profétic
article de Francesc Orteu.
Un gat
dormisqueja a l’esplanada de l’Acròpoli, a tocar de les
mil·lenàries columnes de marbre blanc del Partenó.
Aquest matí
és com de vidre: lluent i d'una atmosfera tant transparent que
puc, en passar-me per sobre, veure com els ocells aixequen les
celles. El paisatge des d'aquí dalt és un plat pla i el pensament
salta feliç, d’evidència en evidència. Aquest va ser el mon
sencer de Sòcrates, que mai no va allunyar-se de la ciutat. Aquí es
va inventar el pensament abstracte de la manera següent. Hi havia a
Atenes una activitat trivial anomenada conversa que va començar a
tenir públic. Un públic cada cop més expert que va fer del diàleg
un esport de competició on s’abocaven diners. Així van aparèixer
uns professionals: els sofistes que venien a ser com un advocat, un
publicitari i un monologuista sumats. Feia goig veure'ls trinxar
els arguments del contrari o, molt millor, trinxar el prestigi del
contrari. Un d'aquests pugilistes de la raó va ser Sòcrates, que,
malgrat tot, és recordat com una bona persona. La filosofia era
llavors una cosa que te la feien a la cara, te la deien personalment.
La indústria movia tants diners com pot moure la televisió, on
també és necessari posar la cara. Més tard el pensament es va
començar a escriure i, lògic, va perdre gràcia. També Atenes va
resultar derrotada a les guerres del Peloponès per Esparta, cafre i
antipàtica, i tot el negoci de la raò-espectacle es va anar
perdent. La resta és coneguda. Arriben els romans i omplen el
Mediterrani de franquícies que no són altra cosa que una imitació
barata de la marca Atenes.
Bé, què hi
farem, el cas és que aquest matí preciós de principi de desembre
he pujat a l’Acròpoli i he vist com és de blanc el marbre del
Partenó. El sol feia brillar aquest esquelet honorable que, al llarg
dels segles, ha estat temple, caserna mesquita, polvorí o església,
la de Santa Maria de Cetines, regida pels catalans en el XIV.
A tocar de
les columnes estirat sobre marbres caiguts, passa les hores un gat
amb la punta del nas ferida, per tafaner, suposo. El mussol
simbolitza la filosofia. Error. L’animal filosòfic de mena és el
gat. Un gos pot ser un artesà o un soldat, no algú que pensa. El
gat sí. Grècia és un país aclaparat pel seu passat.
“Mai
no tornarem a fer res similar”, em diu un amic. I té raó. Però
va bé que a totes les cases hi hagi algú que no faci res.
Tradicionalment aquesta ha estat la funció dels gats. Ara, a Europa,
és la funció dels grecs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada