el “de bon matí” proustià

A trenc d'alba, un diumenge festiu se'l veia sortir a mar obert d'aquella manera misteriosa –pels qui no el coneixem- del destí i motiu de navegar.

A trenc d'alba, en terra ferma mentre manipulava la càmera per enregistrar al navegant, la seva nau i el tros de mar que ens envolta, una cançoneta de muntanya apresa en la infància, no sé el perquè em va voltar pel cap i encara em volta cada vegada que apareix la imatge a la pantalla de l'ordinador.

Desmemoriada com sóc, he cercat -per saber-ne tota la lletra- dins la xarxa la muntanyenca cançoneta del "de bon matí" incrustats en la ment, com un mantra, els tres primers versos utilitzats, ara vés a saber perquè, com la Proustiana magdalena dels records.

ELS PICS GEGANTS (Himne muntanyenc d’Agustí Vidal)

 De bon matí,

quan els estels es ponen,

em de sortir

per guanyar el pic gegant.

L’oreig és pur,

tranquil el cel clareja,

i amb pas ben dur

encetem la cançó.

Avant, avant,

que trenca l’alba;

si anem pujant,

s’abaixa el cim.

Prenem la corda i el piolet;

amunt el cor, que el pic és dret.

Per passar el glaç, grampons calcem,

i el gran gegant per fi vencem.

Vessants d’avets

de Mont Perdut i Aneto,

vers els Posets

esguardem l’infinit.

Bells Encantats,

Peguera i Biciberri,

cims albirats

de neu tots sou reblerts.

Cantem de cor

a la natura,

suprem amor

del muntanyenc.

lleugers correm com els isards

per llis pendís vers nostres llars.

Curulls de joia i encisats,

fem un adéu als cims animats!