diumenge, 18 de novembre de 2012

fa prop de nou anys


profétic article de Francesc Orteu.

Un gat dormisqueja a l’esplanada de l’Acròpoli, a tocar de les mil·lenàries columnes de marbre blanc del Partenó.
Aquest matí és com de vidre: lluent i d'una atmosfera tant transparent que puc, en passar-me per sobre, veure com els ocells aixequen les celles. El paisatge des d'aquí dalt és un plat pla i el pensament salta feliç, d’evidència en evidència. Aquest va ser el mon sencer de Sòcrates, que mai no va allunyar-se de la ciutat. Aquí es va inventar el pensament abstracte de la manera següent. Hi havia a Atenes una activitat trivial anomenada conversa que va començar a tenir públic. Un públic cada cop més expert que va fer del diàleg un esport de competició on s’abocaven diners. Així van aparèixer uns professionals: els sofistes que venien a ser com un advocat, un publicitari i un monologuista sumats. Feia goig veure'ls trinxar els arguments del contrari o, molt millor, trinxar el prestigi del contrari. Un d'aquests pugilistes de la raó va ser Sòcrates, que, malgrat tot, és recordat com una bona persona. La filosofia era llavors una cosa que te la feien a la cara, te la deien personalment. La indústria movia tants diners com pot moure la televisió, on també és necessari posar la cara. Més tard el pensament es va començar a escriure i, lògic, va perdre gràcia. També Atenes va resultar derrotada a les guerres del Peloponès per Esparta, cafre i antipàtica, i tot el negoci de la raò-espectacle es va anar perdent. La resta és coneguda. Arriben els romans i omplen el Mediterrani de franquícies que no són altra cosa que una imitació barata de la marca Atenes.
Bé, què hi farem, el cas és que aquest matí preciós de principi de desembre he pujat a l’Acròpoli i he vist com és de blanc el marbre del Partenó. El sol feia brillar aquest esquelet honorable que, al llarg dels segles, ha estat temple, caserna mesquita, polvorí o església, la de Santa Maria de Cetines, regida pels catalans en el XIV.
A tocar de les columnes estirat sobre marbres caiguts, passa les hores un gat amb la punta del nas ferida, per tafaner, suposo. El mussol simbolitza la filosofia. Error. L’animal filosòfic de mena és el gat. Un gos pot ser un artesà o un soldat, no algú que pensa. El gat sí. Grècia és un país aclaparat pel seu passat.
Mai no tornarem a fer res similar”, em diu un amic. I té raó. Però va bé que a totes les cases hi hagi algú que no faci res. Tradicionalment aquesta ha estat la funció dels gats. Ara, a Europa, és la funció dels grecs. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada