divendres, 29 de juny del 2018

a gosades (certament, en veritat)

Tendrament retingut, gairebé sovint gaudiràs captiu entre els braços del menut de la casa, i si tot va com per naturalesa ha d'anar, el nen que d'aquí a uns anys serà un home (esperem que de bé), un dia o altre com a mínim se l'hi humitejaran els ulls per la teva absència i tu, membre dels cànids, t'enduràs el record d'una vivència ben peixada, agradable i divertida d'aquest món, i l'adult que un dia va ser una criatura, segurament li quedarà de per vida l'emotiu record d'una infància compartida amb un dels primers amics de l'home (segons diuen) que va tenir.

dijous, 28 de juny del 2018

un circ dins la història (1)

Segurament perquè l'alçada de la carpa no permetia el lluïment dels acròbates, la mancança d'un trapezista era compensada pel número de gimnàstica utilitzant una petita plataforma enlairada i l'abrinada barra d'acer amb agafador tipus manillar de bicicleta que permetia el lluïment de l'artista executant elegants postures dins la modalitat gimnàstica de la vertical.
(1) setena imatge del recull de 16 que si res ho impedeix, els dijous vinents seguiran ocupant l'espai del bloc recollit en la categoria "memòria del barri de porta".

dimecres, 27 de juny del 2018

de l'habitació pròpia

Quan un femení pal de paller d'unitat familiar decideix fer el traspàs de la vida terrenal a la celeste (o vés a saber on) sovint, exposats a primera fila d'una paradeta d'una dominical "gangària", hi troben objectes i estris de l'estança pròpia que potser en vida, l'àvia, no només aconseguí, sinó que també la devia poder gaudir.

dimarts, 26 de juny del 2018

opcionalitats

Hi ha qui prefereix que el pas del temps sigui l'encarregat que la tonalitat capil•lar, a l'albir de la naturalesa, faci inqüestionables blancors i grisors damunt del cap. 
Hi ha qui prefereix que el caprici personal esborroni capil•lars naturalitats omplint-les de vistoses coloraines que, si més no, ens distreuen la visibilitat de la persona activant opcions de saludable crítica en contra o a favor.

dilluns, 25 de juny del 2018

tostemps d'en bertolt brecht

Dissabte la persistent revetlla de Sant Joan força celebrada arreu dels Països Catalans, no va esvair en més d'una persona i indret l'angoixant sensació d'estar sotmesos a un Estat on les sentències i decisions judicials que segons quins magistrats fan efectives de complimentar, duen les bajanades acumulades  representatives de les barbaritats comeses al llarg de la història de la humanitat per aquells conqueridors àvids, en benefici propi, d'espoliar la població permetent, a més a més, tota mena d'abusos de força o violació que els passi pel cap fer els mercenaris que contracten adeptes a la causa conqueridora.
Fets que amb claredat meridiana expressa contundentment David Fernàndez al diari ARA en l'article d'opinió "La farra criminal", que comença: "Quin equívoc continuar anomenant 'idealisme' a la decència elemental d'intentar no deixar-se corrompre –en el nostre abominable sistema de la mercaderia– pel poder i pel diner" (Jorge Riechmann)"... "Ho deia el poeta i ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia."...
Aviat es compliran 9 mesos de l'existència de presos i exiliats polítics de l'Estat espanyol, situació que es converteix en la mena de vergonyós adob del feixisme latent a l'Estat, dut a la pràctica pel bipartidisme del PP-PSOE, i ara, aquests últims actuant al ralentí per la qüestió del trasllat dels presos polítics a centres penitenciaris de Catalunya, en lloc de parlar de llibertat i anul•lació de tot tipus d'acusacions que saben que a la UE ningú se les creu, resulta vergonyós, indignant o èticament inqualificable el cinisme "lampedusià" que practiquen però, com a contrapartida, sortosament revertint els arguments de les falses acusacions, són la millor llavor per consolidar en democràcia, la futura República de Catalunya.
Ai! Bertolt Brecht..., la mena de flotador insubmergible de passades i futures generacions de "la bona gent" per sobreviure, ara també, enmig d'aquest estat del benestar ple d'atzucacs i contradiccions on la seva poètica roda de sínia imaginaria en tot temps mai deixa de rodar.

