divendres, 22 de juny de 2018

a un ca desconegut

T'han tret a fer un tomb pels voltants d'on vius. Se't veu ben ensinistrat doncs sense cap lligam de cuir, de baules o de virolat cordó trenat, et mantens feliçment submís al costat de qui segurament et mima i t'alimenta, actitud tot al contrari de la gosa de casa que sense anar lligada, se li ha hagut de rescatar de la canera més d'una i tres vegades, és clar que, segurament mai a ningú li va passar pel cap, cap tipus d'educació al respecte però..., m'estic embolicant fugint d'allò que volia dir-te que és que em fa l'efecte, pel posat que teniu els dos, que al cap i a la fi, tu, amb l'ancestral instint genèticament heretat, estàs més a prop de la realitat del món que el teu amo, company o amic fent anar els dits entretenint-se via satèl•lit per les xarxes de la comunicació esbrinant si serà o no serà una  'fake news’ alló que  apareix per la pantalleta.

dijous, 21 de juny de 2018

un circ dins la història (1)

La parella d’adolescents de vegades acròbates de vegades parella còmica, en aquesta ocasió intercalarien l’estudiat gag  on  clatellades i empentes entre frase i frase de l’insultant però, burlesc diàleg, arrencarien la riota del públic assistent a la funció.
(1) sisena imatge del recull de 16 que si res ho impedeix, els dijous vinents seguiran ocupant l’espai del bloc recollit en la categoria “memòria del barri de porta”.

dimecres, 20 de juny de 2018

el “de bon matí” proustià


A trenc d'alba, un diumenge festiu se'l veia sortir a mar obert d'aquella manera misteriosa –pels qui no el coneixem- del destí i motiu de navegar.
A trenc d'alba, en terra ferma mentre manipulava la càmera per enregistrar al navegant, la seva nau i el tros de mar que ens envolta, una cançoneta de muntanya apresa en la infància, no sé el perquè em va voltar pel cap i encara em volta cada vegada que apareix la imatge a la pantalla de l'ordinador.
Desmemoriada com sóc, he cercat -per saber-ne tota la lletra- dins la xarxa la muntanyenca cançoneta del "de bon matí" incrustats en la ment, com un mantra, els tres primers versos utilitzats, ara vés a saber perquè, com la Proustiana magdalena dels records.

ELS PICS GEGANTS (Himne muntanyenc d’Agustí Vidal)
 De bon matí,
quan els estels es ponen,
em de sortir
per guanyar el pic gegant.
L’oreig és pur,
tranquil el cel clareja,
i amb pas ben dur
encetem la cançó.

Avant, avant,
que trenca l’alba;
si anem pujant,
s’abaixa el cim.
Prenem la corda i el piolet;
amunt el cor, que el pic és dret.
Per passar el glaç, grampons calcem,
i el gran gegant per fi vencem.

Vessants d’avets
de Mont Perdut i Aneto,
vers els Posets
esguardem l’infinit.
Bells Encantats,
Peguera i Biciberri,
cims albirats
de neu tots sou reblerts.

Cantem de cor
a la natura,
suprem amor
del muntanyenc.
lleugers correm com els isards
per llis pendís vers nostres llars.
Curulls de joia i encisats,
fem un adéu als cims animats!

dimarts, 19 de juny de 2018

un orde, un goig, una ombra, l'estat del benestar i el prec

"Estar en orde": estar així com cal en la disposició que pertoca.
Fa goig veure un racó amb la paret i banc de pedra de marès, acuradament emblanquinats i el detallàs de dos testos de terrissa grisos farcits de geranis i campanetes alineats damunt de l'impol•luta vorera de l'estret carrer del nucli antic de qualsevol antic poble de pescadors de la mediterrània.
L'ombra sovint apareix quan rere de qualsevol racó de qualsevol població turística on l'activitat turística va més enllà, fins i tot del 100/100 de dedicació, s'amaguen les mancances d'habitatges socials i més d'una mà d'obra qualificada però mal pagada ja sigui dins del sector hoteler, restaurador o manteniment privat d'apartaments cases i xalets.
L'estat del benestar, dins la definició que facilita la Viquipèdia trobem aquest punt "L'estat del benestar es diferencia del sistema liberal absolut, que refusa qualsevol intervenció de l'estat i que confia la responsabilitat a la iniciativa privada i la beneficència de fundacions i esglésies. Els sistemes europeus són mixts i la repartició de les tasques entre l'estat i el privat hi és el resultat de compromisos polítics entre les ideologies vigents i els recursos financers disponibles."
Així doncs, preguem perquè el liberalisme absolut no acabi de triomfar "mai dels mais" doncs sinó, malament rai.

