dijous, 19 d’octubre de 2017

l`a por ellos del 155 de la por

En mig de tanta incertesa per aquest 155 amenaçador pronosticant encara més privacions d'exercir amb normalitat l'auto governabilitat a Catalunya, avui tal vegada, un nou episodi d'abús d'autoritat a l'Estat se l'escapi de les mans.
Per això, no és d'estranyar que una escena normal d'un moviment normal d'una patrullera de la benemèrita encarregada segurament de la vigilància costanera entrant pel port de Maó, no fa ni una setmana casualment fotografiada amb el fons de la fortalesa de la Mola, esdevingui un impacte esfereïdor més que tranquil•litzador.
Al segle XXI, una Espanya membre de la UE, batent rècords antidemocràtics, continua amagant el cap sota l'ala per resoldre els problemes polítics territorials, disfressant la dissidència ideològica o bé de terrorista o bé de sediciosa.
Per coherència democràtica el rebuig de la UE pels dos Jordis catalans, el Cuixart i el Sànchez empresonats, hauria de ser el detonant que la continues fent creïble com a defensora dels drets humans.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

i amb un somriure, menorca també va exigir: llibertat presos polítics sànchez cuixart

I amb el somriure de la revolta, exigint tossudament la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, arreu de l’Estat i fronteres enllà ahir, solidàries manifestacions com la de sa roqueta i les que seguiran, faran també possible si no enderrocar sí desemmascarar per arraconar, aquesta extrema i ultradreta (neofalangista a casa nostra), alarmantment creixen dins la UE.
Dos pacífics somriures d’activistes lluitadors pels drets socials i civils, acusats de sediciosos per la fiscalia i la decisió de la jutgessa Carmen Lamela de l’audiència nacional sorprenentment i tàcitament acatant la desautorització de l’Estat d’exercir la separació de poders esdevenint-se així grotescos representants d’aquella Espanya “que com una folla cantava vora el mar”, en l’Oda que va dedicar-li Joan Maragall, dos somrisos que ja estan empresonats dins dels madrilenys murs del penal de Soto del Real.
Adéu, Espanya és el darrer vers de l’Oda (1), un adéu ara assumit en cada una de les properes manifestacions, vagues o actes populars relacionats amb el procés i emmirallat sobretot amb els dos somriures encarcerats per la follia dels descendents directes o lacais del sagnant Imperi que com cantà el poeta:
Massa pensaves — en ton honor/i massa poc en el teu viure: tràgica duies — a mort els fills, / et satisfeies — d’honres mortals/ i eren tes festes — els funerals, / oh trista Espanya!



(1)  Joan Maragall Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, Oda a Espanya.


dimarts, 17 d’octubre de 2017

escarni a la societat civil catalana



Contra aquesta colla de bàrbars de l’Estat espanyol, lloada sigui la sedició pacífica dels Jordis, el Sànchez i el Cuixart. Tanmateix malpensada com sóc, qui no m’assegura que, per minimitzar l’escàndol d’immediats empresonaments i per satisfer-los el trastorn, algú, mirant cap a l’altre costat, els hi donà carta blanca als piròmans de Galícia.
Pels dos Jordis, una tria de dos poemes de revolta (1943-1978)de Joan Brossa 
Que el poble vegi, 
tot alçant el puny,
tenyir l’espina d’una
santa eufòria .
La meva veu indòmita retruny:
Tornarem a lluitar per 
la Victòria.

UN HOME  REPARTEIX....
La plaça, tant pels edificis com 
per l'animació que hi donen els veïns, 
és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins.

Al Parc hi ha una Muntanya suïssa, 
un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec.

Un home reparteix fulls clandestins.

El carrer és tortuós i estret; 
té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

Aquest edifici està destinat 
a les oficines de la fàbrica 
amb magatzem i taller.

Un home reparteix fulls clandestins.

Hi ha obrers i estudiants tancats 
i abandonats en un calabós.

Un home reparteix fulls clandestins.

Per a anar a veure  els Ministres, Caps 
d'Administració i persones de categoria i distinció 
cal demanar-los per escrit una audiència.

Un home reparteix fulls clandestins.

L'església, malgrat no tenir torre 
sobresurt dels edificis del carrer.

Un home reparteix fulls clandestins.

Entren els criats per anunciar 
que el banquet està servit.

Un home reparteix fulls clandestins.

Gent sense casa ni sabates 
viuen en coves, als suburbis.

Un home reparteix fulls clandestins.

En una comissaria un senyor amb 
abric i barret denuncia que 
un home reparteix fulls clandestins.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

fins aquí hem arribat (gràcies, gent desconeguda)

Prèvia: El sí o el no, exigit a cops d'aplicar el 155, s'ha convertit en una declaració de principis, en un fre a la repressió judicial i policial i a un emplaçament per dialogar de tot, d'allò que sigui prohibit i del que no.
A hores d'ara, tocades les 8 am, la resposta de Puigdemont a Rajoy afirmant si Catalunya és una república, ja és coneguda a Espanya, la UE i resta del món. Un cop més la democràtica "astúcia" independentista posa en entredit la també astuta timocràcia dels unionistes que governen l'Estat.
Després de la prèvia d'última hora, pispant l'encapçalament "Fins aquí hem arribat", de la Moliner en l'espai d'opinió del diari Ara, facilitant l'enllaç per si voleu llegir una de les seves fines ironies sobrades de raó, declaro que com que en la vida només m'ha calgut fumar un parell de porros per tenir-ne prou de saber que també així podria ser feliç, no només comparteixo el relat de l'Empar, sinó que també en especial, un dels comentaris que apareix i que copio al final, demostrant, sigui quin sigui el que avui succeeixi al Parlament de Catalunya, la transversalitat i amplitud de fronteres dels històrics i apassionats fets que gràcies a la ciutadania està vivint Catalunya.
Tanmateix vull deixar penjat al bloc un dels tants vídeos que corren per la xarxa sota l'explicació: "Aquest vídeo mostra els fets que van succeir a l'escola Els Horts del barri de la Verneda de Barcelona el passat diumenge 1 d'octubre."Un homenatge a la resistència pacífica de centenars de veïnes anònimes contra la violència policial que vàrem patir.", doncs penjar-lo em dóna peu per agrair públicament la sang freda de qui no  dubtava en captar imatges de violència gratuïta essent a l'hora, pel sol fet de defensar el dret de poder votar, també destinatària d'ella. Totes aquestes persones en enregistrar la brutal acció policial ordenada per l'Estat espanyol cap a la població catalana i també les escenes de goig per haver votat i defensar les urnes, d'alguna manera les converteixen en la mena de "freelance" objectiva i solidària al servei del món de la informació.
Gràcies gent anònima, a les de l'herba i a les dels enginyosos mòbils, entre totes s'està fent tot, però si avui dilluns, perdent del tot el nord activen el 155, el 116 o el que s'inventin, la intel•ligència de la força, és a dir, la dictadura i el seu terrorisme d'Estat, aquesta  regnarà amb especial escarni damunt terres catalanes i gairebé en tots els racons d'Espanya, amb la qual cosa, adéu cultura, adéu identitats, adéu llibertats..
Comentari 13/10/2017 23:25  -esplendor sobre l'herba
Visc i sóc de fora de Catalunya. Heu de saber que el comportament del poble català el dia 1-O des de la resta de l'Estat s'ha percebut amb una infinita admiració per una bona part de la gent,i també amb una enorme i secreta i callada enveja per part dels mateixos que trauen al balcó el bou estampat. Passarà el temps i la data de l'1-0 de 2017 potser serà contemplada com la major mostra de rebel•lia cívica i de resistència pacífica de tot un poble contra tota la brutalitat de l'Estat mai vista en este país en tota la seua història. Per a un poble hi ha victòries encara molt més profundes que la d'aconseguir el reconeixement com a Estat per part dels Poders i eixa victòria és la de l'orgull i la de l'admiració de tothom. Poble i Estat són,de fet,i a sovint, incompatibles perquè el primer és la gent i el segon és el Poder, que somet a la gent. Per això només vull dir que passe el que passe, República o no,155 o no, el poble català ja ha guanyat..., per sempre. E. Moliner sap,com a bona escriptora, que en les bones novel•les importa relativament poc el desenllaç, acabant la majoria d'elles amb "final obert", i si el llarg Procés Independentista fóra una novel•la, esta hauria d'acabar com a últim capítol amb l'1 d'Octubre.I potser amb eixes imatges dels veïns d'un poble caminant com un sol home, i sense alçar ni una veu ni una pedra, darrere de les furgones de la guàrdia civil convidant-los a anar-se'n i que no havia jo vist fins ara ni en les pel•lícules de ciència ficció.

