Efectivament, aquesta era la impressió dels anys 70 tot veient l’esforçada actitud de la gent que allí habitava per subsistir lluitant pel dret de convertir el present i futur sense necessitats d’emigracions més enllà de les estrictament necessàries sovint per no ser una càrrega en la família, malgrat que aquesta actitud de resistència activa, líricament en paraules del poeta de la zona Eladio Cabañero,la veies en els versos del “Labrador manchego” com una incògnita dificultosa quan diu: “Se le llora la lágrima que lleva / toda su vida como un gas salobre / y da temor mirarlo porque pide / justicia cuando mira escueto, incólume, / sin que sepamos nunca lo que piensa / allá en su anchura cósmica este hombre.” , la sensació que emanaven moltes mirades i converses d’aquelles dones i homes de la manxa deixaven entreveure més d’un entossudit pensament i propòsit de projectar el destí, arrelats i ben arrelats a la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada