dimarts, 17 de juliol de 2018

fer bon joc (actuar de manera convenient als propòsits del qui obra)

Jugant a modificar l’ombra i jugant a emular en Brossa, avui, a la imatge, un poema visual i, imaginant el dring de la campana, l’avís d’una aturada de respir al bloc fins que les altes temperatures deixin de fer, dia i nit, la guitza a la septuagenària que habita en ell.

dilluns, 16 de juliol de 2018

posar l'espatlla [o les espatlles] (Fer una col•laboració molt important amb algú)

Tendals artesanals de labor de retalls de punt de mitja o ganxet intentaran, mentre passa el sol, ombrejar i refrescar petits espais del carrer, tasca inútil en plena canícula d’altes temperatures i humitats, malgrat tot, s’agraeix la intenció i, per damunt de tot, la paciència, l’estima, la il·lusió i sociabilitat amb què segurament varen estar confeccionades i penjades per compartir-les en comunitat.

divendres, 13 de juliol de 2018

presumint de mides

Menys emprenyador que el mosquit i de bon tros menys temut o fastigós que la panera o la rossa, aquest escarabat que diuen ve d'Amèrica, de tant en tant tu, mena de llagosteta de secà, saltironant, saltironat, també ens visites als pobles, i com aquella que vol presumir de volum, generosament t'has palplantat al costat d'un "canito" típic agafador de porticons de s'illa, perquè tot d'una exclamem ..., guaita tu, que n'és de gran!

dijous, 12 de juliol de 2018

un circ dins la història (1)

A cops de bombo i acords musicals d’acordió, un rere l’altre, els acurats exercicis gimnàstics que la parella posicionaven lloats pel presentador i admirats i aplaudits per l’assistència de criatures, adolescents i adults que ocupaven les grades, aconseguien sens dubte fer passar una estona amena que, si més no, allunyava de la monotonia d’activitats culturals (gairebé inexistents) que acostumaven a tenir els barris perifèrics i obrers d’aquella Barcelona que,  si fem cas del refrany: “Barcelona és bona si la bossa sona; però si no tens diners, Barcelona no val res”, d’alguna manera, malauradament, els estigmatitzava dia rere dia.
(1) novena imatge del recull de 16 que si res ho impedeix, els dijous vinents seguiran ocupant l’espai del bloc recollit en la categoria “memòria del barri de porta”.

dimecres, 11 de juliol de 2018

de què anam? el conflicte el té espanya

L’apunt d’avui de l’Emili Pons, és de moral difusió tot agraint-li l’opinió  al diari Menorca doncs almenys fa creïble que, en mig de la prepotència dels que asseguren i dels que en silenci pensen que amb el franquisme i la seva unitat d’Espanya (doctrina heretada per la transició) vivíem i érem millor, dins de modestos i recòndits racons de l’illa, per salut democràtica mental, sempre, tossudament, trobarem veus convençudes del fet que la dignitat i llibertat d’un poble, difícilment trets imperialistes les podran suprimir i dominar.
Un recull de l’article que subscric i que tal vegada esvaeix dubtes propis o aliens “Però hem de voler creure que els temps han canviat i que avui les desavinences polítiques -que també són econòmiques- es poden resoldre civilitzadament, simplement votant. Tot i que si mires com va el món, en dubtes. Aquí mateix, hi ha moltes veus que asseguren que si el govern català hagués fet efectiva la república que va proclamar el novembre passat, hauríem tornat a sentir renou d’armes, i no precisament de les de Catalunya, que no en té.”
Llarga nota: Per si de cas l’enllaç no funciona o ha deixat de fer-ho, copio i enganxo el text.