dilluns, 18 de juny de 2018

avui un apunt pels jordis i una còpia d'"odio els indiferents" d'antonio gramsci

L’apunt, pels 8 mesos de presó dels jordis sense oblidar els 225 dies del quim i l’oriol, els 177 de la dolors, el raül el jordi i el josep i els 86 de la carme:
Jordis, fa vuit mesos que esteu empresonats. Vuit mesos que les vostres famílies, amistats i persones col•laboradores del procés cap a la República catalana, no s’han aturat ni un segon mobilitzant-se arreu de Catalunya, d’Europa i si cal per als altres continents, per aconseguir la vostra llibertat tot denunciant la injustícia que està cometent amb vosaltres l’Estat espanyol, impartida a través de cúpules institucionals, la del Poder Judicial, la del Govern de torn i la del borbònic reialme del Cap d’Estat (el rancor de l’herència que el dictador va deixar perquè tot estès ben lligat) vergonyosament signant tots plegats, decrets o sentències a anys lluny de poder qualificar Espanya com a un d’aquells Estats de Dret dins la UE on la Declaració Universal dels Drets Humans no només són contemplats sinó que també respectuosament aplicats en el cas de conflictes territorials propis.
Però, ai l’ast!, amb el sobtat canvi de govern que cínicament perpetua la monotonia del bipartidisme PP-PSOE-PP-PSOE-zzzzz…, vol dir que, malauradament, poca cosa podem esperar i si a tot això afegim la proximitat de l’estival època vacacional que enguany, de ben segur al nou poder executiu central li servirà per trobar excuses de mal pagador per allargar-se en el temps de “la solución del problema catalán”, tot fa pensar que més d’una persona políticament activa o de la ciutadania dins de la resta de l’Estat, tard o d’hora caurà en la concebuda indiferència augmentant l’equidistància practicada per moltes de les que fan política a casa nostra quan donen explicacions sobre el fet que consideren normal en lloc d’aberrant, l’existència de presos i exiliats polítics, com és el vostre cas, minimitzant-lo, per allò de justificar les distàncies, anomenant-vos que sou polítics empresonats o temorencament fugats, afirmació inconcebible i indecent feta per qui es vanti de ser demòcrata.
Finalitzaré l’apunt amb la frase de l’exconsellera (per decisió pròpia) Clara Ponsatí a l’exili, expressant que: “jugàvem al pòquer i anàvem de farol”, agraint-li l’honestedat del segurament encertat punt de vista però veient les cartes marcades amb les quals jugava el contrari, la frase no han fet més que reafirmar la convicció que si no es deixa que la indiferència ens aclapari, s’està anant pel bon camí cap a la legítima consecució (amb farols o sense, pel camí) de la República Independent de Catalunya. 
La copia: parlant d’indiferència, en faig una per qui vulgui llegir-la o rellegir-la, del text ODIO ELS INDIFERENTS, D’ANTONIO GRAMSCI,
Odio els indiferents. Penso com Friedrich Hebbel que «viure vol dir ser partisà». No poden existir és simplement homes, els estrangers a la ciutat. Qui viu de debò no pot no ser ciutadà, i no prendre partit. Indiferència és abúlia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom dels innovadors, i la matèria inerta en què s’ofeguen els entusiasme més resplendents, és la marjal que resguarda la vella ciutat i la defensa millor que les muralles més sòlides, millor que els pits dels seus guerrers, perquè s’empassa en els seus remolins de fang els assaltants, i els delma, i n’enfonsa l’ànim i de vegades fa que desisteixin de l’empresa heroica. La indiferència influeix fortament en la història. Actua passivament, però actua. És la fatalitat; i allò amb què no es pot comptar; i allò que trasbalsa els programes, que enfonsa els plans més ben concebuts; és la matèria bruta que es revolta contra la intel•ligència i la destrossa. Tot el que passa, el mal que cau sobre tots, el possible bé que un acte heroic (de valor universal) pot produir, no és deu tant a la iniciativa del pocs que actuen, com a la indiferència, a l’absentisme de molts. Tot el que s’esdevé, no ho fa tant perquè algú vol que passi, com perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, deixa fer, permet que s’ajuntin els nusos que sols l’espasa podrà tallar, permet que es promulguin les lleis que després només la revolta farà derogar, permet l’ascens al poder dels homes que després sols un amotinament podrà derrocar. La fatalitat que sembla dominar la història no és res més que l’aparença il•lusòria d’aquesta indiferència, d’aquest absentisme. Els fets maduren a l’ombra, unes poques mans, sense supervisió de cap control, teixeixen la tela de la vida col•lectiva, i la massa ignora, perquè no se’n preocupa. Els destins d’una època són manipulats per les visions estretes, pels propòsits immediats, per les ambicions i les passions personals de petits grups actius, i la massa dels homes ho ignora, perquè no se’n preocupa. Però els fets que han madurat avancen, però la tela teixida a l’ombra es completa: i aleshores sembla que sigui la fatalitat que ho envesteix tot i a tothom, sembla que la història no sigui res més que un fenomen natural, una erupció, un terratrèmol, del qual tothom en sigui víctima, qui ho ha volgut i qui no ho ha volgut, qui ho sabia i qui no ho sabia, qui havia estat actiu i qui havia romàs indiferent. I aquest darrer s’irrita, voldria sostreure’s a les conseqüències, voldria que quedés clar que ell no ho ha volgut, que ell no n’és responsable. Alguns plorinyen pietosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o pocs es demanen: si hagués complert el meu deure, si hagués cercat de fer valdre la meua voluntat, el meu consell, hauria passat això que ha passat? Però ningú o pocs es responsabilitzen de la seua indiferència, del seu escepticisme, de no haver ofert el seu braç i el seu esforç a aquells grups de ciutadans que, justament per evitar un mal com aquell, combatien, d’ajudar-los a aconseguir el bé que es proposaven.
La majoria de la gent, per contra, davant dels fets consumats, s’estimen més parlar d’ideals fracassats, de programes definitivament col•lapsats i d’altres  conveniències semblants. Reprenen així la seua manca absoluta de responsabilitat. I no és que no vegin les coses clares, ni que no siguin capaços de proposar bones solucions als problemes més urgents, o a aquells altres que, malgrat exigir molta preparació i temps, són igualment urgents. És que llurs solucions queden totalment improductives, és que cap llum moral no anima la seua contribució a la vida col•lectiva; és que llur contribució és producte de la curiositat intel•lectual, no del punyent sentit de la responsabilitat històrica que exigeixen totes accions de la vida, que no admeten agnosticisme ni indiferència de cap mena.
Odio els indiferents també perquè em fa nosa el seu somiqueig d’eterns innocents. Passo comptes a tots aquests de com han dut a terme la funció que la vida els ha encomanat i els encomana cada dia, de què han fet i especialment de què no han fet. I sento que puc ser inexorable, que no em cal esmerçar la meua pietat, que no he de compartir amb ells les meues llàgrimes. Prenc partit, visc, sento ja bategar en la meua consciència viril l’activitat de la ciutat futura que per la meua banda estic construint. I en aquesta ciutat la cadena social no recau sobre uns pocs, en ella tot allò que s’esdevé no passa per casualitat, per la fatalitat, sinó per la feina conscient dels ciutadans. No hi ha en aquesta ciutat ningú que s’estigui darrere la finestra mirant mentre uns pocs se sacrifiquen, se dessagnen en el sacrifici; mentre que aquell qui s’està darrere la finestra, a l’espera, vol beneficiar-se del bé que els actes d’aquells pocs proporcionen i desfogar-se de la seua desil•lusió malparlant de qui se sacrifica, de qui se dessagna quan no ha reeixit en la seua temptativa.
Visc, prenc partit. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents.

