una setmana de nadal pròpia

El tsunami vergonyós d'antipolítica i anti-justícia espargit pels acèrrims partidaris del tot si val contra el procés català si l'objectiu és perpetuar la "una grande y libre", ara, de cop i volta, se'ls ha tornat en contra i en més d'un domicili, els familiars àpats de les festes de Nadal a més d'una persona se'ls faran impaïbles.
Si, aquest Nadal, malgrat la feixista circumstància d'existir presos i exiliats polítics a l'Estat espanyol, l'onada d'arrambatge del TJUE cap al Tribunal Suprem sentenciant la immunitat d'Oriol Junqueras, donant a entendre que confirmen, tal com sempre amb professionalitat exemplar ha demostrat l'advocacia de la defensa de les persones encausades en el procés català, que el judici d'aquesta causa és una farsa, farà que en milers i milers domicilis catalans, amb mesura continguda perquè el "tot està per fer i tot és possible" continua essent vigent, el so de dringar el vidre de gots i copes plenes de líquid, escumós o no, ressoni alegrement desitjant felicitat, i llibertat per exercir el referèndum d'autodeterminació cap a la república independent.

19-D l’enhorabona d’haver confiat en la justícia de la UE

Sí moixeta, tu, gràcies al caràcter felí d’allò de “peti qui peti” la condició de ser independent no te la capgira ni Déu, també notaràs l’enhorabona dels independentistes i dels no independentistes demòcrates de pedra picada que viuen a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol.
Ahir “…el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, infligeix una severa clatellada a la justícia espanyola…” (frase de l’editorial de José Antich).
També diuen, moixeta, que ahir la UE va dictaminar allò que ja se’n diu la “sentència Junqueras”. Entre tu i jo, moixeta, sabem que és una sàvia decisió doncs, en sentar un precedent per si van mal dades i el neonazi feixisme emergent, s’instal•les al poder dins l’estat d’algun euro parlamentari, l’aixopluc de la UE, com ara ha fet amb en Junqueras, plantant cara als residuals trets franquistes monàrquics i del TC, el farà costat.

era

Era el munt de palla situat en un lloc estratègic de l'aldea manxega, esperant l'última recol•lecció, ara sí, per aliment del bestiar.
Era una àvia traginant una corda garrotera, la que serveix per a subjectar la carretada de garbes, tal vegada per fermar les adquirides o les procedents de la cooperativa pertanyents al familiar associat.
Era i és la clàssica imatge de resistència de l'ésser humà a no deixar de ser útils i, majoritàriament sempre en el cas de les dones, ajudant abans de necessitar ajuda.
És l'enigma 12, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, forner (2 de 10)

Dins l'austera i alhora sòbria botiga, el forner, tal vegada fent anar la maquinària més moderna, anirà llescant les fogasses que té encomanades i, per si de cas, alguna més que pugui despatxar durant el dia.

el repte del canvi climàtic

Una notícia: "Els activistes climàtics denuncien que la cimera de Madrid no servirà per a res" "Els grans països contaminadors volen ajornar tres anys el compromís de reduir més les emissions."
Un article: "Paradigma sostenibilista" "Tot plegat posa de manifest que les dimensions social, econòmica i ambiental no són independents, sinó que estan relacionades entre elles. És a dir, no té sentit una societat ambientalment sostenible que no ho sigui també en l'àmbit social, ni té sentit que sigui econòmicament sostenible si no ho és també en l'àmbit ambiental, etc. Les tres dimensions de la sostenibilitat s'han de donar simultàniament."
La notícia i l'article sovint s'esdevenen en l'habitual paradoxa de la humanitat, és a dir, sempre igual, la ciutadania la més conscienciada i, la ciutadania humil, la més que més conscienciada, assenyada, col•laboradora, per tant, amb la consciència neta utilitzant aquells elements de zero o poc consum energètics com a transport d'esbarjo o feiner.

"se li veu l'ànima a contraclaror"(es diu d'una persona molt magra)

A contrallum, rere la poda, no és l'ànima allò que mostren les resistents moreres del passeig sinó el capritxós ball filigranés de la nuesa del brancam.

fer tat

Com si es tractés d’un duel, nou graons us distancien. Segons com us volti pel magí, no passarà res que alteri la vitalitat de la musculatura corporal però …, ai!!!, si l’un o l’una, l’anhel de juguera l’hi enterboleix les idees, ja tenim, escala amunt o escala avall, la felina, sinuosa i breu cursa assegurada.

era

Era, un cop finalitzada l'escolarització diària, la trobada del capvespre al carrer.
Era, la lògica, innocent, solidària..., barreja veïnal de qui anava a la pública o a la privada.
Eren quatre mirades, la desimbolta i riallera, la indagadora de gest compungit, la d'escodrinyar bocabadant i, la tímida del somriure innat.
Era la nena que duia la veu cantant recriminant al germà menor d'alguna que volgués sortir a la foto de l'equip femení dels jocs del carrer.
És l'enigma 11, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, forner (1 de 10)

Sota el rètol lluminós en la foscor de l’horari d’atenció al públic, l’antiga porta de vidriera amb el característic pestell d’accés a l’interior, ja possibiliten que dins la fleca trobem, malgrat que el nom d'”ES FORN NOU” ens despisti, la sèrie de prestatgeries, taulell i forn de pa propis dels anys 60 del segle passat.

fullarassa d'albada

Eixugant humitats, un potent nocturn vent tramuntanal allibera de rosada urbana tot allò que ocupa la petita urbs i, alhora, per alleugerir la tasca de l'imprescindible personal encarregat de fer net els carrers, la generosa tramuntana en llocs estratègics, solidàriament, els hi apila el fullam, ja sec i sense vida, arrabassat a les moreres.

pablo iglesias turrión, va per tu: “el mes de Nadal, o al llit o al fumeral (és com més calent s'està pel temps de fred)

Som al mes de Nadal, però abans som al mes de la celebració de la Constitució, i les teves Podem-rialles compartides amb les de C,s i VOX-rialles, és la mena de contumèlia-ofensa- injúria- insult-greuge-ultratge-oprobi-afront-escarni-menyspreu-mofa-burla..., si, si, tot això i no cerquis excuses, cap a les persones que injustament gràcies en bona part a la novella, en política, existència d'ambdues formacions, avui en dia, al teu monàrquic estat espanyol, tenim gent empresonada políticament i d'altres a l'exili pel mateix motiu.
De fet, ben pensat, tu també formes part d'aquest bloc de les novelles formacions, de fet ben pensat, la teva de Podem tal vegada és i serà només la "fata morgana" esperançadora de qui viu socialment oprimida o exclosa per raons de procedència o creença, per la qual cosa, un cop constatat l'efímer però etern miratge de creure allò de "si se puede", aquest càlid mes de Nadal, tu, amb cordialitat mesella l'has convertit en aquell de fred que fa la dita d'”El mes de Nadal, o al llit o al fumeral”, lloc on moltes persones, per raó de salut mental cercaran l'escalfor que tu, amb les teves rialles aquest 6 de desembre,  els estàs negant.

era

Era l'indret d’una ciutat castellana humanament aprofitat per l'escalfor solar.
Era una esgarrinxada al genoll coberta amb gassa i esparadraps.
Era una cartera remenada cercant cromos, bales de pedra o de vidre per fer-se joc.
Era una cartera per seient i un TBO llegit i rellegit.
Eren, protagonistes de tot plegat, tres nanos, un migdia a la sortida d'escola enfeinats amb les seves infantívoles cabòries.
És l'enigma 10, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, arader (6 de 6)

Un enorme i consistent caragol de banc, maquinària elèctrica de serrar, de foradar, banquetes per a treballs específics junt amb apilades barreres exclusivament de llenya d'ullastre, la feina feta sortida de les mans del mestre arader especialitzat en estris per a les feines del camp, refermen la perseverança de continuar, dignament exercint el noble ofici gairebé sempre pressent en la nissaga dels avantpassats.

petjada d'anada, petjada de tornada

Com l'afer del dia a dia més o menys aplicable a tothom, ara anem, ara tornem.
Mentre anem, l'esperança mai descartem, ara bé, mentre tornem, per a bé o per a no tan bé, si l'ambició és del caire de la de Greta Thunberg o la dels ja nombrosos, arreu del món, col•lectius defensors de la Declaració Universal dels Drets Humans, la tossuda convicció de creure en els valors socials de cada un dels trenta articles d'aquest document, faran que les petjades d'anada de l'endemà segueixin reflectint aquell tèrbol atzur de la divisa (1) de Maria-Mercè Marçal, de ser rebel.
(1)Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

“de tots sants a nadal, neu i pluja i vent cabal” (a la fi de la tardor, la temperatura decreix, la humitat ambiental creix i el mal oratge apareix)

Ahir, rogents altocúmuls anunciaven la pluja d'avui i, si segons persones expertes en llegir prediccions meteorològiques, fortes ventades i una baixada del termòmetre ens situaran en hivernals ambients, potser sí que, si fem una radical transformació dels hàbits de consum, per allò de minimitzar el nociu canvi climàtic de la nostra era, encara siguem a temps d'estar habitant la Terra amb el color blau que lluïa quan els nostres avantpassats creaven i utilitzaven refranys per, a curt i llarg termini, predir el temps.

asimetries alliberadores

Amb el color negre la perilla i el nariu dretà, deixes ben palès el caire de sana rebel•lia cap a un pelatge simètric del teu cap.
Els felins sou així, d'aspecte i caràcter harmoniosos però per poc que sigueu observats, se us detecta la sana independència discordant de poder i saber viure en llibertat dins del captiveri d'una llar.

era

Era, deia en l'últim espai de l'etiqueta "era", els afores d'un poble en la fira de bestiar boví força concorreguda per comerciants i visitants.
Era, també deia, l'omnipresència de membres del cos militar portadors dels xarolats negres tricornis damunt la testa.
Era ja, com aportació no va a la imatge d'avui, aquella sensació dins l'ambient de la gent, d'una manifesta indiferència popular cap a la benemèrita (avui diríem fer un Tortosa), tolerant-los la presència que els permisos municipals obligaven a complir, més per imperatiu legal que per afecte o estimació.
És l'enigma 9, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, arader (5 de 6)

Si l'expressió "calaix de sastre" significa conjunt de coses diverses i desordenades, evidentment que aquest banc del taller és un exponent clàssic de la dita.
Ara bé, si ser un "calaix de sastre" també fa referència a una persona amb una gran varietat de coneixements, però confusos i desordenats, déu mos guard!, d'aplicar l'adjectiu de confús a qui amablement, un dia, deixà tafanejar i fotografiar el seu obrador.

conservar..., reciclar...

La vella “ORBEA”recolzada a reciclades antigues portes de  cambres d’una estança que existeix –o existia- de fa estona i que ara formen la paret d’entrada del galliner, fan que tot plegat,  per enèsima vegada  ens vingui a la memòria el títol del poema de J.V. Foix, M'exalta el nou i m'enamora el vell.
Tanmateix, per dir-ho de manera  planera sense estilistes complicacions poètiques, és a dir, tocant de peus a terra i, per què no, envejant qui  utilitza bicicleta i vetlla galliner, la dita:   No és més ric qui té més, sinó qui menys en necessita, li escau com l’anell al dit.

“els forasters de madrid et prenen la taula, i et prenen el llit”

Malgrat l'antiga dita popular, tossudament alçada la ciutadania catalana no desisteix en trobar taules de negociació per solucionar problemàtiques cent per cent polítiques esdevingudes, a hores d'ara, no ja encaixaments sinó fugides d'aquest patètic regne d'Espanya que en ple segle XXI ha estat incapaç de treure's del damunt la caspa del feixisme colonialista que, encara avui dia en política, llueixen dones i homes dels partits de dreta i una colla dels de les files socialistes i comunistes.
Si s'arriba, un cop parada la taula serà una de rodona amb mediadors i escribes que transcriguin la negociació amb tots els ets i uts?, o, per obra d'encantament o cansament, serà una taula de tisora com la de planxar per allò de treure arrugues de la foto?, serà una taula amb ales per obrir i tancar segons augmenti o disminueixi el personal dialogant?, serà, aprofitant el Nadal, una taula de torrons i para de comptar?, serà una taula de joc amb asos sota la màniga, vuits i nous, i cartes que no lliguen?, o, com sempre, al cap i la fi serà la taula de nit de l'etern somni de conservar la ¡una grande y libre!, que no deixa ni somiar l'independentisme territorial... en fi, com que de taules, tant com d'interessos n'hi ha un munt, aprofito l'avinentesa per penjar la del Talaiot de Torre Trencada a Ciutadella, malgrat que les esquerdes i trencadisses -més o manco assegurades- aguanta fermament el pas del temps deixant bocabadat a tot déu i deessa que la visiti.
P. D. L'opinió de Bea Talegón Seguin i parlin, que entre altres coses diu: "Sobre la taula, des d'Espanya demanen que tot el que es parli sigui en el marc de la Constitució. Això també ha generat enrenou perquè des del sobiranisme es planteja un diàleg sense limitacions de cap tipus. En qualsevol cas, la llibertat d'expressió queda emparada per la Constitució, així que plantejar idees no hauria de suposar problema", deixa ben clar com, en democràcia, s'hauria de conduir la negociació.

d’animals i d’animalistes

Diria que ets un "pointer" amb tota la regla..., de fet, amb l'afició a la caça de perdius i guatlles que hi ha a l'illa, no seria estrany que qui et cuida t'utilitzi com animal de caça i, si és així, què hi farem?¡¡¡, que no sigui estar al costat dels animalistes donant-los la raó en tots els aspectes de la lluita en favor del dret a la llibertat i vida de tota la fauna territorial..., ara bé, si descartant la caça, t'utilitza com animal de companyia, ENHORABONA¡¡¡, ja que tens, de per vida, assegurada la bona companyia de qui verdaderament estima els animals.

era

Era als afores d'un bell poble mesetari.
Era una de les trobades de l'any on la compravenda o intercanvi d'animals motivava l'afluència de ramaders i bestiar boví que alhora atreia persones encuriosides que aprofitaven l'ocasió per passar un dia tradicional al camp.
Era l'omnipresència vigilant de la guàrdia civil en l'època que l'emblemàtic brillant tricorni de xarol era utilitzat com barret del diari uniforme de servei, substituït ara per la modernitat de gorres o boines més en consonància estètica d'altres internacionals forces de l'ordre públic.
És l'enigma 8, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, arader (4de 6)

Quan dins del taller s'han de traginar d'un cantó a un altre, retalls, trossos o peces de llenya, que millor sistema que utilitzar l'ancià i consistent bell carretó en el seu temps matriculat al consistori segons consta en la placa que encara conserva en la part frontal: "ALAYOR - carritos mano - 1961-1962"