Hi ha lleis de creure. Un amic des Mercadal me demanava com me pens que acabarà el ‘conflicte català’, ara que sembla que hi ha més racionalitat al govern espanyol. No li vaig amagar que la meva impressió és pessimista, però no perquè existeixi un ‘conflicte’ a Catalunya sinó perquè qui el té, i gros, és Espanya.
Mirant enrere, ja fa 300 anys que el té. Des del dia que els partidaris d’un estat unitari van guanyar -per les armes- i van imposar el motllo de Castella a tots els habitants de la Península. No cal cercar gaire enfora per trobar un exemple. Menorca havia pogut viure prop de cent anys sota la corona britànica sense que se li qüestionassin les seves lleis, ni les institucions, ni la llengua. Van tornar ell mandataris espanyols i ràpidament ho van trasbalsar tot. El nou unitarisme es va imposar sense cap mirament.
El problema d’Espanya és que, en tot aquest temps i amb excepcions puntuals, no ha trobat la manera de fer compatible aquell nou model d’Estat amb la diversitat dels seus territoris. També és cert que la majoria han anat claudicant, però Catalunya era molta Catalunya per acceptar la seva dissolució. Com el País Basc, que en canvi i pels motius que tots sabem, ja fa quaranta anys que a la pràctica és independent, i ningú no li qüestiona.
Amb èpoques de més calma o de més enrenou, Catalunya no ha acceptat mai el motllo que se li imposava, i poques vegades ha trobat un interlocutor que la volgués escoltar. L’excepció potser són els moments de la proclamació de la República espanyola o del restabliment de la democràcia. Però si repassau els llibres d’història, veureu que, tret d’aquests moments, la solució ha estat sempre el bombardeig de Barcelona o la imposició d’una dictadura.
Però hem de voler creure que els temps han canviat i que avui les desavinences polítiques -que també són econòmiques- es poden resoldre civilitzadament, simplement votant. Tot i que si mires com va el món, en dubtes. Aquí mateix, hi ha moltes veus que asseguren que si el govern català hagués fet efectiva la república que va proclamar el novembre passat, hauríem tornat a sentir renou d’armes, i no precisament de les de Catalunya, que no en té.
La realitat és que la Generalitat va proclamar la república, després de deu anys de no ser escoltada i de celebrar el referèndum més torpedinat de la història, però no la va fer efectiva. I les proves de què açò és així, són evidents.
Però així i tot, el seu govern és a la presó, pendent de judicis sumaríssims, o a l’estranger, acollit a una justícia que sembla més independent dels interessos polítics. I encara hi ha més de mil batles, càrrecs públics i activistes socials pendents també de judici, alguns d’ells acusats de terrorisme, quan fins i tot Déu sap que el moviment català no podia ser més pacífic.
I és en aquest context que, dilluns passat, per primera vegada després de deu anys d’enrenou, un president espanyol es va asseure a rallar amb calma amb el president de la Generalitat. Que ja no és el que hi havia, perquè aquell el va cessar el senyor Rajoy, a la vegada que imposava unes eleccions per veure si els catalans estaven prou espantats per canviar d’opinió. Però -així son les coses- les van tornar a guanyar els de la mateixa corda dels presoners i exiliats.
Després de tants anys i enmig d’aquest bordell, és evident que l’entrevista de dilluns passat no havia de resoldre res. Però era necessària per restablir el diàleg. Per més que bordin aquells que voldrien que el problema no s’acabàs mai. Vull dir els dirigents de Ciudadanos i el PP, sempre disposats a tirar llenya al foc, segurament perquè, com fa tres-cents anys, pensen més en esclafar Catalunya que en acceptar-la tal com és.

