobirans i independentistes del parlament català, la necessitat de ficar-hi cullerada et fa moure els dits i la capacitat que penses tens de raonar, per fer anar el teclat de l’ordinador a fi i efecte de deixar una planera petjada de la personal opinió.
La revolució de la CUP, malgrat la connotació desfavorable que per algunes persones representa la condició de revoltós,al ser el grup estrictament demòcrata, s’ha de reconèixer que obre els ulls a un munt de gent. 
L’entestament d'una CUP revolucionaria o pragmàtica, llegint el seu codi ètic i de conducta, garanteix l’honestedat dels principis d’humanisme que haurien de ser, a les alçades del segle que estem, la norma de convivència social.
En clau ara sí ben revolucionaria d’identitat, és poc discutible l’anticapitalisme de la CUP defensor de la igualtat d’oportunitats dins la societat, així doncs, la fita de superar en conteses democràtiques l’escull de la lluita de classe, encara és qüestió del present i del futur i no està demès que algú ens ho vagi recordant.
També hi ha gent que pensa que, per la CUP, Catalunya és una mena de laboratori de proves on utilitza el parlament com la plaça pública d’espargir  idees pel país amb intenció de què salpiquin també dins l’estat espanyol i, si fos cert, més aviat diria que això honora la seva lluita revolucionaria per aconseguir l’Ítaca d’una societat justa i, posaria la mà al foc que bona part dels components dels Junts pel Sí, hi estan d’acord, i això em fa pensar que, demonitzant la CUP, a ells i a la resta se'ls fa un flac favor.
Una cosa és el descrèdit i el dubte independentista envers la CUP quan no fa passos enrere i l’altre, el d’intentar dur a bon port els acords pertinents amb el grup per convèncer-los tot garantint, damunt pactes signats sobre paper, canviar l’actual sistema polític permissiu amb el fet que la sobirania del poble estigui en mans de l’establishment,   és a dir, sí, a  consolidar que la prioritat és la independència però que aquesta promourà, ja a casa nostra, la llibertat d’exercir democràticament la revolució permanent necessària per mantenir que la sobirania del poble no sigui novament segrestada.

tots els ocres en una fulla

Si els fulls de calendari o els indicadors digitals del dia mes i any no existissin dins la configuració de la majoria dels aparells que manegem, només de sortir al carrer, jardí o bosc i observar les fulles d’una morera durant una estona ens adonaríem, de ben cert, que ja som a la tardor. La verdor a l’estiu d’aquests arbres, garanteix, impedint el pas de l’azot solar, l’ombra refrescant de qui s’asseu una estona al seu costat, ara, en l’època tardorenca, de mica en mica, la caiguda de les afeblides fulles embelliran el terra mostrant encongides formes impregnades de tots els ocres de la natura i, sense adonar-nos-en, un dia, veurem algú recolzat en una escala podant l’arbre aconseguint obrir novament la vida del cercle estacional tancat.

gossos d’a(l)tura

Tafanejar des de les finestres és patrimoni de tothom i quan veus innocents mirades abocades descaradament observant-ho tot, et fa sentir culpable quan penses que, en alguna ocasió premeditadament, rere cortinatges o per les escletxes dels porticons t’ha temptat el xafardeig.
Els dos cànids s’ho passen bé i si algú els hi dedica un xiulet o sonora besada, belluguen nerviosament el llom i ja intueixes com fan anar la cua, però ai!, si qui passa per dessota és una ànima com les seves, el guirigall de lladrucs pot arribar a ser divertit o bé desconcertant, tot depèn de la mala o bona llet del moment amb la qual s’intercanviïn els bub-bubs.