"PEREGRINATIO", touché del president Torra i de l'equip d'advocats Isabel Elbal i Gonzalo Boye al TSJC

Amb dificultat per expressar tot allò que ahir vam poder viure en directe durant el judici contra el president Torra, dubtava amb quines paraules podria sortir-me'n del pas a l'espai d'avui al bloc fins que, llegint el full del calendari se m'ha obert el cel tot i no confessar gaire amb les qüestions de les cartes astrals però, renoi!, ahir casualitat o causalitat el text del diari full, "peregrinatio", la casa novena, si no coincidia, devia d'il•luminar a l'acusat i lletrats de la defensa en cada un dels arguments esgrimits pels membres del tribunal i les acusacions que ahir presidien el TSJC, ridículament i vergonyosament ocupats per castigar amb penes màximes la resistència pacífica a no retirar llaços grocs i pancartes de suport a presos polítics i exiliats, durant l'enèsima campanya electoral del 28-A.
El procés cap a la República independent, una “PEREGRINATIO” de la casa IX saludablement constant encara al segle XXI.

estar en el banc de la paciència (estar en una situació enutjosa que es prolonga sense remei)

Damunt del tristament mal conservat banc de fusta del mobiliari urbà al costat de la parada d’autobús, algú s’ha deixat un rebregat mocador qui sap si, senzillament tot esperant l’arribada del bus, qui sap si, amb compadiment “...i allí, en aquell banc de la paciència..., vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor” com deixà escrit Joaquim Ruyra a La Parada.

de fòbia i empatia

Armada de valor vaig enfocar la càmera per captar la feina que tenies per endreçar la tela que una ventada o pluja intensa t'havia fet malbé; amb això vull dir-te que si l'aracnofòbia que pateixo és mala de suportar, la teva voluntat restauradora tot d'una, emocionalment, per empatia la va alleujar.
Qui no pateix (del grec antic ἀράχνη), i a més a més és nici, et farà una i mil brometes pensant que així et curarà...., imbècil!, això només serveix per deixar de confiar amb el graciós o graciosa de torn però, qui no la pateixi però l'entén, t'ajudarà tant com pugui per allunyar l'animadversió amb explicacions i exemples que, a poc a poc, t'ajudaran a entendre que les aranyes són una peça més dels éssers vius tal com les serps, rates, escorpins..., que de fet si mai en la vida la seva presència real o virtual t'han alterat cap de les neurones sensorials, per què una espècie si i altres no?
Ja veus, grossa i negra aranya campestre, el dia de la foto vaig superar la por i ara, superant-la també quan veig la imatge, et dedico un espai al bloc dins l'etiqueta "la gatera" perquè tothom vegi la feinada que t'esperava si volies recuperar la característica teranyina que et serveix de "modus vivendi."

era

Era un pont emmurallat amb l'escenari de fons d'autocars de línia regular entre ciutat i pobles, transitat per sota per un home a peu tirant aferrat a l'arnès de boca del vell cavall que, alhora, tirava del carro carregat de saques que servien de seient d'un home gran, curiosament, mirant el camí passat.
Era un pont transitat pel damunt per una dona, qui sap si de parentesc proper o llunyà dels qui passaven per dessota, amb la característica indumentària que a certa edat, a mesura que s'extingien familiars, feien seva la manera de vestir ja establerta del rigorós color negre, des del mocador de cap, fins al cuir o la franel•la del calçat.
És l'enigma 7, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, arader (3 de 6)

La vella serra de cinta sembla que mai ha deixat de funcionar, això si, escampant en cada posada en marxa serradures i polseguera capaces de camuflar la serra de cadastre i plantilles que pengen de la paret i els trossos de llenya, amuntegats, en espera de ser triats per a qualsevol acabat d'utensili encarregat.

en un raconet de l´arxipèlag, tramuntanada de solidaritat

A vegades una furibunda tramuntana pren iniciativa i en aliança amb una part integrant del pacífic Tsunami Democràtic, a cop de ventada esmicola el que per alguns representa l'orgull patri i per altres el símbol d'un colonialisme destructiu dels drets socials i culturals.
Totalment d'acord amb l'opinió de Vicent Partal "Pensant en gran, lluitant com els més grans" m'hi sumo a l'admiració i respecte cap a cada una de les persones que, en algun moment i lloc, prenen la iniciativa de rebel•lar-se pacíficament exigint la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats que són dones i homes que senzillament pateixen aquesta injustícia per ser demòcrates en l’exercici  social i polític de la seva feina, atenent i canalitzant com cal la demanda de bona part de la ciutadania de poder, mitjançant un referèndum, decidir allò que volen ser com a poble.

aquesta vegada, gràcies pedro sánchez

Aquesta vegada han entrat per les urnes..., gràcies Pedro!
Aquesta vegada, l'espectre del feixisme va entrar per la porta gran amb el permissiu cerimonial el dia de l'exhumació de les restes de Franco..., gràcies Pedro!
Aquesta vegada amb presos i exiliats polítics, l'Espanya comunitària dominada per trets feixistes com els del36 ara avergonyirà la UE... gràcies Pedro!
Aquesta vegada cada una de les proposicions o esmenes de VOX en seus parlamentàries, en ser la tercera força, atemorirà la democràcia i, saps perquè Pedro?, per què alguns formen part del partit per tallar de rel tota mena de llibertat en nom de la "UNA GRANDE Y LIBRE" i d'altres per actuar com a perdonavides als qui acollonits desisteixin d'exigir-les...., gràcies Pedro, ara veurem a quin cantó et posicionaràs, si com en els interrogatoris policials plantant cara al policia dolent o continuant com fins ara cedint al policia bo.

"molt soroll i poques nous": es refereix a persones o coses que tenen molta aparença i poca importància

Us empasseu hores i hores del televisor encès, escolteu noticiaris d'IB3 fins a l'inici dels de TV3, algun tros del ARV de "lasecXta" fins que feu adornar-me'n de la poca soltada i mala llet que poden arribar a tenir, d'aquí ve l'encapçalament de "molt soroll i poques nous" i d'aquí ve, si voleu sectàries també, que gaudim més dels espais d'opinió de TV3 per allò de la pluralitat de la gent que fa tertúlia i, per descomptat, dels espais d'humor capaços de riure'n primer de nosaltres sempre abans que fer-ho dels altres. ...., si, ja sé que m'estic enrotllant com una persiana i que de fet si voleu ocupar l'espai de la imatge de la categoria "la gatera" d'avui, és pel personalíssim missatge de vot que voleu transmetre..., cap problema, ja l'havia penjat, ara només cal pitjar el botó "publica" i en un tres i no res, apareixereu a la xarxa.

era

Era un ampli camí sense asfaltar que baixava cap a Cala Galdana, l'enorme entrada de la mar en la costa deien, superior a moltes badies.
Era un espai sense cap construcció hotelera ni d'apartaments però, projectats, crec recordar-ne un munt que anunciaven en cartells als costats del llarg i, en sentit horitzontal, extens camí aplanat de terra.
Era la deshabitada zona també coneguda com la Cala Santagaldana, que ara acull una de les poblacions turístiques més nombroses de s'illa on avui dia seria difícil prendre una fotografia de la mateixa  panoràmica (captada en dues fa més de 40 anys) sense enregistrar tones i tones de ciment.
És l'enigma 6, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

d'ofici, arader (2 de 6)