Era impossible que els senyors Pedro Sánchez i Quim Torra arribassin el primer dia a cap acord, perquè els seus punts de partida són, per força, absolutament contraposats. El governant espanyol continua presoner del principi que Espanya és una nació per la gràcia de Déu, i el català de la pervivència de la seva pròpia nació.
La diferència és que som al segle XXI i que vivim a una Europa en què ja no hi ha nacions per la gràcia de Déu. I en què les fronteres nacionals es dilueixen, en què les lleis no poden estar per damunt de les persones, sinó al seu servei, i en què els ciutadans s’han acostumat a resoldre els conflictes polítics votant.
Contestant el meu amic des Mercadal, si és així, el senyor Torra potser haurà d’esperar estona, però té les de guanyar. Si encara no és així, qui s’endurà el premi serà el senyor Sánchez, però Espanya continuarà sense resoldre el seu conflicte permanent.




dimarts, 10 de juliol de 2018

calorada canicular (1)

Quan anuncien la puntual onada de calor, permeteu que una imatge i un quintet de plats de supervivència (sense oblidar la ingesta d’aigua per hidratar el cos) siguin un útil remei del pensament en positiu a l’arxipèlag baleàric, al canari i la resta del territori peninsular, per evitar cops de calor.
La imatge: un polit llaütet dins l’espai ple de llum on s’emmiralla el mar… el mar… el mar, aquests versos de Miquel Martí i Pol cantats per Lluís Llach, tal vegada s’esdevinguin una momentània refrescant visió a condició que, per uns segons, ens fem còmplices de l’oblit de l’existència del drama migratori que omple l’espai de morts i de terror.
El quintet gastronòmic: Ajoblanco, gaspatxos, salmorejos, vichyssoise i sopa freda de cogombre i iogurt, receptes a l’abast de qualsevol internauta que tingui temps i ganes d’elaborar-les per delectar el paladar i refrescar l’organisme sigui en companyia o en solitud.
(1) Canícula: A l'antiga Roma, la canícula anava des de 24 de juliol fins al 24 d'agost, o, alternativament, del 23 de juliol al 23 d'agost. Actualment, per a moltes cultures d'Europa, germànica i llatina, aquest període de l'any encara se cita com a canícula i noms derivats. El The Old Farmer's Almanac de Kinney situa el període tradicional de la canícula (Dog Days en anglès), que comença el 3 de juliol i acaba l'11 d'agost (que es correspon més exactament amb el període estadísticament de més calor de l'estiu) i que coincideix amb l'antiga sortida heliacal de Sírius. Aquests són els dies de l'any amb menys pluviometria a l'hemisferi nord.
S'ha de tenir en compte que per la introducció moderna del calendari gregorià, s'han d'afegir generalment 11 dies a les dates referenciades del segle XVI o XVII (fins a 1752 en el cas del Regne Unit i les seves colònies). Això vol dir que ha de començar el dia 16 de juliol i acabar el dia 24 d'agost.

dilluns, 9 de juliol de 2018

l’encontre quim torra, pedro sánchez

Amb el preuat sac democràtic reivindicatiu contenint la vergonyosa situació denunciable que a l’Estat espanyol hi hagin persones preses polítiques i tanmateix d’altres a un exili que els acull, això sí,  amb garanties de reconèixer-les-hi els drets humans doncs estan en territori on funciona l’Estat de Dret i la separació de poders, amb aquesta valisa,  el president Quim Torra, parodiant l’”Home que Camina " de Giacometti  escultura representativa  de la humil però decidida pròpia força vital de l'home, iniciarà la sèrie de  trobades previstes per sortir d’aquest feixuc laberint del terror policial de l’1 d’octubre i dels errors judicials del de moment “descabezado” PP, amb el suport dels integrants del grup del 155, PSOE. C,s,
Si més no, de moment l’anada del President de la Generalitat estil caminant de Giacometti, és esperançadora pels desitjos independentistes i republicans, després, retornant la visita serà bo de veure si l’estil del President del govern espanyol, manté l’esperança del desig que Espanya, d’una punyetera vegada, actuï com un veritable Estat de Dret respectant i aplicant les resolucions dels Drets Humans, a fi i efecte  que  les converses i acords entre les respectives administracions flueixin democràticament i per tan saludablement.  
 Tossudament i pacientment alçat, l'independentisme i republicanisme a Catalunya, difícilment desistirà d'aconseguir els propòsits que, ara per ara, els uneixen.