CANÇÓ DE LA RODA HIDRÀULICA (Bertolt Brecht)
Ai, hem tingut molts amos, 
eren tigres o hienes, 
eren porcs i eren àguiles 
i a tots els engreixàvem. 
Fossin bons o dolents, nosaltres, què n'hem tret? 
Si una bota és igual a una altra bota 
i ens trepitjava sempre? Intentem de comprendre: 
no ens calen altres amos, sinó acabar amb els amos! 

Perquè la roda mai no deixa de voltar 
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt. 
Però per a l'aigua de sota, això vol dir només 
que dia rere dia la roda cal fer anar.

S'escometen amb fúria 
i es maten per la presa. 
Diuen que són uns lladres 
els altres, i ells són bons. 
Veiem com entre ells no cessen els insults 
ni les baralles. Però així que nosaltres 
no els volem engreixar, 
heus aquí que, de sobte, es posen tots d'acord. 

Perquè la roda… 

(Trad. Feliu Formosa)

divendres, 22 de juny del 2018

a un ca desconegut

T'han tret a fer un tomb pels voltants d'on vius. Se't veu ben ensinistrat doncs sense cap lligam de cuir, de baules o de virolat cordó trenat, et mantens feliçment submís al costat de qui segurament et mima i t'alimenta, actitud tot al contrari de la gosa de casa que sense anar lligada, se li ha hagut de rescatar de la canera més d'una i tres vegades, és clar que, segurament mai a ningú li va passar pel cap, cap tipus d'educació al respecte però..., m'estic embolicant fugint d'allò que volia dir-te que és que em fa l'efecte, pel posat que teniu els dos, que al cap i a la fi, tu, amb l'ancestral instint genèticament heretat, estàs més a prop de la realitat del món que el teu amo, company o amic fent anar els dits entretenint-se via satèl•lit per les xarxes de la comunicació esbrinant si serà o no serà una  'fake news’ alló que  apareix per la pantalleta.

dijous, 21 de juny del 2018

un circ dins la història (1)

La parella d’adolescents de vegades acròbates de vegades parella còmica, en aquesta ocasió intercalarien l’estudiat gag  on  clatellades i empentes entre frase i frase de l’insultant però, burlesc diàleg, arrencarien la riota del públic assistent a la funció.
(1) sisena imatge del recull de 16 que si res ho impedeix, els dijous vinents seguiran ocupant l’espai del bloc recollit en la categoria “memòria del barri de porta”.

dimecres, 20 de juny del 2018

el “de bon matí” proustià


A trenc d'alba, un diumenge festiu se'l veia sortir a mar obert d'aquella manera misteriosa –pels qui no el coneixem- del destí i motiu de navegar.
A trenc d'alba, en terra ferma mentre manipulava la càmera per enregistrar al navegant, la seva nau i el tros de mar que ens envolta, una cançoneta de muntanya apresa en la infància, no sé el perquè em va voltar pel cap i encara em volta cada vegada que apareix la imatge a la pantalla de l'ordinador.
Desmemoriada com sóc, he cercat -per saber-ne tota la lletra- dins la xarxa la muntanyenca cançoneta del "de bon matí" incrustats en la ment, com un mantra, els tres primers versos utilitzats, ara vés a saber perquè, com la Proustiana magdalena dels records.

ELS PICS GEGANTS (Himne muntanyenc d’Agustí Vidal)
 De bon matí,
quan els estels es ponen,
em de sortir
per guanyar el pic gegant.
L’oreig és pur,
tranquil el cel clareja,
i amb pas ben dur
encetem la cançó.

Avant, avant,
que trenca l’alba;
si anem pujant,
s’abaixa el cim.
Prenem la corda i el piolet;
amunt el cor, que el pic és dret.
Per passar el glaç, grampons calcem,
i el gran gegant per fi vencem.

Vessants d’avets
de Mont Perdut i Aneto,
vers els Posets
esguardem l’infinit.
Bells Encantats,
Peguera i Biciberri,
cims albirats
de neu tots sou reblerts.