Per recollir fruits dels arbres l'escala tradicional d'Hortela, feta amb llenya d'ullastre, no té res d'envejar a les més modernes d'alumini que no sigui la lleugeresa del seu pes doncs, en la resta de característiques les supera
L'Hortela està feta de noble matèria primera, confeccionada manualment una a una, pot dir-se que no hi ha dues d'iguals i, a més a més, un cop t'hi enfiles, la seguretat que dóna d'inamovible gràcies al piramidal triangle de fixació a la terra, fa que qui disposa d'una dins la caseta d'eines no es penedeixi de conservar-la durant anys o, arribat el cas de decrepitud, encarregar a ca l'arader una de nova que jubili la en dècades desgastada pel seu ús. 

si l’ara rei emèrit, com el del conte, anava despullat, ahir el fill també anava nu

Si Juan Carlos I, per “RAZÓN DE ESTADO” va ser rei d’Espanya, això sí, usurpant el títol a son pare Juan de Borbón Battenberg, anava despullat segons criteri de monàrquics de devoció i de republicans de convicció, ara l’hereu de la corona Felipe VI, lluny de tenir la formació que segons la Viquipèdia (1) condicionà el títol del seu pare, l’actual reietó borbònic -curant-se en salut- d’acord amb els convulsius temps mundials visualitzats gràcies a Internet que permet, organitzant-se, erigir a les persones en portaveus d’injustícies i abusos de poder, ahir, els sisè dels felips borbons estoicament distanciat va patir les conseqüències dels manifestants, gent de totes les edats que en actitud d’escarni feren arribar a tot l’Estat i el món que, malgrat bunquertizar el barceloní Palau de Congressos envoltant-lo de cuirassades forces d’ordre públic, per la majoria de catalans i una gran part dels habitants d’Espanya, Felip VI continua essent un Borbó nu.
Ah!, i després d’escoltar l’acurada dicció catalana de qui se suposa serà l’hereva de la corona que aplicadament suposadament l’han obligat a estudiar, efectivament ha estat un detall que també ha afalagat l’independentisme, la qual cosa no vol dir que amb això vesteixi d’una tacada l’avi i el pare i, ni molt menys representi que l’ara nena si en un futur regnes, aniria vestida.
Tanmateix, els ideòlegs borbònics feixistes si volen seguir tirant de la corda, ja poden aprofitar la poliglota capacitat de la princeseta fent-li aprendre el gallec i l’euskera doncs, sí mes no, el dia de demà, junt amb el català, li poden ser útils per treballar en una escola republicana espanyola d’idiomes.
(1) Viquipèdia “El 1969, el dictador Francisco Franco va nomenar-lo el seu successor a títol de rei d’Espanya,[1] en virtut de la Llei de Successió a la Prefactura de l’Estat de 1947, llei que també reconeixia Espanya com a regne. El 22 de juny d’aquell any, les Corts Espanyoles van ratificar el nomenament i davant d’aquestes va ser proclamat príncep d’Espanya i va jurar les Lleis Fonamentals del Regne i els principis del feixista Moviment Nacional, l’ideari del Franquisme.”

la vostra prepotència repressiva, parlant en plata els vostres collons (per salut mental) sempre seran el nostre motiu per fer bromes, parlant en plata per fer-ne conya.

Quins collons que teniu els que denuncieu el Tsunami Democràtic com a organització terrorista, sense aturar-vos a pensar que tal vegada la frase "vosotros, fascistas, sois los terroristas" malauradament està carregada de raó.
Quins collons teniu (i això també va per a tu, Iceta) els que amb un repetitiu ¡¡¡VIVA!!!, als cossos policials us passeu pel folre els excessos de part dels energúmens de cada cos que han buidat globus oculars, han fet trencadisses òssies i considerats hematomes algun fins i tot capaç de rebentar un testicle.
Quins collons que teniu els que ara, demonitzat fins a una sàdica sacietat el pacífic moviment estudiantil autoanomenat Generació 14-O lluitadora perquè el seu futur no sigui mediocre i mancat de valors humans com el vostre (condició que a plaer mesella heu acceptat) sinó per un demà esdevenidor millor en justícies polítiques i socials, condicions indispensables per la distribució de la riquesa i, per damunt de tot, habitar la Terra de manera ecològicament equilibrada.
Per finalitzar l'enuig que provoqueu, quins collons, repeteixo, que d'aquí no a gaires setmanes, dies o hores, vaticino sereu capaços d'atonyinar l'acampada estudiantil i de joves precaris treballadors reivindicativa dels drets humans, detenir-ne algunes persones, empresonant-les i, tot fa pensar que per seguir la norma de la "RAZÓN DE ESTADO", arbitràriament jutjar-les i engarjolar-les durant els anys que una despòtica fiscalia i uns dictatorials jutges els passi pels collons o pels ovaris (que de tot hi ha) sentenciar.
I ara, la conya que ens permet subsistir: seguint el fil del títol i la imatge de l'encapçalament, preneu nota per quant prohibiu fotografiar sortides de sol, acció que de vegades pot ser tumultuosa i per tant sospitosa de terrorisme, que ja tinc, a la vostra disposició, una imatge d'un dels grups que de tant en tant apareixen sota l'escultura "La Porta d'Eos" del sempre enyorat artista Francesc Calvet i Mota, presumptament sediciosos usurpant, captant-lo, el primer raig solar en territori "español", la qual cosa al cap i a la fi, tanmateix, tot fa sospitar d'un cop d'estat contra la solar unitat d'Espanya.

era

Era un enigmàtic replà final dels quatre graons sense accés a cap lloc interior o exterior.
Era el desconeixement absolut que, com sempre acostuma a passar, alguna persona del lloc planerament va esclarir alliberant-nos de l’embull.
Era ni més ni menys una escala feta per facilitar la pujada del genet o de l’amazona al cavall  per anar a cavalcar, o per baixar de la bèstia en descavalcar.
Era, tanmateix la incògnita (segurament aclarida aquell dia però per mala memòria ho continua essent) de saber que hi havia rere la porta al peu de l’escala i, principalment, saber el misteriós perquè de l’extremada estretor.
És l’enigma 5, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.

carmen calvo, carmen polo, tanto monta monta tanto

Últimament Carmen Calvo no estàs gaire encertada en les declaracions que fas (o sí?) rere les històriques segles que representes.
Un desencert va ser quan vas titllar de màrtir a José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange Española i del partit del mateix nom quan ara ja, sense embuts, es pot saber que això no és ben bé cert, afirmació que ajuda a entendre contundentment una recent editorial de Vicent Partal al diari VilaWeb. Un dels paràgrafs diu “La vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, va armar ahir un enorme enrenou dient: ‘José Antonio [Primo de Rivera] és una víctima.’ La dirigent socialista espanyola equiparava així, de manera absolutament incomprensible, un dels principals líders del moviment feixista espanyol, responsable del colp d’estat del 1936, amb els morts republicans que van defensar la legalitat i la democràcia. La història a voltes és cruel i ara caldrà recordar, doncs, que el grup de milicians que va executar Primo de Rivera a la presó d’Alacant precisament comptava amb una majoria de militants del PSOE. Que en seria, d’interessant, de saber què pensarien d’aquesta militant del seu partit que fa de vice-presidenta!”
L’altre recent desencert Carmen, té clares connotacions dictatorials quan anant-te’n de la llengua amenaces al Govern de Bèlgica, que acull a Carles Puigdemont com a exiliat polític, amb què “España” prendrà mesures contra aquest Estat multilingüe si no l’extradeixen…..i la separació de poders, Carmeta?
Ja veus Carmen, que si últimament no estàs gaire encertada, almenys és d’esperar que no t’hagi molestat gens ni mica l’error d’associació d’idees de dues joves reporteres (una d’elles de TV3) quan referint-se que les despulles de Franco, després de l’exhumació del Valle de los Caidos , reposen ja al costat dels de la seva dona Carmen Calvo; i si dic, error d’associació d’idees, és pel fet dels que per edat visquérem el franquisme, mai oblidaríem, associant-lo a l’estirada postura i rigidesa del somriure, el llinatge de Polo per allò del fred polar.
Ah!, i ara Carmen, en espera de la resposta dels belgues, ja tens un altre episodi d’incontinència verbal per afegir al teu currículum en part detallat en l’article de José Antrich: Carmen Calvo, doctora en Dret constitucional.

marlasca, si això és terrorisme, això altra,és els GAL?