divendres, 13 d’octubre de 2017

més val prevenir que curar

Prèviament, peti qui peti, els divendres al bloc amb etiqueta de  "la gatera" sempre seran vostres perquè cap mal de cap, de ràbia o atzucac amb què ens trobem dins dels territoris enllaçats per la llengua, són mereixedors de substituir-vos.
Moixet, segurament estaràs força estranyat de la flassada que t'has trobat damunt del llit amb la calor que fot.
Tu com que ets jovenet, t'has perdut les sensacions de les quatre estacions de l'any i no perquè no n'hagis viscut gairebé dos. No passis pena, només és el costum d'airejar mantes i edredons a prop de la castanyada que és quan la tradició diu que la tardor s'ha esvaït completament.
Fa una pila d'anys, en la indumentària i roba de llit, menaven quatre estacions, la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern, proveïdora cadascuna de sensacions i fenòmens atmosfèrics propis, però ara, amb el canvi climàtic, els que sou nouvinguts al planeta, només noteu dos tipus d'emanacions ambientals, la d'una llarga tardor amb espurnes d'un desaparegut hivern i la d'un estiu de dia i nit tropical salpicat d'una també desapareguda primavera.
Així doncs moixet, per costum i per si de cas, tindrem a mà la gruixuda manta, no sigui que una baixada sobtada del termòmetre, de no estar preparada, ens faci agafar una calipàndria. 

dijous, 12 d’octubre de 2017

mariano rajoy o l´art d´enviar l´empatia a la merda

Rajoy, secundat pel PSOE amb el 99% de l'oremus perdut i C's amb el 100/100 de la ira ultra dretana crescuda, té el dit índex a mig centímetre de pitjar el botó del 155 que ja té el dispositiu de seguretat desactivat pel propi reial capità general dels exèrcits espanyols, Felip VI.
Ara bé, si com seguint el fil de la revolta dels somriures, aquest repte tipus partida de ping pong, que el dia 10 d'octubre  va fer la primera sacada des del Parlament de Catalunya en espera, no només de desconcertar al poderós i bunkeritzat Estat, sinó també per donar-li temps d'assimilar tot plegat, podria ser que el botó del 155 quedes novament en la pacífica fase d'inactivitat.
De ser així, i en el supòsit d'estar jugant els punts d'una partida de tenis de taula, veuríem 21 dies seguits o alterns de competició on ambdós jugadors, escoltant europees i mundials veus de savis erudits o mandataris carregades de raó, fent d'àrbitres del conflicte preservant en tot moment que l'honestedat i joc net de la democràcia, de la llibertat i dels drets humans estigues sempre en cada una de les jugades de defensa i atac, ningú pot dubtar de qui té les de guanyar i, de ser així, ara, envejant per uns moments la facilitat de l'Iceta i d'en Borrell deixant anar tirallongues en anglès, jo que com en Rajoy no tinc ni punyetera idea, valent-me de Google traductor i dedicat als independentistes deixo anar la meva: Let us keep the peace of mind that we will find the way.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

renoi amb aquest SÍ però encara NO

Renoi que n'és de gros el sentiment d'agraïment que sentim per vosaltres, les dues generacions posteriors a la nostra, els qui a mitjans dels anys 50 del passat segle, filles i fills de republicans d'obrers, de classe mitjana o alta, endiumenjats jugàvem per parcs o jardins de pobles i ciutats, sense adonar-nos dels esforços que dia a dia feien els nostres majors per, en la derrota, sobreviure amb dignitat.
Renoi com vàrem agrair-vos la prole d'aquella generació de republicans perdedors pel cop d'estat feixista, quan al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, va sortir l'anunci de publicació de la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme (1938-1978), retornant així la dignitat dels nostres represaliats dins del territori català, dignitat incomprensiblement i vergonyosament pendent a la resta d'autonomies de l'Estat espanyol. 
Renoi també ahir, com amb llàgrimes d'emoció escoltàvem el discurs de Carles Puigdemont, consensuat entre Junts XSí, la CUP, l'ANC i Òmnium al Parlament de Catalunya, deduint per tant que aquest Sí a l'estat independent en forma de república, va de veres. 
Donada la importància històrica, un de veres calculat per transcórrer unes setmanes o mesos amb més seny que rauxa perquè aquella part dels demòcrates de la UE i del món, que encara duen una bena als ulls tot pensant que l’ombra del feixisme a l’estat espanyol estava fora del redactat de la constitució del 78 o els cau de la cara, o bé no, amb la qual cosa farà visible l’apocalíptica ombra d’aquell nazisme o feixisme dins del famós Tractat que establí una Constitució per a Europa i això ja serien les figues  de l’altre paner que hauríem de descartar si volem estar a dins o fora.