Cantem de cor
a la natura,
suprem amor
del muntanyenc.
lleugers correm com els isards
per llis pendís vers nostres llars.
Curulls de joia i encisats,
fem un adéu als cims animats!

dimarts, 19 de juny del 2018

un orde, un goig, una ombra, l'estat del benestar i el prec

"Estar en orde": estar així com cal en la disposició que pertoca.
Fa goig veure un racó amb la paret i banc de pedra de marès, acuradament emblanquinats i el detallàs de dos testos de terrissa grisos farcits de geranis i campanetes alineats damunt de l'impol•luta vorera de l'estret carrer del nucli antic de qualsevol antic poble de pescadors de la mediterrània.
L'ombra sovint apareix quan rere de qualsevol racó de qualsevol població turística on l'activitat turística va més enllà, fins i tot del 100/100 de dedicació, s'amaguen les mancances d'habitatges socials i més d'una mà d'obra qualificada però mal pagada ja sigui dins del sector hoteler, restaurador o manteniment privat d'apartaments cases i xalets.
L'estat del benestar, dins la definició que facilita la Viquipèdia trobem aquest punt "L'estat del benestar es diferencia del sistema liberal absolut, que refusa qualsevol intervenció de l'estat i que confia la responsabilitat a la iniciativa privada i la beneficència de fundacions i esglésies. Els sistemes europeus són mixts i la repartició de les tasques entre l'estat i el privat hi és el resultat de compromisos polítics entre les ideologies vigents i els recursos financers disponibles."
Així doncs, preguem perquè el liberalisme absolut no acabi de triomfar "mai dels mais" doncs sinó, malament rai.

dilluns, 18 de juny del 2018

avui un apunt pels jordis i una còpia d'"odio els indiferents" d'antonio gramsci

L’apunt, pels 8 mesos de presó dels jordis sense oblidar els 225 dies del quim i l’oriol, els 177 de la dolors, el raül el jordi i el josep i els 86 de la carme:
Jordis, fa vuit mesos que esteu empresonats. Vuit mesos que les vostres famílies, amistats i persones col•laboradores del procés cap a la República catalana, no s’han aturat ni un segon mobilitzant-se arreu de Catalunya, d’Europa i si cal per als altres continents, per aconseguir la vostra llibertat tot denunciant la injustícia que està cometent amb vosaltres l’Estat espanyol, impartida a través de cúpules institucionals, la del Poder Judicial, la del Govern de torn i la del borbònic reialme del Cap d’Estat (el rancor de l’herència que el dictador va deixar perquè tot estès ben lligat) vergonyosament signant tots plegats, decrets o sentències a anys lluny de poder qualificar Espanya com a un d’aquells Estats de Dret dins la UE on la Declaració Universal dels Drets Humans no només són contemplats sinó que també respectuosament aplicats en el cas de conflictes territorials propis.
Però, ai l’ast!, amb el sobtat canvi de govern que cínicament perpetua la monotonia del bipartidisme PP-PSOE-PP-PSOE-zzzzz…, vol dir que, malauradament, poca cosa podem esperar i si a tot això afegim la proximitat de l’estival època vacacional que enguany, de ben segur al nou poder executiu central li servirà per trobar excuses de mal pagador per allargar-se en el temps de “la solución del problema catalán”, tot fa pensar que més d’una persona políticament activa o de la ciutadania dins de la resta de l’Estat, tard o d’hora caurà en la concebuda indiferència augmentant l’equidistància practicada per moltes de les que fan política a casa nostra quan donen explicacions sobre el fet que consideren normal en lloc d’aberrant, l’existència de presos i exiliats polítics, com és el vostre cas, minimitzant-lo, per allò de justificar les distàncies, anomenant-vos que sou polítics empresonats o temorencament fugats, afirmació inconcebible i indecent feta per qui es vanti de ser demòcrata.
Finalitzaré l’apunt amb la frase de l’exconsellera (per decisió pròpia) Clara Ponsatí a l’exili, expressant que: “jugàvem al pòquer i anàvem de farol”, agraint-li l’honestedat del segurament encertat punt de vista però veient les cartes marcades amb les quals jugava el contrari, la frase no han fet més que reafirmar la convicció que si no es deixa que la indiferència ens aclapari, s’està anant pel bon camí cap a la legítima consecució (amb farols o sense, pel camí) de la República Independent de Catalunya. 
La copia: parlant d’indiferència, en faig una per qui vulgui llegir-la o rellegir-la, del text ODIO ELS INDIFERENTS, D’ANTONIO GRAMSCI,
Odio els indiferents. Penso com Friedrich Hebbel que «viure vol dir ser partisà». No poden existir és simplement homes, els estrangers a la ciutat. Qui viu de debò no pot no ser ciutadà, i no prendre partit. Indiferència és abúlia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom dels innovadors, i la matèria inerta en què s’ofeguen els entusiasme més resplendents, és la marjal que resguarda la vella ciutat i la defensa millor que les muralles més sòlides, millor que els pits dels seus guerrers, perquè s’empassa en els seus remolins de fang els assaltants, i els delma, i n’enfonsa l’ànim i de vegades fa que desisteixin de l’empresa heroica. La indiferència influeix fortament en la història. Actua passivament, però actua. És la fatalitat; i allò amb què no es pot comptar; i allò que trasbalsa els programes, que enfonsa els plans més ben concebuts; és la matèria bruta que es revolta contra la intel•ligència i la destrossa. Tot el que passa, el mal que cau sobre tots, el possible bé que un acte heroic (de valor universal) pot produir, no és deu tant a la iniciativa del pocs que actuen, com a la indiferència, a l’absentisme de molts. Tot el que s’esdevé, no ho fa tant perquè algú vol que passi, com perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, deixa fer, permet que s’ajuntin els nusos que sols l’espasa podrà tallar, permet que es promulguin les lleis que després només la revolta farà derogar, permet l’ascens al poder dels homes que després sols un amotinament podrà derrocar. La fatalitat que sembla dominar la història no és res més que l’aparença il•lusòria d’aquesta indiferència, d’aquest absentisme. Els fets maduren a l’ombra, unes poques mans, sense supervisió de cap control, teixeixen la tela de la vida col•lectiva, i la massa ignora, perquè no se’n preocupa. Els destins d’una època són manipulats per les visions estretes, pels propòsits immediats, per les ambicions i les passions personals de petits grups actius, i la massa dels homes ho ignora, perquè no se’n preocupa. Però els fets que han madurat avancen, però la tela teixida a l’ombra es completa: i aleshores sembla que sigui la fatalitat que ho envesteix tot i a tothom, sembla que la història no sigui res més que un fenomen natural, una erupció, un terratrèmol, del qual tothom en sigui víctima, qui ho ha volgut i qui no ho ha volgut, qui ho sabia i qui no ho sabia, qui havia estat actiu i qui havia romàs indiferent. I aquest darrer s’irrita, voldria sostreure’s a les conseqüències, voldria que quedés clar que ell no ho ha volgut, que ell no n’és responsable. Alguns plorinyen pietosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o pocs es demanen: si hagués complert el meu deure, si hagués cercat de fer valdre la meua voluntat, el meu consell, hauria passat això que ha passat? Però ningú o pocs es responsabilitzen de la seua indiferència, del seu escepticisme, de no haver ofert el seu braç i el seu esforç a aquells grups de ciutadans que, justament per evitar un mal com aquell, combatien, d’ajudar-los a aconseguir el bé que es proposaven.
La majoria de la gent, per contra, davant dels fets consumats, s’estimen més parlar d’ideals fracassats, de programes definitivament col•lapsats i d’altres  conveniències semblants. Reprenen així la seua manca absoluta de responsabilitat. I no és que no vegin les coses clares, ni que no siguin capaços de proposar bones solucions als problemes més urgents, o a aquells altres que, malgrat exigir molta preparació i temps, són igualment urgents. És que llurs solucions queden totalment improductives, és que cap llum moral no anima la seua contribució a la vida col•lectiva; és que llur contribució és producte de la curiositat intel•lectual, no del punyent sentit de la responsabilitat històrica que exigeixen totes accions de la vida, que no admeten agnosticisme ni indiferència de cap mena.
Odio els indiferents també perquè em fa nosa el seu somiqueig d’eterns innocents. Passo comptes a tots aquests de com han dut a terme la funció que la vida els ha encomanat i els encomana cada dia, de què han fet i especialment de què no han fet. I sento que puc ser inexorable, que no em cal esmerçar la meua pietat, que no he de compartir amb ells les meues llàgrimes. Prenc partit, visc, sento ja bategar en la meua consciència viril l’activitat de la ciutat futura que per la meua banda estic construint. I en aquesta ciutat la cadena social no recau sobre uns pocs, en ella tot allò que s’esdevé no passa per casualitat, per la fatalitat, sinó per la feina conscient dels ciutadans. No hi ha en aquesta ciutat ningú que s’estigui darrere la finestra mirant mentre uns pocs se sacrifiquen, se dessagnen en el sacrifici; mentre que aquell qui s’està darrere la finestra, a l’espera, vol beneficiar-se del bé que els actes d’aquells pocs proporcionen i desfogar-se de la seua desil•lusió malparlant de qui se sacrifica, de qui se dessagna quan no ha reeixit en la seua temptativa.
Visc, prenc partit. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents.