Al Sr., Fernando Grande-Marlaska, ministre - en funcions- d'interior: 
No gaire benvolgut Sr. Ministre, si vostè pensa -o ho diu sense pensar- que el moviment independentista català és comparable amb el terrorisme en el seu temps d'ETA al País Basc, esgarrifosament em fa venir al cap que potser, arran de la constatació cada vegada més a nivell dins la UE, d'una no separació de poders dins del regne espanyol, m'autoritza a pensar –o a dir-ho sense pensar- que bona part de la cúpula dels jutges de l'Audiència Nacional (antic TOP), s'esdevenen com la rèplica encoberta dels "Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL)"ara, dins del segle XXI.
Ja veu Sr. Ministre -en funcions- el disbarat que m'ha fet passar pel cap tot llegint el de les seves declaracions i, ja pot imaginar-se d'on prové el sentiment d'esgarrifança quan penso en la sort que rebran els detinguts en aldarulls, o inclús abans d'assistir-ne, quan són arrestats, incomunicats i portats a algun dels Jutjats Centrals d'Instruccions, ja que, per mostra un botó, el de les inexplicables i demolidores en primer lloc dos anys i escaig de presó preventiva i en segon lloc les sàdiques perverses i inhumanes sentències finals caigudes damunt dels presos polítics:

“hi ha homes que lluiten un dia i són bons. hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.“ (Bertolt Brecht)

En record i adhesió dels presos polítics, avui penjada de l’últim apunt de la sèrie dels 9 apareguts al bloc.
Jordi Sànchez, sàdicament sentenciat a 9 anys  per sedició.
Opinió de Jordi Sànchez i Picanyol, al diari ara.cat
“Magistrat Marchena, porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar”. 
A Espanya no només no s’és curós amb la separació de poders sinó que a més no s’intenta dissimular que no se n’és. El pacte polític entre els principals partits polítics per a la renovació de la presidència de l’òrgan de govern del poder judicial (CGPJ) és una evidència del que dic. Encara que aquest pacte a hores d’ara s’ha trencat, no hauríem de portar-nos a engany. El mal existeix i la perversió continua.
Marchena no renuncia per defensar la seva independència. El PP no trenca el pacte perquè consideri que el poder judicial podia veure’s afectat. I el govern del PSOE no lamenta el mal que la interferència política estava fent a la credibilitat judicial.
Marchena renuncia perquè ha quedat amb el cul a l’aire. El PP trenca el pacte per fer veure que és víctima d’un engany de la ministra de Justícia i no un dels botxins de la separació de poders. I Pedro Sánchez, davant la situació dantesca de les darreres hores, fa una apel•lació –totalment prescindible per tòpica– a la responsabilitat dels partits amb visió d’estat i voluntat de govern.
Cal parlar clar; si el senyor Cosidó no hagués enviat el 'whatsapp' i aquest missatge no s’hagués filtrat a l’opinió pública, Marchena no hauria renunciat a presidir el CGPJ. La renúncia de Marchena no l’eximeix de res ni li restitueix l’honor ni el dret a ser percebut com a jutge independent. Ell és també responsable directe de tota aquesta farsa política per dissenyar el control polític de l’òrgan de govern dels jutges i amb ell dels dos grans tribunals que operen a Espanya, el Suprem i l’Audiència.
La cadena de decisions que pengen d’aquest òrgan és immensa i ens porten fàcilment fins a les sentències dels magistrats del Suprem i de l’Audiència Nacional. Del CGPJ en depenen directament els nomenaments dels magistrats d’aquest dos tribunals, la composició del govern de les diverses sales del Suprem i l’Audiència Nacional, la resolució d’incidències i qualsevol altra decisió que permeti alterar la seva dinàmica si així es considera. I la presidència del CGPJ és determinant. De fet, és una presidència totpoderosa, com s’ha vist en el cas de les sentències sobre les hipoteques. És l’autèntic poder. Un poder que empara tot allò que li interessa i modifica tot allò que li molesta. És l’expressió d’una realitat emergent: la 'togacràcia', que posa contra les cordes el principi de la democràcia, i que es retroalimenta amb la partitocràcia existent i ja coneguda des de 1978. Dues realitats, el poder de l’elit judicial i el dels partits, que disposen d’un poder immens i sovint al marge del mínim control democràtic.
Les decisions del Consell General del Poder Judicial estan més que mai sota sospita de partidisme. Potser, si es dibuixa un mecanisme diferent per a l'elecció dels membres de CGPJ, en el futur no ho estarà. És indiscutible que les institucions poden recuperar l’honorabilitat si les persones que les han danyat canvien i els mecanismes de selecció dels seus governants es modifiquen i es garanteix la meritocràcia en un procés públic i transparent d’avaluació de candidats. No passa el mateix amb les persones que han protagonitzat els escàndols, que difícilment poden esperar comprensió.
El jutge Marchena va perdre l’oportunitat de ser considerat honorable el dia que va sortir a la llum el seu nom com a resultant del pacte entre el PSOE i el PP. De fet, ell era l’ungit per portar a terme tot el control polític sobre el poder judicial. Aquell dia, i no ahir, hauria hagut de dir que ell no era un instrument al servei de la política i que, per preservar la seva independència, el seu prestigi i honor i sobretot el del Consell General del Poder Judicial i el del Tribunal Suprem, no acceptava ser candidat.
No ho va fer. Desconec els motius pels quals va callar. Però en aquest cas el seu silenci el va convertir plenament en còmplice del pacte establert. El problema no és el senador i portaveu del PP ni el seu 'whatsapp', el problema és el que Cosidó explica. I el que explica, Marchena ja ho sabia molt abans que Cosidó ho expliqués a través del seu mòbil. L’elecció i publicitat del nom de qui ha de presidir el CGPJ és impropi que vagi a càrrec dels partits polítics, bàsicament perquè la llei no els atribueix aquesta competència. Marchena ho sabia i va acceptar aquest joc durant setmanes. Ell és tan culpable com el PP i el PSOE de conspirar per alterar l’esperit de la llei que garanteix la independència del poder judicial.
¿Marchena podrà mirar-me als ulls quan em tingui assegut al banc dels acusats, sabent com tothom sap que la seva serà una actuació parcial i partidista, amb la qual condicionarà tota la sala segona? Jo sí que el podré mirar a la cara a ell.
I mentrestant seguiré esperant des de la presó que es faci justícia. I seguiré convençut que com més aviat marxem d’aquest estat més aviat podrem construir un país on la justícia i el dret, on les llibertats, no estiguin sotmesos al capritx dels poderosos. Porto més de 400 dies injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar. No els tinc por.