port de maó, prop de 6 kilòmetres d’esbalaïment

Són dos quarts de vuit del matí i, l'enèsim macrocreuer que visita enguany l’illa, entra lentament al port de Maó, minimitzant encara més les petites construccions blanques que al seu pas va trobant a les voreres del ponent i del llevant.
El silenci només el trenca el discret motor que duu la barca del pràctic que navega a pocs metres del colós.
Recolzats a la barana de la coberta superior de proa, per no perdre’s l’espectacle de l'emblemàtica configuració del port natural més llarg d’Europa, encisats matiners passatgers i alguns tripulants que no estiguin de servei, contemplen en silenci l’espectacle que, de ben segur la nit abans a través d’altaveus, els hauran anunciat.
Diuen que l’ecotaxa, una quota de 0’5 a 2 € que aviat funcionarà a ses illes, no se la cobraran als passatgers que no baixin dels creuers, però podríem posar la mà al foc que, les persones dotades de sensibilitat que viatgen en qualsevol dels que entren al maonès port, sense desembarcar pagarien,  fins i tot l’import màxim de bon grat, només pel plaer de contemplar-lo navegant durant els sis km.

defensem-nos de l’ultra neoliberalisme que feineja a 10-20 anys vista

Noies, nois, el futur pensionista, el teniu ben i ben fotut!
Avui en dia, les que ja hem entrat dins l’etapa final de la vida cap a la meta del tot o, a la del no-res, per una banda veiem, esparverades, com l’augment anual de l’import mensual de la pensió, a més a més de ser insultant, ofensiu i denigrador de la dignitat personal va fossilitzant-se en el temps, i poca cosa podem fer si, per experiència, ja sabem la rèplica que acostuma a fer els del babord o estribord de la pàtria si algun col•lectiu canós gosa aixecar una veu de queixa: –i encara gràcies, desgraciats!, que no veieu com està el món?
Per altra banda, enguany MUNDOSENIOR i MUNDOPLAN s’estan popularitzant dins el ram de les agències de viatge gràcies a l’estira-i-arronsa que mantenen fotent la guitza a la clientela addicta a l’IMSERSO, sortosament però, sempre pot haver-hi a qui no afecta aquesta dependència perquè de viatjar amb el pensament ja en té prou, la qual cosa no vol dir que, en solidaritat amb el gremi dels retirats, no es queda amb les ganes d’esbrinar el motiu lucratiu d’aquest parell d’espavilades empreses en litigi mutu que segur trobaria, remenant per la xarxa, en l’opinió mordaç i encertada d’algun sociòleg o periodista expert en el tema.
Seguint el fil de les pensions, ara però de les del futur, esparverant també les declaracions d’un tal Carlos Slim divagant en el fet que s’ha de treballar només tres dies setmanals i jubilar-se al complir els 75 anys, i les de Christine Lagarde, que pel 2012 ja sentenciava que el problema rau en la cada vegada més llarga longevitat culpable d’un augment demogràfic en la societat del benestar de la UE, obviant que potser això, senzillament, és gràcies als bons hàbits de conducta higiènica i d’alimentació apressos generació rere generació, com els que se suposa ho han estat els seus, la qual cosa ens fa pensar amb quin menyspreu és capaç de tractar aquesta dona als coetanis aliens als seus cercles de poder, per a ella, la xusma vivim massa temps.
Nois i noies del futur, “Ells, Elles” ho volen tot!, contracte laboral de menys dies perquè tothom tingui feina ni que sigui remunerada tipus almoina caritativa i com que estareu frescos com uns gínjols, heu de jubilar-vos als 75 anys, tanmateix tot això, maquiavèl•licament pensant en les possibilitats de com escatimar-vos anys de vida a fi i efecte que un important nombre de vosaltres, els que arribeu a l’edat concertada, la sobrepasseu no gaires anys més i així, un dels negocis ultra neoliberal del segle ja el tindran enllestit i podran dedicar el seu preuat temps a veure com s’ho fan en l’àmbit d’educació consumista alimentària i, protocol•lària en la sociosanitària, per dur a terme exitosament l’objectiu productiu del sempre sistema capitalista d’última generació.
Nois i noies que aneu cap al futur octogenari, si no poseu el fil a l’agulla, ho teniu fotut. Perdoneu el merder on ara us trobeu, heu de saber però que els llops esteparis, durant dècades, s’han trobat més sols que mai, i ara, els que van quedant, des de l’ancianitat només poden dir-vos que, mentre els quedi un bri d’alè, i mentre la vellesa sigui clarivident, alguns no defalliran en donar-vos (dins les seves possibilitats físiques) un cop de mà per desmuntar aquest embull ultra neoliberal.
Nota. Ah!, i per l’eixerit deixeble d’aquesta colla de desnaturalitzats mandataris (Felipe VI caigut del cel “Por la Gracia de Dios”), quan majestuosament fa el discurs de cloenda de les casposes principesques gal•les asturianes, més li caldria vetllar pels murs aixecats en contra de la dignitat de la persona, ja que, els murs dels sentiments, democràticament respectats aquí i arreu del món, mai han estat ni seran la causa de dràstiques actituds pel trencament de lligams.