dijous, 14 de juny del 2018

trio de cagaires emplomallats

Disculpeu l’escatològica i presumptuosa qualificació (que tanmateix teniu) del títol de l’apunt, ja que, de fet, també  sou tres dignes corbs marins observant atentament dempeus al damunt d’un pantalà, el moviment de les aigües del port però, com que a mi se m’escapa capir allò que tant us interessa, no puc més que pensar que, senzillament, feu el mateix que jo: badar!, és a dir, fer quatre passes, una aturada de tant en tant i mirar res en concret deixant lliure el pensament a veure si, ni que sigui badocant, aconseguim treure l’entrellat d’algun o d’altre embolic.

sr. josé bono, “de ponent, ni aigua ni vent” i alguna cosa més

Després d'escoltar la notícia on diu que vostè ha dit que apropar a Catalunya les persones que anomena polítics presos per rebel•lió (la resta del món sap que són presos polítics que injustament estan sofrint presó preventiva als centres madrilenys d'Alcalà d'Henares, Estremera i Soto del Real) convertiria les penitenciàries catalanes en "platós de TV3", l'hi he de dir Sr. Bono que avui, quan confiava que la suau tramuntana que prové del nord fent desaparèixer els dolors reumàtics o artrítics de la septuagenària ossamenta que em sosté podria gaudir d'un millor benestar, el vent de ponent d'on han sortit les seves paraules, s'han convertit en una ponentada (ponentazo que diria vostè), que m'amargarà el dia tot veient la fredor, cinisme i mala llet que desprenen els seus comentaris que tot i agradar a segons qui (els anomenats del 155) ha de saber benvolgut Sr. Bono que moltes més persones de les que vostè i ells (els del 155) voleu i dieu, refermarem el refrany de l'encapçalament que a partir d'avui, fent-li un afegitó, el llegirem així: "de ponent, ni aigua ni vent ni paraules de mala gent."

dimecres, 13 de juny del 2018

l'atracció dels lligams

Per la gent que no sabem ni un borrall de nàutica, els nusos mariners són tan complicats de fer o desfer com difícil de saber-ne el nom, la qual cosa no vol dir que no ens atregui la seva contemplació tot pensant que altres tipus de lligams emocionals, com els afectius, laborals o socials, segons com es miri, sovint tanmateix resulti difícil de discernir el motiu o qualificatiu exacte de l'origen i persistència d'aquest d'aferrament sense cap cap de corda nuat visible. 