“sols té importància allò / que no has fet encara. / el que ja has fet és fugitiu, / independent de tu.” (Montserrat Abelló i Soler)

En record i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré penjant apunts apareguts al bloc.
Josep Rull, cruelment sentenciat a 10 anys i 6 mesos  per sedició.
‘Els primers dies van ser els més durs’:carta  de Josep Rull als treballadors del departament que ell dirigia.
A TOTS ELS SERVIDORS I SERVIDORES PÚBLICS DEL DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT.
Benvolguts, benvolgudes,
M’adreço a vosaltres des del Centre Penitenciari Madrid VII a Estremera, al límit entre les províncies de Madrid i Cuenca.
Els primers dies de presó són durs. Per a nosaltres van ser especialment impactants de moments immediatament posteriors a conèixer la interlocutòria de la jutgessa: ens van emmanillar amb les mans al darrera i ens van traslladar als calabossos de l’audiència Nacional, uns espais d’una sordidesa indescriptible. El trànsit amb furgons de la Guàrdia Civil cap a les diverses presons on inicialment havíem d’anar, també amb grillons, va esdevenir un autèntic viatge cap al més profund de les nostres ànimes.
Ara ja estem ubicats en un mòdul de la presó, el mòdul IV, que anomenen “de respecte” i se signa un contracte en virtut del qual els recluses ens comprometem a renunciar a cap mena de violència física o verbal i a dur a terme tot un seguit d’activitats). L’àmbit és bo. Comparteixo cel•la  amb el conseller Jordi Turull. Els nostres companys de mòdul són presos comuns amb sentència definitiva per tota mena de delictes, inclosos delictes de sang. Per a nosaltres és una experiència frapant i, tanmateix, enriquidora. L’empatia aquí pren tota la seva potència. I la consternació.
Penso, constantment, en aquest gra equip que és el Departament de Territori i Sostenibilitat, amb totes les seves empreses públiques, en l’altíssima qualitat humana i professional dels servidors públics que m’hi he trobat, cadascú des de les seves idees i conviccions, però junts per servir de la manera més lleial i honesta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya,  allò que en darrera instància dona sentit al nostre compromís de servei públic.
A alguns de vosaltres he tingut l’oportunitat de dir-vos-ho personalment: sentiu-vos orgullosos del que heu estat capaços de construir durant decennis. Les polítiques d’infraestructures, de transport públic, d’ordenació del territori, de muntanya, de biodiversitat,de canvi climàtic, d’aigua o de residus ja no són d’un Govern d’un color polític o un altre, sinó que són patrimoni d’una institució i d’una nació que tenen continuïtat en el temps.
Em expliquen que hi va haver mobilització en algunes seus del departament l’endemà del nostre empresonament. No us podeu imaginar l’impacte tan positiu que va tenir per a nosaltres. Cada gest d’escalf que protagonitzeu des de Catalunya a dins de la presó són tones i tones d’esperança.
Gràcies, finalment, pel vostre compromís i per la vostra dignitat a l’hora de defensar la Institució que tan estimem.
Rebeu una abraçada ben forta
Signa conseller Josep Rull

"la no-violència consisteix en decidir ser no-violent en un estat de violència" Judith Butler

En record i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré penjant apunts apareguts al bloc.
Jordi Turull, perversament sentenciat a 12 anys per sedició i malversació.
Carta des de la presó al  Club de Lectura de Santa Coloma.
“Estremera, 1 de maig de 2018
Benvolgut Josep M.:
Moltes gràcies a tu i a tots els membres del Club de Lectura per vostre escalf, suport i compromís. Gràcies pel llibre de “L’hora poètica”, que llegiré amb molt de gust.
Tornar a la presó ha estat un cop fort, i més en les circumstàncies en què es va produir. Tot i això, aquesta vegada em sento anímicament més ferm i més fort que l’altre cop. Perquè com més grans són les seves injustícies, més s’enforteixen les meves conviccions i el meu compromís amb la gent, amb el país i amb tot allò pel que injustament ens han empresonat.
Més sentit trobo, malgrat el sacrifici que ens suposa a alguns a la presó o a l’exili, a no ajupir el cap davant d’un Estat que busca un escarment a costa si cal de vulnerar o trepitjar els drets i les llibertats que calguin. Drets i llibertats que són de tothom i per a tothom, pensin el que pensin.
Patirem i costarà. Però si anem a la una, si som perseverants, ferms i determinats, i actuem com sempre pacíficament, ens en sortirem! Segur!
Tantes i tantes mostres de compromís per tots els racons del país, de persones de tota mena de condició i edat ens han de donar molta més confiança i seguretat en nosaltres mateixos; i sobre tot, molta esperança.
Catalunya en situacions molt més adverses que les actuals sempre ha acabat superant els embats contra la seva dignitat i contra els drets i llibertats dels seus ciutadans. I ara també serà així.
Rebre cartes a la presó ens ajuda i ens dona molta força per anar per aquí amb el cap ben alt i la dignitat intacta… I per això us reitero el meu agraïment pel vostre gest, per tot el que feu. Gràcies, per tant!!
Una abraçada ben forta!!
Jordi Turull”

“res en el món és més perillós que la ignorància sincera i l'estupidesa conscienciosa” (Martin Luther King)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Joaquim Forn, venjativament sentenciat a10 anys i 6 mesos per sedició. Capítol copiat del seu llibre: Escrits de Presó.
31 de desembre. Últim dia de l’any. Déu-n’hi-do aquest 2017! Des del mes d’abril que la Laura es va trencar la tíbia i els lligaments, no hem parat ni un moment. Malgrat tot, les coses sempre poden anar pitjor. Per tant, no es podem queixar, em dic.
He començat  a llegir el llibre El somriure de Mandela, de John Carlin. Està bé. Però no sé si és el llibre mes apropiat per llegir a la presó. M’han tocat de ple unes pàgines sobre la mala consciència de Mandela per no haver-se dedicat prou a la família i haver-la supeditat a la política.
El matí he anat a missa. Definitivament, aquest capellà és d’un carca pujat que fa angúnia, Ha dedicat l’homilia a la família. M’ha resultat ofensiva. En cito tan sols dues frases, que intento que siguin textuals (o gairebé): “Cada dia, a la hora de comer, la televisión nos ensenya imágenes de los niños negros que se mueren de hambre en África. ¿Por qué no nos hablan de los niños que no llegan a nacer víctimas del aborto?”. La segona encara ha estat més bèstia: “No todo son familias. Las uniones de hombres con hombres, de personas del mismo sexo, no son familia. Porque al final consideraremos familia hasta la unión de un hombre con un perro”. Increïble. No tinc paraules. No sé si tindré ànims per tornar-hi la setmana vinent.
Després de dinar, l’Oriol m’ha comentat un article que està preparant sobre sant Pau i sant Jaume. Sant Pau representaria la fe, i sant Jaume, la creença que la fe sense obra, sense acció, no és veritable. M’ha donat també a llegir la Carta de sant Jaume. M’ha semblat un text preciós. N’he recollit alguns passatges.
Primer passatge:”La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les vídues en les teves necessitats i quedar-se net de la malícia del món”.
I encara una última cita: “I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses són podrides, s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps! El jornal que escatimàveu als que us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor. Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, i us heu anat engreixant per al dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’hi ha resistit!”

instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel•ligència. emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força (Antonio Gramsci 1891 — 1937)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Oriol Junqueras, inhumanament sentenciat a 13 anys per sedició i malversació.
Manifest conjunt amb l’Àngels Martínez, l’Ernest Maragall i Joan Ignasi Elena: L’arbre robust, l’octubre de la llibertat.
Som la gent del dret a decidir. Dones i homes que hem reclamat un referèndum acordat com correspondria a un estat de la Unió Europea. Som la gent de l’1 d’octubre. Gent pacífica i honrada que vol decidir el seu futur col•lectiu, de diferents tradicions polítiques, d’orígens plurals, que hem posat en comú la nostra set de llibertat i la voluntat de construir un país millor, més just, cohesionat. I que ho volem fer en igualtat i respecte, junts, entre tots i totes.
Deia Josep Pallach, ja l’any 1975: “El problema de la revolució democràtica avui a Espanya és el problema de democratitzar realment els centres de poder, si volem transformar estructures sobrepassades o inoperants”. Aquest és un repte -gairebé sembla una quimera- que segueix pendent avui en el si de l’estat espanyol. De fet, en l’actual context hem vist com es visualitzava nítidament que el problema que identificava Pallach, lluny de resoldre’s, s’ha enquistat en bona mesura.
Un dels reptes que avui tenim en la societat catalana és com superem el règim monàrquic per avançar cap a una societat republicana, com construïm un estat al servei de la ciutadania, com ens en sortim davant un Estat que ha demostrat que no dubta a l’hora de reprimir violentament, si és necessari, tota persona que a Catalunya -però també a Espanya- posi en risc les costures d’un poder petrificat. Ho vam poder comprovar l’1 d’octubre, quan, sense complexos, i per ordres d’aquest poder, es va apallissar gent gran i joves, ciutadania demòcrata i pacífica que únicament volia votar. Perquè han vist en el moviment que s’està vivint a Catalunya el principal qüestionament a l’ statu quo que representen. I hem comprovat també com la violència de l’extrema dreta viu en règim d’impunitat.
L’1 d’octubre i també el 3 d’octubre són la demostració fefaent de la força de la societat catalana en comunió amb les seves institucions. Però la reacció de l’Estat a posterioritat també és una evidència de la força de la seva maquinària. De les nostres fortaleses n’hem d’aprendre, de les nostres febleses encara més. Efectivament, aquest mes d’octubre, de principi a fi, ha estat també un aprenentatge col•lectiu que ara hem de convertir en actiu per a la República Catalana i retornar amb escreix la confiança que la ciutadania ha posat en les institucions catalanes.
Allò que fem és també allò que som capaços de fer. I és obvi que avui tenim més informació sobre com actua l’Estat i sobre les nostres capacitats. L’1 d’octubre n’és la prova. Mil vegades ens van dir que no votaríem i vam votar. Ara toca superar el fals debat sobre unilateralitat o bilateralitat. És l’Estat qui no va voler deixar cap marge a l’acord que hem demanat fins a la sacietat. La qüestió és com afrontem el rebuig de l’Estat a l’acord pel dret a decidir mentre simultàniament seguim estenent la mà i alhora som capaços de seguir fent camí i de defensar-nos davant la involució, de drets de tota mena i de qualitat democràtica, que representa el bloc del 155.
La qüestió és, en primera instància, si el govern espanyol i el bloc del 155 estan disposats a respectar els mandats sorgits de les eleccions, siguin quins siguin. I, en segon lloc, si la societat catalana té dret a organitzar-se com consideri més convenient. I el més rellevant: com seguim creixent, com seguim sumant ciutadans al projecte de construcció nacional. Com superem el frontisme, sumant i agregant persones amb mirades i tradicions diferents en un projecte compartit. Hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són els que es forgen sobre sòlides majories, i aquestes majories es construeixen amb la mà estesa a tothom. Conscients que cap posició democràtica és més digna que una altra i que amb totes les mirades cal construir nacionalment.
Aquests darrers anys hem vist com el govern espanyol, a través del TC, torpedinava totes i cadascuna de les iniciatives legislatives del Parlament per millorar les nostres vides i avançar cap a una societat més justa. La llei de pobresa energètica n’és un dels exemples més clars. I la pregunta és: ¿deixarem d’ajudar la gent que passa fred a l’hivern? De cap manera. Per damunt de tot, també d’òrgans polititzats i escollits a dit, hi ha la voluntat d’ajudar la gent, de servir la nostra societat, ja sigui en l’àmbit de l’emergència habitacional, en l’àmbit fiscal amb els impostos als bancs o en l’àmbit de la salut o l’educació.
La República s’implementa i es construeix així. Dia a dia. Perquè la República és una manera d’entendre el govern com un patrimoni de tots i totes al servei del conjunt de la societat amb la justícia, la llibertat i l’equitat com a valors que la defineixin. Un instrument per créixer col•lectivament. Per viure millor el conjunt i no només uns quants. Són institucions netes al servei de la majoria i no d’interessos sovint indignes. És l’exercici de l’autoritat al servei de l’alliberament de les persones i no l’ús del poder per mantenir-les dependents. Aquest ha de ser l’esperit republicà.
Aquest és el repte, construir República en el sentit profund del terme. Entre servir l’interès general del país o bé deixar-lo en mans del govern del PP i els seus aliats, no podem tenir dubtes. Com tampoc, per exemple, sobre el deure d’acollir els refugiats mentre l’Estat incompleix els seus compromisos. Els drets humans, els drets civils i polítics, el conjunt dels drets socials, són irrenunciables. I el nostre compromís ha de ser sempre fer-los efectius.
També és prioritari estar al costat de la comunitat educativa i de la salut pública. Estem veient com el govern espanyol i els seus aliats malden per liquidar l’escola catalana, atiant l’odi i fomentant la controvèrsia. Creant problemes allà on no n’hi havia al servei de la seva indissimulada voluntat d’acabar amb l’escola catalana. O amb la sanitat, ja que fins i tot hem pogut escoltar, des del mateix govern espanyol, com es vanagloriaven de “destrossar el sistema sanitari”. La sanitat és un dels vectors estructurals d’una societat que es vol cohesionada. Per això és imprescindible seguir millorant la salut pública i amb una vocació clarament universal. I seguir lluitant contra totes les violències, i la de gènere en primer pla. Així també es fa República. Estem impacients, doncs, per construir el país, per governar les transformacions que sabem necessàries o fins i tot urgents. Per parlar d’economia pel bé comú, de canvi climàtic i política energètica, de política agrària, de justícia, de model territorial, d’ajuntaments i comarques... de totes les qüestions que haurem d’afrontar amb la màxima ambició col•lectiva. Per parlar d’educació i de salut, de serveis públics, però no només per defensar-los de l’agressió directa sinó també per dur-los al nivell de qualitat i exigència que ens hem de proposar assolir.
Un matoll creix ràpid, però és un arbre robust, ben arrelat i de gran alçada el que és inexpugnable. És amb aquesta voluntat que cal afrontar el futur, fer-nos ben forts per poder traduir allò que volem ser en allò que efectivament serem. I anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense defallir.

«penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Marta Mata (1926-2006).

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.

Dolors Bassa, esperpènticament sentenciada a 12 anys per sedició i malversació.

