De fet desperteu més d’un sentiment profund i concret:
DE PÀNIC, per qui en carn pròpia ha rebut una picada vostra i s’adona que és al•lèrgica al bocí de verí que li heu fotut.
D’ADMIRACIÓ, per ser-nos conscients que l’estricta organització comunitària on totes a l’una hi esteu d’acord, us fa rutllar fins a l’últim dia de vida: una reina; la resta muts i a la gàbia i s’ha acabat el bròquil.
D’AGRAÏMENT, per la vostra aportació al consum humà de la mel ja sigui per endolcir-nos la vida, ja sigui per guarir-nos la salut d’una pila de trastorns al ser cicatritzant, antiinflamatòria amb propietats antibacterians…. veieu l’enllaç.
D’ALERTA, perquè si disminueix la vostra presència al Planeta, ja podem preparar-nos per desaparèixer en quatre anys, tal com auguraven apicultors belgues en manifestacions pel detriment mediambiental, i no l’Einstein que tal vegada sense dir-ho també ho podria ben pensar.
En qualsevol indret a l’horabaixa sempre topaves mares o àvies fent anar “la sinhueso” donant sentit a la bona convivència veïnal sigui xerrant de problemàtiques o alegries personals, properes o alienes que són allò que al cap i la fi serveixen de molt per anar fent per la vida ajornant possibles fases depressives per la solitud o la incomprensió dels sempre socials constants i complexos canvis generacionals.
Quina mena de gracietes t’has de veure obligat a dir per ara, acontentar a uns i ara, acontentar uns altres...?, i noi, quina poca gràcia tens quan trempadament fas un comentari sobre la discrepància (que no divisió) de l’independentisme, tot dient que no es posen d’acord a l’hora de fer una vaga de fam. (Veure l’editorial de José Antich a el nacional,cat)
Brodada, t’ha sortit brodada la frase, llàstima que siguis incapaç d’aplicar-te l’exemple amb tu mateix i els socialistes -o no-, que t'envolten, espècimens que durant segles sempre han vist una palla en els ulls dels altres sense veure la biga en els seus (veure els defectes petits d'altri i no adonar-se dels grans defectes propis) i mira que les bigues de tanta activitat al magatzem de la darrera Constitució, a causa de la manca de democràcia estan cobertes de teranyines ben empolsimades visibles ja al cor de la Unió Europea i resta del món i, tot gràcies al procés independentista d’aquests, segons tu, quatre arreplegats que ni es posen d’acord a fer l’únic acte de protesta que té un pres polític per reivindicar els seus drets.
Rectifica, que encara ets a temps de demostrar la vàlua democràtica d’un cap de govern d’un dels membres de la UE que encara no ha fet net del feixisme del passat. Rectifica i acorda un referèndum. Rectifica i demana perdó per la vergonya de tenir presos polítics. Rectifica i no siguis còmplice de la disbauxa xenòfoba nazi-feixista emergent, malauradament, a tants i tants llocs del planeta.
La tardor de caràcter tropical que estem a punt d’acomiadar, ofereix espectaculars sortides i postes de sol que no queden en l’anonimat gràcies a l’avançada tecnologia en matèria fotogràfica i així, qui disposi d’un dels múltiples estris de la comunicació o navegació per la xarxa amb aplicació pel retrat, en un tres i no res, capta la sèrie d'imatges que després de triar-ne una, almenys a IB3 televisió se sumarà a l'ocupació de gairebé la meitat de l’espai dedicat a El Temps que ofereix imatges dels espectadors i així, l'audiència sap com s’ha vist el cel en diferents llocs de Ses Illes i així també t’adones que no ets l’única persona privilegiada en pitjar el disparador de la càmera tot pensant que fas l’espectacular toma que resulta que altres, per millors coneixements de l’art fotogràfic o per tenir al davant una perspectiva de més contrast, superen de bon tros la qualitat artística de la teva foto que, tu mateixa acostumada a valorar-te-la a l'alça ja en tens prou per no caure en la temptació d'enviar-la a la televisió pública de les balears.
Un cop més, motlles dels estereotips que pateix el poble català, enguany, l’èxit de la Marató de TV3, els ha tornat a trencar gràcies a la brillantor d’organització, participació voluntària i recapta de diners destinats, en aquest cas a la investigació del càncer, que ha superat xifres d’altres anys.
Un cop més el pecat de vanitat de pensar que som millors -que ens agradi o no la majoria de gent duem a dins- innocentment o maliciosament fa fer-me alguna que altre pregunta com: ¿quants dels donatius l'han fet gent que duu i col•loca llacets grocs?, ¿quants, pels que de totes totes, surten al carrer demanant un referèndum pactat que aclareixi quin model de país volem, monarquia o, república independent o no?...o, també quants dels que no col•laboren s’entesten a la urgent aplicació del 155 intervenint mossos, TV3 i la consegüent il•legalització de tot allò el faci olor d’independentisme...?
Preguntes innocents i punyents alhora que de fet tenen una clara i diàfana resposta si fem cas de la dita popular que diu “massa sovint, qui pregunta ja respon”.