dijous, 14 de juny de 2018

trio de cagaires emplomallats

Disculpeu l’escatològica i presumptuosa qualificació (que tanmateix teniu) del títol de l’apunt, ja que, de fet, també  sou tres dignes corbs marins observant atentament dempeus al damunt d’un pantalà, el moviment de les aigües del port però, com que a mi se m’escapa capir allò que tant us interessa, no puc més que pensar que, senzillament, feu el mateix que jo: badar!, és a dir, fer quatre passes, una aturada de tant en tant i mirar res en concret deixant lliure el pensament a veure si, ni que sigui badocant, aconseguim treure l’entrellat d’algun o d’altre embolic.

sr. josé bono, “de ponent, ni aigua ni vent” i alguna cosa més

Després d'escoltar la notícia on diu que vostè ha dit que apropar a Catalunya les persones que anomena polítics presos per rebel•lió (la resta del món sap que són presos polítics que injustament estan sofrint presó preventiva als centres madrilenys d'Alcalà d'Henares, Estremera i Soto del Real) convertiria les penitenciàries catalanes en "platós de TV3", l'hi he de dir Sr. Bono que avui, quan confiava que la suau tramuntana que prové del nord fent desaparèixer els dolors reumàtics o artrítics de la septuagenària ossamenta que em sosté podria gaudir d'un millor benestar, el vent de ponent d'on han sortit les seves paraules, s'han convertit en una ponentada (ponentazo que diria vostè), que m'amargarà el dia tot veient la fredor, cinisme i mala llet que desprenen els seus comentaris que tot i agradar a segons qui (els anomenats del 155) ha de saber benvolgut Sr. Bono que moltes més persones de les que vostè i ells (els del 155) voleu i dieu, refermarem el refrany de l'encapçalament que a partir d'avui, fent-li un afegitó, el llegirem així: "de ponent, ni aigua ni vent ni paraules de mala gent."