dissabte, 14 de març de 2015

dissabte (24) d’en sándor márai

Fragment de La dona Justa – Sándor Márai 
He conegut persones convençudes que amb el temps, a poc a poquet, a força d’esdeveniments imprevisibles, la condició humana podrà millorar de veritat. És bo saber-ho. Però aquesta consciència no esborra la sensació de solitud de l’individu. No és pas cert que només se senten sols els burgesos. Un terrelló de la riba del riu Tisza pot sentir-se tan sol com un dentista d’anvers.
Després vaig llegir –però ja m’ho pensava- que tal vegada es tracta de la solitud de la civilització.
És com si el foc de l’alegria s’hagués apagat a la terra. De tant en tant, per uns instants, fumeja en alguna banda. En el fons de l’ànima humana viu el record d’un món feliç, lluminós, juganer, en el qual el deure era al mateix temps divertiment, i tots els esforços eren agradables i sensats. Potser els antics grecs, ells sí que devien ser feliços. S’assassinaven els uns als altres de la mateixa manera que mataven els estrangers, s’embrancaven en guerres llargues i sanguinolentes, i tanmateix conservaven un sentit de la comunitat jovial i radiant, perquè eren cultes, en el sentit més profund, més analfabet del mot; tots i cadascun, fins i tot els terrissaires eren cultes...En canvi nosaltres no vivim segons uns paràmetres culturals, sinó que seguim els mecanismes d’una civilització de masses, automatitzada i enigmàtica. Tothom hi participa, però ningú n’està completament content. Si s’ho proposa, tothom pot prendre un bany d’aigua calenta; pot admirar quadres, escoltar música, mantenir una conversa a través de continents llunyans. Les lleis d’aquesta nostra època moderna emparen tant els drets i els interessos dels pobres com dels rics... però fixa’t quines cares! A tot arreu on vagis, a les comunitats més petites o a les més grans, quin patiment en veu als rostres de la gent, quantes persones nervioses i desconfiades, quanta tensió i hostilitat veuràs als plecs de les cares! Tot això és per culpa de la tensió de la soledat. La solitud es pot explicar i totes les explicacions que trobem contesten la pregunta, però cap d’elles ens ajuda a esbrinar-ne la causa... Conec mares de sis fills al rostre de les quals es llegeix la mateixa expressió de soledat i desconfiança, conec alguns fadrinots burgesos que es posen els guants amb una cura tan artificial com si les seves vides no consistissin sinó en un grapat d’actes mecànics. I com més artificials siguin les comunitats que els polítics i els profetes edifiquin en l’univers humà, com més coercitivament sigui inculcat aquest sentit de comunitat, fins i tot en l’educació dels nens, molt més desmesurada serà la solitud en aquestes ànimes. ¿No trobes? Jo n’estic segur. I no em canso de repetir-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada