El motiu: Destacant la pregunta: “amb tot el que
passa, perquè no hi ha crema de Bastilla?” de l’entrevista d’ahir al
digital de VilaWeb a Lluís Llach, fa bo
de recordar fets del segle XVIII a casa nostra: “lo pa, lo pa, lo pa”
a iniciativa de dones de Barcelona fartes de suportar privilegis dels de dalt (sempiterns
arbitraris legisladors), succeïts mesos abans dels francesos pel mateix motiu: “a
Versalles, a Versalles”.
Un cop ple a vessar, aquell singular recipient d’aigua per
apaivagar la set de la menuda animàlia de proximitat, era punt de xerinola de
trobada d’ocells i, punt de mira d’estratègics llocs d’observatori felins.
A vegades, orientar el joc amb nines per despertar instints
materns o paterns pot esdevenir en la dèria de creure que la nina també ha de
tenir la seva nineta per jugar.
També accedint al teu historial “viquipedial” trobem una
pila de característiques personals que ens ajuden a saber coses de tu. Una
d’elles, l’afany humà de l'aparença,
gairebé aconsegueix extingir-te tot arrencant-te plomes del cos per adornar
barrets de senyora o de senyor de casa bona; és el reflex de la depredadora
supremacia envejosa de plomar -mai millor dit- tot allò que poden perquè no
poden ser persones atractives i elegants per si mateixes.
La persona, propietària del gran llagut de cabina té sort
perquè, de tant en tant, per no perdre la il·lusió pot deixar de tocar de peus
a terra i retardar la patacada de la realitat de trepitjar la terra ferma.
Per reparació, aquell fotografiat rellotge mancat de
manetes emmudint l’hora, fixava l’eternitat del temps alhora que fa doblet amb
la frase: “la fotografia fixa l'eternitat en un instant” d'Henri
Cartier-Bresson.
Un cop et vas fent gran, l’inquietant és quan entre la
píndola per dormir i el despertador apareix el malson.