Epístola de Dolors Bassa i Coll: Carta a la meva família, en especial a la meva mare: Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos.

Estimada família, estimada mare, avui ja fa una colla de dies que he superat els de l’engarjolada passada. Avui porto 50 dies + 32 del novembre = 82 dies. És el primer pensament en despertar-me: “Un dia més”.

Us vaig dir que havíem de perseverar, que aquesta vegada seria més llarg, i de moment es confirmen els mals auguris. Estic ferma, com has estat tu, mare, en totes les dificultats i males passades que t’ha portat la vida durant els teus 86 anys. Penso en la mort del pare, tan jove com era, i d’en Joan, el teu estimat fill. Aquesta vegada, com sempre hem fet, la família està molt unida i crec que això t’ha de fer sentir orgullosa. Sempre he admirat la teva resiliència, he admirat com has acceptat els esdeveniments i has sigut capaç de superar-los traient força i energia de tu mateixa, però sobretot del teu gran cor.

Que jo sigui a la presó sé que és un cop dur per a tu. Però també sé que estàs convençuda que no hi hauria de ser ni jo ni cap dels meus companys presos. Sempre ens has educat en la llibertat ideològica i en el dret a la llibertat d’opinió i expressió. La nostra família ha estat un matriarcat al teu voltant, on ens has ensenyat que el respecte, l’amor als altres, el diàleg i la bona convivència pel bé general havien de ser els nostres principis. Per això tens tantes amigues i som una família estimada al municipi i per qui ens coneix -i ara em diuen que les mostres de suport no paren...

Tant jo com la meva germana -que ara s’ha bolcat en la visualització de la injustícia del nostre empresonament- hem intentat seguir el teu exemple en l’educació dels nostres fills, Bep, Pau i Isarn.

Et dic tot això perquè, en aquests moments que l’enyorança és el principi que ens regeix, siguis forta. Que continuïs cuidant, com has fet sempre, a tothom, però sobretot cuida’t a tu mateixa. Mare, et necessito ferma, decidida i contenta -malgrat la meva absència física- perquè has de saber que m’han privat de llibertat, però no de pensament ni de sentiments i, per tant, el meu cor i el meu cap són amb tots vosaltres.

En les darreres declaracions davant el jutge Llarena he sigut clara i contundent, no hi ha hagut violència més enllà de la de la policia l’1-O. Som un sol poble unit i pacífic. Perseverant. I tot el que hem fet ha sigut seguir el mandat popular del 27-S, de la sobirania del Parlament i emmarcat en el dret a la llibertat ideològica, a la llibertat d’expressió i opinió i el dret a la llibertat política, incloent-hi la dissidència. De fet, allò que ens has ensenyat tu sempre en el dia a dia: treballar pel bé general i per millorar el nostre entorn, fet pel qual, igual que tu vas ser mestra durant tants anys, tant la Montse, la meva germana, mestra i pedagoga, com jo, mestra i psicopedagoga, hem volgut seguir el teu camí treballant cada dia per deixar el nostre petit granet de sorra procurant fer un món una mica millor, com tu ens has ensenyat.

Mare, estic segura que podrem demostrar que res del que ens acusen, ni rebel·lió, ni malversació, són delictes certs en la nostra causa. I que aquest empresonament preventiu és simplement per motius polítics. Per això, perseverem i ho viurem amb màxima dignitat i paciència.

Espero el vis-a-vis mensual per abraçar-te i petonejar-vos a tots i desitjo que aviat puguem gaudir junts tota la família de dies alegres i feliços. Mentrestant, sapigueu que, encara que no hi soc, penso en vosaltres, i que el millor que podeu fer per mi és cuidar-vos i estimar-vos com sempre.

Un petó per a tots!

DOLORS BASSA

JO TRACTO (JOAN BROSSA)

Jo tracto 

d’exterioritzar els meus 

pensaments i vós feu un

 esforç per absorbir el meus

 coneixements.

I tiro la fotografia

divisa: a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. (María Mercè Marçal)

En record  i adhesió dels presos polítics, en dies consecutius aniré  penjant apunts apareguts al bloc.
Carme Forcadell, despietadament sentenciada a 11 anys i 6 mesos per sedició. 
Carta a Lluís Puig ‘M’he unit amb les altres preses per guanyar petites batalles’
Hola, amic, com estàs?
No hi ha dia que no dediqui una part dels meus pensaments a tots aquells i aquelles que patiu aquesta repressió indecent. Penso en la injustícia que suposa que tu i tots els qui esteu a l’exili hàgiu d’estar lluny de les persones que estimeu i de la terra per la qual tant de temps heu treballat. És una injustícia, perquè posar urnes i paperetes, obrir col•legis electorals o, com en el meu cas, permetre debats polítics en un parlament democràtic, no poden ser mai delictes. En una democràcia, res de tot això no hauria de ser castigat.
La nostra presó i el vostre exili són dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió espanyola. Nosaltres lluitarem contra aquesta repressió i l’afrontarem a l’interior dels murs de formigó de la presó; vosaltres, estic segura que ho fareu d’una manera valenta més enllà de les nostres fronteres. Sigui com sigui, des d’aquí o des d’allà, lluitarem, perquè la rendició no és mai cap opció.
De fet, la nostra presó i el vostre exili ja han servit per a evidenciar que la justícia espanyola és cada vegada menys homologable a la d’altres democràcies veïnes com la d’Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Suïssa. Mentre nosaltres estem privats de llibertat i ens demanen llargues penes de presó, les justícies dels països on ara residiu tu, en Carles, en Toni, la Meritxell, la Clara, la Marta, l’Adri, l’Anna i en Josep us mantenen lliures i sense mesures cautelars. El contrast fa feredat.
Saps què, Lluís? Faig tant com puc perquè la presó no sigui un temps perdut. No sé quan en sortiré, d’aquí, però, quan ho faci, vull poder mirar enrere i comprovar que aquesta part de la meva vida ha tingut un sentit. Estic envoltada de gent que té valors molt diferents dels meus i probablement, en unes altres condicions, difícilment les nostres vides s’haurien encreuat. Però aquí són les meves companyes i intento ajudar-les tant com puc. Ens hem unit per guanyar petites batalles que, encara que des de fora puguin semblar insignificants, aquí dins són grans victòries. Per exemple, hem aconseguit que la direcció del centre penitenciari ens permeti de pintar un paisatge ben colorit en una paret de formigó grisa i insípida. També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma. La cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins.
Finalment, estimat amic, volia dir-te que espero i desitjo que, des de Bèlgica, continuïs treballant amb la mateixa passió de sempre per tal de promoure la cultura catalana arreu del món. Perquè és amb dedicació i constància de persones com tu que la cultura d’aquest país ha superat moments de gran dificultat i ha pogut arribar fins als nostres dies. Lluís, fem que la internacionalització del ‘cas català’ vagi acompanyada de la internacionalització de la cultura catalana. Ensenyem al món els tresors culturals que s’amaguen en aquest petit gran país i que ens configuren com a nació. Presumim de cultura arreu del món!
Abans d’acomiadar-me, Lluís, et vull dir una darrera cosa: si persistim, guanyarem. Com va dir Martin Luther King Jr, ‘guanyarem perquè l’arc de l’univers moral és molt llarg, però al final es decanta cap a la justícia’.
Fins molt aviat, Lluís.
Una abraçada ben forta!
Carme Forcadell i Lluís, presidenta del Parlament de Catalunya