No sou el trio dels germans Marx, encara que de vegades, el sofà de casa sembli el famós camarot d'Una Nit en l'Òpera.
Tampoc sou el de les Tres Germanes de Txékhov encara que de vegades, a causa de la ceguesa, la del replà de l'escala estigui farta o avorrida, o la del mig, quan està en zel imaginari, cerqui amant o, per la joventut de qui està al cim, el condicioni com a somiatruites i juganer bona part del dia i la nit, ja que vosaltres, com que no teniu cap lligam familiar, esteu exempts de ser les famoses protagonistes de l'escriptor rus, la Masha, l'Olga i la Irina.
I, per acabar en un temps més real i actual, sortosament tampoc sou el Trio de Les Açores format per aquells brètols dels llinatges Bush, Blair i l'Aznar, obsessionats amb l'imaginari arsenal d'armes de destrucció massiva d'Iraq, doncs vosaltres, de bon tros els hi doneu mil voltes en decència, ètica i humanitats.
De fet, senzillament sou un trio d'animals de companyia prenent l'estona d’aquell sol que al desembre ja és benvingut i cercat per apaivagar el mal d'óssos que segurament, la humitat omnipresent a l'illa en absència tramuntanal, a vosaltres també us fotrà i re fotrà adolorint-vos més d’una zona de l'esquelet.
"En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme...," canviant el verb voler pel de poder, ben puc assegurar que la imatge pertany a territori manxec captada segurament, una tarda primaveral estiuenca quan les madones de la casa, després de feinejar des de primeres hores del matí cuinant àpats o endreçant la llar, treien i segurament encara es continua fent, les cadiretes al carrer per petar la xerrada que de ben segur sovint és, com les de tota la vida ho són, converses més filosòfiques del que gent de ciutat pot imaginar, pensar o fer saber.
A partir de no res, no només el passat talaiòtic de l'illa entre altres atractius com són els d'estar declarada Reserva de la Biosfera, comptar amb un Camí de Cavalls 360° que rodeja el perímetre costaner, el tradicional Jaleo Santjoaner a Ciutadella i els que segueixen santoralment pel patró de cada poble, rutes pels ciclistes, rutes pels caminants..., i un llarg etcètera de motivacions per pesar-s'ho bé durant l'esbarjo vacacional, ahir, l'informatiu balear va esbombar la galàctica notícia de què: "Menorca cerca una identitat pròpia per observar les estrelles i convertir-se en destinació Starlight. Els auditors aconsellen crear miradors nocturns, allotjaments especialitzats i activitats d'observació per atraure el turisme astronòmic."
A partir de no res doncs, ja podrem celebrar que astrònoms, astròlegs i, intrusos de rigor alliçonant deixebles, uns tindran un lloc de feina assegurat gràcies a la qualitat del cel nocturn de Sa Roqueta i d'altres ocuparan places hoteleres amb el tot inclòs (o no) i, ben armats amb telescopis de tota mena, qui sap si d'alguna manera seran l'enveja d'ànimes perdudes que a través dels segles deuen voltar pels seus poblats talaiòtics recordant quan en vida s'embadalien contemplant (identificant-les, o no) les llumenetes damunt l'estel•lar negrós sostre nocturn.
Profundament curiós resulta que un Estat de la UE, EspaÑa sigui permissiu amb l'any i dos mesos de presó provisional dels Jordis, presidents d'entitats cíviques i, poc temps després de personalitats polítiques com Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, duent quatre d'elles una vaga de fam contra les injustícies del poder polític i judicial del ja presumpte democràtic Estat espanyol, acusant els presos polítics, sense oblidar els que s'han exiliat (polítics o artistes)d'un imaginari delicte de rebel•lia i sedició per una fiscalia i jutge, amb el temps totalment desprestigiats davant jutges i fiscals d'altres països membres de la UE.
De fet, si profundament curiós resulta que un estat de la UE, EspaÑa, sigui permissiu amb el desgavell antidemocràtic en què estan ficats govern i poder judicial, és pel fet que, el que els espanta, són simples declaracions públiques opinant sobre la possibilitat independentista d'optar per la "via eslovena", o la "via irlandesa" això sí, sempre a l'estil "via pacífica catalana" o, esverant-se també per l'actuació contínua pacient i alhora punyent dels CDR, tallant carreteres o obrint peatges, sense que, per l'actuació correcta i democràtica d'exercir la llibertat d'expressió i protesta, hi hagi cap detenció o vessament de sang, cosa que mai, ni l'unionisme d'Estat ni els seus predicadors o deixebles, existint un 155 a la carta Magna, deixaran com un as de la màniga, de treure-se'l per destruir, que no avortar, el ja nascut Procés català de secessió, amb la qual cosa, intervenint els Mossos, ells els avaladors del 155, a cops de porra o trets de goma escuma cap a la ciutadania dels CDR i membres d'alguns mitjans de comunicació incòmodes, en un tres i no res, continuaran normalitzant aquests no 40, sinó 80 anys de feixisme que estem patint.