despeses menors

A prop seu, té dues petites canyes de pescar subjectes en un forat amb el fil tensat, esperant el moviment de sacseig delator de la picada del peix a l’ham. Les innocents víctimes que capturi seran part de l’àpat del dinar o del sopar i, mentre fa temps perquè el temps passi, fa balanç de les monedes del moneder separant, tal vegada a part, la quantitat justa del valor d’una barra de pa o del cafè que li vingui de gust prendre abans de tornar a casa. Un cop te’l creues pel camí, al -Bon dia!, protocol•lari, sempre et respon amb un -Salut! I, segurament ambdós pensem -Ai!, qui dia passa any empeny!

detractors del Mas, detractores de la CUP

Encara que no m’agraden els consells (penso que la gent s’ha d’equivocar sola com va dir algú), en faré un des de la perspectiva independentista d’una que forma part de la massa ciutadana dels  països catalans: El tàndem CUP-Mas, Mas-CUP, cal deixar-los fer. Són prou grandets, intel•ligents i alguns fins i tot tan savis que no decebran les persones de la Cadena humana del 2013, ni les de la Via catalana 2014, ni les de la Via lliure 2015 a la Meridiana  i molt menys a les de la consulta del 9N.
Les de la CUP (aquests quatre gats en escons, per alguns o, quatre, sí, però que'ls tenen molt ben posats, per altres) compten amb un balanç positiu d’honestedat social mancada de corrupteles i, sobretot, de personalismes. Els d’en Mas... Ai!, encara se suposa que van destriant el gra de la palla i això, si es vol fer bé, els de pagès antic saben que ventar, ventar i ventar duu una mica de temps i més si es dóna el cas d’altes humitats ambientals la qual cosa provoca que la palla i el gra arribin a ser enutjosament inseparables i enguany, ja sabem que a Catalunya, fins no fa gaire, els vents humits del xaloc o del llevant han estat la constant, per la qual cosa, és aconsellable no perdre, ni que sigui de tant en tant, els nervis atipant-nos-en de la CUP enaltint el Mas i, a l’inrevés. No paga la pena, tot s’arreglarà malgrat que un cert nombre d'ànimes tard o d’hora surtin escaldades, això sí, en silenci per no perdre l’orgull de creure’s haver format part durant anys i anys de les bones (per a elles creïbles) “maneres” de fer política.
Nota. Des del 2010, any de publicació de l'Indigneu-vos! (Stéphane Hessel) i d’El món no se'n surt (Tony Judt) ha passat un lustre i és encoratjador veure com unes quantes persones s'han entestat i afanyat, no només a fer creïble sinó també assumible, el llegat senzill i entenedor d'aquest parell de contemporanis malauradament absents i,  ¿qui no ens diu que per això, en el procés, estem encara on estem?

aplegant realitat i ficció

En un espai públic, la càmera atrapa, agombolant, clatells i perfils humans compartint màscares i heroïnes de TBO. Tanmateix, en llocs d’interior o fins i tot dins les quatre parets pròpies, també la sensació de veure (reflectit en un mirall o no) careta en lloc de rostre i fantasia còmica en lloc de realitat, per poc que deixis córrer el raciocini, pot arribat a ser una sensació força comuna .

miralls trencats

Cada de matí abans de sortir el sol el recorregut acostuma a ser el mateix. Les ganes, per dignitat personal i una mica pregant la renovació d’allò que imagino deurà ser un (escàs en el temps i doblers) contracte de treball, fa que la seva feina esdevingui ben feta, no hi ha cap màcula de brutícia ni per terra ni l’entorn d’allí on ha passat.
Pel lloc de la ruta assignada on encara no ha transitat, destaquen alguna tifarada de gos no recollida per la incívica persona que el passeja, o llaunes de beguda barroerament aixafades junt envasos de cartó de pizzes o bossetes de xuxes deixades a terra o damunt de seients públics a pocs metres d’una paperera mig plena, la qual cosa ens fan saber de l’existència de gent incapacitada mentalment per assimilar la bona educació. Déu ens guardi de tenir un element d’aquests a casa i si el tenim i no ho sabem, Déu ens guardi de les nostres actituds, mirall on se suposa han après a comportar-se.

a les cases d’un temps i de molts països

Màquines de cosir i llibres amb títols semblants als de la foto “La mujer, su salut su higiene su belleza” o “Fray Escoba”, majoritàriament ocupaven prestatgeries i llocs de la casa. Simbòlicament, el tipus de lectura era l’accés al coneixement del triomfant nacionalcatolicisme i, amb un bri de coneixement de costura i confecció, fent anar els pedals de la màquina, poder-se vestir a la moda fent i refent el  vestuari familiar alhora que es feia feina per altres.
Les mateixes cases ara, tant de bo tinguin altres tipus de lectura, amb la qual cosa no vol dir que el racó que ocupava la màquina de cosir, no l’hagi substituït l’ordinador omnipresent a tot tipus d’ideologia lectora i compra "online" de roba de vestir de l'efímera, per canviant, “ultima moda”. El que potser no ha canviat tant, per sort d’algunes, és el fet de tenir accés a poder fer feina pels altres.

esquerdes albioleres

Em fa molta basca parlar del Sr. Albiol, però les declaracions d’ahir (1) bé mereixen un esforç i, com que a pesar del rebuig que desperta no només a jo sinó a més gent, reconec que, en el fons, em fa patir quan penso que la família i amistats que l’envolten no se’l deuen estimar gaire o, fins tot, gens ni mica doncs no li fan veure que la seva postura i dissertacions són, la primera, prepotent i les segones esperpèntiques; clar que, desconeixent la seva intimitat, això és fàcil de dir, doncs qui no ens diu que entre les quatre parets del seu entorn familiar o dins el distès de les amistats, la vida els arribi a ser tan patètica insostenible i plena d’esquerdes que, mentre mantingui a uns i faciliti endolls laborals als altres, passaran de tot i el deixaran fer el ridícul l’angúnia o el que calgui. Ja ho diu la dita: Amb diners, encara que ximplet, que bona persona el noiet!

 (1) paraula d’Albiol “el ridícul espectacle del president català, Artur Mas, i els alcaldes independentistes davant el TSJC és propi de dictadures i impropi de la Unió Europea. L'espectacle que hem vist en l'entrada del TSJC posa en evidència l'actitud desesperada de Mas, presentar-se amb 400 alcaldes amb la vara de comandament i el carnet de CDC en la boca és un acte propi de dictadures. Tots amb el carnet independentista en la porta d'un jutjat per pressionar als jutges, això solament ocorre en dictadures tipus Veneçuela, Cuba i algunes bananeres,i quan diu que per prendre decisions s'està exercint la democràcia, està mentint i enganyant com a xinesos als catalans”

tafurs segle XXI

Érem a la pretemporada d’enguany. Tal vegada són un grup d’executius premiats amb un d’aquells característics incentius d’empresa estimulador per obeir el que sigui, com tal de fer-la funcionar molt per damunt de les de la competència i per això, els ha pagat una curta però intensa estada a Menorca.
Amb el benentès que tot això és una suposició, no vol dir que no deixi de seguir divagant.
L’exterior immediat a l’hotel on fan els exercicis, seguint el model de la majoria dels del gremi, disposa a l’interior d’instal•lacions d’última tecnologia per fer gimnàstica, però l’esperit eixerit i aventurer que comporta l’ofici dels executius d’elit, els motiva a emprar, també, l’espai exterior que els permet aguditzar (qui sap si amb la intenció d’humanitzar-se ara que són consumidors d’oci laboral) estratègies d’ús del mobiliari urbà que els allunya de la sofisticació que, segurament, ja els envolta la resta de l’any sigui dins o enfora de l'horari laboral.