dilluns, 8 de setembre de 2014

gavina corsa

Segons com es miri les gavines a casa nostra i per una gran part de la població, no tenen ja la simpatia que van assolir arran del famós llibre “Jonathan Livingston Seagull” de Richard Bach, traduït pels enyorats Miquel Martí i Pol i Emili Teixidor, o de la bella cançó “La Gavina” de Marina Rossell que van aconseguir que contempléssim aquestes aus amb benvolença.
Que això deixes una mica de ser així, no és per la seva proliferació cruspint-se deixalles de berenar en parcs infantils o rebentant bosses d’escombraries dins nuclis urbans, sinó que més aviat, la impopularitat va lligada al partit que paradoxalment -vés a saber per quines raons tàctiques- es fa dir popular, i que les té com emblema volant en el seu logotip. Ells, els de la fracció fonamentalista, i no elles, les aus, com petits i de vegades grans voltors, planegen àvids de predació acaparant territoris i exterminant cultures...., però això últim no ens ha d’encegar i així, quan veiem un polit exemplar que s’ha deixat atrapar pel seguiment d’ocellaires i fotografiar, hem de passar per alt el malson del fet que ens recorden als colonitzadors i promotors de desigualtats socials que tenim tan a prop, la gavina corsa que acompanya aquest post, bé que s’ho val.

1 comentari:

  1. Jo també vaig flipar amb el Salvador Gavina .Clar la solució hagues estat una patent de cors i no escoltar-me tota la banda sonora del senyor Neil Diamond.Tot i que va esser una epoca platonica i panteista va esser polida. Ara em decant més pels falcons.

    ResponElimina