dimarts, 12 de juny del 2018

un 69 que no va de positures

L'any 69, el carretó de la imatge, nou de trinca, seria l'eina de treball que faria subsistir a la persona que el va matricular i qui sap si enfeinada per tirar endavant l'economia familiar o per manca d'interès més enllà dels afers socials locals, en el seu dia no va assabentar-se del que succeïa fora de Sa Roqueta, a la península o al món durant el transcurs dels 12 mesos de l'any.
Ara, com que la recerca dins la xarxa d'Internet, més o menys pot fer-te una idea d'allò que pot ajudar a omplir un apunt al bloc que coincideixi amb la imatge triada, del text d'una notícia al diari lainformación.com, ressalto aquells fets que més m'ha cridat l'atenció de cada mes:
4 de gener: Espanya es retira definitivament d'Ifni
24 de gener: la dictadura de Franco, dicta la llei marcial a Madrid. Es tanca la universitat i són arrestats més de 300 estudiants.
22 de febrer: a Astúries 25.000 miners es declaren en vaga.
17 de març, A Israel, Golda Meir es converteix en la primera ministra dóna
25 de març: a Gibraltar és casen John Lennon i Yoko Ono.
28 d'abril: Charles de Gaulle és derrotat en un referèndum.
20 de maig: a Califòrnia, helicòpters de la Guàrdia Nacional, fumiguen amb pols germicida als manifestants reunits contra la guerra del Vietnam.
6 de juny: el govern espanyol pren l'acord per al tancament total de la frontera amb Gibraltar.
14 de juliol: primer home en la lluna, Neil Armstrong de la missió Apolo 11
Del 15 al 18 d'agost: Al poblat de Bethel (Nova York), s'inicia el festival de Woodstock amb una afluència de 400.000 espectadors, convertint-se en una fita històrica per la cultura contemporània.
1 de setembre: a Líbia, el coronel Muammar al-Gaddafi, enderroca el rei Idris.
29 d'octubre: a EE.UU s'envia el primer missatge a través d'ARPANET, el prototip d'Internet
12 de novembre: el periodista investigador independent Seymor Hersh destapa la massacre de My Lai, feta pels soldats americans en la guerra del Vietnam.
15 de novembre: al Regne Unit s'inicia la retransmissió de la televisió en color.
4 de desembre: A EE.UU, policies assassinen Fred Hampton i Mark Clark, dos membres del Black Panther Party, mentre dormien.


dilluns, 11 de juny del 2018

“a pintar margallons”, {o ventalls o campanars} (Expressió ofensiva que suggereix una activitat complicada)

Aprofitant la corruptela del cas Gürtel i no la feixista praxi esgrimida pel PP en la qüestió catalana amb l’explícita adhesió de C’s i PSOE -el vergonyós triumvirat del 155- a l’Estat espanyol hem passat una setmana de sotracs polítics amb canvi de govern inclòs…, -el nou executiu, es dedicarà a pintar margallons?
Ara, en principi, els rostres i tarannàs nous a l’escenari del govern espanyol, albiren l’esperança que tot d’una, esmenant els greuges que fa mesos pateixen Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, com a presos polítics I Carles Puigdemon, Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret, Anna Gabriel i la Marta Rovira com a exiliats i, tot fent justícia, no se’ls apropi sinó que se’ls alliberi d’aquest ultratge constant i penós que dia rere dia duen aguantant, jorns esdevenidors d’un malson difícil de digerir i gairebé, ja, imperdonable, sofriment que molta gent -i cada dia n’hi ha més- també comparteix…, -el govern espanyol, continuarà dedicant-se a pintar margallons?
Tant de bo que la fluïdesa cap al diàleg anunciat, si més no, obri escletxes dins la persistent negativa cap a la celebració d’un referèndum pactat tal com diuen els experts  contempla -filant prim- la constitució del 78, clar que, veient la composició de les persones que integren el govern del PSOE, no serà fàcil ni agradable asseure’s a la taula de les converses tot sabent que al davant trobaran més d’un ministrable cervell de dona o d’home, que voluntàriament per no donar el braç a tòrcer, ignorarà o no farà cas o d’entrada considerarà el tema tabú, d’aquell fet quan l’Estat espanyol, gallejant de democràcia en el seu dia dins la UE, diuen que va signar textos internacionals que l’obligaven a respectar el dret universal d’autodeterminació que tenen els pobles…,-o és que els signants, ja varen pintar margallons per dissimular la ideologia borbònica feixista hereva del passat? 

divendres, 8 de juny del 2018

l'embruixat de pernod

Moixet, cada vegada que et veig somnolent amb els ulls tèrbols i vidriosos ajagut al costat del vell cendrer publicitari del Pernod, se m’acut que si Picasso et fes un retrat, tu també passaries a la posteritat com “l’embruixat de pernod”, en al•lusió al famós quadre del malagueny arrelat a la ciutat Comtal, client habitual dels 4 GATS i que durant l’època blava  va fer al seu amic, Ángel Fernández de Soto, titulat “El bevedor d’absenta”.

dijous, 7 de juny del 2018

diari Ara, banalitzar la injustícia no, gràcies

L’Ara, ha caigut en el parany de convertir-se en premsa mescla del cor i groga.
Premsa del cor: Amb el vídeo, l’Ara, normalitza l’activitat dins de la presó de Junqueras, Romeva i Forn. No calia, qui més qui menys pot fer-se una idea de com deuen dur el dia a dia dins del centre penitenciari, és a dir, dignament intentant mantenir la saludable activitat física i mental necessària per no caure en l’estat d’insubmissió apresa que a tanta gent li agradaria succeís.
Premsa groga: Aprofitant la injusta situació de Presos Polítics, fer conèixer imatges del dia a dia agafades amb una càmera oculta, l’Ara, esbomba el vídeo que, de fet, és el que ens hagués agradat de veure un cop a instàncies d’un judici just dins o fora de l’Estat espanyol, aconseguís la llibertat de les persones que ara, injustament estan patint absurdes mesures preventives de presó i no cal dir-ho, a condició que elles, personalment, autoritzessin la difusió de les imatges.
Si de cas, quan l'estiu quedi enrere, i el mal son de l'excepcional situació de repressió del govern de torn de l'Estat espanyol, faci un tomb en positiu cap a la democràcia, senyores i senyors del diari Ara, ja podreu frivolitzar sobretot allò que, això sí,  els protagonistes i estiguin d'acord.

dimecres, 6 de juny del 2018

política fugaç semblança

A vegades, una tifa de ca enmig del passeig que, per incivisme, la persona que té cura de l'animal no recull, duu tanta càrrega metafòrica que, deixant de maleir la mala conducta humana i admirant la piramidal pudent escatològica obra d'art amb el cap escapçat, ens fa pensar en la moció de censura dirigida al PP, guanyada al Congrés dels Diputats per un PSOE recolzat per un poti-poti de partits tips uns de corrupteles i altres, de l'autoritarisme dictatorial d'aquest PP simbolitzat en la imatge per la canina tifa amb la punta escapçada des de ahir  -en el cas de la neoliberal dretana coalició- voluntàriament.

dimarts, 5 de juny del 2018

recull d'intencions d'un diminut hort

"Pensant en la glòria, es perd la memòria", així doncs, un arbust de llorer amb el test, per si de cas, tocant de peus a terra.
"Els tomàquets i la sal, són la gràcia dels menjars", cap problema, un parell de tomaqueres de ramellet que amb un polsim de sal comuna, aquella que mai falta a la cuina, un dia o altre n'alegraran l'esmorzar, el dinar o el sopar.
"La sàlvia, salva", no se'n parli més, per allò de salvar la pell, cuidarem la que creix dins del test..., ah!, i com que "per Santa Àgueda planta l'alfàbrega, que per Santa Margarida ja serà florida" de la tal vegada feminista planta que reacciona els dies d'onomàstiques de dones, li dedicarem per cada santa, un test.
"Encara és verd, és julivert!", mira tu, la de coses que encara estan verdes: democràcia, separació de poders, llibertat d'expressió i fins i tot gairebé de pensament, sense assabentar-me que se'n diuen julivert però..., ara que hi penso, ja entenc aquell afer de la "isla perejil" que si espanyola que si africana.
"Em quedaria a l'ombra d'uns geranis", deia Vicent Andrés Estellés, per la qual cosa, ni que sigui en homenatge a ell, un gerani petit en un test, malgrat que faci poca ombra, la viu verdor de les fulles i la peculiar olor, d'alguna manera suavitzaran la calor.

dilluns, 4 de juny del 2018

cinc ,”seran bons de comprovar” i un, “serà bo de recordar” en aquest cas a pere quart

Tot confiant en la dita després de la foscor ve el dia amb bona claror, després de la sacsejada operació de renovar per corrupte, que no tant per dictatorial,  el govern  espanyol del PP capitanejat per M.Rajoy, serà bo de comprovar l'entrellat maquiavèl•lic que utilitzarà el borbònic i feixista poder que des de fa segles dirigeix Espanya, per intentar perpetuar la vella fórmula lampedusiana de "que tot canviï perquè tot segueixi igual". 
Serà bo de comprovar si, complint-les, sortirem de l'entrellat de les ofertes, promeses o bones intencions d'aquest –en teoria- renovat PSOE capitanejat per Pedro Sánchez, el ja flamant president del govern del regne d’Espanya gràcies,  paradoxalment ,als vots decisius de partits  sobiranistes i independentistes.
Serà bo de comprovar quin tracte polític democràtic i per tant humà, rebran a partir del primer consell de ministres que celebri el president Pedro Sánchez, les causes per les quals injustament existeixen presos polítics o exiliats polítics a l’Estat espanyol pel sol fet de ser representants socials i polítics de  part de la població que a Catalunya demana el dret a decidir en referèndum la manera que vol viure dins d’una estructura de país independent, annexionada o, dependenta mesell del regne espanyol, amb el democràtic i senzill dret universal de dipositar el seu vot dins d’una urna.
Serà bo de comprovar la immediatesa o llarg termini que representarà restituir els drets de llibertat de Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Carme Forcadell i del retorn de l'exili de Carles Puigdemont, Antoni Comin, Lluis Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira, rere la imprescindible   revisió de les causes que arbitràriament els han portat a estar injustament on estan en clara situació de presos  polítics, tot confiant no cal dir que la resposta ciutadana recolzant la seva innocència no perdrà cap grau d'intensitat ans al contrari, així com tampoc la dels que, no fugint de la justícia sinó cercant-la dins la UE, en països on la separació de poders sembla que està garantida, estan en situació de persones exiliades polítiques lluitant internacionalment pels drets de tots plegats. 
I, per acabar, serà bo recordar una vegada més els motius pels quals, si al Regne d'Espanya, existeixen presos i exiliats polítics, és per la senzilla raó, entre altres, de plantar cara als coneguts fets i situacions cantats per Pere quart i que en bona parta una gran majoria de la ciutadania nascuda o nouvinguda a Catalunya, els entén i comparteix.
LA SOLUCIÓ DE L’IL.LÚS 
La democràcia sols 
funciona sense trampes 
en els pobles on abans 
de votar-la i engegar-la 
ja l’exercien, de fer, 
per costum i per criança. 
I per això no reïx 
a l’Espanya retardada 
on encara lleven fruit 
caciquismes, tupinades, 
capellanies i feus, 
rebrots d’antigues usances. 
¿Com pot Catalunya entrar 
en la mateixa fornada 
si ella, només per raons 
val a dir-ho--, geogràfiques 
supera cívicament 
el míser estat d’Espanya? 
Que ens deixin, doncs, anar sols 
i podrem, amb el temps i palla, 
ensenyar-los com se fa  
una vera democràcia.

Llavors, i només llavors, 
encetarem el diàleg 
per arribar a ser germans 
però cadascun a casa! 

                          Pere Quart

divendres, 1 de juny del 2018

consentir l'instint


Ui!, sí, mira-te'ls, semblen dos pacífics felins adormits incapaços en sa vida i durant les vint-i-quatre hores del dia de trencar un plat..., llàstima que més d'un matí no et trobis amb la sorpresa de plantes regirades i alguna sargantana escuada i esventrada gràcies a la nit de vetlla i cacera d'aquest parell de consentits, si més no, pel que entenem com el sentit de l'impuls interior natural que no depèn de la raó ni de la voluntat, l'instint, segons el Diccionari català-valencià-balear.