No és un vaixell de la flota d'Ulisses emmirallant-se a la mar de Safilí, ni tampoc el lloc és Banyoles, l'estany crestalli que emmiralla objectes (1), de fet la imatge reflecteix un llaütet damunt les aigües vitrificades per la calma climàtica del principi d'un assolellat matí de tardor al port de Maó.
Gaudirem del moment sense reflexionar res que no sigui agafar alenades de mansuetud resistent tot esperant que, amb el pas de les hores del dia, la freqüència de notícies basades en fets que vulneren el tractat del document que avui se'n commemora el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, no converteixi la perseverança en la lluita contra tantes persones que alhora tant els ignoren i menyspreen, en desassossecs mals de controlar.
Extracte d'opinió d'avui al diari Ara de Jordi Cuixart president d'Òmnium Cultural: Quatre homes bons ja porten deu dies en vaga de fam. Diumenge vinent farà un any i dos mesos que estem en presó preventiva. Però recollim el que sembrem: cap por ni tristor, generem esperança i determinació. Contra l'ou de la serp del feixisme sabem que hi ha milers de lluitadors arreu del món disposats a no renunciar a un futur digne i compartit. Això ens fa tan insubornables com enormement feliços. Sempre endavant!
(1)DCVB: EMMIRALLAR v. tr.
|| 1. Donar per reflexió la imatge d'un objecte un mirall o cosa semblant. Banyoles am l'estany crestallí que l'emmiralla, Verdaguer Exc. 80. Mar de safili que enmirallà la flota d'Ulisses, Riber Sol ixent 112.
Segons el Google traductor de l'alemany la frase hipothek macht frei, en la nostra llengua significa: el hip-hop és gratuït.
Segons la Viquipèdia: El Grafiti és la principal expressió del Hip hop en les arts plàstiques. Consisteix a pintar amb pintura en aerosol sobre superfícies urbanes com poden ser murs de qualsevol material, així com trens, portes, mobiliari urbà i altres. El més comú és que els artistes dediquin les seves obres a pintar el seu nom o sobrenom. L'estètica dels grafitis ha influït en la historieta (com en les tires de The Boondocks) i en el disseny de roba, portades de discos, i altres objectes.
Vistes les coses tal com són, entre artistes del passat, pressent i del futur, a poc a poc que ens fixem una mica les persones, passerells, sempre descobrirem quelcom.
Atrets pel significat i simbolisme de "L'Homme qui marche I", d' Alberto Giacometti, rèpliques de la penetrant profètica escultura més d'un artista l'ha incorporat a la seva obra honorant el creador suís prematurament desaparegut.
Persones expertes en art diuen que "Metafòricament, l'escultura de bronze mostra un home solitari caminant amb els seus braços penjant als costats. Aquesta obra d'art és descrita com "una imatge humil d'un home ordinari, o com un potent símbol d'humanitat". Es diu que Giacometti va visionar l'"equilibri natural de la caminada" com un símbol de la "pròpia força vital de l'home".
Ara com ara i donat que l'esclat mundial de la ultradreta a casa nostra espanta i sacseja consciències, s'agraeixen opinions com la d'ahir d'en Vicent Partal que ajuden a comprendre l'estimulant força de voluntat de dones i homes organitzats o individualment que, com "L'Homme qui marche I", fan de la seva lluita una clarivident pedagogia del que significa la Declaració Universal dels Drets Humans posada al dia en concloure la segona guerra mundial, no només vigent-ciant-la sinó que també, duent-la a la pràctica contra la tira d'improperis dels qui es declaren humanistes o d'esquerres, com a exemple descriu un dels paràgrafs del citat article d'opinió:
"A Andalusia l'ensurt és majúscul. No tan sols l'extrema dreta descarada, Vox, entra d'una manera espectacular al parlament andalús, sinó que l'esquerra oficial (PSOE i Endavant Andalusia) perd el govern. Fer seguidisme polític dels temes de l'extrema dreta, siga el nacionalisme espanyol, siga l'antiimmigració, no fa sinó alimentar els ultres. Fa dècades que això es constata a Europa, però ells no n'aprenen. Vox és el resultat de moltes coses, però també és el resultat de les estúpides fotos manifestant-se de Miquel Iceta, dels discursos abrandats de Joan Coscubiela abraçant-se al PP per atacar l'independentisme, del propagandisme d'alguns ex-periodistes divins de la vella esquerra que ja no se sap si són periodistes, però que clarament ja no són d'esquerra, dels fiscals i jutges que es diuen d'extrema esquerra però que celebren, com si fossen de Vox, la presó i el 155."
Damunt la façana de la deshabitada casa, la verdor de la capritxosa vegetació, en un tres i no res, competirà amb la desmesurada tradició nadalenca de guarnir carrers, aparadors, interiors i exteriors de comerços, oficines, cases particulars..., amb verdors naturals o artificials envoltades de garlandes de llumets intermitents i, un cop acabin les festes, tot allò que no mereixi conservar-se, ompliran els municipals containers de la brossa, i qui sap si més d’una de les tradicionals rampoines rebutjades no envejaran la permanent i perenne mata espontània de l’habitacle en venda que, feliç com una okupa, gosa posar vida allí on algú, per interès o manca d’interès, ha deixat de posar-hi vida.
